Chào ông Viêt Nam

Donada la circumstància que el Viêt Nam va entrar a formar part de l’Organisation International de la Francophonie l’any 1970 ( per cert aquest organisme té un observador propi dins les Nacions Unides ), faig un salt en el meu viatge i marxo a França per passar-hi uns díes de descans i tornar a casa el Dijous Sant.
No és molt lluny; de fet la gent del poble on vaig, sobretot els avis i àvies, parlen l’occità i ens entenem molt bé, jo amb la meva parla catalana i ells amb el seu occità.
Com sigui que al poble més gran hi viuen vietnamites, intentaré parlar amb ells, per no perdre el fil ….
La fotografia correspòn al poble a la Haute Garonne.
‘El poblet on vaig té un nom curiós : Oô. No té més de 120 habitants i és a uns 9 kms de Banheres de Luishon, tot seguint la ruta dels ports de muntanya – Peyresourde el primer que trobes. Abans, però, has de travessar el Portilló després d’haver deixat la Val d’Aran al darrera.

La vall on està situat Oô és una meravella i moltes passejades per fer m’esperen.
Quan arribes a la Vall d’Astau, per exemple, has de déixar el cotxe i començar a caminar muntanya amunt fins arribar al Llac d’Oô i pots continuar fins arribar al Llac d’Espingo i si ets un muntanyenc expert seguir pujant fins arribar al Pic del Perdiguero de més de 3.000 metres.

Però a Oô, 980 metres d’altitud, s’hi està molt bé. No hi han segones residències, la cultura del totxo no existeix i les anades a Banheres de Luishon per anar a comprar són encantandores, travessant la Val de Larboust i els seus poblets. El temps sembla que s’hagi parat i el ritme de vida és calmat, tranquil, no hi ha fressa.

Croissants boníssims i pà cruixent a Rino, verdures fresques al mercat, carn de xai de les moltíssimes pastures que hi han arreu, la Depêche, premsa del dia,
passejades per el parc amb arbres centenaris, relax a les Thermes amb el vaporarium dins la mateixa muntanya i aigües sulfuroses. Anar a Poubeau on pots comprar uns formatges fets artisanalment; fer una menjada a la Ferme d’Espiau o al Mailh d’Astau, i sobretot petar la xerrada amb la senyora Marie, el seu espòs Hilaire, els seus fills Florence i Jean-Bernard ( gran aficionat al futbol i al Saint Etienne ) , i els seus dos néts Pierre i Manon.

M’emporto un llibre de Henning Mankell per llegir, més el llibre de poemes per excelència a Viêt Nam, el ‘Kieu’, amb una traducció bastant dolenta al castellà.
També m’emporto la ràdio per poder escoltar fins on arribarà el ‘bolet català’ tal i com ho ha expressat el ‘boletaire galàctic’ Jaume Sisa, però també per escoltar música i sobretot el silenci, el vent, els ocells, la natura.

Després d’aquests díes de descans, tornarem a viatjar per aquest país asiàtic. Hi han encara racons sorprenents i imatges per comentar, si encara teniu la paciència de llegir els posts. Gràcies per fer-ho.’