Les fotografíes que es van publicar arreu del món de les manifestacions dels monjos budistes pels carrers de Yangon (Rangoon) i les altres Ciutats del país van ser el catalitzador per començar a escriure en el meu bloc (22.09.07), apunts i més apunts amb el propòsit de mantenir en la memòria les circumstàncies d’un país amb el govern més cruel del planeta des de fa ja més de tres dècades. També per anar denunciant una vegada rera altra la no acció dels països defensors de la democràcia i les llibertats, i d’altres, per redreçar el govern militar i fer valer els resultats de les eleccions de l’any 1990 que els generals dictadors van perdre estrepitosament. Tampoc el desastre del cicló Nargis del mes de maig van ‘commoure’ el govern i no va deixar entrar cap ajut. El principi de responsabiitat de protecció no va servir de res. Ningú va forçar al govern militar i més de 140.000 persones van morir. I tota aquesta situació cruel i molt dura per la supervivència d’un poble, amb els més de 2.000 presoners politics, milers de refugiats als camps amb la frontera de Tailàndia, l’extermini de les ètnies i atacs als seus pobles, setanta mil nens soldat, i Aung San Suu Kyi empresonada a casa seva, incomunicada.
Tot va començar el dia 5 de setembre de 2007 quan uns centenars de monjos van fer una manifestació pacífica per la ciutat de Pakkoku, a Magwe, cantant sutras budistes i demanant al Govern de baixar els preus de la benzina que tot just havíen incrementat de manera arbritrària i alliberar a la gent que van protestar anteriorment i que ja eren a la presó. Les autoritats locals i l’exèrcit van atacar brutalment aquesta manifestació. A partir d’aquest moment les manifestacions van sovintejar fins arribar als díes 22, 23 i 27 de setembre on vam poder veure milers de monjos, monges i finalment civils manifestant-se per totes les ciutats del país.
El día 5 de setembre de 2008, un anys després, va haver-hi un terratrèmol a Rangoon de 3.5 escala Richter. Ningún va prendre mal, però tothom va començar a parlar, a murmurar, a difondre el convenciment que aquest terratrèmol en aquest día era un avís. El poble creu que abans que s’acabi el mes de setembre tornarà a produïr-se un terratrèmol, aquest molt més fort, i a la nova capital Naypyidaw, que quedarà absolutament destrossada. Pensen que és el càstig que es mereix la junta de generals genocides i sobretot per el seu cap General Than Shwe per haver ordenat reprimir amb la violència que ho va fer, matant, i empresonant de per vida, als monjos i activistes civils que van participar en les manifestacions del mes de setembre de l’any passat.
Mentres, avui, l’exèrcit està vigilant en totes les ciutats del país; Rangoon, Mandalay, Pegu, Sittwe. Els monjos manifesten que els seus temples estàn envoltats de soldats i a les carreteres es poden veure camions amb soldats i tanquetes vigilant les entrades.
Els familiars dels activistes més important són empresonats.
Però els monjos continúen amb les protestes, significatives per un país de creença budista; rebutgen qualsevol almoïna o menjar procedent de persones que ténen relació amb l’exèrcit opressor i el Govern.
Residents de Pakokku han manifestat que el ministre de comunicacions, el general Thein Shaw va visitar dos monestirs budistes, però no va poder ni el van deixar fer cap ofrena als monjos. El mateix ministre va intentar oferir arròs als monjos més vells de Maha Vijayarama a Mandalay, i tampoc el van aceptar.
Mentres Daw Aung San Suu Kyi ha acceptat rebre menjar fresc, després que el govern li ha atorgat ‘parcialment’ autorització per algunes de les seves peticions. Una d’elles, que el seu metge pugui anar a visitar-la una vegada al mes.
La fotografia correspòn en un moment en que els monjos es van agrupant a Shwegadon, a Rangoon, moments abans de començar les manifestacions pels carrers; setembre de 2007.
Avui fa 12 anys i 328 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.
