L'Hereu Riera

Un amic m?explica el viatge que va fer aquest agost a
Portugal amb el seu cotxe, del qual va treure previsorament, per travessar
Espanya sense pendre mal, l?adhesiu blau amb el CAT i la corona d?estrelles
europea amb què tapava la part de la matrícula ?europea? amb la E d?Espanya que ens va endossar
el Josemari Aznar desbocat de la segona legislatura mentre feia callar les
tímides protestes catalanistes i les tèbies preguntes dels periodistes amb un
taxatiu i menyspreador ?Yo no me fijo en
las chapas!?, donant a entendre
que ell no podia perdre el temps amb xorrades
identitàries com aquesta… al mateix temps que la deixava lligada i ben
lligada, totalment blindada, cosa que donava a entendre l?enorme importància
que en realitat atribuïa ?perquè la tenen- a aquesta mena de xorrades identitàries… El neofalangista del mostatxo impossible
pot ser curt, però no és imbècil, ni tan ingenu com els seus col·legues autonomistes de CiU a qui algú del govern del PP havia promès -i ells s?ho
havien cregut- que les xapes
portarien un distintiu o altre regional,
com passa a Alemanya, per exemple, que és un país federal i tot i així no es
desintegra…

?No hauria ni arribat a Saragossa que ja m?haurien rebentat
les quatre rodes del cotxe i trencat els vidres…?, em comenta l?amic, per
justificar la seva decisió de treure, a contracor, l?adhesiu il·legal. És possible que tingui raó, sí:
això (allò) és Espanya, la terra de l?uniforme borbònic, el regne de la
intolerància envers la diferència: des de fa gairebé tres segles tots som
iguals per decret-llei (encara que alguns espanyols són més iguals que altres, no cal dir-ho…), i no suporten bé els
signes d?identitat que no siguin de la dnidentitat
espanyola…

Ve un altre 11 de Setembre, diada de commemoració de l?entrada
de les tropes borbòniques a Barcelona i de l?entrada de Catalunya a la Uniformitat
castellana.

D?aquí a set anys, el 2014, en farà 300 justos d?aquella
ensulsiada, que ens va deixar sense govern i sense drets nacionals,
políticament dependents, nacionalment esborrats, econòmicament explotats i
culturalment colonitzats. De les successives ?guerres entre germans?, segons
l?expressió espriuana, promogudes totes pels nostres germans de ponent
(germans?, i quina seria la nostra mare?, i quina la nostra llengua materna?),
sempre n?hem pagat la factura (i no parlem només
de diners) els germans de llevant… I la dels períodes de pau, d?entreguerres,
també. I bé: ¿fins quan ha de durar, aquesta barbaritat política, aquesta
anomalia surrealista, aquesta acronia? Fins quan haurem d?aguantar aquesta
criatura insuportable, cridanera, capritxosa, malacostumada, plena de vicis de
nen consentit, que sempre ha fet allò que li ha donat la gana?

A Espanya li cal pedagogia, com diuen alguns polítics
catalans, sí, però no pas d?un mestretites, sinó d?una Supernanny sense manies,
justa però alhora ferma, intransigent, que no n?hi deixi passar ni una, que li
faci veure que se li ha acabat imposar la seva voluntat capriciosa als que té
al voltant seu, que ja no aconseguirà res més amb les seves rebequeries de nen
mimat, que entengui que d?una vegada i per sempre ha deixat de ser el reiet de
la mare…

A la pel·lícula de Richard Attenborough sobre Gandhi, amb
en Ben Kingsley (Krishna Bhanji) de protagonista, hi ha una escena en què el
Mahatma i els seus milers de seguidors, decidits a posar fi al monopoli de la
sal per part dels anglesos, es presenten a les salines de Dharsana disposats a accedir
a aquesta matèria primera, i a mesura que hi van arribant en fila, per ternes,
els soldats els van pegant, al llarg d?un dia sencer, fins a cansar-se,
literalment, d?estabornir-los a cops de bastó… Al final, quan el món s?assabenta
per la premsa de la brutalitat dels anglesos, a aquests, posats en evidència i
avergonyits, no els queda més remei que cedir.

Els catalans no tenim cap mahatma que ens empenyi o que ens obri pas (en teníem un, però fa poc
va decidir marxar i deixar-nos sols; i tenim polítics que proposen oportunament
?o oportunistament- referèndums d?autodeterminació per la màgica data del 2014, i d?altres disposats a liderar allò que la majoria vulgui fer…, però no són ben bé el
mateix). Tanmateix podem disposar, el dia que vulguem, de la mateixa eina que va
fer servir en Gandhi, i que ell va demostrar a bastament la tremenda força que
té, i que se?n diu desobediència civil:
¿ens multarien a tots, les autoritats espanyoles, si decidíssim posar-nos tots
alhora un adhesiu blau amb les lletres CAT a la matrícula, sobre la E espanyola?, ens tancarien a
tots a la presó si féssim una nova edició del Tancament de caixes?, ens obririen
el cap a tots a cops de bastó si féssim una nova Revolta dels angelets de la terra
(que va tenir la sal com a detonant, precisament)?, i si ens coléssim tots
alhora a les autopistes?, i si féssim objecció fiscal?, i si decidíssim prescindir
del castellà imposat a Catalunya?, o si deixéssim de comprar en els comerços
que es neguen en rodó a fer servir el nostre idioma?, o si féssim boicot als
productes no etiquetats també en
català?, etc, etc

I amb aquesta, no descuidar l?altra gran aliada de la causa
dels hindús en el biopic del Mahatma
Gandhi: la informació, la internacionalització del conflicte, la visualització
als ulls del món de la injustícia que fa anys i panys que patim. Fins que la
comunitat internacional (Espanya no ho farà pas mai, per les bones) ens doni la
raó i puguem treure?ns de sobre el ruïnós, carregós, pesadíssim llast de l?Estat castellanoespanyol,
i de passada l?estigma del seu nacionalisme obligatori.

En un article que ha fet forrolla, publicat a la plana web del Centre d’Estudis Jordi Pujol, el president estat de Catalunya feia una mica de
radiografia del país i aïllava tres defectes que ell creu que caldria
extirpar del cos nacional: la conyeta, la fatxenderia i l’espectacle.
Deixarem aquests dos darrers per a una altra ocasió, tot i la forta
temptació d’imaginar amb cara i noms algun exemple concret en el qual
pogués estar concentrant el President el microscopi de les seves
reflexions. Respondrem aquí, per al·lusions, els seus comentaris sobre
l’exemple, que sí que dóna en el seu article, de l’estil de la conya que no du enlloc: l’adhesiu amb la imatge del ruc català que molts automobilistes de bona fe
del país porten -portem- enganxat al darrera del cotxe (com a deriva
més o menys espontània, per cert, d’una campanya que va néixer per
reivindicar el guarà català, una espècie que es troba en perill
d’extinció, seria bo no oblidar-ho).

Diguem-ho clar: això del burro català és absurd, opina el president Pujol, que de tota manera assegura que entén tota la filosofia sorneguera i en el fons displicent del burro com a símbol. Sorneguera?, displicent? Depèn. Podria ser ironia? Sí, efectivament: Josep Ferrater Mora la va incloure (a Les formes de la vida catalana,
un llibre -escrit el 1944!- que tots els catalans faríem bé de tenir a
la tauleta de nit) entre els distintius del caràcter català, i en un to més aviat positiu, i potser tenia part de raó,
admet Pujol, però ve a dir que hi ha països -els britànics, per
exemple- que s’ho poden permetre, mentre que en el nostre cas, un país
sempre a mig camí entre la (auto)construcció i la (auto)destrucció,
podria ser un fre per a l’ambició com a col·lectiu nacional. La ironia ajuda a suportar situacions difícils, però també pot esterilitzar,
conclou el president enretirat. Bé, sí, d’acord, és una interpretació.
Però hi ha alguns altres aspectes, no necessàriament contradictoris,
que hi podríem afegir.

Per exemple

a. El burro no és un animal solament risible, o ho és
sobretot pels que troben menyspreable la laboriositat (cada vegada que
algú des de la Meseta parla de la laboriosa tierra catalana,
¿no teniu la sensació com si aquest algú us estigués passant la mà pel
llom, com comprovant quina ganga d’animals de mena tan manyaga la
poblen, aquesta terra?). L’ase no té l’elegància, l’elasticitat, la
rapidesa ni la força del cavall, però té les seves pròpies virtuts
nobles, també. Això comptant que la tossudesa, que és el seu tret més
blasmat, no ho sigui, de noble… Canviem-li el nom, diguem-n’hi
fermesa, resistència: què tal?, sona millor, així? Perquè, traspassada
a qualitat política, ¿podem dir que la Resistència francesa, per
exemple, tan mitificada, era també cosa de burros?, o bé, contràriament, d’un poble de
naturalesa noble i indomable? I Cuba?: aquell seu Resistiremos!
prové d?una gent tossuda, ferma?, o potser són una colla de burros
sense futur, defensors d’una causa perduda? Eren burros els cubans que
van aconseguir al final del segle XIX treure’s de sobre els espanyols
que els hi pujaven a cavall? I els catalans: fem el burro també, com
diuen alguns, celebrant una derrota cada 11 de Setembre?

b. Ni el símbol de Catalunya pot ser un burro ni la
conyeta pot ser una arma de conscienciació de la gent. El burro no
aspira a la victòria, ni tan sols al respecte, diu el president en
el mateix article. Correcte, però aquesta moda del ruc adherit al cotxe
no podria ser, pregunto, resultat de tot un seguit d’anys de veure els
nostres representants polítics anar a Madrid, amb una gran seriositat,
certament, per tornar-ne repetidament esquilats, com en el conte d’en
Joaquim Ruyra? La ironia de l’escriptor gironí -o blanenc- quedaria curta encara
comparada amb escenes recents de presa de pèl a la cort del Regne (ara
amb governs, a Madrid i a Barcelona, diferents dels del temps del molt
honorable Pujol). El qui riu últim riu millor, diu la dita, i a vegades les dites l’encerten. Però de moment els que s’han fet un tip de riure, amb les maneres tan serioses
de la comitiva de polítics catalans a Madrid -amb arrencades de cavall
i frenades de burro com la del cèlebre nou Estatut- són en ZP i el seu
enrotllat gabinet de companys socialistes. És a dir, que l’humil burro
dels cotxes seria un símptoma no pas de conformisme o resignació, sinó
d’emprenyamenta, que és molt diferent.

c. En el moment de posar-se en marxa aquest invent
polític que anomenen la transició, el carceller franquista estava
grogui, i avergonyit, tot i la seva gruixuda pell de goril·la, de
veure’s descobert pel món sencer encara bavejant de ràbia i esquitxat
de sang dels demòcrates que havia estat torturant durant 40 anys de
totalitarisme. Aleshores hi havia l’opció real d’acabar de deixar-lo KO
i tombar-lo –segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar,
cantava el país-, però en comptes d’això els que portaven el timó
polític de la societat van estimar-se més apostar per fer-lo passar per
la dutxa, treure-li les crostes, tallar-li les grenyes, afaitar-lo,
empolainar-lo, vestir-lo d’Armani i treure’l a passejar per Europa, on,
amb gran goig per part dels que havien tombat Hitler trenta anys abans
i que es van desentendre dels pobles d’Espanya i dels seus carcellers,
de seguida va ser homologat com a un més de la colla i se li va donar
entrada solemne a les institucions de pau -Mercat Comú, com se’n deia
llavors- i de guerra -OTAN, actualment reconvertida en ONG de pacificació-.
Amb aquestes credencials, el carceller, disfressat ara d’europeu
modern, ja es podia dedicar novament al seu vell ofici de guardià, però
no pas de les llòbregues presons del passat, sinó d’asèptics mòduls de
vidre domotitzats. Per dins es devia petar de riure, veient com els
seus mateixos presos li havien pagat i avalat el canvi de look…

d. I finalment, això del burro no deu ser tant de
per riure, veient les reaccions irades d’alguns castellans, com aquell
suposat periodista salmantí que l’estiu de fa dos anys va descobrir el
famós adhesiu a Platja d’Aro, i que ho va explicar després als seus
lectors en un article ofensiu i fastigós, que acabava dient: ¿Y qué
oponen al toro los gerundenses? Nada más y nada menos que un burro. No
nos lo podíamos creer, pero es verdad. Desde que Pujol no los controla
y tienen ese gobierno anarquista y frentepopulista, Cataluña ya no es
lo que era. Naturalment, llegint la resta del text, quedava clar
que l’home, tan irònic que es pensava que era, no havia entès res de
res. I ves per on, ¿no és precisament aquest, la seva incapacitat per
entendre i aprendre, l’atribut més negatiu del burro?

[Article publicat al núm. 239 de La Farga de Salt, març del 2007]

Il·lustració: Planta’t el burro o Planta’t com el burro? La plantada massiva de l’adhesiu del guarà català admet diferents interpretacions, i algunes no tan estúpides com semblen…