L’Espanyol club de futbol
Deixa un comentariEls catalans de l’Espanyol, socis i simpatitzants, també estan emprenyats. Aquesta setmana la Generalitat ha presentat un DVD titulat Catalonia, terra de tots. Les Tres Bessones a la Catalunya real, segons un projecte dels departaments d’Educació i d’Acció Social i Ciutadania que pretén "explicar, en clau infantil i amb un argument de ficció, com la nostra societat ha estat, és i serà una terra d’acollida per a moltes famílies nouvingudes". El DVD conté un documental de 31 minuts adreçat "als nens i nenes que viuen a Catalunya" i als seus "pares i mares" (tots i totes), i també inclou un vídeo que explica breument les interioritats de la producció i una guia didàctica dirigida als docents per poder treballar pedagògicament el contingut del documental a les aules.
Fins aquí, tot correcte: bons propòsits i una iniciativa lloable. Però resulta que, en una promoció del document videogràfic, una de les tres bessones afirma que "Catalunya és el Barça i Ronaldinho", i en el vídeo els nens que juguen a futbol van amb la camiseta blaugrana, mare de Deú senyor!, i consegüentment, ja tenim tota la parròquia perica que ha sortit en processó contra una tal blasfèmia, amb el seu president al capdavant brandant el santcristo gros, i desgranant tot un rosari de greuges i tota mena de lletanies contra "l’altre equip de la ciutat", contra el Govern que en fa bandera (única), contra les tres bessones i, de rebot, contra els pares artístics de les criatures, la dibuixant Roser Capdevila i l’estudi d’animació Cromosoma…
Vagi per davant que jo sóc del Barça, de tota la vida; suposo que és una cosa que vaig mamar de petit, en un temps i un país en què te’n feies de manera natural segurament perquè, a banda de les motivacions purament esportives, n’hi havia d’altres que, sense necessitat ni de plantejar-te-les, eren evidents, es respiraven en l’aire. Ara bé: dit això, he de dir també que, en el cas del DVD pedagògic, i contra el que pugui semblar, ni me’n foto ni dic que el president Sánchez Llibre no tingui raó de queixar-se. Però sí que m’agradaria aprofitar l’ocasió per dir-li al voltant d’això, i des d’aquí (que és com fer-ho des del desert), un parell de coses que d’altres ja li han plantejat abans, i que li han entrat per una orella i li han sortit per l’altra. (Per cert, i sigui dit de passada: a ell sí que li han fet cas, ja que, segons les últimes notícies, els i les responsables -tots i totes- del departament d’Educació han decidit rectificar i que al DVD es faci referència també a "la resta de clubs històrics de Catalunya", com no podia ser d’altra manera, essent com són, els i les nostres governants, tan progressivament i políticament correctes).
RCE Espanyol Olímpic de Barcelona?
De manera intermitent surt, al voltant del club blanc-i-blau, la raó de ser del nom que porta, i la conveniència o no de continuar portant-lo, i fins ara, passant per davant de saber si a la balança pesen més els avantatges que els inconvenients o al revés, sempre s’ha apel·lat a les raons "històriques" per mantenir el nom que li van donar els seus fundadors, RCE Espanyol (RCD Español, en les etapes obscures) de Barcelona, que diuen que li van posar per oposició a "l’altre" o els altres equips de la ciutat, com el mateix Barça, fundat per un "suís", o l’Europa, que duia aquest nom tan poc ibèric, vaja.
L’últim a rebutjar la possibilitat de canviar el nom del club per un altre que no incomodés a un sector de catalans que d’altra manera potser s’acostarien al club i probablement farien créixer la seva massa social (i equilibrarien així les forces en la clàssica rivalitat entre els dos clubs de primera de la ciutat comtal) és, naturalment, Daniel Sánchez Llibre, l’actual president. Com sempre fins ara, doncs: res de nou..
La diferència, però, és que, d’ençà que es va enderrocar el vell estadi de Sarrià, el RCE Espanyol ha jugat, i hi juga encara, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, a l’anella olímpica de Montjuïc, l’escenari on van tenir lloc els fastos del 1992 que van donar tanta anomenada a Barcelona arreu del món. Era una ocasió perfecta, doncs, si no per canviar el nom del Club, sí per afegir-li almenys l’adjectiu Olímpic: RCE Espanyol Olímpic de Barcelona, i amb això sol hauria matat dos ocells d’un tret, com a mínim: hauria associat el Club a una de les gestes més memorables de la ciutat dels últims temps i motiu d’orgull dels barcelonins, i hauria donat joc als que ara mateix són refractaris a ingressar en un club que, sense tenir-ne cap culpa però tampoc fent més per impedir-ho, dóna peu a equívocs i a indesitjables que se n’aprofiten (i si no, feu un cop d’ull a certs sectors de la grada, escolteu què criden i quines ensenyes i quines pancartes exhibeixen…).
Algun periquito que hagi llegit fins aquí pot trobar tot aquest rotllo una perfecta extravagància. Però potser no ho és tant, i més tenint en compte que hi ha uns quants clubs a Europa, com l’Olimpique de Marsella o el de Lió, sense anar més lluny, que es diuen així tot i no haver-se celebrat mai els JJ OO a la seva ciutat…
Aquesta tossuderia dels periquitos, tan legítima com es vulgui, ja ho hem dit, té una altra conseqüència, no pas poc notable, que els converteix, a un altre nivell, en una mena de metàfora de certa gent del país (com el senyor de Santa Coloma de la cançó de La Trinca) que es mouen pel món -llegiu Espanya- "com uns espanyols més": amb el llast d’aquest nom, el club sempre és suspecte a Catalunya de ser "poc català", i a Espanya (amb el nom catalanitzat en "RCE Espanyol") de ser-ho massa…
Integració: i els de la gallina turuleta?
Se’m podrà dir que això és cosa d’ells, i que si no m’agrada que no m’hi fiqui. Ja ho faig. Però és que és precisament això el que intento dir aquí: que mentre hi hagi aquest nom a la porta, i sentint-ho molt, crec que molta gent, com jo mateix, no la travessarem pas mai. Aleshores el problema no és nostre: és més aviat seu, no troba, senyor Dani? I també li diria que trobo penós sentir-los dir, a ell i als seus companys de junta, que ells també són "un club català", i reclamar que tenen dret al mateix tractament que els altres… Oh, i tant que sí, només faltaria!… Però ¿es podria imaginar, el senyor Sánchez Llibre, què no hauria de reclamar un hipotètic club de Madrid que es digués (també per -improbables- "raons històriques" X, les que fossin) RCD Catalán de Madrid? (I no diguem si la R fos de "Republicano", a més…).
El sentit de pertinença no és pas una qüestió menor. I en referència al DVD de les Tres Bessones de la Generalitat, que va sobre integració, ¿no s’imposaria aquí una reflexió per part dels mandataris del Club respecte als sectors que s’apleguen a les grades de l’estadi al voltant de la bandera amb la gallina preconstitucional, i que la gran massa social blanc-i-blava no reconeix com a seus?
Les ‘almejas’ són cloïsses, i els ‘berberechos’, escopinyes
I una qüestió al marge, però que afecta de ple el senyor Daniel Sánchez Llibre, com a president d’un club català de futbol, com a amo d’una empresa conservera catalana i, si m’ho permet, com a germà d’un diputat nacionalista català al Parlament: ¿Com és que, amb tots aquests condicionants, de la seva empresa de conserves de peix no en surt ni una llauna que porti escrita l’etiqueta (també) en català? ¿No li sembla que, amb aquest "oblit", discrimina els seus clients catalans, tractant-nos com a ciutadans de segona, o encara pitjor, com si no existíssim?
