Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

On són els monjos a Birmània ?

Aquesta setmana fa un any. Milers i milers de monjos es van manifestar pels carrers de les ciutats de Birmània per demanar justícia, llibertat, democràcia. Més de 212 monjos són a la presó. D’altres van ser morts per els trets de l’exèrcit de la junta.

D’altres van poder fugir a l’exili. Avui, qualsevol viatger que vulgui entrar en un monestir o temple, haurà d’ensenyar la seva documentació als soldats. Tots els temples i monestirs estàn rodejats i vigilats per l’exèrcit. La por d’un govern genocida i dictador davant la possibilitat de noves revoltes.
Mentres, Daw Aung San Suu Kyi ha demanat comparèixer davant el tribunal a la nova capital del país Naypyidaw per al.legar que el seu empresonament és del tot il.legal, ja que d’acord amb les lleis del país, el mes de maig hauria d’haver estat posada en llibertat. Els generals genocides van allargar el seu empresonament un any més.
I el món occidental, les institucions, els gran políticis, segueixen discutint què fer amb el govern més cruel que existeix avui en aquest món. Jo els diría: Deixar els negocis amb els generals dictadors; petroli,gas, teka, pedres precioses, opi, mà d’obra barata dels camps de refugiats, no vendre armes al govern  …… Israel, Rússia, Xina, França, EE.UU. Japó, Índia, Tailàndia, Sudàfrica i d’altres que desconec però segur que també hi ténen interessos comercials.
Avui fa 12 anys i 334 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Tardor al Montseny

Aquesta tarda a 3/4 de sis entrarem a la tardor, la primavera de l’hivern. El cap de setmana al Montseny va ser profitós, tranquil, plè de melangia, bona música, converses, tasts, cata de vins, sopar de fonda, cuidar l’hort i netejar el sotabosc. Nit de cinema amb ‘El Gran Lebowski’ dels germans Cohen. Si en D. i na M. saben aprofitar molt bé tot el que la terra els ofereix, les noves tecnologíes ajuden a aprofitar també els tresors del vinil i  transportar la música en uns petits discs, dits CD, per poder escoltar la música favorita lluny de casa. De tornada a Ciutat he començat a cercar les músiques, arxivar-les en el meu ordinador i seguidament fer la gravació en un o dos CD. Impossible de fer, ara fa més de trenta anys: Michael Franks, Miles Davis, Dave Valentin, Chick Corea, Led Zeppelin, Bob Dylan, The Clash, Carmel i molts més. 
Les fulles comencen ja a caure dels arbres i els colors apunten a un esclat de bellesa. En unes tres o quatre setmanes el paisatge ja no serà el mateix.
Del petit hort he agafat uns espinacs que s’han multiplicat provinents d’unes llavors que vaig portar de l’altra banda de món.
La fotografia correspòn al jardí, una cadira, unes flors ja amb un color diferent.
Fa un temps vaig fer un apunt on es podia veure la mateixa cadira amb la flor d’un color púrpura i la tija i les fulles verdes, de primavera.
Deixo també una cançó, ‘ Time after Time’ en la versió de Miles Davis i un poema de’n Joan Maragall escrit l’any 1893 i que penso és un bon pròleg per passar uns dies de tardor a les muntanyes:
– Ah! …. l’octubre … primeres fredorades.
L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel buit d’orenetes,
les fredes transparències dels oreigs
i els cap-tards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
s’agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d’hivern torrat –

Think different

Aquest anunci sempre ha estat un referent i no em canso de veure’l. A casa vam començar amb el primer Mac, aquell de la pantalla petita i han anat passat els anys.

Ara tinc ja un iMac amb una pantalla de 20” i és una meravella, bé com sempre, però aquest encara més. No sóc gens imparcial, ens al contrari. Però aquest anunci …. sempre m’ha robat el cor. Què hi farem !!

Publicat dins de Videos | Deixa un comentari

Ciber atac a Birmània

He rebut un correu del diari The Irrawaddy, com a subscriptora, en el que m’informen de l’atac sofisticat i sever que han patit, amb el resultat de l’inutilització del seu servidor i en conseqüència de la pàgina web d’aquest diari i d’altres. Els seus técnics van estar treballant tota la nit per intentar posar novament en funcionament la web, però sense resultats. Informen, que els generals de la Junta van enviar un batalló de joves birmans a Rússia, arrel les manifestacions dels monjos l’any passat i les repercusions per la xarxa, on van ser entrenats en aquest nou sistema de ciber atacs a les webs que denuncien als governs. Els alumnes han après ràpid i amb sistemes, com he dit, sofisticats. Avui són als EE.UU., Japó i Europa i ja han començat els seus atacs.

Els tècnics els han informat que no intentin obrir la web novament, ja que immediatament patiran un nou atac i tornarà a ser inservible.
Ens adrecen a un blogspot on podrem anar llegint de tot el què passa a Birmània.
Aquest acudit és el que he rebut amb el correu. Com sempre, els birmans, amb el seu sentit de l’humor. De fet, es podríen veure reflectits altres països del món, on també disposen d’aquests exèrcits especials.
Però internet té poder i no aconseguiran fer callar a la gent.
Aquests fets em recorden les paraules de Daw Aung San Suu Kyi: 
Si us plau utilitzeu la vostra llibertat per promoure la nostra.

Mobilitzacions -Revolta dels monjos a Birmània

Dia a dia organitzacions de tot el món preparen mobilitzacions per donar suport als monjos de Birmània, els que van ser assasinats, els que són a la presó, els exiliats, els que continuen dins els temples sense poder sortir.

Aquesta és la convocatòria davant les Nacions Unides per el proper 26 de setembre.
U Gambira, empresonat del que ja vaig escriure un apunt, va deixar escrit :
– La revolució dels monjos a Birmània és només el principi. Les accions menyspreables dels generals, assasinats, tortures, presó, van aconseguir neutralitzar el nostre desig de llibertat que ens ha estat robada durant dècades. Els hem robat la seva força. Ara són els generals que han de superar la seva por davant les conseqüències de les seves accions. Nosaltres creiem en els actes de no violència, però la nostra columna vertebral és d’acer.. No existeix ja una marxa enrera. –
Avui fa 12 anys i 331 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Atac a tres diaris

L’últim dia que vaig rebre les noticies per correu del diari birmà a l’exili ‘The Irrawaddy’ va ser el diumenge. Desde aleshores no puc entrar a la web del diari ni he rebut cap noticia. Avui he rebut notícies de Burma News: Myanmar/Tibet  i he llegit el que em temia: Tres diaris editats fora de Birmània, a l’exili, The Irrawaddy, The Democratic Voice of Burma i New Era Journal, han patit un atac simultani, i les seves webs ara per ara són inaccesibles. No hi ha respostes, ni ells poden seguir treballant. No tenen cap prova, i no saben qui és al darrera d’aquest atac, però tots sabem que aquest ha estat un clar objectiu per fer callar aquests diaris.

Aviat farà un any de les grans manifestacions dels monjos a Birmània, i fer callar la boca als periodistes i posar dificultats als diaris digitals, és l’objectiu.
Tots aquests diaris són editats a Tailàndia, aliat fidel del govern dels generals.
No poden, però, fer callar als milers de blocs escampats per el món, ni altres publicacions. Qualsevol notícia podrà sempre ser escrita i publicada en aquest mitjà extraordinari que s’anomena internet.
Com les que he rebut aquest matí on es pot llegir com els monjos de Sittwe per tres vegades no han pogut sortir al carrer perque els soldats els ho ha impedit; com ja són més de 200 persones, activistes pacífics, que han estat engarjolades sense cap càrrec en concret; com més de 5.000 persones refugiats en un camp per haver perdut totes les seves pertenences en el desastre del cicló han estat obligats a tornar a casa; com els camps de refugiats en les fronteres amb Tailàndia o Malaysia van arribant més i més birmans, fugint, com les barques que arriben a Europa desde Àfrica.
Avui fa 12 anys i 330 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Crisi

Ha estat una sorpresa alliberadora. Desitjo que l’Enric sigui ja fora del país i gràcies per aquesta actitud cívica que has dut a terme. Aquestes insubmissions són les que deixen un alenar fresc.

No sé si trobaré aquest diari avui – Crisi -, però espero que algú me’l pugui facilitar.
La mateixa història de sempre, el petit enganya al poderós, i es pot fer i fins i tot guanyar la partida.
Un puny ben alçat …

Violència que no s’atura

Aquests últims díes hem llegit notícies colpidores, que fan mal, tristes. Un fill mata al seu pare quan maltractava la mare, encara que no està del tot clar. Un home ha mort a ganivetades, presumptament en mans de la dona. Ahir ens vam assebentar la mort de la filla de sis anys i posterior suicidi del pare en llençar-se al buit desde el Santuari del Far. Aquest matí he escoltat que el mòbil de l’home hi havíen missatges de la seva dona pregant que no fes mal a la filla. 

Aquest matí he llegit la notícia d’una altra dona assasinada a L’Hospitalet de Llobregat per el seu ex marit, a casa seva, davant el fill menor d’edat que també ha estat apunyalat greument. El noi està greu, la mare ha mort. El presumpte autor del crim ha estat detingut hores després.
Ja sé que sempre han existit morts violentes, de gènere, domèstiques, crims execrables, però mai els acabaré d’entendre, mai podré deixar de pensar en aquestes morts violentes. No ho sé. La societat ajuda prou ?
El meu sincer dol i tristor amb aquestes violetes per aquestes noves morts.

Qui és qui a Birmània ? – U Gambira

U Gambira (pseudònim) va nèixer el 19 de juny de 1979 (curiosament la mateixa data de naixement del meu fill). El seu nom real és U Sandawbartha, però també se’l coneix per el nom de Nyi Nyi Lwin.Va ser el cap visible dels monjos durant les manifestacions del mes de setembre de 2007. Existeixen poques fotografíes d’ell. Aquesta l’he trobat a la xarxa en un moment de les manifestacions. És el que porta la bandera budista de Birmània. Va promoure l’ABMA (Burma Monks Alliance). És el 5è de 7 germans. Als 5 anys va començar l’escola i als 12 anys, sense el coneixement dels seus pares, va marxar a Rangoon i va ingressar a l’exèrcit. Quan els seus pares es van assebentar, van viatjar immediatament a Rangoon i se’l van emportar novament a casa.

Els militars, aleshores, van començar a investigar la família, i amb la por al cos per un possible empresonament del fill o un retorn a l’exèrcit, el van portar a un monestir on es va convertir en novici.

Va disfrutar de la vida monacal budista i va aprendre l’escriptura i la filosofia, passant els exàmens amb facilitat. Entusiasta de la literatura, va obrir una llibreria a Pank, el seu poble natal. Com a monjo va continuar estudiant anglès, literatura, poesia, música, ciències polítiques i tecnologia. Publica articles; escriu poesia i relats.

L’any 2005 prèn consciència de la realitat del seu país i les brutalitats de la Junta genocida. En les manifestacions del mes de setembre de 2007 va ser la figura capdavantera. No va voler fugir fora del país i es va amagar a Kyakse, al centre de Birmània. El seu pare i un dels seus germans van ser arrestats i empresonats el mes d’octubre de 2007. U Gambira va acceptar un intercanvi de presoners; la seva persona a canvi de la llibertat del seu pare i germà. Va ingressar a la presó d’Insein el 4 de novembre de 2007. Està acusat de traïció i pot ser comdemnat a cadena perpètua o la mort. Abans de ser empresonat, se les va ingeniar per treure un article que va ser publicat com editorial al Washington Post on fa una descripció exacta i precisa de totes les atrocitats, crueltats i genocidis que viuen els birmans, abans, durant i després de  les manifestacions de setembre 2007.
Encara pot enviar dues peticions; una a les Nacions Unides : – Si us plau cal actuar de forma efectiva i pràctica per la llibertat del nostre poble; els embargaments i les sancions ecònomiques serveixen per un llarg termini, no resolen res. Necessitem accions a curt termini –
– Molta gent ha estat empresonada, assasinada, torturada o han anat forçadament als camps de refugiats. Demano de tot cor a tota la comunitat internacional de fer alguna acció per aturar aquestes atrocitats. Les meves perspectives de lluita i de vida són ara més minces que mai, però no defalliré i continuaré amb la lluita –
Avui fa 12 anys i 329 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Birmània: Ara fa un any

Les fotografíes que es van publicar arreu del món de les manifestacions dels monjos budistes pels carrers de Yangon (Rangoon) i les altres Ciutats del país van ser el catalitzador per començar a escriure en el meu bloc (22.09.07), apunts i més apunts amb el propòsit de mantenir en la memòria les circumstàncies d’un país amb el govern més cruel del planeta des de fa ja més de tres dècades. També per anar denunciant una vegada rera altra la no acció dels països defensors de la democràcia i les llibertats, i d’altres,  per redreçar el govern militar i fer valer els resultats de les eleccions de l’any 1990 que els generals dictadors van perdre estrepitosament. Tampoc el desastre del cicló Nargis del mes de maig van ‘commoure’ el govern i no va deixar entrar cap ajut. El principi de responsabiitat de protecció no va servir de res. Ningú va forçar al govern militar i més de 140.000 persones van morir. I tota aquesta situació cruel i molt dura per la supervivència d’un poble, amb els més de 2.000 presoners politics, milers de refugiats als camps amb la frontera de Tailàndia, l’extermini de les ètnies i atacs als seus pobles, setanta mil nens soldat, i Aung San Suu Kyi empresonada a casa seva, incomunicada.
Tot va començar el dia 5 de setembre de 2007 quan uns centenars de monjos van fer una manifestació pacífica per la ciutat de Pakkoku, a Magwe, cantant sutras budistes i demanant al Govern de baixar els preus de la benzina que tot just havíen incrementat de manera arbritrària i alliberar a la gent que van protestar anteriorment i que ja eren a la presó. Les autoritats locals i l’exèrcit van atacar brutalment aquesta manifestació. A partir d’aquest moment les manifestacions van sovintejar fins arribar als díes 22, 23 i 27 de setembre on vam poder veure milers de monjos, monges i finalment civils manifestant-se per totes les ciutats del país.

El día 5 de setembre de 2008, un anys després, va haver-hi un terratrèmol a Rangoon de 3.5 escala Richter. Ningún va prendre mal, però tothom va començar a parlar, a murmurar, a difondre el convenciment que aquest terratrèmol en aquest día era un avís. El poble creu que abans que s’acabi el mes de setembre tornarà a produïr-se un terratrèmol, aquest molt més fort, i a la nova capital Naypyidaw, que quedarà absolutament destrossada. Pensen que és el càstig que es mereix la junta de generals genocides i sobretot per el seu cap General Than Shwe per haver ordenat reprimir amb la violència que ho va fer, matant, i empresonant de per vida, als monjos i activistes civils que van participar en les manifestacions del mes de setembre de l’any passat.
Mentres, avui, l’exèrcit està vigilant en totes les ciutats del país; Rangoon, Mandalay, Pegu, Sittwe. Els monjos manifesten que els seus temples estàn envoltats de soldats i a les carreteres es poden veure camions amb soldats i tanquetes vigilant les entrades.
Els familiars dels activistes més important són empresonats.
Però els monjos continúen amb les protestes, significatives per un país de creença budista; rebutgen qualsevol almoïna o menjar procedent de persones que ténen relació amb l’exèrcit opressor i el Govern.
Residents de Pakokku han manifestat que el ministre de comunicacions, el general Thein Shaw va visitar dos monestirs budistes, però no va poder ni el van deixar fer cap ofrena als monjos. El mateix ministre va intentar oferir arròs als monjos més vells de Maha Vijayarama a Mandalay, i tampoc el van aceptar.
Mentres Daw Aung San Suu Kyi ha acceptat rebre menjar fresc, després que el govern  li ha atorgat ‘parcialment’ autorització per algunes de les seves peticions. Una d’elles, que el seu metge pugui anar a visitar-la una vegada al mes.
La fotografia correspòn en un moment en que els monjos es van agrupant a Shwegadon, a Rangoon, moments abans de començar les manifestacions pels carrers; setembre de 2007.
Avui fa 12 anys i 328 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Tenacitat: El pavelló de Suècia

Avui el matí és més lluminós que mai. En un article a la revista Presència de’n Josep Camprubí, ens explica com una història de tenacitat, d’encerts i d’amor al país han fet possible arribar a un final feliç. El que ens van arrabassar i destrossar, s’ha tornat a reconstruïr. Aquest és el catalitzador per arribar a ser un país lliure.

Quan va acabar l’Exposició de Barcelona de l’any 1929, el pavelló de Suècia, un edifici construït en fusta amb una torre molt singular, va ser regalat a l’Ajuntament de Barcelona per finalitats socials. Així el pavelló va ser desmuntat l’any 1930 i va ser muntat a Berga, on va ser la seu permanent d’una colònia escolar de l’Ajuntament de Barcelona, inaugurada per el President Francesc Macià l’agost de 1932.
He conegut persones que van passar les colònies de 3 o 4 setmanes a Berga i és molt emotiu escoltar tot el que t’expliquen. Van trobar-hi una felicitat immensa i van aprendre tant, que aquelles estades han estat sempre el seu més gran record.

Vaig conèixer la història ja fa molts anys i vaig intentar donar a conèixer el tema. Després de la guerra, aquest pavelló, aquest edifici preciós, singular, es va reconvertir  en una caserna militar de cavalleria. Trist destí. Pavelló i torre van acabar degradats i la fusta va ser cremada a la calefacció de la caserna. El Pavelló de Suècia, doncs, cedit per fer obra social, ja no existía.

Molts més anys després, la caserna de Berga va desaparèixer i els terrenys van passar a propietat municipal. Es va crear el Casal d’Europa del Berguedà,  i el seu president en Jaume Farguell, a través d’innombrables gestions a Suècia i a Catalunya, va aconseguir un nou pavelló que es va tornar a obrir l’any 2001.
Però faltava la torre i amb suports d’institucions diverses, el propassat dia 6 d’agost de 2008 se’n va celebrar la inauguració. L’ambaixador de Suècia i el fill de l’arquitecte Peder Clason, hi eren presents.
Ha estat la millor notícia llegida avui al diari en un matí lluminós, fresc, amb un aire pur i miraculós. La garsa de cada matí encara es passeja per les baranes dels balcons i les orenetes ja fan cap a països on les temperatures seràn més caluroses.
He trobat aquesta fotografia dins la xarxa. Podem veure la singularitat de la torre.

Daw Aung San Suu Kyi. Risc per tant poc.

Aquest mes de setembre està resultant tens, contingut, amb por, però a la vegada amb expectatives. Birmània recorda les manifestacions dels monjos ara fa un any. Van començar amb una petita protesta en un temple el dia 6 de setembre de 2007 i van acabar amb les grans manifestacions dels díes, 22 i 23 de setembre. Ha passat un any i res ha canviat. La força de l’exèrcit a les ordres d’un govern dictador i genocida va axafar tot tipus de llibertats.
Daw Aung San Suu Kyi ha estat notícia en el país birmà durant aquestes últimes setmanes. La seva vaga de fam ha estat un risc,  per rebre tantes poques concessions per part de la Junta.
Efectivament havia començat una vaga de fam, encara que el seu advocat ho desmentís. Segons l’article 10 (b) de la Llei de Protecció de Birmània: 
– Qualsevol persona que pugui ser un perill per la sobirania i la seguretat de l’Estat com també per el poble, pot ser detinguda i empresonada fins a cinc anys –
Ella va ser empresonada a casa seva el 30 de maig de 2003 ( per segona vegada ).
Té dret doncs a tornar a ser lliure, però la Junta va allargar el seu empresonament un any més.

Està treballant amb el seu advocat per presentar al.legacions, però abans ha estat demanant concessions per a ella i les dues persones que viuen amb ella. Per aquest motiu està corrent un risc perillós tan per ella com per el país; no accepta el menjar que li deixen els membres del seu partit, la NLD, a la porta de casa seva.
Finalment la Junta ha accedit i li ha estat autoritzat:
– llibertat de moviments per les dues persones que són amb ella, dues dones. Una d’elles és ara a l’hospital malalta.
– Rebre cartes dels seus fills i familía.
– Rebre revistes estrangeres, com The Times o Newsweek.
– La visita mensual del seu metge.
No li han autoritzat a tenir ni internet, ni cap altra comunicació ni interna ni externa.
Concessions veritablement patètiques a una persona que va guanyar unes eleccions lliures l’any 1990, amb el 82% ( ja era a casa seva empresonada ) i que els militars no van acceptar. Concessions petites per a una persona, recordem Premi Nobel de la Pau l’any 1991, i que és importantíssim cuidar de la seva salut, ja que és la única persona en el país que pot negociar amb aquesta junta inqualificable, la llibertat del seu poble, ja que és estimada per tothom, ètnies i quasi tots els grups opositors.
Recordem que fins ara la única sortida a l’exterior és una petita radio.
A tot això, les declaracions del Secretari General de les Nacions Unides, el senyor Ban-Ki-mon declara: Compartim el neguit i la situació de la senyora Aung San Suu Kyi, però estem desolats i perplexos de no veure cap gir positiu en les polítiques de la Junta.
Aquest senyor em recorda aquells sheriffs de les pel.lícules del far-west a les ordres dels ranxers més poderosos: ‘ Tú quiet, no facis res de res, cap iniciativa, i sempre a les nostres ordres. La teva feina és fer d’escrivent ‘.
A mesura que es van apropant les dates del 22 i 23 de setembre, l’exèrcit té desplegats els soldats a tots els temples on són els monjos i en els llocs estratègics del país, per evitar qualsevol manifestació com les de l’any passat.
Això passa a Birmània, i res millor que penjar la fotografia on es veu obrint la porta de casa seva Daw Aung San Suu Kyi saludant els monjos mentres es manifestàven pels carrers de Rangoon i que es van apropar a casa seva per la força.
Avui fa 12 anys i 325 dies que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Caminito del Rey-El Chorro (Màlaga)-Passeig perillós – Actualització

No és el propòsit d’aquest bloc anar regirant per internet i penjar videos. De tant en tant, si té connotacions amb el que penso o escric o m’agraden, em plau poder compartir-los amb vosaltres. Com avui; he trobat aquest video, extraordinari, magnífic i …… adrenalina pura. El pantà de El Chorro, del riu Guadalhorce, al nord de Málaga, va ser construït l’any 1901 i els treballadors necessitàven un camí per poder construïr l’embassament. L’any 1921 el rei Alfonso XIII va pujar per aquest camí per inaugurar el pantà. Ja fa molts anys, més de trenta, recordo que tot just al començament del turisme a la Costa del Sol, s’organitzàven excursions a El Chorro. El camí estret, perillós, no apte per els que ténen vertígen, va ser una experiència única, encara que no es pujava fins dalt i el camí no estava ni de bon tros en les condicions en que està ara.  El manteniment d’aquest camí no s’ha fet  i només pugen els agosarats i els que els agrada l’adrenalina pura. Malgrat la seva perillositat, no hi ha cap senyal de prohibició, però arran la mort de quatre turistes els anys 1999 i 2000, la Junta d’Andalucia, vigila l’accés. Ara han vist que pot ser un reclam potencial per el turisme i han aprovat una partida de set mil.lions d’euros per restaurar el ‘caminito del Rey’.  Però cal reconèixer la perícia  dels que han filmat aquest video, gravat el mes de març d’enguany ! És d’admirar la seva qualitat. Els escaladors conèixen aquest indret i són molts els estrangers que s’arrisquen. Jo encara tinc un nus dins meu i un cert nerviosisme en veure aquest camí.

Millor veure’l a pantalla completa. Impresionant ! L’antic video ja no és a la xarxa, però l’he trobat en alta qualitat a You Tube.

 


Vellesa – Una mirada

En els meus enllaços amb fotògrafs, sempre acabo admirant els vietnamites i les seves fotografíes. Aquesta és un exemple preciós. Nhien Hoang sap com fer que una fotografia ens parli. És una dona molt vella; potser ni ella mateixa sap quans anys té, però és evident que molts. Però la mirada, el saber estar, la seva dignitat, la seva expressió, em té fascinada. Penso que es pot entreveure el què pensa i ens deixa les seves portes obertes per entrar dins la seva ànima. No ha tingut mai riqueses, ni bons vestits, menjar el necessari, família, sempre ha viscut en un poblet anomenat Bao Lac, a 140 kms al nord de Ho Chi Minh City, en una zona muntanyosa, no gaire lluny de Da Lat.

Novament un lloc pendent de visitar. Da Lat significa ‘El riu de l’última tribu’. Va ser fundada com a Ciutat l’any 1912 per el Dr Alexandre Yersin, deixeble de Louis Pasteur i on podem veure tot el seu treball a Viêt Nam a la ciutat de Nha Trang. Els francesos colonitzadors fins i tot van anomenar Da Lat ‘ Le Petit Paris ‘. Està situada en una zona muntanyosa, bellíssima, plena de cascades, boscos i rius, a 1.475 m d’altitud.

Avui és un lloc ja bastant turístic i de fet és la ‘Mallorca’ dels vietnamites en els seus viatges de noces. La majoria dels seus habitants són els anomenats ‘Montagnards’ – tribus de la muntanya ( 33 ètnies diferents ). També és un lloc on hi ha una primavera permanent i les tempertures no són ni de bon tros tant caluroses ni humides com a la resta del país.

Durant la guerra, l’exèrcit del Vietcong va entrar a Da Lat sense haver-hi cap batalla. Per aquest motiu, caminar per les muntanyes és segur ja que no hi ha perill de mines encara no trobades.
Da Lat ha estat la primera ciutat del Viêt Nam en introduïr el sistema de purificar l’aigua de boca i es pot beure l’aigua de l’aixeta. Un 80% de l’inversió d’aquest projecte va ser pagat per el Govern de Dinamarca.
Les catarates de Dambri amb una caiguda de 90 metres, són prop de Bao Loc. Un bon lloc per prendre un te excel.lent. Caminar per els camins de les muntanyes i visitar poblets o dormir en alguna de les cases dels seus habitants i conviure amb ells uns díes, és un redol a cercar en aquestes valls i muntanyes, lluny de Da Lat on sovintegen els turistes.
Potser que tot aquest entorn, de tanta placidesa i haver estat una mica fora de totes les guerres, ha estat el secret de la longetivitat d’aquesta dona.La seva mirada, els seus ulls, les seves mans, ens enseyen a viure i nosaltres a respectar la vellesa que tanta saviesa porten dins seu.