Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí un apunt recent relacionat amb aquest mateix assumpte)

Llegint ‘L’home és el tot’, escrit el 1956 i publicat sis anys després, veiem com Gaziel, conscient que segurament aquella serà la darrera visita que farà a Florència (va ser així: es va morir vuit anys després) descriu el que l’envolta amb la seva habitual precisió i competència però, alhora, hi ha moments en què no pot evitar de sucar la ploma en el tinter de la nostàlgia.

Vist amb ulls d’ara el llibre té moments que el fan únic a causa de la seva condició de testimoni d’una època molt concreta i llunyana. Penso, per exemple, en quan Gaziel entra a una botiga de música a comprar uns quants ‘discos microsolc’ (p. 192); és a dir, els discos ‘microsurco’ que anunciaven quan jo era petit, en una època que tenir a casa una gramola era un luxe a l’abast de molt poca gent. O el capítol titulat ‘Les florentines’ (p. 195) que avui li comportaria tota mena de crítiques per la seva visió masclista (tot just començar diu: “Són veritables joiells femenins, com obres d’art que caminen, bateguen i viuen per carrers i places.”); o els comentaris no gaire mesurats sobre el que ell denomina ‘la sodomia’ (p. 219); o les contínues expressions de rebuig contra tot el que considera influenciat pel comunisme.

Sense oblidar les reticències que expressa davant del que considera (el 1956!) els primers símptomes d’una ‘invasió turística’ de la ciutat, com veiem en aquest paràgraf de la pàgina 194: “… en diversos restaurants he vist, amb lletres molt destacades, reclams adreçats als possibles clients, en llengües forasteres, especialment l’anglesa. I no solament en establiments sense categoria, sinó també en els més escollits, com per exemple el ‘Doney’ (de nom que ja vol afalagar els tenidors de dòlars), a la via Tornabuoni, on es menja exquisidament i que a la porta té aquest rètol: ‘Frequented by all international Tourists’ -aquesta darrera paraula, en majúscula, com abans deien ‘Ses Alteses’. Ja veieu on hem arribat, els vells europeus, anant fent guerres estúpides!”

Hi ha un capítol, però, que em sembla esplèndid. L’escriu quan es salta una de les sessions del XIV Congrés de la Unió Internacional d’Editors -que és el motiu pel qual és a la ciutat com a convidat- i visita la Sagristia Nova de la basílica de San Lorenzo on hi ha les tombes dels Medici esculpides per Michelangelo Buonarrotti. I, més concretament, quan parla de l’al·legoria de la nit que presideix, al costat de la del dia, la tomba de Giuliano de Medici.

Us el reprodueixo tot seguit i callo:

“La més famosa d’elles és ‘La Nit’: passa, en efecte, per la més extraordinària, per bé que jo no sabria pas quina triar, perquè cadascuna d’elles diuen coses que no diuen les altres ni cap més del món. Aquesta estàtua, però, té una anècdota que a mi sempre m’ha fet un gran efecte, des que la vaig saber, de molt jove, i que després, ja ben gran, encara m’ha semblat més significativa. Diuen que Miquel Àngel esculpí ‘La Nit’ un cop passats el setge i l’ocupació de Florència pels seus enemics, en ple segle XVI; treballs en els quals l’artista, patriota rabiós, prengué part molt activa. Admirada de tothom, el poeta Strozzi dedicà a aqueixa figura única una quarteta que deia:

La notte che tu vedi in si dolci atti  /  dormire, fu da un Angiolo scolpita  /  in questo sasso e, perché dorme, ha vita:  /  destala se non credi, e parleratti.

(Que en català vol dir, com s’entén fàcilment: ‘La nit que veus dormir tan dolçament  /  un Àngel l’esculpí en aquesta pedra  /  i com que dorm, és viva:  /  desvetlla-la, si no ho creus, i et parlarà’.)

Però Miquel Àngel, inconsolable per la caiguda de la seva pàtria, respongué així a Strozzi, fent parlar la figura:

 Grato m’è il sonno e più l’esser di sasso  /  mentre che il danno e la vergogna dura:  /  non veder, non udir m’è gran ventura,  /  però non mi destar, deh! parla basso.

(O sia: ‘Grat m’és el son, i encara més ser de pedra  /  mentre el mal i la vergonya dura:  /  no veure ni sentir m’és gran ventura;  /  no em desvetlleu, per tant, eh! parla baix’.)

Ja feia molts anys que jo coneixia l’anècdota i els versos de Miquel Àngel; però no els vaig aprendre de memòria (de tantes vegades com me’ls deia a mi mateix) fins els dies de la guerra espanyola de 1936-1939, quan jo vivia exiliat a París, sense veure gairebé ningú. De llavors ençà m’he dit infinitat de vegades aqueixos versos memorables -i encara sovint me’ls torno a dir…

Avui m’he estat més temps que mai a la Sagristia Nova de San Lorenzo. El meu sojorn a Florència ja és a les acaballes i, com que també em trobo a la vetlla de fer setanta anys, no veig pas gens segur, ni gaire probable, que pugui tornar aquí aviat. I si no hi torno aviat, quan podré tornar-hi? Vingut avui de bon matí, a la una de la tarda, ja ben tocada, encara no sabia anar-me’n: em semblava com si no hagués de veure-les mai més, aquestes quatre figures sobiranes. Per això me les mirava i me les tornava a mirar; i, tot esguardant-les, sentia que els ulls se m’humitejaven. No era pas de tristesa o de pena. Era, més aviat, d’una barreja d’amor per elles i de renunciament, d’una mena de melangiosa serenitat que m’infon el fet de pensar que les contemplo potser per darrera volta. Allò que Keats digué tan rebé, que sembla veritat, quan afirmava melodiosament que una cosa bella és una joia per sempre (i jo mateix ho havia sentit i cregut infinitat de vegades), ara veig que fa molt bonic, però és fals. ‘For ever’, l’expressió que, justament enclou la força màgica de la famosa sentència, vol dir, en realitat, mentre som vius, perquè el fenomen de la bellesa està inseparablement reblat al misteri de la vida. Morta la cuca, mort el verí: quan jo m’hagi fos, aquestes quatre meravelloses figures s’hauran fos també, per mi. El ‘for ever’ meu és, doncs, el poc que em resta a viure.

M’alço a contemplar-les de prop, una vegada més. Sobretot La Nit i L’Aurora: si no hi hagués més remei, diria que són les meves preferides. Aprofitant un moment que ningú no em veu, passo la mà dreta, tènuement, damunt la cuixa obsessionat de La Nit, amb gran compte de no desvetllar-la, només pel goig del seu contacte material, en un lloc on tantes vegades es degueren posar també les mans rugoses de Miquel Àngel. I sento que el marbre no és pas fred del tot, amb la fredor cadavèrica de les estàtues de pedra, sinó gairebé tebi, com si hi bategués oculta una misteriosa correntia vital, que ja fa més de quatre-cents anys que dura.

Després me’n vaig a poc a poc, girant sovint els ulls enrere. Des del portelló d’eixida llenço un darrer esguard, l’últim adéu, i surto defora. Quan em trobo al carrer, he de para-me un moment per entendre d’on vinc, on vaig i gairebé qui soc.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!