Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí el capítol anterior)

Bé, el cas és que el febrer de 1985 ‘Pedra de tartera’ ja és a les llibreries i de seguida fa que se’n parli llargament. Destacaré dues crítiques que encara avui, quan les he rellegides, m’han semblat vàlides i molt significatives: la de Ramon Pla i Arxé, al diari Avui, titulada ‘Vida d’una dona d’ordinària grandesa’, i la del col·lectiu V. Július, al diari ‘El País’, titulada ‘Quan la muntanya no fa pudor d’arbres’.

Malgrat algunes lamentables peripècies derivades de la situació econòmica de l’editorial Laia (que acabaria tancant portes el 1989), l’èxit sorprenent de Maria Barbal va empènyer de seguida Empúries, una de les editorials més actives d’aquell moment, a demanar-li un nou llibre que es va dir ‘La mort de Teresa’. Contenia una vintena llarga de contes i va sortir dotze mesos després de ‘Pedra de tartera’, llibre amb el qual manté forts lligams ja que bona part dels relats que conté fan tot l’efecte de ser-ne textos preparatoris.

Així doncs, l’any 1986, carregada amb una motxilla que contenia una novel·la breu extraordinària (que immediatament es va convertir en un clàssic) i un recull de contes de nivell irregular i execució encara vacil·lant, Maria Barbal, aquella escriptora totalment desconeguda la Nit de Santa Llúcia de 1984 començava la seva carrera literària. Uns començaments, m’apresso a dir-ho, no gaire còmodes per a ella ja que es desenvolupaven a la vista de tothom —crítics, periodistes, lectors, editors— que no podien evitar de relacionar qualsevol novetat que l’autora generava amb aquell fulgurant i irrepetible debut que va ser ‘Pedra de tartera’.

I és precisament a partir d’aquest moment que assistim al procés d’eclosió de Maria Barbal com a escriptora. No es tracta, evidentment, de cap afer màgic perquè sembla clar que, de manera larvada, aquesta condició ja la tenia, però fins aleshores no s’havia vist empesa a posar en marxa els mecanismes creatius per anar produint, a poc a poc i sense presses, la seva obra.

Ella mateixa ho explicava en una entrevista en què se li preguntava sobre la importància de ‘Pedra de tartera’ en la seva carrera literària: ‘Jo havia heretat un dolor i en un moment donat de la meva vida em vaig trobar escrivint sobre tot allò. I en veure que havia estat capaç vaig decidir continuar…’

I, certament, va continuar…

Entre 1990 i 1992 Maria Barbal escriu quatre llibres: dos reculls de contes —‘Pampallugues’ i ‘Des de la gàbia’— i dues novel·les importants i d’extensió convencional (vull dir, per entendre’ns, que aquestes sí que les hauria admès el jurat del premi Sant Jordi). Em refereixo a ‘Mel i metzines’ (1990) i ‘Càmfora’ (1992), dues novel·les ambientades en els mateixos espais geogràfics de ‘Pedra de tartera’ i que formen el que es va denominar ‘cicle del Pallars’ de Maria Barbal. Un cicle al qual, com veurem més endavant, l’autora va tornar l’any 2019.

Sobre ‘Mel i metzines’ el novembre de 1990 (pocs mesos abans de la seva mort) Montserrat Roig va escriure: ‘és un llibre bellíssim on les paraules tenen el color del rostoll i fan olor de molsa humida’.

Entre 1994 i 1999 publica cinc llibres més, tots allunyats dels escenaris pallaresos. Tres reculls de contes —‘Ulleres de sol’ (1994), ‘Espaguetti Miu’ (1995) i ‘Bari’ (1998)— i dues novel·les: ‘Escrivia cartes al cel’ (1996) i ‘Carrer Bolívia’ (1999).

La primera de les dues novel·les, ‘Escrivia cartes al cel’, és un complex artifici literari basat en un fet real (un segrest en un parvulari de París esdevingut el 1993) i la segona, ‘Carrer Bolívia’, aporta dues novetats:

• La primera és que hi ha un canvi d’editorial i la publica a Edicions 62 (i no a La Magrana com fins aleshores).
• La segona és que es tracta d’una història ambientada a la Barcelona dels anys 60. Una novel·la que parla del desarrelament, que té diverses veus narratives i que li va ocupar cinc anys de preparació i de redacció.

Des del punt de vista personal 1999 també és un any important ja que Maria Barbal decideix deixar l’ensenyament i, per tant, podem dir que comença a professionalitzar-se.

L’any 2000 publica ‘L’helicòpter’, la seva primera —i fins ara única— incursió en la literatura teatral. L’any següent, el 2001, publica les proses de ‘Camins de quietud’, un recorregut literari pels vestigis i records d’uns quants pobles desapareguts del Pirineu. Algú va dir (crec que de manera encertada) que es tractava d’un llibre als antípodes del que Josep M. Espinàs feia en els seus viatges a peu ja que el que ell buscava era, precisament, el contacte amb la gent més que amb la monumentalitat de les cases o la bellesa del paisatge.

Entre 2003 i 2014 la factoria Barbal funciona a tota marxa i produeix mitja dotzena de títols: dos reculls de contes i quatre novel·les. El 2011 va publicar els contes de ‘Cada dia penso en tu’ i un any abans ‘La pressa del temps’, un conjunt de 28 relats curts sobre els quals el mes de març de 2010 (pocs mesos abans de la seva mort) Joan Triadú va escriure a l’Avui: ‘De Pere Calders vaig dir que per a ell el conte era l’art de pensar. De Maria Barbal, amb el seu mestratge narratiu a l’alçada de l’excel·lència de la seva novel·lística, no diria el mateix: l’art, aquí, és de sentir. Això sí, amb el pols tranquil i la paraula a la punta dels dits’.

Pel que fa a les quatre novel·les d’aquest període tenim ‘Bella edat’, publicada el 2003, que reflexiona sobre l’efímer de la bellesa i les complexitats de la vellesa i de la mort i que jo no posaria entre les meves obres preferides de l’autora. I ‘País íntim’, premi Prudenci Bertrana de 2005, una història ambientada entre el Pallars i Barcelona i amb una trama que gira al voltant de la relació entre una mare i la seva filla. Un llibre que, lluny de ser un catàleg de retrets, aposta molt fort per la banda de la comprensió i la indulgència. Una actitud molt habitual en la nostra autora.

Encara tenim dues novel·les més: ‘Emma’, de 2008, i ‘En la pell de l’altre’, de 2014. Dos llibres que lliguen amb aquell ‘Escrivia cartes al cel’ que he comentat més amunt, inspirat en un segrest en una escola de París, perquè desenvolupen una trama de ficció a partir de persones i de fets reals. En el cas de ‘Emma’, en la indigent que va morir cremada per uns brètols dintre d’un caixer a Barcelona, i pel que fa a ‘En la pell de l’altre’, en la usurpació d’identitat feta durant un munt d’anys per Enric Marco, expresident d’Amical Mauthausen.

A partir d’aquest llibre s’obre un període de cinc anys de silenci que es trencarà amb la publicació de tres llibres: ‘A l’amic escocès’ (2019), ‘Tàndem’ (2021) i ‘Al llac’ (2022). Tres llibres que, cada un amb les seves particularitats, demostren que Maria Barbal continua al peu del canó i en bona forma.

Sobre ‘A l’amic escocès’, una novel·la que reprèn el món del Pallars tan present en els començaments de Maria Barbal, el gener de 2019 vaig escriure a Vilaweb:

“El lector detectarà fàcilment en la figura de Benet, el protagonista d’’A l’amic escocès’, uns quants atributs paral·lels amb la Conxa, la protagonista i veu narradora de ‘Pedra de tartera’. En molts aspectes, és la seva versió en home i pertanyent a la generació següent, un matís important. Penso, per exemple, com acata submisament la decisió de son pare, que el vol treballant, com ell, en la reconstrucció de camins i carreteres a Obres Públiques i, per tant, renunciant als seus somnis: (pàgina 125) ‘—Sí, sí, com vós digueu. Després, calla. S’adona que diu adéu per sempre al dibuix, a l’escultura, a les lletres, però ja no li queda pena per a aquest comiat’.

Només una discrepància amb la Conxa pel que fa a la visió que els dos personatges tenen de Barcelona. Mentre que, per a ella, la gran ciutat ‘és l’últim graó abans del cementiri’, per a en Benet, és el lloc on viu l’oncle Antoni, que fa de sastre al carrer Bergara, i l’escenari on, si hagués gosat de contradir son pare, els seus somnis potser s’haurien materialitzat.

El lector atent d’’A l’amic escocès’ –i coneixedor de ‘Pedra de tartera’– no trigarà a detectar les referències d’escenaris i personatges que lliguen un text i un altre. Bàsicament, per mitjà de la figura de l’Elvira, la noia de qui s’enamora en Benet; però també de la seva silenciosa mare –vídua per venjances de la guerra– i la tia Encarnació. És a dir, el mateix grup de personatges de la primera novel·la de Maria Barbal: la Conxa, l’Encarnació, la tia sense fills que l’acull a casa seva, en Jaume, mort a la guerra, i l’Elvira, la filla gran, que entoma el pes de la casa després de la tragèdia. També les maledicències dels pobles concretades en l’infame ‘alguna cosa devia haver fet si el van matar’.

Dos anys després va publicar ‘Tàndem’, guanyadora del premi Josep Pla. Una història sobre la felicitat i el dret a viure amb la màxima plenitud possible protagonitzada per dues persones pertanyents al que diem ‘tercera edat’. La publicació de ‘Tàndem’ va coincidir amb la proclamació de l’autora com a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Una circumstància que, sens dubte, va contribuir a l’èxit comercial del llibre per bé que la meva opinió personal no el situaria en la llista dels títols que considero més importants de Maria Barbal.

En canvi, en aquesta llista sí que hi posaria, i en un lloc preeminent, l’última novetat que fins ara tenim de l’autora. Em refereixo a ‘Al llac’, publicat el setembre de l’any passat, i que em sembla un llibre summament recomanable. ‘Al llac’ ens retorna la subtilesa i la cura pels petits detalls de la millor Maria Barbal. És una història ambientada en els anys seixanta al pantà de Sant Antoni, al Pallars Jussà, i que narra els dies lluminosos de la infància i els records d’un grup de familiars i amics que van ‘al llac’ (que és com és coneix popularment l’embassament a la comarca) a passar els diumenges d’estiu fins que passa un incident que els sacseja i que suposarà el pas de la infància a l’adolescència d’una de les filles, la Nora. Precisament la veu que evoca, uns anys després, aquells dies fonamentals.

——————————————-

Hi ha una idea que Maria Barbal ha fet servir des del començament i que em serveix per anar enfilant el final d’aquest comentari: la de l’escriptura entesa com a necessitat. Ho explicava el novembre de 1993 quan, arran de ser nomenada Escriptora del Mes, deia: ”Escric perquè m’agrada i per tenir la llibertat de dir el que no diria enraonant. I algunes hores, escric per necessitat.”

I l’any 2011, a la revista ‘Caràcters’, diu: “Quan practiques l’escriptura, l’univers es fa miques i te’n pots posar una engruna a la butxaca…”

No crec que sigui cap casualitat que gairebé trenta anys després —el 29 de novembre de 2022 (fa, doncs, quatre dies)— digués una cosa similar en el discurs que va llegir el dia del seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Un discurs titulat ‘Ficció i realitat en la novel·la’ en el qual va dir: ‘Jo em trobo en el grup d’escriptors que s’han iniciat en l’art de l’escriptura per expressar una necessitat interior’ i una mica més endavant: ‘M’interessa des de fa temps el tema de la ficció narrativa com a vehicle de memòria i de veritat (…) perquè l’escriptura implica pensament, reflexió. I si es vol donar un bon consell a qui desitja esdevenir novel·lista, estic d’acord amb altres escriptors a dir-li: no tinguis pressa.’

Em sembla que amb tot el que tenim fins ara podem traçar un mapa bastant aproximat del territori damunt del qual l’obra d’aquella Mari Barbal de 1984 s’ha anat desenvolupant. Un territori amb tres referències:

• l’escriptura com a expressió d’una necessitat interior,
• l’escriptura com a vehicle de memòria i de veritat,
• l’escriptura que demana pensament, reflexió i, sobretot, POQUES PRESSES.

 —————————————

Acabo amb unes reflexions que vaig publicar el 13 de desembre de 2014, quan es complien exactament trenta anys de ‘Pedra de tartera’, i que em semblen molt oportunes.

Deia jo aleshores:

“No entraré a fer cap anàlisi del llibre perquè se n’han fet ja moltes i a càrrec de veus més autoritzades que la meva. Només diré que quan em dedicava a donar classes a futurs escriptors a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès sempre feia servir “Pedra de tartera” com a exemple de dues coses:

• Primera: per valorar el fet que un text ha de tenir l’extensió que necessita, i que tan important és que l’autor sàpiga com ha d’estructurar una història com que intueixi el moment just que convé tancar-la sense condicionaments derivats del nombre de pàgines que ocupa.
• Segona: per explicar les diferències entre dos conceptes sempre complicats d’harmonitzar en una trama de ficció: la versemblança i la credibilitat. M’explico: qualsevol persona que llegeixi des de la distància les vicissituds de la vida de la Conxa trobarà que la manera com la seva pròpia veu ens les descriu és poc versemblant. Vull dir que, vista fredament, una dona com ella amb poca cultura i molta vida dura al damunt és difícil —poc versemblant, vaja—  que s’expliqui amb les mateixes paraules que li llegim. En canvi —i aquí és on crec que rau el gran mèrit de l’autora— Maria Barbal aconsegueix que, tot i això, l’artefacte narratiu que construeix sigui del tot creïble perquè ens transmet perfectament les alegries, les pors i les angoixes que fan niu en cada plec de l’ànima de la seva protagonista.”

Demostrar dignitat i respecte cap a la pròpia obra i aconseguir que la versemblança no enterboleixi la credibilitat del que llegim vol dir, senzillament, que amb Maria Barbal —o, si més no, amb ‘la meva’ Maria Barbal, tal com havia promès en començar— ens les havem amb una escriptora singular i carregada de sensibilitat i d’instint literari.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!