Chào ông Viêt Nam

Vaig ser poc temps al Delta del Mekong, el riu dels nou dracs, però molt ben aprofitat. També haig de dir que només vaig conèixer la zona de Can Tho i el Mercat flotant de Cairang.
Recomano entrar a Viêt Nam desde Cambodja i viatjar en barco desde Phom Penh per el riu Mekong fins arribar a Chau Doc. Hi ha un servei amb sortida a 2/4 de 2 amb arribada a Viêt Nam pels voltants de les cinc de la tarda.
Els recorreguts per els centenars de canals del riu són espectaculars.
La petita càmara digital va fer un treball intens, però els resultats no han estat dolents del tot.

Vaig visitar una petita empresa on fabriquen artisanalment el paper d’arròs que després s’utilitza per els ‘nems’ o rotllets o també els fruits caramelitzats. Navegant per els canals pots gaudir de la natura al cent per cent i veure qualsevol tipus de vivenda i els seus habitants fent la feina de cada dia. El tràfic de barques és continuat i també veus senyals de tràfic, com en les carreteres.

Vam dinar en una casa on tota la família treballa per oferir un bon, boníssim menjar als visitants i passejar per un jardí plè de bonsais de tota mena, orquídies meravelloses i arbres en flor mai vistos en la nostra Mediterrània.

Els ruixats van sovintejar. El cel era canviant, però això és el Delta i has d’estar preparat perque en qualsevol moment comença a ploure de valent i de sobte torna a sortir el sol.

També pots fer ‘el turista’. He odiat sempre la foto típica, i vès per on, allà que m’hi vaig posar amb una serp pitó de més de 30 kilos per sobre les meves espatlles !! Què hi farem !

La setmana passada vaig llegir al Vietnam News la notícia de la mort d’una persona per una serp pitó que havía criat ell mateix a casa ……. La seva filla no va poder treure l’animal del coll del seu pare.
Ara quan em veig a la fototrafía, m’agafa com una esgarrifança … i penso en el dia d’avui en una manifestació que té forma de serp.

El viatge va continuar per més i més canals fins arribar al riu obert, i a port , per pujar al transbordador i anar fins a Can Tho i a l’hotel.

Va ser el primer tast del Delta. Demà hem de matinar.
Anar al mercat de Cai Rang significa aixecar-te a 2/4 de 5 del matí per poder ser a les 6 del matí en mig del brogit dels centenars i centenars de barques de tot tipus.

Mercat de Cairang – Can Tho – Delta del Mekong

Entre un munt de gengibres i plàtans, una nena troba el lloc perfecte, per jugar amb un artifici de càlcul, joc …. no ho sabré mai.

Mentres la barca dels seus pares plena dels productes recollits, enfila el riu per anar al lloc del mercat on poder vendre’ls.

És dissabte, no hi ha escola i a totes les barques tota la família al complet hi és present.

Aprofito aquest post per enviar i donar tota la meva solidaritat al nostre Circ Cric. És trist i penós com les nostres arts van perdent protagonisme davant la cultura ‘fashion’.

En aquest post podeu veure el Circ estable a Hà Nôi. I de ben segur que n’hi han més. És tot just al costat d’un parc meravellós, el Lenin, i un dels moltíssims llacs. Fan funcions tots els díes i sempre es plè.

A Hà Nôi també es pot anar a veure el teatre de titelles dins l’aigua, únic en el món. De fet tant el circ com les titelles han estat l’art dels pobles i de la gent del camp desde fa molts secles.
El circ ( xiêc ) a Viêt Nam es coneix ja al secle XI i el seu testimoni són uns gravats on es poden veure equilibristes damunt les cordes, pujar una columna, saltar a galop amb el cavall i recollir objectes de terra, piràmides humanes.
Fins el secle XX el circ era de fet moltes companyies familiars que viatjaven constantment per el país. L’any 1922 Ta Duy Hiên va fundar el primer circ modern – Circ del Viêt Nam i a continuació Pham Xuân Trang va fundar el Circ Long Tiên . L’any 1958 els dos circs es van fusionar i ara existeix el Circ de l’Estat.

És curiós com en un país tant llunyà, i no dic que tinguin una cultura de circ més arrelada, l’art del poble es protegeix i aquí a casa meva, aquest Circ Cric que tantes bones estones ens ha donat hagin de passar per tants problemes absurds i burocràtics.

El circ és cultura i art i s’ha de protegir i ajudar i sobretot reconéixer el seu art.

Viêt Nam que vol entrar dins el món globalitzat per sobreviure, no obliden, ni volen oblidar mai les seves arrels, costums, arts, literatura, poesia, teatre, circ. Forma part de la seva societat i el poble ho demana;
la història és seva i la volen mantenir, protegir i educar a les noves generacions en les seves arrels.

La meva reinvidicació perque tots els artistes de circ del nostre país tinguin el reconeixement que es mereixen i un circ nacional on puguin actuar totes les companyies.

La mirada de comiat d’una nena després del curt viatge en el transbordador creuant el riu Mekong de Binh Minh a Can Tho.
Una mica trista, pero amb esperança d’un futur amb llibertat.

Res millor que aprendre algunes paraules en vietnamita per poder comunicar-te, com ho vaig fer amb aquesta nena, de finestra a finestra, d’autocar de turistes a autocar de transport públic, dins un transbordador plè de gom a gom:

Xin chào – Hola, com estàs ? – Xin loi – disculpa.
Xin mòi – de rès. Xin cam’on – gràcies.
Tam biêt – adeu, fins aviat.

Per exemple aquí podeu veure una barca plena fins dalt d’un fruit molt dolç i saborós : ananàs.

És una de les moltíssimes barques que transporten els seus productes per a vendre.

Riu Mekong – Mercat flotant de Cairang – Zona de Can Tho.

Em va agradar el posat ferm i altiu de la persona envoltada de les ananàs.

La meva estada a l’estuari del riu Mekong, les terres fèrtils del delta del riu, un dels més grans del món, em va deixar senzillament garratibada. Aquest delta no és un riu és un veritable oceà amb milers de canals. Quan recordes el delta de l’Ebre és com una formigueta al costat d’un drac gegant.
Els vietnamites l’anomenen el riu dels nou dracs ja que després de recórrer 4.500 kms del seu naixement al Tibet, passant per la Xina, Myanmar, Laos i Cambodja, es bifurca en dos quan arriba a Viêt Nam. Els diferents braços i canals el converteixen en el Song Cuu Long – Riu dels nou dracs.
Com és habitual, la meva estada va ser curta i només vaig poder visitar la zona de Can Tho i Vinh Long.
Pot arribar als 38,000 metres cubics per segon, segons la temporada i evidentment problemes d’inundacions sempre n’hi ha, però a Cambodja controlen l’aigua del riu quan és un perill i es desvia en un pantà que malhauradament s’ha construït a expenses de la tala de milers d’arbres.

La producció d’arròs al delta és immensa i avui Viêt Nam és un país exportador amb més de 4 milions de tones.
Navegar per els canals; gaudir de la vegetació; de les casetes humils dels seus habitants; de les orquídees i moltes més flors i arbres i sobretot del mercat flotant és una experiència inoblidable.

És increïble com de sobte comencen a arribar barques plenes de pinyes, gengibres, plàtans, papaias, llimes, aranges, cocos, cilantre, fulles de menta i un munt de productes de la terra.
Les transaccions comercials es fan directament i seguidament pots anar al mercat de Can Tho on hi trobaràs de tot.

Però, ai, ja tornem a veure un perill i greu; la pol.lució de les aigües. Tot just comença i desitjo i espero que les autoritats del Govern i la comunitat veïnal facin el possible perque aquest delta no es converteixi en un clavegueram.
Té un avantatge; és molt i molt gran i encara avui pots navegar per uns canals amb una vegetació meravellosa.

Seguiré parlant del Delta; hi ha molt a explicar i també vaig fer moltes fotografíes.

De moment podeu veure en aquesta la immensitat d’aquest riu. Detalls del mercat i d’altres seguiran, si teniu la paciència de llegir aquests posts.

Veure la sortida dels alumnes dels instituts de secundària a Viêt Nam no et pot deixar indiferent. De sobte surten cents de bicicletes i scooters. Els nois amb pantalons blau marí i camisa blanca, les noies, totes, vestides amb ào dái, un capell, guants llargs i totes amb el cabell negre i llarg. El que et sobte és la elegància i la seguretat en les seves mirades.
Moltes es tapen el seu rostre, senzillament perque a Viêt Nam no està ben vist que les noies tinguin el color de pell morè i es protegeixen del sol. Quan circules per qualsevol carretera sempre has de parar davant l’allau d’estudiants que tornen a casa seva. Jo pensava que l’ào dái, el vestit tradicional, vé de lluny. Novament ignorància total.
Va ser un pintor Cát Truòng, graduat a l’Escola de Belles Arts d’Indoxina en període colonial dels francesos que va crear l’aò dái l’any 1930 ! De fet va ser una nova versió de les túniques tradicionals, nâm thân de cinc peces. Durant els anys 1920 i 1930 les dones van començar a vestir pantalons i no faldilles i va començar una petita modernització en els costums. Després de dos mil anys sota la influència del confucionisme,la cultura tradicional era un reducte molt i molt tancat seguint les filosofíes de Confuci i les dones eren considerades senzillament l’aparell reproductor de l’home per la continuïtat de la raça. Els familiars eren els que decidíen els matrimonis i les noies no teníen cap dret a res. És doncs normal que no tinguéssin ni un sol motiu per voler vestir-se elegantment o cuidar-se millor, quan la seva vida ja estava escrita en un guió.

Les dones dels francesos colonitzadors els va agradar l’aò dái i van començar a posar-se’l i seguidament les noies vietnamites amb estudis, com les mestres, infermeres i estudiants van seguir la moda.

A partir de l’any 1934 ja va ser un fet normal i el voler ser independent, voler estudiar, voler decidir, tots aquests sentiments eren dins seu, quan es vestíen amb l’aò dái i ho volíen expressar obertament.

Les dones a Viêt Nam van manifestar públicament estar en contra la mil.lenària cultura del confucionisme i elles formàven part de la societat.

I bé que ho van demostrar quan van ser tant i tant importants durant les guerres i bé que ho demostren dia a dia amb la feina i portant el timó de la casa.

L’any 1934 va ser el començament de l’auto estima per part de les dones de Viêt Nam i aquest vestit tant elegant i bonic és el símbol de les seves aspiracions com a persona individual i el voler prendre part en la societat vietnamita amb cos, ànima i …. l’ào dái.

La fotografia és prou entenedora. Tot just la noia estudiant de secundària surt de l’institut d’un poblet durant la meva ruta de Hà Nôi a Sapa. No porta el capell cònic. Ara els agrada estar a la moda, però de tant en tant sempre veus una noia amb aquest altre objecte molt arrelat a la cultura d’aquest país sorprenent que és el Viêt Nam ; el nón, el capell cònic.

Vaig descobrir els escrits de Hû’u Ngoc a la Casa Àsia en un llibre prestat de la biblioteca. Un llibre de 1120 pàgines i només obrir la primera pàgina pots llegir :
‘I wander lonely as a cloud – That floats on high o’er vales and hills – When all at once I saw a crowd – A host of golden daffodils – ‘ – William Wordsworth. El títol del llibre ‘Wandering Through Vietnamese Culture’ és un recull dels articles que Hû’u Ngoc escriu al diari Vietnam News. Jo ja li batejat com el ‘Josep Maria Espinàs’ vietnamita. Tots els meus apunts fets durant el meu viatge són una nimietat al costat dels articles de Hû’u Ngoc, però evidentment m’ajuden a poder conèixer aquest país millor.
Un crític francès escriu : ‘ La force de ce livre est de montrer que la culture et la civilisation du Viêt Nam constituent un ‘vouloir-vivre ensemble’ irréductible aux influences extérieures qui, si profondes soient-elles, ne parviennent pas à en rendre compte dans sa spécificité et dans son exemplarité’.
La força d’aquest país contitueix el voler viure tots junts rebutjant de forma irreductible qualsevol influència exterior.
Ja ho he dit més d’una vegada en els meus posts. Serà difícil, en aquest món tant i tant globalitzat. És una altra guerra que han de guanyar, diferent, però al cap i a la fí, enfrontament. Però tinc confiança que ho aconseguiran.
Vaig comprar el llibre directament a l’editorial a Hà Nôi via correu electrònic.
Hû’u Ngoc és viatger i molt amic dels seus amics, a Suècia, a Estats Units, a França. És traductor i en el llibre de tant en tant et trobes amb poesia alemanya o francesa o anglesa.
Els narcisos són de les meves flors preferides i llegir el poema de Wordsworth només obrir la primera pàgina del llibre ja vaig tenir bones vibracions.
No tinc cap fotografia de Hû’u Ngoc, però sí d’un paisatge tranquil i bonic de Hà Nôi, on en el meu pensament hi aparèixen els narcisos com un ramat inacabable al voltant del llac.

Lê Mât és un poble situat a només uns 20 kms de Hà Nôi direcció aeroport. Va ser fundat el secle XI i sempre ha estat un poblet pobre en recursos, de pescadors ( és al costat del riu Roig ), però de sempre ha estat el poble de les serps.
Els seus habitants s’han dedicat a criar-les, caçar-les i fer fabricar tot tipus de medicines i aiguardents. Molts han patit ferides greus, però totes les famílies ténen el seu secret dels antídots que fan falta per guarir les ferides. Xina és un dels seus millors clients. La vida al poble es va tornar miserable a partir de l’any 1945 entre les guerres amb els francesos i els americans. No preníen precaucions i la fam podía més que tot i van morir molts dels seus habitants per el verí de les serps. És aleshores quan van començar a menjar-ne la carn.
Però avui, aquest poble és prosper gràcies a les serps. La indústria farmacèutica compra el verí de les serps i els restaurants, on es pot menjar la seva carn en diferents tipus de plats, proliferen en l’entorn. Les famílies conèixen avui en dia perfectament quines són les herbes que fan d’antídot quan els mossega una serp, i és un secret molt ben guardat.

El 23è dia de la tercera lluna fan un festival molt famós honorant a la persona, l’heroi, que va salvar a una princesa de morir per una serp. Les representacions al carrer són espectaculars.

Quan entres al poble hi ha una activitat frenètica i moltíssims scooters, totes anunciant el nom d’aquell o l’altra restaurant on fan el millor menjar amb carn de serp.
Avui van a caçar les serps lluny del poble i molts pensen fins on es podrà arribar ara, avui en dia, amb la globalització, a la desaparició de l’animal si no s’hi posa frè.

Però pensem per un moment que entrem en un restaurant.
De primer ens ofereixen un aperitiu, bilis de serp, que va molt bé per la lumbàlgia i ens fa aixecar l’ànim ….. ( per provar-ho és clar! ).
Després ens presenten tota una sèrie de plats a escollir per menjar : Curiosament civet, però de porc sanglar ( ja m’està bé ), de tortuga, de mona, de gat negre, de salamandra i més animals que podem veure vius al jardí del restaurant. Molt difícil l’elecció ….
També ens ofereixen rotllets amb carn de serp, carn de serp fregida amb oli de cacauet i suc de llima, amb arròs.
Finalment un gotet d’una barreja de sang de serp amb ví d’arròs, però veritablement s’ha de tenir molt de coratge per beure aquesta ‘barreja’ ……

No és dolenta la carn de serp, i es pot menjar. Curiosament els vietnamites no menjàven aquest tipus de carn fins que va arribar la fam, però avui, aquest prosper poble de Lê Mât ha estat fent un ‘marketing’ tant gran que la seva vida ha canviat totalment.

La cuina vietnamita és fantàstica …. menys la carn de les serps, però es pot provar, una vegada a la vida.
Com també beure un gotet o dos del licor espirituós que fan de la serp. És amargant, però et fa una neteja del cos perfecta.

Torno a Hà Nôi, i em menjo un Pho i uns rotllets embolcats amb paper d’arròs i a dormir. Demà serà un altra dia.