Els Papers de Santa Maria de Nassiu

L’Església proclama contínuament: “Tot home té dret tant a emigrar com a no emigrar”. Però tots sabem que açò no es compleix entre altres raons perquè com deia Eduardo Geleano: “El dret de somiar no figura entre els trenta drets humans que les Nacions Unides proclamaren. Però si no fóra per ell, i per l’aigües que donen de beure, els altres drets es moririen de set”. I si els estats no aposten per tal d’apropar-se a la utopia des d’una ètica universal imprescindible en un món globalitzat, els esmentats drets quedaran buits de continguts. Mirem al respecte el solc traçat per la Pacem in terris, i la insistència dels darrers Papes al respecte. Les migracions no escapen a aquesta necessitat imperiosa. Però l’únic que s’ha globalitzat ha estat el mercat. O com va dir la Caritas in veritate: “la globalització ens ha fet més propers però no més germans”. Metrestant els immigrants esquiven perills i camins. I quan arriben a la sala d’espera, es diga Lampedusa, Arizona o l’Estret, i criden a la porta, aqueixes portes que s’obrin, automàticament, al pas del golós diner, suposen irònicament per a ells “donar porta” o el que és el mateix donar-los un cop de porta. Perquè s’han atrevit a entrar en un terreny de “clausura”. En l’edat mitjana la clausura es defensava en els seus locutoris i finestres amb reixes amb pinxos bastant afilats. No hem canviat molt d’aquells procediments disuasoris amb les nostres concertines actuals. Per això cal sempre anunciar, desvetllar, denunciar, acompanyar, integrar… Església “hospital de campanya”