Totxanes, totxos i maons

Maria Barbal: el territori de la bona literatura

Conferència a l’Ateneu Santjustenc. Sant Just Desvern. 2 de juny de 2023

Fa gairebé un any que la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc em va demanar si podia encarregar-me de la xerrada final d’aquest cicle de conferències titulat ‘Geografies literàries amb veu de dona’.

Més concretament, se’m va proposar que parlés sobre Maria Barbal, una autora que m’estimo molt i que —algunes vegades de lluny, d’altres de més a prop— he anat seguint al llarg de tota la seva trajectòria. Una trajectòria que encara avui (i ho he confirmat aquests dies que he repassat retalls de premsa per refrescar memòria) veig que està fortament lligada a una circumstància insòlita, no gens habitual.

M’explicaré: Les primeres notícies que tenim de Maria Barbal són de desembre de 1984, quan és una autora inèdita i absolutament desconeguda, una circumstància que canviarà amb la publicació del seu primer llibre. Un llibre extraordinari, gegantí (em refereixo, és clar, a ‘Pedra de tartera’) que de seguida va esdevenir un clàssic, un fet inèdit que no s’ha tornat a repetir amb ningú més i que l’ha acompanyat com a referència ineludible al llarg de tota la seva biografia literària.

Així doncs no estem, ni de bon tros, parlant d’algú que avui calgui ‘descobrir’ o rescatar de l’oblit. Ben al contrari: Maria Barbal és una autora en plena activitat i amb una obra els mèrits de la qual han estat llargament reconeguts amb una sèrie de premis i de guardons que, de moment, tenen com a punt àlgid el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2021.

Al llarg de tots aquests anys he tingut oportunitat de parlar i d’escriure unes quantes vegades sobre Maria Barbal en diversos suports, mitjans i circumstàncies. No voldria equivocar-me, però em sembla que si es fes una llista dels comunicadors que més vegades han parlat de la seva obra el meu nom ocuparia un dels llocs de més amunt.

Avui, però, parlaré de ‘la meva’ Maria Barbal i els seus contorns, i ja  avanço que ho faré al llarg d’una exposició com les del segle passat: a pèl i sense pantalles per entremig. Una exposició que tindrà molt poc d’acadèmica o de convencional, però que ens aproparà (o aquesta és, almenys, la meva intenció) al que en el títol d’aquesta xerrada he denominat com ‘el territori de la bona literatura’. Un territori del qual sense cap mena de dubte la Maria és una habitant de ple dret.

Comencem, doncs…

—————————

Any 1967, 1 d’abril, dissabte. Palau de la Música Catalana.

Joan Manuel Serrat fa el seu primer recital al Palau, un espai on fins aleshores l’únic cantant català que hi havia actuat era Raimon.

El Noi del Poble Sec —que encara no havia freqüentat españa ni conegut gent tòxica com Joaquín Sabina i que, per tant no deia les tonteries que li hem sentit a dir últimament— presentava el seu primer disc de llarga durada enmig d’una notable expectació.

Aquell dia els qui érem al Palau anàvem amb la ment en blanc ja que el disc que es presentava encara no havia sortit a la venda. D’aquell concert —de 1967, ho repeteixo— ha quedat fixat en el meu record un moment molt especial relacionat amb una cançó que, com acabo de dir, escoltàvem per primera vegada. Una cançó que durava gairebé sis minuts, que explicava una història dura i trista i que es titulava “La tieta”.

I, més concretament, em refereixo a la reacció del públic en arribar al darrer vers de la cançó (aquell ‘Descansi en pau, amén, / i oblidarem la tieta’): un llarg instant de silenci, sorpresos i emocionats tots plegats amb la sensació d’estar immersos en una bombolla de màgia que era a punt de rebentar i, tot seguit, una espectacular ovació d’uns quants minuts amb la gent dempeus i demanant més i més.

————————————–

Fem un salt de quaranta anys: Any 2007, 11 d’octubre, dijous. Fira del Llibre de Frankfurt.

A la Fira del Llibre de Frankfurt, que aquell any tenia la cultura catalana com a convidada d’honor, es fa una lectura de la versió alemanya de ‘Pedra de tartera’ que fins aquell moment portava venuts ja 30.000 exemplars. Birgitta Assheuer, la conductora de l’acte en el qual Maria Barbal també hi és present, llegeix en alemany el darrer capítol del llibre; aquell en què la Conxa, ja vella, passa revista al que és la seva vida actual, reclosa a la porteria d’una casa de pisos a l’Eixample barceloní.

És un capítol breu —no arriba a les dues pàgines— que comença amb la frase “Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer. Miren al vestíbul de l’edifici i a l’ascensor del servei”, que continua amb imatges com “Barcelona és un pa petit que s’acaba cada dia i és llet d’ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet” i que es clou de manera espectacular amb una frase definitiva, lapidària, digna d’aparèixer a qualsevol antologia de frases finals d’un llibre: “Barcelona, per a mi, és una cosa molt bona. És l’últim graó abans del cementiri.”

En arribar a aquest punt la reacció del públic de Frankfurt —gairebé un centenar de persones— em va recordar la del Palau quaranta anys abans: primerament un instant de silenci per adonar-nos que la bombolla de màgia on les paraules ens havien instal·lat era a punt de rebentar i a continuació, com una descàrrega elèctrica alliberadora, un esclat d’emocionats i entusiastes aplaudiments.

L’endemà, a l’aeroport, camí de casa, li vaig explicar aquesta anècdota a la Maria. Ella no havia estat al Palau el dia de Joan Manuel Serrat però, a la vista del que li explicava, entenia perfectament el paral·lelisme que jo havia establert entre les dues situacions.

———————————-

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!