Tardor al Montseny
Publicat el 22 de setembre de 2008 per rginer
Aquesta tarda a 3/4 de sis entrarem a la tardor, la primavera de l’hivern. El cap de setmana al Montseny va ser profitós, tranquil, plè de melangia, bona música, converses, tasts, cata de vins, sopar de fonda, cuidar l’hort i netejar el sotabosc. Nit de cinema amb ‘El Gran Lebowski’ dels germans Cohen. Si en D. i na M. saben aprofitar molt bé tot el que la terra els ofereix, les noves tecnologíes ajuden a aprofitar també els tresors del vinil i transportar la música en uns petits discs, dits CD, per poder escoltar la música favorita lluny de casa. De tornada a Ciutat he començat a cercar les músiques, arxivar-les en el meu ordinador i seguidament fer la gravació en un o dos CD. Impossible de fer, ara fa més de trenta anys: Michael Franks, Miles Davis, Dave Valentin, Chick Corea, Led Zeppelin, Bob Dylan, The Clash, Carmel i molts més.
Les fulles comencen ja a caure dels arbres i els colors apunten a un esclat de bellesa. En unes tres o quatre setmanes el paisatge ja no serà el mateix.
Del petit hort he agafat uns espinacs que s’han multiplicat provinents d’unes llavors que vaig portar de l’altra banda de món.
La fotografia correspòn al jardí, una cadira, unes flors ja amb un color diferent.
Fa un temps vaig fer un apunt on es podia veure la mateixa cadira amb la flor d’un color púrpura i la tija i les fulles verdes, de primavera.
Deixo també una cançó, ‘ Time after Time’ en la versió de Miles Davis i un poema de’n Joan Maragall escrit l’any 1893 i que penso és un bon pròleg per passar uns dies de tardor a les muntanyes:
– Ah! …. l’octubre … primeres fredorades.
L’aire fa olor d’hivern, eixut, coent;
comença com un gran ressecament
i les grogors de sol en les fatxades.
Comença el desmaiar en els passeigs
la fulla, i en el cel buit d’orenetes,
les fredes transparències dels oreigs
i els cap-tards del color de les violetes.
Al vesprejar les tardes més escasses
s’agita repoblada la ciutat,
i va escampant-se per carrers i places
fum olorós del fruit d’hivern torrat –
Publicat dins de Memòria personal | Deixa un comentari
Ara ve el temps de veure bones pel·lícules i de llegir molt. No hi ha cap plaer com veure ploure des d’un interior on hi ha un llibre obert sota un punt fix, un cafè com aquell que tu saps i una capsa de xocolata. Jo llegesc sense ulleres de mirar prop: se coneix que quan una cosa es desbarata l’altra es compon.
Deman salut, doblers just que bastin per les necessitats bàsiques ja me conform, forces per mantenir la dignitat, les coses en ordre, ben cuidades i ben pintades, net que brilli per passar gust d’estar-hi. I una gota de mel de l’Arboçar tot d’una que la treguin per posar a una llimona en dejú cada matí.
Segons com t’ho mirirs, més just que la pell del nas. Però així com m’ho mir jo, no hi ha cap milionetis dels que veuen circular que em podria convèncer que ell viu millor.
Ple de vida i també de melangia , de futur. Feu el niu, millor dit , l’acomodeu, per a nosaltres i això és molt gran i preciós:netejar el sotabosc, cuidar l’hort, seleccionar la música. La cadira de ferro pintat ho diu tot… sí, veurem els capaltards de color violeta …
Qué feliços de que ho hagis estat tú aquest dies compartint amb nosaltres les bondats d’aquest racó de món del Montseny, tot l’amor, la pau, les llepadetes de l’Islay i el Lluquet i alguna esgarrapada de la Malaputi, la ‘reina del mambo’…
Feliç jo per aquesta versió de Miles en concert, d’aquest Time After Time de la Cyndi Lauper. Quina troballa! Amb aquest tema m’has transportat a aquelles nits elèctriques a Barcelona en que Miles, excel.lent en la imperfecció (aquelles notes equivocades, aquells sons a mig fer), més que concerts oficiaba rituals de música i màgia.
Miles, durant tant de temps, m’ajudà a anar endavant en aquest camí mancat a vegades de música i de màgia.