Entre Barcelona i Madrid i entre Madrid i Barcelona circulen des de temps immemorial a gran velocitat, a velocitat espanyola (AVE), dos trens: el primer va carregat fins a dalt de diners i el segon va carregat d’injúries, pronunciades en un castís castellà, amb tots els accents de la Peninsula. A més d’això, tots dos tenen una característica peculiar: aquell que va a Madrid carregat de duros (d’euros, siguem moderns) en torna sempre de buit, o a tot estirar amb uns quants bidons plens de xocolata del lloro; l’exprés Madrid-Barcelona, per la seva banda, arriba a la capital de Catalunya ufanós i pudent, i torna al punt de partida unes vegades, la majoria, buit del tot i net com una patena, i d’altres carregat de disculpes.
L’altre dia, en l’últim ple de la legislatura en el Parlament de Catalunya, el molt honorable José Montilla va cometre la relliscada imperdonable d’utilitzar un col·loquialisme, tractant un rival parlamentari de gallec, en el sentit que dóna a aquest gentilici el tòpic: un gallec no se sap mai si baixa o puja les escales, si va o ve, si diu que sí o que no…; és a dir, com a figura de la indefinició. No cal dir que com a recurs dialèctic és una expressió usada a tort i a dret i per tot quisqui. Doncs bé, deixant de banda que una solemne sessió parlamentària potser no és el lloc més idoni per recórrer, per tal d’expressar-se, a segons quines vulgaritats de la parla, en el cas de la patinada del President va ser cometre-la i al cap de cinc minuts ens arribava de Galícia, via Madrid (que Espanya és un país centralitzat a tots els efectes, per si cal recordar-ho), els escarafalls de l’homòleg de Montilla en aquell país celta que ara exerceix, de la mà del fidel personatge i de tot el seu gabinet, de comunitat autònoma espanyola. L’home va exigir una rectificació en tota regla, i al President li va faltar temps, també, per satisfer-la: de cap manera no volia ofendre Galícia i els gallecs, només faltaria, excusi, senyor Núñez Feijoo, jo no volia fer-ho… (Caldria veure, encara que aquesta seria tota una altra qüestió, amb quin respecte tracta el Govern gallec actual, cent per cent PP, el galleguisme dels seus paisans).
Ben fet, president Montilla, la cavallerositat i el respecte per davant. Però un es queda preguntant-se si hi hauria hagut el mateix mullader si l’escena s’hagués esdevingut en qualsevol dels Parlaments de la senyoreta Pepis que conformen el mapa autonòmic espanyol, i no diguem si l’hipotètic president comunitari hagués sigut del mateix color polític blau cel que el del senyor Feijoo.
(Continua)
(Continuació)
Un altre exemple cridaner de la bona educació catalana ens el va escenificar Sandro Rosell i Feliu tot just investit com a 39è president del FC Barcelona: el xicot va córrer fins a Extremadura a retre homenatge de cortesia al president d’aquella comunitat extrema tot desfaciendo el entuerto que suposadament li havia fet l’anterior i polititzat president del Barça, Joan Laporta, a través d’una emissora de ràdio. Calia?, ¿i calia fer-ho amb aquella velocitat supersònica, com si fos la més urgent de les qüestions pendents que tenia damunt la taula la nova junta del Club? És evident que el president Rosell considerava que sí. I després, en aquesta línia de tornar a la mania de cert sector del catalanisme (al qual s’adscriu Rosell, segons confessió pròpia) de voler caure simpàtics a Espanya (o de caure-hi al mínim d’antipàtics, ja que sembla el màxim a què podem aspirar com a catalans), al cap d’unes setmanes sorprenia a tothom (ell devia considerar que agradablement) dirigirint-se a la primera assemblea general de penyes que presidia fent el seu parlament en castellà exclusivament, malgrat tenir les instal·lacions del Barça on es feia la trobada internacional servei de traducció simultània. Quina descortesia, la d’obligar els penyistes estrangers a fer-la servir, podent expressar-se en la llengua comuna, la que entiende todo el mundo!…
I parlant del Barça, ens ha arribat fa poc, a remolc de la lesió de Leo Messi provocada sense voler per un jugador de l’Atleti de Madrid, un altre tren carregat d’injúries.
Un Pep Guardiola emprenyat però mesurat, en la seva manera de fer característica de dir el que calgui però sense faltar al respecte de ningú, va reclamar en la roda de premsa posterior al partit que des dels mitjans de comunicació no s’estimulessin les accions salvatges dins el terreny de joc, i automaticàment va saltar el director del diari Marca, el nom del qual no em dóna la gana de recordar, que es va sentir al·ludit perquè uns mesos abans havia dit que a Messi se l’havia de parar por lo civil o por lo criminal. La reacció de l’interfecte va ser, dit de manera resumida, que Guardiola és un bocamoll que està com una cabra i que amb les seves paraules allò que feia era incitar a la violència! No em consta que el tractés de nazi, que és un qualificatiu molt apreciat pels nostres imperialistes de secà, però no calia, tampoc: es tracta del mateix truc de penjar a l’esquena del contrari la llufa que tu portes a la cara, i el públic, ignorant com és, s’empassa qualsevol cosa.
Així estem, de paritaris i de recíprocs, en aquest Estat castellà dels seus amors: pagant sense parar des d’aquí a preu d’or els insults de la més baixa vulgaritat que ens arriben incessantment des d’allà.
