Això era l’1 de maig al capdamunt d’Horta: temps revolt de primavera, ara plou ara fa sol, i allà mateix arrenca un arc de sant Martí que s’enfila majestuós cel amunt. I es fa mirar. I ens captiva. I correríem a empaitar-ne el naixement, com si fos concret i material i aprensible. I no, només, com si fos poc, un joc entre l’aigua i la llum. Només, com si fos poc, un efecte visual. Real, tanmateix.
Bé, sembla ser que Esquerra i Junts, i fins i tot la CUP, han trobat finalment, gairebé en extremis, la manera de conciliar les diverses estratègies en alguna mena de síntesi. Potser el gest de força d’aquest diumenge per part de l’ANC, i el brillant sermó de la setmana passada de Jordi Cuixart, han servit per tornar a posar a rega els partits, o els ha pogut sols solets el vertigen de la perspectiva d’unes noves eleccions. Ara, aviam si tots plegats serem veritablement capaços d’aplegar d’una vegada les forces, malgrat totes les discordances, o tornarem a deixar-nos embriagar per l’enfrontament intern. Aquesta absurda agonia m’ha recordat com van anar les anades i vingudes que van dur, entre el 1919 i el 1948, Irlanda des del Regne Unit fins a la república independent. I així ho he recollit en l’últim mail obert, mirant d’extreure’n alguna lliçó.
Es veu que TVE està endreçant arxius i això fa que vagi deixant a la vista programes històrics, com ara una revista d’actualitat i cultura infantil i juvenil que es deia A can 80, dirigida per Enric Frigola i que tenia, segons uns crèdits que és imprescindible de llegir, Montserat Minobis i Guillem-Jordi Graells entre els guionistes.
El mail obert d’aquesta setmana mira de llegir críticament, i amb esperit tan positiu com n’he estat capaç, la proposta de full de ruta de l’ANC, que els socis debatran aquest mes de maig mateix. I ho fa centrant-se sobretot en dos aspectes, si és que són diferents: la posició en el joc entre partits, d’una banda, i la relació amb el Consell per la República, de l’altra. A partir d’un implícit que he dinat per descomptat: l’Assemblea no pot tractar el Consell com si no hi fos o no hi tingués res a veure, perquè forma part des del primer dia del seu consell de govern. La presidenta de l’Assemblea hi té veu i vot. Per això no té cap sentit que l’ANC sembli voler-hi competir en comptes de cooperar-hi com estan fent els seus socis des de la base. Diria que, així, el full de ruta reflecteix nítidament una preocupant incapacitat de situar-se en el nou context on som. Ara hauríem de discutir sense més ambigüitats si tots plegats donem suport a la pausa indefinida que proposa Esquerra o a l’increment de la confrontació amb l’estat espanyol que, teòricament, defensen totes les altres forces polítiques i civils. Doncs aquesta és la qüestió que plana per sota de l’article.
