Contes a la vora del tropikanu: España, Aeña i altres xantatgistes
Deixa un comentariHi havia una vegada un bonic aeroport a pocs quilòmetres d’una tranquil·la i endreçada ciutat anomenada Girona, capital d’una regió situada a la costa oest del mar Mediterrani i sota la imponent serralada dels Pirineus, just allà on aquests enfonsen els peus al mar, i aquesta peculiar situació geogràfica i els nombrosos atractius derivats l’havien convertit en una terra eminentment turística, visitada assíduament per centenars de milers d’habitants de tot el continent.
En un país com la majoria de països del món, tots aquests factors junts haurien propiciat un perfecte funcionament de l’aeroport, sincronitzat amb el ritme i el batec de la capital i de la seva àrea d’influència. Però resulta que el país d’aquest conte, Catalunya, tenia una peculiaritat: tot i tenir uns orígens molt antics i una llarga experiència en la pròpia governació, estava sotmès al país veí d’ençà que tots dos s’enfrontaren en una guerra per una absurda qüestió dinàstica que aquest últim resolgué al seu favor, i ja sabeu, nens i nenes, que “qui té el cul llogat no seu pas quan ell vol…”
De manera que, després de tres segles d’aquesta situació de domini militar i polític per part d’Espanya (que així és com es deia el país veí que es va fer amo del d’aquest conte; o España, en VO), en el moment de fer aquesta narració ens trobem que en el nostre camp d’aviació, construït a la joliua plana del poble de Vilobí d’Onyar, es donava una sorprenent equació matemàtica: a Aena, companyia representant del poder estatal sobrevingut, no li donava la gana d’ajustar a la baixa els preus que cobrava a les companyies aèries; les companyies, que eren bàsicament de low cost, s’emprenyaven perquè, deien, pagaven massa, tenint en compte la categoria relativament modesta de les instal·lacions aeroportuàries; les institucions catalanes (amb diners públics retornats d’Espanya, ja que aquesta, arrogant-se el paper d’Estat sobirà, controlava al seu aire els impostos) pagaven / subvencionaven les companyies perquè es quedessin, però tot i així, aquestes se n’anaven al gran aeroport de la capital del país, Barcelona, perquè hi tenien més avantatges, avantatges que les autoritats d’aquest aeroport, situat al Prat de Llobregat, els oferien intencionadament per atreure-les.
Però aquesta atracció tenia uns efectes perversos, malèvols, ja que, a més de perjudicar l’aeroport de Vilobí (i un altre de dimensions semblants situat al costat de la ciutat de Reus, cent quilòmetres al sud de Barcelona), que perdia vols i per tant capacitat dins l’estructura econòmica de la regió de Girona, molt basada en el turisme, com hem dit, es perjudicava a si mateix, ja que, acumulant companyies de baix cost en comptes de constituir-se en origen i destinació de grans línies internacionals, es consagrava (motu proprio!) com a aeroport de segona fila, que és justament lo que volien a la capital del país tutelar, Madrid, decidits a tota costa a reservar en exclusiva per a l’aeroport de Madrid-Barajas el paper de primer aeroport de tot el seu domini territorial.
…
Val a dir que, segons les cròniques d’aquells dies, en aquesta carambola frenètica i embogida també hi tenien part de
culpa les entitats gironines, ja que uns pocs anys abans s’havien deixat
engalipar pel partit de la dreta quan governava a Espanya, amb el caramel de fer passar per sota la ciutat de Girona la nova via del tren de gran velocitat: si haguessin sigut una mica llestos i no s’haguessin deixat enganyar per aquest truc tan infantil, el
TGV hauria circulat molt abans i hauria tingut una llampant estació a l’aeroport (ja que la nova línia hi passava a tocar), i companyies com la de low cost Ryanair no haurien tingut pas la temptació de
deslocalitzar-se de Vilobí i fotre el camp cap al Prat.
I, segons expliquen els mateixos cronistes,
també hi tenia a veure, i molt, la impotència del Govern tutelat de la Generalitat
de Catalunya, que si no hagués estat el Govern de la senyoreta Pepis (en expressió d’algun d’ells),
hauria fet quadrar l’esmentada companyia irlandesa i les seves insistents catxes: “Ens amenaces d’anar-te’n
de Girona? Molt bé: doncs ara ni Girona ni Barcelona, no tindràs! A veure com
l’entomes, aquest xantatge…”
Així estaven les coses, doncs, en el moment de fer aquesta narració. Només ens queda explicar que, en aquest panorama tan difícil i tan desolador, tots els esforços gironins per
aconseguir, malgrat tot, tenir rutllant i rendible la magna activitat turística –sobretot estival– donaven com a resultat una magnífica morterada, que es calcula en uns
20.000 M€, que és just la quantitat que es cobrava cada any la xantatgista
España (“O pagueu sense piular o us cardarem encara més, traient-vos de
les mans la vostra autonomia de joguina”).
Aquesta operació tota d’alta
enginyeria financera era coneguda i és coneguda encara en els cercles econòmics més selectes
com “el Negoci d’en Robert amb les cabres”.