Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Overland Track -Travessar camins a peu – Tasmània

El problema de no tenir temps és saber que tens una oportunitat de fer un camí de quasi 65 kms en plena natura, cinc o sis díes caminant, però que no el pots fer, perque els díes s’han acabat i has de començar el viatge de retorn a casa, més de 22 hores de vol. Però quan això passa, no m’amoïna; aprofito el temps, cada moment, cada instant, i m’endinso en els llocs intensament. Faig un ‘tastet’ del que és aquest camí i en la meva imaginació començo a caminar aquests 65 kms que em separen del llac Dove a Cradle Mountain fins el Llac Saint Claire.

Després una vegada sóc a casa i llegint els meus apunts, mirant les fotografíes, cercant informació i referències, penso que és un viatge de cinc díes, caminant, envoltada d’una natura que impresiona i com ja he dit en un altre post, on l’ésser humà no ha posat la seva petjada per especular.
He fet aquest camí, en el meu món imaginari,  i ara hauré de fer viure les impresions d’aquesta llarga caminada per etapes, i sobretot la preparació, que és molt important.

”””Com arribar-hi; fer la reserva; organitzar el recorregut; cabana o tenda; intendència; fer la travessa individualment juntament amb altres persones o amb guíes; material; averiguar si els camins són molt costeruts; si plourà o no. Preparar un viatge o una excursió de muntanya és tota una litúrgia. Quan ja ho tens decidit, comencen els preparatius i ja ets a punt de  marxa.

De moment ja sóc a Cradle Mountain, a la cabana d’al.lotjament reservada, i a punt de sortir per els caminets fins la entrada del parc on s’ha de fer l’inscripció, pagar les taxes d’entrada al parc i els serveis del recorregut. Tinc el plànol entre les meves mans, i vaig fent el recorregut. Assenyalo els llocs que em semblen interessants.
He tingut sort de poder confirmar la meva inscripció, ja que el Parc té un nombre màxim de persones per fer aquest camí i seré amb un petit grup de gent jove d’Adelaide i una parella de Nova Zelanda i una altra de Suïssa acompanyats per un guía. Crec que és el millor i més segur, i sobretot caminar amb una persona experta i conexeidora de qualsevol racó del Parc.
És cert que tant a Tasmània com al continent, són veritablement una mica neurastènics pel que fa a les normes i prevenció de la natura.
Recordo a l’Illa Kangaroo a la platja dita ‘ Bay of the Seals’, que només podíem apropar-nos als lleons marins que eren a les platges a set metres de distància, ni un centímetre menys …. jo m’hi vaig apropar fins, crec, cinc metres i el xiulet d’un guarda erm va cridar l’atenció ! Entenc que cuidin el medi ambient, i que els animals estiguin protegits, però de vegades ….. em sentia com una persona vigilada i presonera.
Ja tinc els diners a punt per pagar les taxes per fer la travessa ( 150 dòlars austraians ) i  que ajuden per el manteniment d’aquest immens parc de Cradle Mountain.
Sobre el llit he anat posant tot el que crec hi hauría de ser dins la motxilla. Sempre practico aquest sistema, perque una vegada és tot sobre el llit faig una tria i deixo el que és inútil o no en tinc cap necessitat, i per eliminació, em queda una motxilla bona de carregar, amb no gaire pes, que per la meva edat és important.
El fet d’anar amb un grupet acompanyat de guía, m’estalvia de portar el fogó de gas, el sac de dormir i la intendència. És a dir, faré de portadora, però tot està ja calculat.
Ja és de nit i surto de la cabana per anar a fer un mos al pub de l’hotel que és més barat.Els pademelons i els wombats i suposo que algún dimoni i també el possum estàn ja corrent entre els arbres, però jo segueixo les llumetes que són al costat del caminet de fusta i que em porta fins el pub. Fa fred, gela més aviat, i el foc del menjador s’agraeix. Una bona sopa, ben calenta i una pizza de salmó d’aquest mar tant fred de l’illa i a les nou del vespre ja sóc al llit. A la cabana no hi ha ni televisió, ni telèfon; només un telèfon d’emergència al costat de la porta d’entrada. Silenci absolut. Faig una última ullada a les instruccions i recomanacions per fer aquesta travessa a peu per un dels llocs més impresionants i bonics de l’illa.
Demà començarem el recorregut i estic nerviosa. Primera etapa : ‘Visitor Centre Cradle Mountain National Park’ fins a ‘ Waterfall Valley Hut”.
10 kms – 6 hores – Desnivell: Comencem a 900 m, pugem fins a 1.200 m i baixem a 1.000 metres. 
La foto correspón a una servidora, sentada al costat de la llar de foc ( de gas ) estudiant i llegint el que em puc trobar pel camí.

””’

Sense infància . Els nens soldats a Birmània

Ahir tarda vaig assistir a la presentació del documental del mateix títol del post a Casa Àsia, peresentat per en Rafael Bueno i na Concha Pinós, membre de ‘Human Rights’ i activista extraordinària del grup ‘Birmania por la paz’.

L’assistència va ser bastant bona, encara que l’auditori no es va omplir. Com molt bé s’expressava en un comentari al meu últim post un lector, la noticia és als diaris quan és espectacular, com les manifestacions dels monjos budistes, coneguda com la revolta del safrà.
El documental de trenta minuts va ser demolidor; impactant; costa de creure que passin coses així. Documental realitzat en la clandestinitat. La junta militar no deixa a ningú en pau, quan volen informar del país. Existeix la censura total.
El col.loqui posterior va ser interessantíssim, aclaridor i real. Concha ha tornat fa poc de Birmània i és una gran coneixedora del país i de tot el que passa i ha passat. A més té el do de la credibiltat i amb un sentit comú extraordinari expressa una realitat brutal, injusta i molt cruel del país que tots els que erem a l’auditori ens va colpir absolutament.
Va contestar a totes les preguntes, reflexions, dubtes, amb seguretat i sentit comú.

””Una dada esfereidora: 70.000 nens, no m’he equivocat, setanta mil nens formen part de l’exèrcit regular de la junta. Birmània va signar el protocol de les Nacions Unides per el dret dels infants, però pel que es veu, ni cas.

A Birmània conviuen 133 ètnies i existeixen molts exèrcits guerrillers que lluiten contra l’exèrcit de la junta que els crema els seus pobles i conreus, segresten els seus fills i envíen les noies a la prostitució, els desplacen lluny de les seves terres. Aquests exèrcits guerrillers lluiten per la seva independència i per defensar les seves terres. També ells ténen nens soldats. Es calcula que poden haver-hi entre 7.000 i 10.000. Són nens que han nascut ja en guerra permanent, i no conèixen res més. Quan són adults el seu futur és totalment incert.
Recordareu ja fa uns anys, perque va aparèixer a la primera plana dels diaris de tot el món, com dos germans, nens birmans de 12 anys, van asaltar l’ambaixada de Birmània a Bangkok armats amb uns fusells més grossos que ells mateixos i van aconseguir entrar i reduïr al personal de l’ambaixada. En aquest documental, aquests dos nois, ara adults, són refugiats a Thailàndia i només pensen en poder tornar a la seva terra, però no saben quin serà el seu futur. Només van aprendre a ser guerrillers.
Se’ns va informar que hi han 14 països que són darrera de la junta, per interessos econòmics. Ja ho vaig expressar en el meu post anterior; quan uns dictadors feixistes ténen nacions amb poder econòmic al darrera, tot és més fàcil per a ells. Ens va sorprendre saber que nacions com Portugal, India, França, Japó, Thailàndia, Rússia, Xina i d’altres són aliats de la junta i en treuen profit dels recursos naturals de Birmània.
Tot ho controla la junta i s’ha de saber molt bé, aquells viatgers que tinguin pensat anar-hi, de cercar les deu empreses dins el país que NO pertanyen a la junta; utilitzar hotels que NO són propietat de la junta; comprar en tendes que NO son propietat de la junta.
Les guerres civils amb les ètnies que lluiten per la seva independència no s’aturen.
Viatjar a Birmània, un país meravellós, una gent que lluiten per la pau, uns temples mai vistos en cap dels altres països d’Àsia, uns paisatges únics, pateixen una dictadura de la junta militar cruel i injusta.
Us recomano d’entrar a la pàgina web www.birmaniaporlapaz.org
És en aquesta web on podem ser informats del patiment d’aquest país i de totes les campanyes endegades arreu del món i també els links amb altres pàgines web que van informant al món del que passa a Birmània, perque no es pot contactar amb ningú de dins el país. La junta ho controla tot meticulosament.
La fotografia correspòn a una dona del poble Karen, amb els seus fills, i amb un fusell, ja que el els soldats de l’exèrcit de la junta han cremat el seu poble, cases, conreus, i el seu home en fugir li va dir explícitament d’agafar el fusell i matar a qualsevol soldat que li barrés el pas. Està fugint amb els fills a un lloc segur a les muntanyes, segurament, prop de la frontera amb Thailàndia i qui sap si finalment hi entrarà i es convertirà en una dels milers i milers de refugiats que sobreviuen com poden.

”’

Avui 4 dones mortes – Ja en són 19

Però que ens passa en aquesta societat nostra ? Aquest matí he denunciat la mort d’una dona a ganivetades en un barri cèntric de Madrid, per el seu company.

Al llarg del día a Cullera, una altra dona ha estat assasinada a trets també per el seu company.
A Puerto de Santa Maria el marit ha assasinat a la seva dona a ganivetades al mig del carrer.
A Valladolid una dona ha estat morta a trets per el seu ex-marit.

En un sol dia, quatre dones mortes a mans dels seus companys, marits, exmarits.
Violència total, repugnant. Tindré suficient esma per expressar el meu dol per aquestes quatre morts d’avui ? 
Denúncia, denúncia, denúncia. No pararem ni un sol instant.
La flor de lotus no és oberta però il.lumina amb el seu color la foscor de l’estany; fosc i trist com el dia d’avui.

”null”

Víctimes de l’agent orange : Demanen justícia

Avui he llegit que el propassat dia 22 de febrer, els tres jutges de Nova York, de la Cort d’Apelació, els senyor Miner, Sack i Hail, han dictaminat en una sentència de 35 pàgines, que les empreses Dow Chemical i Monsanto, entre d’altres, no van fabricar la dioxina mortal per matar gent; tot va ser a conseqüència de la guerra. Han dictaminat, doncs, en favor de les empreses químiques, i no hi haurà judici per demanar justícia per a totes les víctimes afectades per l’agent orange de nacionalitat vietnamita. Es podrà creure en la justícia alguna vegada ??

 Ara començarà novament una batalla perque el judici es pugui fer i els vietnamites de perseverants ho són molt, i com sempre diuen, ‘podem perdre batalles, però mai hem perdut una guerra’.


Len Aldis, Secretari de ‘Britain-VIetnamese friendship’ ha fet unes declaracions molt significatives, que val la pena de llegir-les. ‘Aquesta és novament una sentència terrible per a tots els vietnamites que han sofert i pateixen les conseqüències dels efectes de l’Agent Orange. En aquests moment hi han tres milions de persones vives, víctimes d’aquesta mortífera arma química; milers i milers han mort desde el dia que van començar a utilitzar les armes químiques a Viêt Nam amb la dioxina, l’any 1961 i no van parar fins l’any 1971. www.lenaldis.co.uk

”””Encara avui, prop de Danang, hi han dipòsits de bidons de l’agent orange i fins l’any passat, no han accedit els americans a netejar la terra. Particularment, penso amb la senyora Thi Hung i el senyor Nguyen Van Quy, als qui vaig conèixer a Hà Nôi el mes de juny de l’any passat, abans de marxar a Nova York per declarar davant la Cort.

Per desgràcia van morir quan van tornar a casa seva; patíen un càncer mortal per haver patit el llençament de l’agent orange a les seves cases. Dues persones meravelloses, valentes, que han mort, sense conèixer el veredicte de justícia envers a ells i a totes les altres victimes.
També penso en els germans siamesos Nguyen Duc i Viet que van morir el setembre de l’any passat.
Tots dos van nèixer l’any 1981 amb un sola pelvis, un sol anus, un penis, dos ronyons, tres cames. No van ser els únics naixements de siamesos. Els dos germans van ser operats per un equip de cirugians japonesos, però no van arribar a viure molt de temps més.

El mes de novembre de 2006, Nguyen Duc, un dels germans, va manifestar a un periodista d’un diari dels EE.UU. :
Penso que és molt irònic que mentres el seu país li fa un judici a Sadam Hussein per utilitzar armes químiques,  vostès en van llençar tones i tones en un altre país i defugen de la seva responsabilitat.
Els EE.UU., han d’admetre la seva responsabilitat i compensar a les victimes de l’agent orange del Viêt Nam.
És una obligació moral. Ara, demà, l’any vinent, un día s’haurà de fer.

Ara ens toca estudiar molt bé les 35 pàgines de la sentència, continúa manifestant el senyor Len Aldis.  Però la campanya demanant justícia ha de continuar amb més força que mai.
Gràcies a totes les 710.000 signatures rebudes d’arreu del món que dónen suport a la demanda de justícia. Haurem de fer més accions si volem guanyar aquesta batalla per a totes les víctimes. És una qüestió de moralitat i humanitat.’

La fotografía és precisament dels germans Nguyen Duc i Viet, a l’Hospital Tu Du a Ho Chi Minh City quan teníen set anys, del llibre ‘ Agent Orange – Collateral Damage in Viêt Nam – Philip Jones Griffiths.

””’

Ja en són 16.

Avui han trobat el cos d’una dona de 42 anys en un carrer cèntric de Madrid, cosida a ganivetades, a les quatre de la matinada. La policia ja ha detingut a un home, company de la dona, i probable autor d’aquest nou assasinat. Les proves són aclaridores i sense discussió.


El meu dol més sincer i amb el més gran rebuig i denúncia per aquest nou assasinat d’una dona arribada d’un altre país i que buscava un nou futur.

La fotografia és aquesta vegada un jardí amb una munió d’arbres en flor en un indret amagat i inundat de flors del delta del Mekong.

”’null”’

Birmània – El perill continúa

Després de les manifestacions pacifiques dels monjos budistes en aquest país llunyà, el perill continua. NO he deixat mai de llegir les notícies que van arribant via premsa britànica, blocs clandestins de grups de la oposició, organitzacions que ajuden als pobles tribals de les muntanyes, blocs personals. Sorprenentment hi ha un moviment social, una xarxa ben organitzada i que és una finestra al món, sense que la junta pugui fer-hi res.

Per anar fent callar als estaments oficials, i.e. Unió Europea, Nacions Unides, Drets Humans, la junta s’ha tret de la màniga, com un mag qualsevol, fer un referèndum per aprovar una constitució que en el dia d’avui comencen a distribuïr entre el poble.
Ja us podeu imaginar que la constitució ha estat redactada per la junta, i només per posar un exemple: La senyora Aang Suu Kyi, líder del partir de la oposició, no podría presentar-se a unes hipotètiques eleccions l’any 2010, perque ha estat casada ( és vídua ara ) amb un home de nacionalitat britànica i la constitució prohibeix casaments entre birmans i estrangers, si volen entrar a formar part de partits políticis. Una manera molt sibil.lina de treure’s del damunt la persona que guanyaria novament les eleccions, com ja ho va fer l’any 1991.
Aang Suu Kyi ha mantingut conversacions amb la junta d’un temps ençà, arrel les manifestacions, però finalment ella no vol tornar a entrar en aquest joc.

”””””’Continúa empresonada a casa seva, mentres la junta va cercant a tots els seus opositors per fer-los fóra del país, empresonar-los, o senzillament desplaçant-los de les seves terres.

També té la junta un problema a resoldre amb les guerres dels grups tribals de les muntanyes que lluiten per la seva independència desde ja fa dècades.
Pador Mehn Shar, Secretari de Karen National va ser assasinat no fa més de tres sertmanes per pistolers de la junta. El grup tribal Karen és una de les moltes ètnies que s’enfronten ja fa molts anys a la junta per la seva independència.
Aquí teniu un enllaç per conèixer amb profonditat el què passa en aquest país, especialment amb la ètnia Karen.
Com sempre, grans potències mundial són al darrera de la junta, Xina i Rússia.
Els dictadors, els feixistes sempre se senten segurs quan darrera d’ells els països potents els dónen suport; només cal girar full i llegir la història recent.

Els milers de desplaçats de les seves terres busquen refugi en els boscos prop de la frontera amb Thailàndia.

La fotografia és molt signiticativa: Lliçó d’escriptura en mig del bosc, i una roca fent de pisarra on amb un guix blanc la mestra va impartint la classe als infants.
La força i el desig de llibertat d’aquests pobles no s’atura.

””””

Josep Palau i Fabre i Pablo Picasso

Vaig conèixer en Josep Palau i Fabre en la meva recerca de qui era en Pablo Picasso, ara fa ja més de quaranta anys. Els seus llibres sobre aquest genial pintor, sempre escrits en català, van ser per a mí importants per entendre el seu art. Aleshores jo vivía al sud d’Espanya, i llegir en català era una lliberació i una descoberta, car en la meva infantesa i joventut, la meva llengua no era ‘legal’.

Palau i Fabre, crec, va ser una persona que no agradava massa a certs estaments culturals del país. Penso que ell va ser molt coherent i va viure en i amb el seu país sense que es notés, però amb intensitat i seguint els seus sentiments, la seva poesia, els seus llibres, el teatre, les seves recerques.
Va ser tot un esclat de joia quan va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes !
Amb tot mereixement.
Anys més tard vaig anar coneixent la seva obra poètica; oberta, incisiva, emocional, transgressora.
Però per a mí el seu record sempre anirà lligat amb en Pablo Picasso.

” L’art ha estat sempre diferent al llarg del temps: en cada país, en cada nacionalitat, en cada societat, en cada tombant de la història.
Aquests canvis, abans eren més lents, passaven sovint desapercebuts, veníen gradualment. El pas del romànic al gòtic és escalonat.

”’Un canvi d’orientació en els costums, en el vestir, en la manera de viure – el trasllat del castell al palau – i unes quantes descobertes, determinen el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement. L’art ha reflectit sempre la seva època. ¿És imaginable de pensar que l’art del segle XX, després de les profundíssimes transformacions que ha sofert la nostra societat, restés el  mateix que era abans ? Amb tot, l’art del renaixement, amb les seves seqüeles ( impresionisme comprès ), s’havia endinsat tant en nosaltres (potser perquè en el fons, ens afagalava) que havia arribat a semblar l’art per antonomàsia. Com si els esforços fets pels homes fins fa poc haguéssin cristal.litzat d’una manera definitiva, en les normes imposades per aquesta escola o tendència.

¿Com és possible, repetim, que en el moment que l’home experimenta el canvi més profund que mai hagi conegut després de la descoberta del foc, el seu art restés inalterable o no experimentés una sotragada radical ?
Aquesta consideració és  indispensable, creiem, per a comprendre la profunda mutació que ha sofert l’art del segle XX, que Picasso assumeix i encarna com ningú. El que esdevé és que, aquesta vegada, l’evolució no ha estat gradual, sinó brusca i sincopada, gairebé brutal. Però també els nostres costums, la nostra manera de viure, les descobertes científiques, han estat moltes i vertiginoses.

Per a comprendre bé l’art de Picasso i el seu abast haurem de tenir presents aquestes descobertes o invents, alguns dels quals han significat o signifiquen veritables revolucions conceptuals.

Per a vincular conceptualment Picasso a Catalunya, sense por de caure en cap mena de tòpic ni d’exclusivisme, només cal recordar que, la majoria d’aquestes transformacions ell les visqué a casa nostra, com la pèrdua de les colònies ( Cuba i Filipines ), que compartí de ple la nostra Renaixença i que Catalunya és l’indret, de tota l’àrea peninsular, on la revolució industrial ha estat més decisiva. Aquest fet conferia al nostre país el caràcter de país modern de cara a la resta de l’Estat espanyol’.

Descansi en pau aquest alquimista convençut en la seva nova vida.

Text ( parcial ) del pòrtic del  llibre ‘Picasso’ – Josep Palau i Fabre – Edicions La Polígrafa, S.A.
Any 1981 – Centenari del neixament de Pablo Picasso.

‘Taz’ El dimoni de Tasmània

Vaig arribar a Tasmània a finals del mes d’octubre 2007. L’aeroport de Hobart, la segona Ciutat més antiga d’Austràlia després de Sydney, és petit i en pocs minuts ja pots entrar a l’hotel reservat. Tasmània evoca lloc tenebrós, amb perill, mar enfurismat, vent, fred, foscor i per damunt de tot, ‘ el dimoni de Tasmània’ !

I que lluny de la realitat ! És una illa preciosa; colorista amb milers de flors arreu; amb boscos verges; una natura exhuberant; unes costes i penyassegats amb accessos difícils, quasi impossibles; les cases de les ciutats són boniques i totes amb uns jardins cuidats que les envolten i un mamífer tímid i petit que es passeja per les nits cercant menjar.

Però parlem del dimoni, més conegut mundialment per ‘Taz’ dels dibuixos de Lonely Tunes com un diable salvatge i ferotge i que avui està en perill d’extinció, per culpa d’una afecció facial cancerígena que van començar a detectar l’any 1996.
Molts investigadors estàn lluitant per trobar el remei i un 70% pateix aquest mal.
Per aquest motiu, els que estàn en bona salut, són vigilats i en uns parcs especials els cuiden per preservar aquest mamífer carnivor únic al món i que només pots veure en aquesta illa.

”””””””’Al Featherdale Wildlifepark de Sydney en ténen alguns, i en els parcs nacionals de Tasmània on estàn molt protegits, vigilats i viuen en total llibertat en les grans extensions boscoses d’aquests parcs.

Vaig anar a un parc-refugi  a Richmond, un poblet petit prop de Hobart, i aquí teniu la fotografia; res a veure amb el ‘Taz’ dels dibuixos animats !! Els agrada molt prendre el sol, així de tranquils. Però la veritable experiència la vaig viure a Cradle Mountain, al bosc, al seu habitat. Una nit es va organitzar una excursió per el bosc per veure i escoltar els animals nocturns. Perque estàvem avisats, però en escoltar els grunyits del petit dimoni, em van agafar ganes de córrer i desaparèixer ! És increïble el crit tant ferotge que ténen i no és gens rar que els anglesos quan van arribar a l’illa i en escoltar aquests grunyits el van batejar com el ‘dimoni’ !
Són carronyaires i mengen tot el que troben per els boscos; els netegen. És tímid i un bon jan. No sap caçar, i la seva velocitat no passa dels 10 kms/hora. Els mascles pesen entre 10 a 12 kgs i les femelles entre 6 i 8 kgs. Surten de nit per cercar la carronya que els altres animals deixen i poden caminar entre 8 i 10 kms cada nit.

No el vaig veure mai durant el dia. Només em queda el record de veure’l en la foscor de la nit, plovent i sentir la por d’un crit ferotge fet per un petit mamífer que gràcies al seu grunyit, espanta a qualsevol enemic que vulgui atacar-lo.


hi podeu trobar més informació del dimoni i us recomano d’escoltar una grabació del seu grunyit i veure un petit video.
És d’admirar com tothom implicat en la defensa de la natura de Tasmània lluiten per guanyar la batalla d’aquest càncer facial que ha fet disminuïr de forma alarmant la població d’aquest mamífer tant vergonyós, tímid i simpàtic.



”””””””’

Convit virtual

La musclada als vivers del port de Barcelona ha tingut ressó, i no m’ho esperava. 

Som de família que els agrada més el peix que la carn i a casa no hi falta mai; desde lluernes, raons, dèntols, cap roig, molleres, servioles, llucet, pelaies, corvall, congre, rogers, bruixes, mabre, escopinyes, tallarines, rajada, pagell, sard, alguna llampuga que s’ha perdut …. i més i més.
Demà cuinaré una sípia amb pèsols i patates, estofada, però també un bon poal de musclos per a tots els blocaires.
És un convit virtual, diferent, però imagino el menjador de casa plè com un ou de gent de la blocosfera, menjant els musclos que podeu veure en aquesta fotografia i cadascú parlant de les seves afeccions, preocupacions, idees, de la vida, en definitiva.

Me’ls van servir a Hobart, Tasmània. Haig de confessar que són tant bons o  més que els dels vivers del port de Barcelona i vaig haver de discutir molt amb el restaurant perque els cuinéssin al vapor, sense salses, perque són molt i molt gustosos.

Si us els acabeu, no hi problema, tornaré a penjar la fotografía i farem un altre convit virtual. A les costes verges de Tasmània n’hi ha per a tothom.


”””null”””

L’arca de Noé australiana III

En S. havia portat una figureta de ceràmica d’un animaló que mai vaig saber d’on era.

El teníem en un prestatge de petits records de viatges i ara que hi penso, tampoc mai vaig preguntar-li què dimonis era aquest animal molçut, grassonet, de pota curta.
La resposta la vaig trobar a Austràlia ! És un wombat, marsupial australià, i un animal molt emblemàtic. El vaig conèixer al Featherdale Wildlife Park a Sydney i posteriorment en llibertat a Cradle Mountain a Tasmània.
És molt musculós, d’un metre de llargada i un pes entre 20 a 35 kgs. És herbívor i té un metabolisme lentíssim, tant, que la digestió li dura 14 díes ! Però això li permet de sobreviure fàcilment. Sembla que tingui un caminar lent, és cert, però quan olora el perill, sobretot dels mamífers carnívors, els seus pitjors enemics, el gos dingo i el dimoni de Tasmània, pot arribar a una velocitat de 40 kms / hora !!
A Tasmània els vaig veure sovintejant la cabana on dormia, sempre menjant o també quan passejava per els boscos, de sobte sortíen al camí per tornar al seu cau.
Els wombats de Tasmània ténen més pel que els seus cosins del continent, ja que fa més fred.
No surten gaire durant el dia, però en aquests indrets inhòspits d’aquesta illa, és molt habitual de veure’ls. Cada matí, en sortir de la cabana per anar a esmorzar, sempre em trobava el meu amic wombat i un pademelon, nom dels cangurs més petits, i originaris de l’illa de Tasmània.
La fotografia la vaig fer tot just al costat del camí; primer no em vaig apropar; després en veure que no em feia cas, m’hi vaig anar apropant poc a poc, fins poder seure al seu costat tranquil.lament.
Un goig inoblidable !

”””null”””

Melbourne

Vaig arribar a Melbourne un matí de primavera. El vol desde Adelaide va ser curt, si tenim en compte les grans distàncies d’aquest continent ! El trajecte desde l’aeroport tampoc va ser llarg i immediatament vaig copsar una Ciutat diferent de Sydney. Ordenada, més europea, espais oberts. No sé si els passa als visitants que arriben per primera vegada a Melbourne; és una ciutat armoniosa, mig europea, mig americana, però en el fons molt australiana; una fusió de les diferents cultures que hi viuen i l’han anat transformant. Els seus habitants són oberts, irònics, amants de la cultura i els espais oberts per practicar l’esport, i també dels racons en silenci. És una Ciutat on igual pots veure una escultura de Sant Jordi, o de Jeanne d’Arc, de la reina Victòria d’Anglaterra, i també estudiants amb uniforme, que només els anglesos s’atreveixen a fer-lis portar als seus fills; i els tramvies que inunden els carrers; i parcs oberts i amables; i el riu Yarra creuant la Ciutat.

El dia de la meva arribada ja havia començat el ‘Melbourne Intl’ Arts Festival’. En un semàfor en vermell, mirant per la finestra del taxi, llegeixo la cartellera del festival del dia 26 d’octubre 2007:
‘ Hamlet’s prologue without words’ – Àlex Rigola, director – Teatre Lliure Barcelona !!

L’any 1956 van organitzar els Jocs Olímpics i al mateix centre de la ciutat es poden veure les instal.lacions, sobretot un estadi molt gran, ara el seu camp de cricket.
Perque no us penseu pas que l’esport nacional sigui el rugby, o la natació o la vela; l’esport per excel.lència, el més admirat, el més seguit, on es poden passar hores i hores davant la tele o en el mateix estadi, és el cricket !
Melbourne és la capita del rugby australià i quasi sempre guanyen. Se’ns oblida que Melbourne va ser la Ciutat més important d’Austràlia fins fa ben poc. Sydney és ara el centre econòmic, artístic i social del continent.


””””””””””””Sydney ha estat i és una ciutat alegre, animada; Melbourne té la fama de no ser-ho, encara que a mí no m’ho va semblar. Em vaig solidaritzar immediatament amb aquesta ciutat, perque com a barcelonina m’hi vaig sentir identificada. Un xicot a l’hotel em va explicar els acudits que els de Sydney es van inventar per carregar contra la manca de vida nocturna de Melbourne: ‘ Tens fills ?. Sí, dos vius i un a Melbourne’ …..

El tràfic a la Ciutat és complicat per els tramvíes; sobretot quan has de creuar els carrers. Com en aquest continent es circula per l’esquerra, has de vigilar molt de no patir un atropellament.
Per el visitant recomano agafar el tramvia de circumvalació; és gratuït i fa una volta com el ‘nostre antic 39’. Aquests tramvíes són vells, entranyables i molt adients per veure el centre de la ciutat.
Per conèixer bé la història d’aquesta ciutat i del continent, el millor és visitar el Museu de la Immigració, ubicat en un edifici antic de duanes, per sobre del riu Yarra. És molt interessant de veure tot el que va passar durant l’entrada massiva d’immigrants durant la dècada dels anys 1950.
Per exemple, un bitllet d’avió d’anada i tornada desde Austràlia a Europa els costava el mateix preu que una casa de tres dormitoris a les afores de Melbourne o Sydney ! Després de l’any 1954 els preus dels bitllets van començar a baixar amb els nous avions Super Constellation.
Però fer el viatge en barco significava un ‘creuer marítim’ de cinc setmanes desde Europa. Van ser milions de persones que van arribar al continent i a Melbourne es va concentrar una comunitat grega, irlandesa, libanesa, albanesa i italiana molt important.

És una ciutat per passejar i badar; per seure en un dels nombrosos parcs; per passejar per la vora del riu Yarra; per anar al Queen Victoria Market i copsar l’ambient i poder veure la de mercaderíes que pots trobar-hi; per anar al teatre; per seure a la Federation Square amb el seu imponent centre cívic, un conjunt d’edificis culturals moderns amb un amfiteatre per espectacles a l’aire de lliure per a més de 15.000 persones, i sentir-te una mica ciutadana de Melbourne; anar a un restaurant vietnamita al barri de Richmond; fer el xafarder als centres comercials Myer o David Jones; dels carrers Collins on hi pots trobar pubs, restaurants i cafès i un ambient molt i molt multicultural; entrar a l’edifici de Correus ( jo tinc una manía exagerada per badar dins els edificis de correus … ).
Només vaig ser tres nits a Melbourne. El meu proper destí era Tasmània, però vaig tenir temps d’anar visitar als nostres amics corresponsals de Vilaweb en Josep i la Maria Antònia. També va venir en Joaquim i amb ells em vaig sentir com a casa.
Les converses van ser llargues, emotives, interessants.

Em va agradar molt el centre cívic de la Federation Square i he decidit penjar aquesta fotografia. No és, potser, la més ‘turística’ de la Ciutat. És el punt de trobada cultural i social de la ciutat, tot just per damunt del riu Yarra, i al costat de l’estació de Flinders Street i els teatres, auditori i òpera. En aquest espai és on bull la cultura, les arts, la música, l’esport, aquest és ‘el lloc’, encara que la seva construcció, arrel d’un concurs que va guanyar el Lab Arquitecture l’any 1977, va ser molt i molt controvertida. Encara avui es discuteix la seva validesa com edificis amb alguna vàlua arquitectònica i utilitat. Vaig assistir com a espectadora muda, a una discussió entre ciutadans de Melbourne si aquest projecte va ser el millor o és un nyap construït al bell mig de la Ciutat. Empat tècnic, al final de la discussió …….
Personalment, m’agrada molt i penso que els espais estàn molt ben aprofitats.

””””””

Dedicatòria desde Hà Nôi

Thê’ Gió’i Publishers és una editorial a Hà Nôi on al mestre Hu’u Ngoc li editen els seus llibres. També editen els llibres d’altres escriptors i el seu catàleg és molt complet; entre cultura, literatura, arts, història, geografia, economia, dret, medicina, memòries de guerra, guíes de viatge, llibres per l’aprenentatge de la llengua vietnamita. Els editen en vietnamita, francès, anglès, japonès, alemany i castellà (traduccions fetes per cubans ).

Les traduccions en anglès i francès són molt correctes, i totes les vegades que he comprat per internet un llibre directament a Thê’ Gió’, la resposta ha estat immediata i el servei excel.lent.
Quan vaig fer la comanda d’un llibre escrit per el mestre Hu’u Ngoc i Barbara Cohen ‘ Tê´t, the Vietnamese Lunar New Year’ ja fa un mes, els vaig demanar si podria escriure alguna dedicatòria.
Dit i fet; avui he rebut el llibre i escrita amb un traç de ploma tremolós, d’home vell i savi, em desitja tota la felicitat possible per aquest any 2008 – Hà Nôi, primavera 2008, Hu’u Ngoc.
‘ A despit de febrer, floreix l’ametller’ –  és un refrany tret mentres llegia El Punt, i que t’omple d’optimisme, juntament amb aquesta dedicatòria rebuda de terres llunyanes  on floreixen tants i tants arbres en aquest moment; albercoquers, presseguers, tarongers.
xin cám o’n giáo su’ Hu’u Ngoc ( gràcies, professor ).



””null””

Ja en són 15.

S’ha confirmat. L’home va matar a la dona de 46 anys i als dos fills. Posteriorment es va llençar per la finestra i es va suicidar. Ella era belga, ell italià. Van fugir de la grisor del nord d’Europa a la llum del sol de les Illes Canàries. 


La denúncia, el dol, la tristor per aquestes morts. Aquesta vegada són tres les flors obertes amb la primera claror del sol matiner, lluminós.


””null””

La musclada

Avui pel matí llegint els diaris digitals, m’ha cridat l’atenció al diari The Guardian un article en l’apartat de viatges, en el que ens recomanen els millors llocs del món per assaborir una bona menjada de marisc. Desde Ciutat del Cap, passant per la Bretanya, Irlanda, Vancouver, Sydney …. cap indret de la nostra costa o les illes.

Bé, tot és opinable, però en els meus viatges, encara no he menjat cap marisc que sigui millor que el de les nostres costes i de les illes.
Però, la memòria sempre apareix, i he recordat les musclades que menjàvem als vivers de musclos del port de Barcelona.
Remenant en els calaixos de casa, he trobat la fotografia que he penjat en aquest post. Tot un referent de la meva memòria històrica. Una gran majoria ja no són amb nosaltres. Els meus pares, cosins, oncles, tietes, germà, amics i amigues; tots plegats a dalt del viver de musclos, davant mateix del ‘rompeolas’ o trencaones del port de Barcelona.

”””””’Era tota una aventura ! El meu pare tenia molts companys de feina que vivíen a la Barceloneta i cada estiu organitzava una musclada. Amb una barca salpàvem de Colom, al costat de Les Golondrines i enfilàvem rumb al ‘rompeolas’. La pujada al viver ja era tot una prova. A dalt podiem ser entre 20 a 30 persones. Una gran taula;  ví i ‘xampany’ comprat del celler del costat de casa; cerveses; gasosa o ‘litines’ per els petits. Uns bidons plens de llenya i després carbó d’alzina eren ja a punt.

Els homes estiràven de les cordes on eren els musclos. Les dones amb l’ajut dels nens i nenes treiem els musclos, enganxats a la corda, i els posàvem dins unes olles enormes per coure’ls al vapor.
El meu pare s’encarregava de fer una salsa amb tomàquets escalivats, all i oli.
Els mes petits se’ls emportava un company de feina del meu pare a donar voltes amb la barqueta per el moll.
Un dels meus oncles va caure a l’aigua a l’intentar pujar una corda amb els musclos;
‘ home a l’aigua’ !!! Salvament ! Tothom a riure, menys el meu oncle, és clar !

Tots plegats, al voltant de la gran taula, menjàvem uns musclos carnosos i bons, i avui en dia encara em pregunto; com és que mai vam agafar cap infecció ?
Les aigües del port no eren netes, diguem-ho clar, els musclos no passàven per cap depuradora. De fet, mai es pensava si havíen passat per tots els controls.

Quan arribava l’estiu, la canalla ja pensava en el diumenge de la ‘gran musclada’.
Agafar el metro, embarcar en una barqueta, passar el dia a dalt del viver, veure passar ‘les golondrines’ a vessar de gent, saludar, cridar, xerrar, jugar, agafar crancs. Tots plegats, avis, àvies, pares, mares, fills, filles, oncles, tietes, cosins, cosines, amics, companys de feina experimentàvem un plaer molt gran aquells diumenges d’estiu dels anys 1954 a 1958, aproximadament. 
I per damunt de tot, els musclos eren deliciosos i el dinar molt especial. No faltava una bona amanida, un bon pà per sucar, la salsa dins els morters. De postre el tortell i el cafè que el meu pare ja havia torrat el dia abans.
No he tornat a menjar uns musclos tant bons com els dels vivers de les aigües del port de Barcelona.
.


”””””’

Diagnòstics

Els matins sempre, cada dia, escoltant música en mig del silenci, segueixo fent els meus exercicis de respiració, estiraments; més o menys de trenta a quaranta minuts. És ja un hàbit.

Després de prendre el cafè, imprescindible pels matins,  i comença un nou dia. Seguidament faig una ullada als diaris en el meu ordinador i és en aquests moments que tinc por de llegir una nova notícia amb morts violentes, sigui per violència de gènere, domèstica, transtorns mentals, assasinats de violents per obtenir la mercaderia que volen, guerres, enfrontaments.
Ara , aquest matí, novament llegeixo la descoberta d’un cos d’un home que es va llençar per la finestra de casa seva a les Illes Canàries, de nacionalitat italiana.
La policia en pujar a casa seva per avisar a la família, es va trobar amb la dona i els dos fills morts, violentament. Ara començarà l’investigació dels fets.
Un estudiant, el millor segons els professors, va irrompre a l’escola en un poble d’EE.UU. i amb les seves armes de foc, comprades legalment en qualsevol botiga, va començar a disparar i va assasinar a cinc persones i ell mateix es va treure la vida.
En aquest últim cas el noi tenia problemes mentals.
Quantes persones hi han al món amb problemes mentals sense diagnòstic ?  
Està malalta la societat ? M’és difícil poder  conviure amb tanta violència, i de mica en mica, em vaig tancant en un món que desitjaria que fós realitat.
D’ací una mica sortirà el sol; anirem a plaça i viurem el dia d’avui. Demà vindràn vint-i-quatre hores més i amb les bones vibracions de sempre.
Penjo aquesta fotografia d’un començament d’un dia qualsevol als Pirineus, mirant desde la porta de casa. 

”null”