Chào ông Viêt Nam

Donada la circumstància que el Viêt Nam va entrar a formar part de l’Organisation International de la Francophonie l’any 1970 ( per cert aquest organisme té un observador propi dins les Nacions Unides ), faig un salt en el meu viatge i marxo a França per passar-hi uns díes de descans i tornar a casa el Dijous Sant.
No és molt lluny; de fet la gent del poble on vaig, sobretot els avis i àvies, parlen l’occità i ens entenem molt bé, jo amb la meva parla catalana i ells amb el seu occità.
Com sigui que al poble més gran hi viuen vietnamites, intentaré parlar amb ells, per no perdre el fil ….
La fotografia correspòn al poble a la Haute Garonne.
‘El poblet on vaig té un nom curiós : Oô. No té més de 120 habitants i és a uns 9 kms de Banheres de Luishon, tot seguint la ruta dels ports de muntanya – Peyresourde el primer que trobes. Abans, però, has de travessar el Portilló després d’haver deixat la Val d’Aran al darrera.

La vall on està situat Oô és una meravella i moltes passejades per fer m’esperen.
Quan arribes a la Vall d’Astau, per exemple, has de déixar el cotxe i començar a caminar muntanya amunt fins arribar al Llac d’Oô i pots continuar fins arribar al Llac d’Espingo i si ets un muntanyenc expert seguir pujant fins arribar al Pic del Perdiguero de més de 3.000 metres.

Però a Oô, 980 metres d’altitud, s’hi està molt bé. No hi han segones residències, la cultura del totxo no existeix i les anades a Banheres de Luishon per anar a comprar són encantandores, travessant la Val de Larboust i els seus poblets. El temps sembla que s’hagi parat i el ritme de vida és calmat, tranquil, no hi ha fressa.

Croissants boníssims i pà cruixent a Rino, verdures fresques al mercat, carn de xai de les moltíssimes pastures que hi han arreu, la Depêche, premsa del dia,
passejades per el parc amb arbres centenaris, relax a les Thermes amb el vaporarium dins la mateixa muntanya i aigües sulfuroses. Anar a Poubeau on pots comprar uns formatges fets artisanalment; fer una menjada a la Ferme d’Espiau o al Mailh d’Astau, i sobretot petar la xerrada amb la senyora Marie, el seu espòs Hilaire, els seus fills Florence i Jean-Bernard ( gran aficionat al futbol i al Saint Etienne ) , i els seus dos néts Pierre i Manon.

M’emporto un llibre de Henning Mankell per llegir, més el llibre de poemes per excelència a Viêt Nam, el ‘Kieu’, amb una traducció bastant dolenta al castellà.
També m’emporto la ràdio per poder escoltar fins on arribarà el ‘bolet català’ tal i com ho ha expressat el ‘boletaire galàctic’ Jaume Sisa, però també per escoltar música i sobretot el silenci, el vent, els ocells, la natura.

Després d’aquests díes de descans, tornarem a viatjar per aquest país asiàtic. Hi han encara racons sorprenents i imatges per comentar, si encara teniu la paciència de llegir els posts. Gràcies per fer-ho.’

Què millor que menjar l’arròs de la collita pròpia i cuinat per la mare !

En un poblet qualsevol del Viêt Nam.

En aquest instant la mare el cridava per entrar a casa a dinar.

Però ell ja té a punt un mos d’arròs . El que no sap és que sobre la taula del petit menjador hi han unes crepes delícioses i un bol de pho.

null

Es projecta actualment una pel-lícula als EE.UU. que ha rebut molts premis en diferents festivals de cinema independent i el seu títol és ‘ Journey from the Fall’ que podríem traduïr com ‘ Viatge desde l’abisme o l’infern’. El seu director i autor és Ham Tran, vietnamita americà. Els productors són també vietnamites americans. És la història d’una família que va fugir de Viêt Nam l’any 1975 en acabar la guerra i mentres les dones i fills van poder fugir en els barcos, ‘ boat people’, el pare es va quedar i va ser empresonat per l’exèrcit guanyador del Nord en un dels camps anomenats de ‘reeducació’. Recordo les cròniques d’aquell any, les més de 400.000 persones que van fugir del país.
‘La gran majoria xinesos i molts vietnamites del sud que van lluitar al costat del règim de Diem i dels americans.

L’actual govern comunista de Viêt Nam no crec que deixi veure la pel.lícula que explica una realitat, però també crec que molt bé podria ser que sí. Vaig llegint articles i comentaris, i llibres, i en un d’ells m’assabento que el govern comunista va reconèixer el seu error en voler imposar unes pautes d’economia i conducta als vietnamites del Sud que també van lluitar contra el colonitzador francès, els invasors xinesos, americans i japonesos. Però en una guerra sempre hi han injustícies, morts, desesperació i brutalitats.

El que sí m’adono es que mentres ets a Viêt Nam, la gent mira endavant, sense oblidar,però vol seguir guanyant la independència de només fa 61 anys any rera any, no vol tornar a passar la gana i les penúries de la postguerra.

Un exemple; en acabar la guerra durant molts anys aquest país havia d’importar arròs per poder menjar !!!
Avui és el segon exportador d’arròs del món.

Són molts els joves que tornen al seu país per conèixer les seves arrels. Als EE.UU. prop de Los Angeles es troba Orange County on viuen més de 200.000 vietnamites americans. No els va ser fàcil començar una nova vida en un país llunyà del seu i molt diferent.
Llegeixo molts blogs i encara avui hi han ferides mal tancades. També llegeixo com un veterà soldat nordamericà afectat per els efectes de l’herbicida orange viatja tots els anys a Viêt Nam per guarir les seves ferides, perque en el seu propi país no li reconèixen que la seva discapacitat va ser un producte del causa-efecte de les armes de destrucció massiva ……

Quan ets a Sài Gòn no pots escapar-te de ‘reviure’ aquells anys tant i tant cruels. També forma part de la visita obligada, el ‘Remnants Museum’, o Museu de la Guerra.
Molt esfereidor, però necessari i ben argumentat.

Sobretot la sala homenatge als fotògrafs de guerra és molt i molt emotiva, amb els seus noms, de moltes nacionalitats i amb les fotografíes que van donar la volta al mon i sobretot amb una Leica vella, plena de pols de guerra i amb l’objectiu encara obert i que em va semblar una crida a la pau i a l’esperança.

També hi han raconets tranquils a Sài Gòn, com en aquesta fotografia, un diumenge qualsevol, pel matí.

Tornarem al Nord del país. El viatge continúa.

No crec que ningú que visiti Sài Gòn, avui dita Ho Chi Minh, marxi de la Ciutat sense anar a Cu Chi. A 70 kms al nord de Sài Gòn, una terra fèrtil, agraïda, plena de vida i que es va sublevar contra el Govern del Sud del Viêt Nam l’any 1960 per defensar la seva llibertat, els seus bens i el terrorisme d’Estat. La resposta va ser brutal; les forces d’invasió dels EE.UU. van utilitzar tot tipus d’armes massives per cremar i exterminar la terra i que tota la riquesa, bellesa i fertilitat es transformés en un desert pobre i sense ànima.
Els prop de 16.000 habitants es van unir i van lluitar. Van sobreviure uns 6.000. Van crear el seu propi exèrcit i una estratègia desconeguda per l’exèrcit més gran del món:

‘Els túnels ! Sota terra hi va haver-hi vida. En veure que no podríen sobreviure a dalt, van crear una xarxa de túnels de més de 200 kms i a diferents nivells. L’exèrcit dels EE.UU. fins i tot va establir una base quasi a dalt mateix dels túnels sense saber-ho.
Durant la nit els habitants de Cu Chi sortíen dels túnels per unes entrades molt petites que és impossible de veure i agafàven tot el que podíen dels campaments de l’exèrcit americà.

Els hi posàven trampes arreu. Els hi prenien tots els fusells i bombes que podíen. I queviures.

Quan visites aquests túnels s’ha de caminar per uns boscos frondosos on la llum del sol en prou feines hi pot passar.

Abans et donen unes explicacions del que va ser aquest indret i la lluita en defensa de la terra.

De sobte el noi soldat vietnamita que ens guia per la zona ens pregunta si podem trobar l’entrada d’un dels tunels en mig del bosc i la fulleraca. Impossible, no el trobem.
Ell sí evidentment; una entrada petitíssima i ell entra. Nosaltres no podem, senzillament perque els nostres cossos no hi poden entrar, i uns segons després apareix pel darrera sortint d’un altra entrada del tunel !! Increïble !

Per poder visitar els tunels han fet unes entrades més àmplies per els occidentals que som més grans i grassos !
Quan entres has de caminar quasi de genolls, però és còmode. Es poden veure menjadors, sales de reunions, cuines, habitacions, sales de bany, rebost i una escola amb els seus pupitres i pisarra, tot un poble sota terra.
També hi ha una sortida d’emergència que surt directament al riu.

Fóra dels tunels hi ha un edifici molt bonic en memòria dels habitants soldats de Cu Chi, dones, homes, nenes i nens que van morir en aquella guerra tant absurda i cruel, com totes les guerres.

Em va interessar molt visitar Cu Chi i el viatge per carretera, 70 kms de Sài Gòn és bonic, i com sempre us dic en els meus posts, cal tenir paciència ja que el trajecte és fa llarg, però s’ho val.

La lluita va tenir lloc desde l’any 1960 fins l’any 1975.
Avui són un símbol de la voluntat indomable i d’heroisme d’un poble. La visita et fa entendre una mica més la lluita d’aquest poble per poder conquerir la pau, la independència, la felicitat i la prosperitat. Encara estàn en el camí de aconseguir-ho, però poc els hi falta.’

Molts anys seguint Lluís Llach per sentir totes les emocions escoltant la seva música. Avui és el seu comiat de concerts, però un músic no deixa mai d’escriure la seva música i interpretar-la. No puc ser a Verges; vaig ser al Nou Camp i a molts altres llocs, ja m’està bé.
La meva Ítaca ha estat Ha Long, al Mar de l’Est o de Xina, al nordest de Viêt Nam. Patrimoni de la Humanitat.
Sempre somiem en llocs paradisíacs o monuments emblemàtics. Els visitem, els sentim, els guardem dins les nostres retines, però pocs ens encoratgen a tornar-hi.
A Ha Long hi vols tornar. Per això, no serà el meu últim viatge.
Però no forçaré gens la travessia. És preferible que duri molts anys i ja quan sigui vella i fondegi a l’illa, rica de tot el que hauré guanyat fent el camí, sense esperar que m’hagi de donar riqueses.
Ítaca m’ha donat el bell viatge. Sense ella no hauría pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que em pugui ja donar.
I si la trobo pobra, no és que Ítaca m’hagi enganyat. Sàvia com bé m’he fet, i amb tanta experiència, ja haurè pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

En el meu post quan vaig escriure que l’edifici de Correus de Sài Gòn em sembla el més bonic del món, vaig fer esment de la presència d’una persona escrivint davant d’una altra, però no vaig poder saber qui era i què feia.
Internet és un invent extraordinàri i pots treure informació sempre. En les notícies que vaig rebent dia a dia de Viêt Nam llegeixo : ‘ Spiegel On Line – 7 de març 2007 – L’home que escriu cartes d’amor – Un dia amb l’últim escrivent públic a Sài Gòn ‘ .
No vaig poder saber què feia aquest home i ara a Barcelona, desde casa, conec la història. Una meravella, no ?
El senyor Duong Van Ngo nascut a la mateixa Sài Gòn, avui oficialmente Ho Chi Minh City, ara fa 77 anys, va entrar a treballar a correus als 17 anys. Té el seu lloc dins la sala de correus en una taula allargada. Quan arriba posa sobre la taula els diccionaris i un directori de codis postals de França.A continuació es coloca un braçalet de color vermell a l’avant braç esquerra perque el reconeguin. Treu un rètol i el posa sobre la taula : ‘ Informació i assistència per escriure’.

La primera persona que demana els seus serveis és un home del Delta del Mekong. No sap escriure i ha rebut una carta de l’estranger. El senyor Ngo li tradueix i a continuació escriu el text d’acord amb les indicacions de l’home. I així continúa amb la seva feina. Parla i escriu en francès i va aprendre anglès durant la guerra amb els americans. Mai ha deixat de treballar.

Ha escrit moltes cartes de gent enamorada i fins i tot han arribat al casament. Ell reb moltes cartes d’agraïment de les persones a les que va dónar servei.
Ha escrit cartes de persones que cercàven els seus fills que van fugir del Viêt Nam; persones amb problemes de diners; persones enamorades; persones amb voluntat de començar un negoci; persones que senzillament els agrada mantenir una correspondència amb amics.

No li agrada rebre correus electrònics i prefereix obrir el sobre i llegir les cartes escrites. Només han d’escriure en el sobre el destinatari : ‘Letter writer, Main Post Office, Sài Gòn’.

És una font d’informació i sap un munt d’històries que ell mateix ha escrit i segueix escrivint cada dia.

El senyor Ngo és un motiu més per el que ara em sap greu no haver passat més temps a Ho Chi Minh City.

No podré anar-hi, a cap de les dues lectures dels texts de l’Anna Politkòvskaia, però sí vull adherir-me en aquest meu bloc i reproduïr part del text de Carles Torner i que en David Figueres publica en el seu bloc :
‘ Això fa la meva vida atípica, perque he considerat que hauría de ser fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra’.
‘El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sino massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra’.

‘Flors senzilles de la gent del poble d’aquest país que sí van patir massacres, però els pèriodistes sí que les van mostrar al món amb els seus articles i les seves fotografíes.

Són per tú, Anna.’

El meu viatge va continuar de Can Tho a Ho Chi Minh City o Sài Gòn. Sortim d’un món rural i entrem a la gran ciutat amb més de sis milions d’habitants, antiga capital de Conxinxina en l’època colonial francesa, coneguda internacionalment arran la guerra amb els americans, cau de la corrupció i prostitució, ciutat del sur del país, alegre, oberta, plena de vida, avui en dia amb hotels de gran luxe just al costat dels mítics Continental o Rex, el record dels tancs entrant a l’Ambaixada dels Estats Units mentres la gent fugia com podia amb helicòpters desde la terrassa …. però també és la ciutat de Marguerite Duras, de Graham Greene, també és una ciutat plena de melangia i racons inèdits, amb molta vida al carrer.
Un dels edificis que em va captivar va ser Correus. Crec que és l’edifici de correus més bonic que he vist mai, exterior i interior. Va ser construït per els francesos entre els anys 1886 i 1891 en el més pur estil colonial. Dins l’edifici s’hi poden veure unes pintures representant el plànol de Sài Gòn i de la Conxinxina francesa, tot presidit per un gran quadre de l’Oncle Ho. Al bell mig de la sala trobem un mostrador on podem comprar tot tipus de segells i meravelloses postals pintades a mà. Us ho recomano a tots, compreu les postals directament a l’oficina de correus, són diferents, boniques, amb unes imatges pintades a mà de Viêt Nam esplèndides.

Al sortir de l’edifici vaig veure un home gran sentat darrera una taula on escrivia. Davant d’ell hi havia una dona. No vaig tenir temps d’anar a veure què hi feia allí aquest home. El cotxe m’esperava i havíem de marxar.
A la mateixa plaça es troba l’esglèsia o catedral catòlica de la Ciutat i davant una escola-institut.

El barri de Cholon i el seu mercat de Binh Tay, les pagodes i temples, una barreja de Xina i Viêt Nam, una agitació bulliciosa i imaginar-te l’amant de Marguerite Duras en algún d’aquells carrers.

Amb un cyclo torno a l’hotel que es troba al costat mateix del riu Sài Gòn. Els transbordadors no paren mai transportant a la gent i els seus scooters d’una banda a l’altra del riu, mentres un vaixell arriba a port.

Hi ha més coses per explicar, però sí haig de reconèixer que no vaig valorar prou l’estada a Ho Chi Minh City. Quan ja he tornat a casa, m’agradaria haver disfrutat més temps de l’atmòsfera de Sài Gòn.

En l’apartat ‘ Notícies de Viêt Nam’ i en un dia com el d’avui, de manifestacions en contra la guerra i a favor de la pau, he trobat l’existència del Poble de l’Amistat, situat a la comuna de Van Canh, Província de Ha Tay, tot just a 11 kms a l’oest de Hà Nôi, conegut també com ‘ Vietnam Friendship Village’ i que va ser fundat l’any 1992.
Hi viuen actualment uns 200 nens i 30 adults vietnamites juntament amb metges, cuidadors, mestres i voluntaris.
El poble és una realitat gràcies a l’ ex sargent , veterà de guerra americà, George Mizo ( 1945-2002 ) i l’associació de veterans de guerra del Viêt Nam, presidida per el General i antic combatent Trang Van Quang.
George Mizo va ser enviat a la guerra de Viêt Nam amb 17 anys i per els seus mèrits i valors va arribar a sargent. L’any 1969 el seu batalló va ser mort per els Viet Minhs i ell en va sortir ferit. Només arribar als EE.UU. va manifestar : ‘ Les terribles experiències de la guerra i el sofriment de totes les persones implicades, em van empènyer a fer alguna cosa que pogués ser un símbol de pau, reconciliació i sobretot esperança’.

El mes d’abril de 1992 el projecte va ser una realitat: construïr un poble i dónar aixopluc, i ajudar a infants i adults que han sofert les terribles conseqüències de la guerra afectats per l’herbicida agent ‘orange’ i que els americans van llençar sense pietat desde els famosos avions B52 per la major part del país.

França, Japó, Alemanya, Canada i EE.UU. i Viêt Nam van formar grups seguint el projecte de George Mizo, no governamentals, per dur a terme aquest projecte.
El Govern de Viêt Nam va facilitar un terreny de més de 27.000 m2. El Govern d’Alemanya va donar 425.000 dòlars i cadascún dels comités van rebre dels seus Governs ajuts que avui en dia continúen per la continuïtat del Poble.

Xifres del període de guerra 1965 – 1973 :
Vietnamites, cambodjans, laosians. 1 per cada 30 persones, mort. 1 per cada 12 persones, ferit. 1 per cada 5 persones refugiat o desaparegut.
Una xifra impossible d’escriure: 2, 3, 4 mil.lions de persones ?
Americans. 500.000 soldats. 58.000 morts. 303.000 ferits.
33.000 desapareguts.

Quan es van reunir les delegacions de tots els països per aquest projecte, George Mizo i el General Trang Van Quang es van conèixer personalment, pero sense saber-ho, ja s’havíen vist abans: El General Trang Van Quang comandava les tropes que vàren matar els companys de Georges Mizo.
Mizo va ser un fervent activista per la pau i en un dels seus escrits puc llegir :
– Els meus pares em van ensenyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– Els meus mestres em van enseyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– La meva esglèsia em van enseyar que no es pot matar ….excepte a la guerra.
– El meu Govern em va ensenyar que no es pot matar …. excepte a la guerra.
I m’han enviat a la guerra a matar, que sí que es pot fer.
Jo us dic a tots, No s’ha de matar MAI, en cap circumstància.

En el poble hi viuen nens i adults amb unes discapacitats terribles per l’insecticida orange i reben la millor assistència mèdica, psicològica i sobretot viuen en un entorn on poden, i els ensenyen, a jugar, estudiar, manualitats, a sobreviure amb dignitat i amb el menys sofriment possible.

El cas de dues germanes, Giang i Huong 19 i 21 anys respectivament, que van viure amb els seus pares al seu poblet; la mare treballant la terra i collint arròs i moniatos, el pare mestre de l’escola de primària i bentornat de la guerra, però quan teníen uns 8 o 9 anys, van començar a trobar-se malament i en mica en mica la paràlisi va aparèixer en els seus cossos, sense que els metges poguéssin fer res; l’efecte de l’herbicida orange va començar a destruir aquests cossos joves de les dues noies. Avui poden ja utilitzar una cadira de rodes, estudíen a l’escola del Poble i la seva salut va millorant gràcies els metges alemanys i vietnamites que ténen cura d’elles.

El Govern dels Estats Units encara avui no ha acceptat que més d’un milió de persones a Viêt Nam, i desconec el nombre de persones a Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units, Cambodja, Laos, pateixen greus deficiències i incapacitats gravíssimes per haver estat exposats a l’anomenat ‘agent orange’. Continúen insistint en que no hi ha causa – efecte i no està provat. Vergonyós.

He penjat la fotografia d’ aquestes boniques flors blanques d’uns arbres que crèixen arreu del país, molt a pesar d’aquest monstre de la guerra , i que han anat florint any rere any, com a símbol d’esperança i pau.

La col.laboració entre els veterans de Viêt Nam i els EE.UU. segueix donant els seus fruits i encara avui, poden trobar restes de soldats desapareguts per poder retornar-los a les seves famílies.

Aquest poble simbolitza millor que res la reconciliació i la pau, però no tots els homes i dones de la terra pensen igual i seguim estant envoltats de guerres cruels i inexplicables, i que no podem entendre el per què ?

No perdem l’esperança, però, i pensem que molts Pobles de l’Amistat es poden anar construint en el món.

Res millor per acomiadar-me del Song Cuu Long ( Riu dels nou dracs ) amb l’imatge d’aquest nen i el seu somriure fresc i feliç, com l’aigua.

Fa el viatge de tornada a casa i com tots els nens sempre al davant mirant l’horitzó, però en aquest moment em va mirar i vaig poder captar aquest rostre amb aquest gran somriure o riota al veure’ns a nosaltres, els turistes.

Eren tantes les barques plenes de fruits i verdures que no sabíes on dirigir el teu objectiu.

De fet no vaig saber si la càrrega era per vendre o per transportar-la al mercat a Can Tho.

Aquest Delta és veritablement el graner del Sud del país.
Quan penses per un moment les guerres sofertes per aquesta gent i de quina manera han tornat a ser, amb llibertat, sense colonitzadors, amb esforç, a poc a poc, i en pau.

El mercat ja s’ha acabat. Una mica de descans sempre convé abans de tornar a casa i collir més fruita i verdura per un altra dia de mercat i treballar la terra.

Em va agradar aquesta imatge que vaig poder captar;
la dona descansant i l’home jugant amb l’infant.

La venda dels seus productes ja l’han fet.

Em desperten puntualment a 2/4 de 5 del matí. En un taxi marxem al port de Can Tho i embarquem en el Lady Chau i comencem a navegar enfilant el riu direcció al mercat de Cairang. Esmorzem a bord. La sortida del sol és per a mí un dels millors moments del dia, sigui on sigui. Hi han núvols, però.
A mesura que ens anem apropant al lloc del mercat, el tràfic de barques augmenta i augmenta i el nostre barco es troba ja rodejat.
Agafo una barca més petita i em trobo en mig d’un mercat a l’engrós de fruites i verdures amb tot el que això comporta de transaccions comercials …… navegant.
Escolto com discuteixen els preus, rebutgen mercaderies, compren, venen, em conviden a menjar pinya fresca o a beure aigua de coco. Hi han barques-catering on ténen pho acabat de fer per els compradors i venedors.

M’hi fixo que en cada barca hi ha un màstil de bambú on pengen els productes que venen i d’aquesta manera els compradors els poden veure de lluny.

També veig barques que són vivendes ,amb la roba estesa,petites cadires i taules i la canalla jugant a bord.
És dissabte, no hi ha escola, i per aquest motiu els infants ajuden als pares i avis o senzillament disfruten del matí.

Veig turistes que pugen a les barques per fer-se fotografíes i menjar fruita. No ho faig; prefereixo seguir navegant al costat de tothom i encuriosida mirar el brogit de tanta i tanta activitat.

A Viêt Nam no els agrada guardar el menjar a les neveres, i de fet ,de ben segur ,que no en ténen. Els agrada anar a mercat cada día i comprar fresc.
Abans de començar a treballar o estudiar,fan els seus exercicis d’estiraments, van a comprar a mercat, deixan el dinar mig fet i comença el dia.

A les deu del matí, tot s’ha acabat i tornen a casa seva o els compradors ja són al mercat de Can Tho per vendre els productes.

Jo també faig un tomb per uns canals fins arribar novament a port, a Can Tho. Vaig a mercat, tot caminant per el centre.
M’aturo en un temple budista del k’hmers. Molt bonic.
Al Delta del Mekong hi viuen molts k’hmers de Cambodja, encara que la ètnia predominant és la viêt.

Aniré penjant algunes fotografíes més, del mercat flotant i del mercat de Can Tho, abans de continuar amb el meu viatge per aquest país. Queda encara molt camí per fer.