Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat darrerament a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres a l’edició digital del diari La Repubblica. Gaudiu-ne, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció de l’italià al català hi detecteu alguna imprecisió, la culpa és meva: l’he feta jo en pla totalment autodidacte).

Guarir la por

La primera cosa bonica del dimarts 13 de juny de 2023 és superar una por que és traïdora perquè no és gaire coneguda: la por de tenir por. Com? Amb l’enteniment. Tinc una teoria personal: la por és una mica com la mort. D’aquesta es diu que si som aquí la mort és absent, i que si és aquí els absents som nosaltres. Per tant, on és el problema? De la mateixa manera no sentim la por quan l’objecte del temor no hi és. Ens pot quedar el dolor o una inesperada indiferència; però la por ja se n’ha anat. Tens por del dentista a la sala d’espera. Però quan et trepana, o et fa mal o, gràcies a l’anestèsia, no sents res. El meu pare, de 92 anys, no té cap por de morir-se i no perquè s’hagi habituat a la idea, res d’això. És que fa trenta anys una endevina li va predir que es moriria dormint i això l’ha tranquil·litzat i li ha allunyat els malsons de la degradació, de l’agonia o de qualsevol altra cosa que el pugui espantar. Anirà així? Ja es veurà, però ell creu que ho sap i qui coneix no té cap por.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

Contracorrent

La primera cosa bonica del dimecres 14 de juny de 2023 és el Palazzo dell’Acqua de Bari, el Palau de l’Aqueducte, romànic per fora, liberty per dintre, un exemple extraordinari d’obra a contracorrent (*).

Hi he estat fa uns dies i m’ha impressionat per diversos motius. N’hi hauria prou amb l’impacte visual, però la història incorpora un munt de detalls més.

El va projectar un enginyer, Cesare Antonio Brunetti, de 31 anys i contractat només per setze mesos. L’interior va ser obra de l’arquitecte Duilio Cambellotti, un home feliç amb les seves obsessions.

Tot remet al tema de l’aigua. Les taules, els paraigüers, l’escrivania que Churchill es volia emportar a Downing Street i que els funcionaris varen amagar sota una escala fins que se’n va anar.

L’aqüeducte a què fa referència havia de portar aigua a la Pulla, però la bellesa del Palazzo és que va ser construït a contracorrent. Ni racionalista, ni brutalista. Tant, que no va tenir la preceptiva inauguració oficial de Mussolini.

Encara avui, i sempre, cal construir contra el corrent, defugint les multituds, els compartiments estancs, el pensament dominant, les modes, contra el dic que reté el flux de les idees noves. Com l’aigua, entremig de totes aquestes pedres.

(*) Per més informació vegeu aquí.

(si entreu aquí -i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica– podreu llegir i escoltar aquest article en versió original)

———————————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!