Sài Gòn – Ho Chi Minh City
El meu viatge va continuar de Can Tho a Ho Chi Minh City o Sài Gòn. Sortim d’un món rural i entrem a la gran ciutat amb més de sis milions d’habitants, antiga capital de Conxinxina en l’època colonial francesa, coneguda internacionalment arran la guerra amb els americans, cau de la corrupció i prostitució, ciutat del sur del país, alegre, oberta, plena de vida, avui en dia amb hotels de gran luxe just al costat dels mítics Continental o Rex, el record dels tancs entrant a l’Ambaixada dels Estats Units mentres la gent fugia com podia amb helicòpters desde la terrassa …. però també és la ciutat de Marguerite Duras, de Graham Greene, també és una ciutat plena de melangia i racons inèdits, amb molta vida al carrer.
Un dels edificis que em va captivar va ser Correus. Crec que és l’edifici de correus més bonic que he vist mai, exterior i interior. Va ser construït per els francesos entre els anys 1886 i 1891 en el més pur estil colonial. Dins l’edifici s’hi poden veure unes pintures representant el plànol de Sài Gòn i de la Conxinxina francesa, tot presidit per un gran quadre de l’Oncle Ho. Al bell mig de la sala trobem un mostrador on podem comprar tot tipus de segells i meravelloses postals pintades a mà. Us ho recomano a tots, compreu les postals directament a l’oficina de correus, són diferents, boniques, amb unes imatges pintades a mà de Viêt Nam esplèndides.
Al sortir de l’edifici vaig veure un home gran sentat darrera una taula on escrivia. Davant d’ell hi havia una dona. No vaig tenir temps d’anar a veure què hi feia allí aquest home. El cotxe m’esperava i havíem de marxar.
A la mateixa plaça es troba l’esglèsia o catedral catòlica de la Ciutat i davant una escola-institut.
El barri de Cholon i el seu mercat de Binh Tay, les pagodes i temples, una barreja de Xina i Viêt Nam, una agitació bulliciosa i imaginar-te l’amant de Marguerite Duras en algún d’aquells carrers.
Amb un cyclo torno a l’hotel que es troba al costat mateix del riu Sài Gòn. Els transbordadors no paren mai transportant a la gent i els seus scooters d’una banda a l’altra del riu, mentres un vaixell arriba a port.
Hi ha més coses per explicar, però sí haig de reconèixer que no vaig valorar prou l’estada a Ho Chi Minh City. Quan ja he tornat a casa, m’agradaria haver disfrutat més temps de l’atmòsfera de Sài Gòn.