Chào ông Viêt Nam

Ha estat un mes cruel, dolent, violent.
Vaig escriure un post per la mort d’una dona en mans de l’home, la seva parella o exparella, el dia 7 de gener.  I he anat anotant altres assassinats que denuncio ara, avui, en el meu bloc:

13.01  Níjar, Almeria. Dona de 38 anys. Estava desapareguda. La van trobar i han detingut el seu company. Morta a ganivetades.
15.01  Usera, barri de Madrid, dona trobada morta dins la banyera. A ganivetades, per l’esquena. Detingut el presumpte autor. Company de la dona.
16.01   Tenerife. Dona assassinada a ganivetades. Mare de dos fills. El presumpte autor, ex company, amb ordre d’al.lunyament, detingut.
28.01   Amposta. Dona assassinada per el seu company i que posteriorment es va suicidar.
31.1.    Santa Pola. Dona assassinada a ganivetades. El seu marit es va suicidar.

Una dona, una,  ha perdut la seva vida de manera violenta cada setmana del mes de gener. Horror, injustícia. El meu sincer condol i la meva tristor, moltíssima tristor. I la denúncia que sempre serà present en aquest bloc.

Unes flors de color molt viu, vermell, d’una vall llunyana.

 

Mia obre la porta de casa els seus oncles. La primera persona que entra a casa en el primer dia del Tê’t ha de ser honrada, sense deutes, bona persona, solidària i si pot ser una mica més rica que ells mateixos.
El cavall té una caràcter bastant indomable, va a la seva. No escolta. I sempre té pressa. Corre molt. És intel.ligent i amic dels humans. Crec que els vietnamites no els agrada gaire el cavall, per la pressa. Ells no en tenen. Van al seu ritme. Mesuren molt bé el seu temps. Córrer molt vol dir equivocar-se. Per això esperen que la primera persona que entri a casa els porti prosperitat, salut i molta sort en aquest any 2014. Han d’escollir bé.
Els ancestres ja han tornat. Són a casa i l’altar amb les diferents menges preparat.
L’encens inunda d’olor i de llum la casa. Pot durar uns 15 a 20 minuts fins que s’apaga i és en aquest moment quan la família es desitja un bon any, es fan les ofrenes i els regals. Plegats. És la unió de la Terra i el Cel.Seguidament seuen tots al voltant de la taula on les mengers preparades especialment pel Tê’t estan a punt. El banh chung (pastís d’arròs glutinós amb carn de porc i mongetes), el gio cha (un embotit deliciós i molt difícil d’el.laborar), hanh muoi (cebetes escalivades cruixents per facilitar la digestió), canh bong (una sopa deliciosa feta amb la pell del porc, amb hortalisses, gambes i bolets), pollastre, els rotllets, fruita (vermella a poder ser).

I les celebracions continuaran al llarg de tres díes i tota la setmana. L’any passat ja vaig dir que per primera vegada el país quedaria paralitzat durant set díes, i no creia que tingués continuïtat. M’he equivocat, sí que en té. Ja ens hem felicitat els amics i jo, i ens hem desitjat un molt bon any. És possible que l’any vinent (any de la cabra …..) podría ser jo la persona que entri per la porta d’alguna de les cases amigues, així que m’he de portar bé, pagar els deutes i procurar fer guardiola !!

Chúng Múng Mó’i Giáp Ngo  –  Feliç Any Nou.

Avui i demà tot són corredisses a Viêt Nam. Tren, cotxe, avió, barco, carro tirat pels bous, bicicletes, motocicletes, caminar. Un desplaçament massiu a tot el país. Tots volen arribar a casa i retrobar-se amb la família i celebrar el Tê’t. La Mai ja ha arribat a Hà Nôi. Ella viu a California i és filla dels anomenats ‘boat people’, els vietnamites que van fugir en acabar la guerra. És la primera vegada que viatja al país dels seus ancestres i anirà a casa els oncles que viuen prop de Hà Nôi, a Cau Doi. Els seus oncles són tots dos cal-lígrafs i des de fa setmanes tenen molta feina per escriure els pictogrames que s’utilitzen per demanar els desitjos en paper vermell i penjar-los a les branques i als arbres dels kumquat, presseguers i albercoquers. Aquests escrits s’anomenen cau doi. 

Encara no han acabat els encàrrecs. Les botigues són plenes d’aquests pictogrames que els nens guarden amb delit. Però els més buscats són els que t’ofereixen els autors. Són al voltant del Temple de la Literatura, a Hà Nôi, on si no ….
Els infants, el primer dia del Tê’t, reben per part dels pares i els avis el sobre, vermell, i a dins uns diners que signifiquen prosperitat per tot l’any. Ells abans ja han llegit el que els seus fills i néts han penjat als arbres.Recordo la meva infantesa quan anavem de visita a casa dels oncles i tietes, i amics i amigues dels pares, i rebíem un ‘aguinaldo’, en les nostres festes de Nadal i canvi d’any.

Els altars dins a casa ja estan preparats. Un agricultor encara transporta els kumquats pel riu Mekong. Ha fet curt i la demanda és gran. El senyor Hien continúa escrivint i la Hai descansa una mica per continuar distribuint les branques de presseguer. El meu kumquat escollit és ple de fruits.

Fotografia: El senyor Hien escrivint. Temple de la Literatura. Hà Nôi.

La cantant Pham Quynh Anh interpretant la cançó ‘Bonjour Viêt Nam’. Nascuda a Bèlgica, filla de refugiats.

Ha mort. Tenia 94 anys. Una llarga vida en la que ens va donar molt. La música, una eina importantíssima de protesta, de cantar i explicar al món que la llibertat és un bé preuat per a tota la gent, defensar els drets civils. Es podria entendre la música folk sense en Pete Seeger?
Casualitats, tots dos vam neixer el mateix dia ….

Everybody says Freedom. Music moves.

We shall overcome, Pete, no ho dubtis.

Desansi en pau i gràcies Pete.

 

T.S. Elliot ho va escriure en un dels seus poemes East Coker; sí, les lletres es mouen, la música es mou, només en el temps; però allò que només és viu només pot morir. 

Moltes coses es mouen, moltíssimes lletres, molta música, molta vida es mou, i així continuarà i abans de morir haurà arrelat.
Continuem pujant escales ……..

En un bloc que he trobat, molt interessant, diccitionari.blogspot.com, llegeixo:

Si toques una melodia de jazz i les persones no mouen els peus, no la toquis més.

Us deixo el video i pensem-hi. La melodia no para de tocar i tots ens movem, no parem …….

 

A Viêt Nam tothom està enfeinat. Han de preparar les menges per celebrar l’any nou, l’any del cavall. Els deus de la cuina sembla que ja han marxat lluny a trobar-se amb els ancestres i per informar si la casa és a punt i i la família ha fet net de tot el que ha passat l’any anterior. Les famílies esperen el seu retorn amb bones notícies i això passarà el proper dia 30 de gener, que serà el començament de la celebració del Tê’t.

Trobar bitllets d’avió a Hà Nôi o a Ho Chi Minh és difícil, diría que impossible. Els trens i autocars no accepten ja més reserves. Any rera any són més els vietnamites que tornen al seu país per celebrar el Tê’t amb la família. Queden lluny els anys de foscor i rancúnies. El banh chung  no pot faltar mai a les cases i cal preparar-lo aviat, una o dues setmanes abans. Els albercoquers i presseguers ja són també a punt. Ara cal escollir el més bonic. D’altres prefereixen el kumquat, però les branques i els arbres sempre en flor, i de les branques els infants penjaran els seus desitjos, com nosaltres les cartes al reis. De color vermell, el color de la sort.

El cavall és l’animal del zodiac d’enguany. La serp haurà acabat el seu any. El cavall és un conversador tranquil, generós en els seus elogis, i per tant agrada a la gent, però  rarament escolten i accepten els consells dels altres. Tenen un temperament irascible i són propensos a colpejar. És savi i intel.ligent, i és molt amic dels humans. Són ràpids, i se’ls compara amb el sol que viatja tots els dies de l’any per la terra. Té moltes contradiccions. Les seves millors hores són al migdia, quan el sol és ben alt. 

Els nascuts en els anys 1906-1918-1930-1942-1954-1966-1978-1990-2002-2014-2022 tenen com a símbol del zodiac vietnamita, el cavall. Moltes parelles decideixen l’any de naixement dels seus fills tot mirant l’horòscop i si és un animal que li donarà sort en la vida. Els vietnamites són molt supersticiosos i creuen fermament en aquest fet. Penso que el cavall no és un dels animals preferits entre els vietnamites. De fet no he vist mai molts cavalls. El búfal és el seu company i animal per excel.lència.

Els amics em diuen que ja han vist marxar els deus de la cuina per anar a visitar els seus ancestres, i van preparar l’altar amb forces menges. El proper dia 30 aniré al restaurant vietnamita Pho per fer un bon àpat i celebrar aquesta entrada d’any, el segon per a mí. De fet els vietnamites no celebren els seus aniversaris, el dia concret que van neixer. El nou any és l’aniversari de tots els milions de vietnamites.
El primer dia del Tê’t felicitaré a tots els amics i no cal pensar-hi més.

Fotografia: Segells commemoratius de l’any del cavall.
Arxiu: Com aprofitar la motocicleta per transportar kumquats. Els vietnamites són un mestres.

 

Vaig anar escrivint en una agenda, petites notes del meu viatge de tot el que vaig veure i vaig fer. Obro una pàgina qualsevol i apareix el diumenge 29 de setembre de 2013. Era a Hà Nôi. 
Xinesos a l’Hotel.  Sí, eren de vacances. Molt cridaners, molt. Obrien i tancaven les portes de les habitacions com si estiguéssin a casa seva. Amablement vaig treure el cap per la porta i els vaig demanar de no fer tant de soroll. No vaig tenir una resposta massa convincent. 

Moto al circ. Equivocació. Un dels meus mitjans de transport favorits a Hà Nôi és negociar un bon preu amb un motorista que sempre te’ls trobes a les cantonades del carrer. Ràpid, i tot depèn del que vols pagar. Es va equivocar i no em va deixar al circ i no parlava anglès. Pujo en una altra motocicleta i sí, arribo al circ. Circular amb motocicleta et dona la possibilitat de veure-ho tot i passar-t’ho bé. A més els carrers dels barris per on passo són amples i els arbres, meravellosos, donen ombra. La ciutat dels arbres. Quin goig !
Conversa en francès. Passejo a la vora del llac Thien Quang, proper al circ. Dos homes ja grans em miren, somriuen i comencem a parlar. Encara poden fer-ho en francès ! A ells i a mí ens fa moltíssima il.lusió poder parlar francès a Hà Nôi, que no és el més habitual. M’expliquen quan eren joves i estudiaven en escoles públiques franceses. El germà més gran té 95 anys i el petit no ho recordo. Estan contents. Viuen bé, si tenim en compte el que han passat al llarg de dècades de guerres, fam i violència. 
Se’ls veu feliços i ells i jo continuem els nostres camins.  
Circ. El circ de Hà Nôi – Rap Xiêc Trung U’o’ng – està situat dins el Parc Thong That (abans anomenat Lenin). Era aviat. Compro l’entrada. Preu: 100.000 VDN (€ 3.00). Seient: B1. És un edifici preciós, estable, com una carpa. El curiós és que al costat meu comprant l’entrada hi havíen tres dones que em volíen vendre una entrada, fins i tot més barata !
No era ple. L’espectacle em va agradar molt, circ en el seu estat pur. Elefants, gossets, un porc vietnamita, micos, pallassos, trapecistes, funambulistes, música en directe. Enveja de no tenir un circ estable a la meva ciutat ……..
Parc. Placidesa. Barri francès. Tornar caminant al centre de Hà Nôi. Passejar per el parc. Un diumenge al matí és ple de gent, famílies, criatures, joves, jocs, música. Un trenet circula  al voltant d’un altre llac, més gran que l’anterior, Bay Mau. Asseguda en un banc, parlant en anglès amb un grupet d’estudiants, joves. Ens fem una fotografia i els demano el seu correu electrònic per enviar-lis la foto. Gaudir. 
Caminar pels carrers amples on encara es poden veure grans edificis de l’època colonial. En certa manera el barri em recorda a qualsevol ciutat francesa, carrers Ly Thuong, Hai Ba Trung, Trang Thi. Entro a Fanny, una gelateria que ningú es pot perdre d’anar-hi. Han canviat de lloc; abans eren al costat del llac Hoan Kiem, i ara al carrer Ly Thuong.
Sopar. Aviat, com els vietnamites. A les 7 de la tarda. Prop de l’hotel al barri vell.
Una sopa, el Pho de pollastre i una cervesa Halida. He caminat molt i fa calor, molta calor. Arribar a l’hotel i després de la dutxa, llegir: Mrs Dalloway, traducció de la Dolors Udina. Dormir.

Fotografia: Dos germans que parlen francès. RG. setembre 2013.
Arxius: Comença la funció.
           Cantonada barri francès.
           Noies i nois en un matí de diumenge al parc.
           Motocicleta, carrer, arbres.
 

I no vull callar. El genocidi cultural està ja arribant a la seva fí …. Illes Balears, Franja, Pais Valencià. Ens quedem sols, però no podem callar, serem còmplices com molt bé va dir ahir en Joaquim Maria Puyal.

La llengua catalana està en estat de setge. No callem. No volem. Trenquem-lo.

Sóc ‘maquera’ des de fa més de vint anys. En S. i un aleshores nen, en G. ho van tenir molt clar des del primer moment que van descobrir el Mac. Mai m’ha estat difícil ni anguniós treballar davant un Mac. A la feina sempre recordo com defensava el Mac davant el PC i em deien no sé quantes coses, bajanades i ningú veia que aquell Mac era el principi de tot un món tecnològic que ens faria canviar la manera de viure.
El meu correu té el servidor mac. Tots els programes m’han fet i em fan servei, fàcils, lògics i sense trencar-me el cap. No utilitzo totes les prestacions perque ja m’està bé el que tinc.
Ni sóc ‘pija’, ni dissenyadora gràfica, ni arquitecta, res de res. Una ciutadana normal  que amb un Mac he anat, i vaig, pel món i quan em posen barreres, les trenco.

El nostre Macintosh LC va entrar a casa l’any 1990. En G. podia fer treballs a l’escola amb tipografies, negretes, diferents tamanys, posar dibuixos (6è EGB); impensable amb la resta d’ordinadors personals. En G. no podia compartir jocs amb la resta de companys, excepte amb en J. que també tenia un Macintosh LC  i tots dos van gaudir-ne molt intercanviant-se disquets. En G. recorda moltissim un joc de l’any 1988 que es jugava amb el ratolí: ShuflePack. Quan veníen a casa els amics i amigues el primer que volíen fer era conectar el Mac i jugar amb el ratolí ……
I en S. el va utilitzar moltíssim per acabar les feines pendents a casa i a l’endemà amb el disquet passar-ho al seu PC del despatx, sense problemes.

Característiques:
Macintosh LC
Memòria RAM: 4MB
Disc Dur: 40MB
Monitor de tub ern color 12”
Impressora de raig tinta Apple Stylewriter

A casa es va decidir invertir en un Macintosh LC mirant al futur, i pagant a terminis, de manera controlada, les 279.000,- pessetes. Va ser una inversió molt amortitzada  per en S. i en G.

Trenta anys de l’aparició del primer Macintosh …… Quans canvis sí, jo també penso diferent, com un dels anuncis que més m’han agradat i que torno a publicar-lo en aquest bloc. 
Thank you Steve !

 

Hala Abdallah, directora de documentals siriana.
Com valora el paper de la comunitat internacional?
– No estic decebuda dels governs, perquè no esperava que cap d’ells ajudés el poble sirià. Si finalment els Estats Units haguessin intervingut, ho haurien fet per els seus propis interessos. Però sí que estic decebuda de la societat civil: ni als països àrabs ni europeus la gent ha sortit al carrer en suport al poble sirià. I això és el que fa mal al cor. Però encara tinc esperança. El poble sirià ha pagat un preu massa car per rendir-se ara: més de 150.000 morts. Ara hi ha dues revolucions: una contra el règim i l’altra contra l’integrisme, que ha vingut per desviar la lluita dels seus objectius. 

Informe i denúncia d’Oxfam: Governar per a les èlits.
La riquesa de l’1% de la població és de 110 bilions de dòlars. Una xifra que multiplica per 65 la riquesa de la meitat de la població més pobra. Un 1% de les famílies del món posseeixen el 46% de la riquesa. S’estima que 21 bilions de dòlars s’escapen cada any de tot control. La suma de les fortunes de les deu persones més riques d’Europa supera el cost total de les mesures que ha aplicat la UE entre els anys 2008 i 2010 per estimular la economia.

Llegit aquest matí al diari ARA mentre preparo el meu esmorzar. 

Fotografia: Escultura Survival of the Fattest de Jens Galschiot. Rinkobing, Dinamarca, gener 2009. RG.
Mireu-vos bé la Justícia, amb els ulls ben tancats. complaent, asseguda comfortablement a les espatlles d’aquest jove africà, pobre.

 

Llegeixo amb gran interès que es vol reformar la constitució aprovada en un referèndum amb poques garantíes democràtiques l’any 2008. Hi han eleccions generals l’any 2015 i poc a poc es van posicionant el grups socials, el partit polític NLD, els grups ètnics, els mateixos militars, la societat civil.
Vaig ser a Birmània/Myanmar l’any passat, del 22 d’octubre al 6 de novembre. Més llibertat; mitjans de comunicació que eren editats fora del país, ara ja no (cas The Irrawaddy); pots canviar els euros en oficines de canvi i bancs; molts cotxes, molts, a les grans Ciutats; problemes de mobilitat per la ciutat; no et sents observat; pots parlar i conversar obertament. Fora les grans ciutats, la vida continúa igual i sobreviure és la seva gran lluita. Però s’autogestionen; tothom ajuda a tothom.
I la gent, el poble, té la sort d’una líder, Daw Aung San Suu Kyi, que pot dur el país a una democràcia esperada, desitjada, diria jo. Més de tres dècades governats per una dictadura dura, ferotge, per part dels militars, deixa un país en malíssimes condicions econòmiques, socials i d’autoestima.

Sembla que el President Thein Sein està obert a reformar la Constitució i deixar sense efecte, per exemple, un article, en que es pot llegir que ‘cap ciutada birmà emparentat, casat o amb fills estrangers podrà optar a presentar-se a cap procés electoral per la presidència del país’. Daw Aung San Suu Kyi casada amb un britànic i mare de dos fills no pot participar en cap de les eleccions previstes. Cert que va guanyar unes eleccions parcials, no presidencials, on només podía optar a un màxim de 43 escons, i en va aconseguir 42, dins un Parlament on el 25%, per llei constitucional, han de ser militars i la majoria són ex militars englobats en un partit ‘civil’, a més de petits grups ètnics.

Daw Aung San Suu Kyi també ha plantejat al Parlament i ho demana fermament, fer reformes en les lleis d’immigració, drets civils, justícia, més autodeterminació per les ètnies Karen, Chin, Kachin.

Mentre, la gent va vivint com pot, davant un projecte de futur incert, però necessari per el benefici de tots ells i elles. No és fàcil d’entendre i veure espais precaris on 400 persones aprenen anglès, per exemple, en una classe d’una hora i mitja, i després arriben més alumnes i més, al llarg de més de deu hores al dia. O visitar el FSS (Funeral Social Service) on un grup de gent de la societat civil van començar un projecte fa uns anys per poder celebrar els funerals gratuïts per la gent que no podia pagar el seu enterrament i avui no només continúen amb aquest servei, també la gent jove pot estudiar formació professional i és com un departament de benestar social i eduació, sense formar part del govern.

En un petit poblet al.lunyat del centre del país, els seus habitants s’autogestionen i aconsegueixen viure amb dignitat, proporcionar una bona educació als infants i joves fins els 14 anys, tenir un banc propi, i reunir-se diariàment al Monestir, centre social i referent de tota la vida del poble, on van comprar un generador per poder tenir llum des de les 6 fins a les 11 del vespre i continuar resolent els problemes en hores on el sol ja ha deixat de donar llum.

Després de compartir dos díes i dos nits amb tots ells i elles, tornes a casa, i mai es torna éssent el mateix, com diu en Xavier Montanyà en els seus magnífics articles del seu viatge a Etiòpia.

Fotografia: Cotxes en un carrer de Yangon. Venedor ambulant amb la Constitució de 2008 a la venda.

Arxiu: Daw Aung San Suu Kyi, President Thein Seint. Obligats a entendre’s.
          Aung San Suu Kyi i el seu pare el General Aung San, molt presents dins les 
          cases.
          Vida diària en una petita escola d’un petit poble.
          Classe d’anglès. Escola.

 

Ahir tot el dia en una mesa recollint signatures. La zona on era ubicada, i ho serà també avui matí, no és un lloc on la gent estigui convençuda que Catalunya ha d’esdevenir una república independent. Tinc dos noms de plaça i avinguda que em donen ànims: Francesc Macià i Pau Casals. Les primeres paraules de la persona que va ser la primera en signar: No sabeu la felicitat que em doneu de veure l’estelada en aquesta plaça.
He de dir que el nombre de signatures va ser sorprenent i sobretot de la gent que venia ja predisposada a fer-ho, convençuda.
Poques incidències …. Que em veu cara d’independista a mí ?  Desgraciados, robáis el dinero de todos los españoles para pagar toda esta vergüenza ! No, gracias soy española.
I també de positives, moltíssimes més …..  On he de signar ? Ara baixo amb la meva mare que té més de 90 anys i que vol signar. Enguany compleixo els 16 anys, podré signar ? I tant, perque la campanya tot just comença avui i estarem a molts llocs. He baixat a Barcelona a comprar, som-hi, signo aquí mateix. Torno a Brussel.les demà, fantàstic que pugui fer-ho al meu país. No estic segura, m’ho penso i demà matí tornaré. Estem farts, on hem de signar ? Expliqueu-me de què va. 
El senyor Lluís Foix va passar després de les deu del matí, amb cara de pocs amics i al seu costat el senyor Manuel Cuyàs, amb un somriure de complicitat, gens sospitós. 
I avui matí tornem-hi. Fins l’hora de dinar.

Bròquil is OVER !           #SIiSI    II*II

Signa un Vot – El 2014 omplirem les urnes! from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

La casualitat ens ha portat una estrena cinematogràfica avui, ”Agost”, interpretada per Meryl Streep i demà ferà un any que ens va deixar l’Anna Lizaran. Ella va interpretar la Violeta al TNC.
I com la trobem a faltar !  Els actors i actrius de cinema sempre els podem recordar mirant una vegada i una altra les seves pel.lícules, els actors i actrius de teatre no.
Els veus, els escoltes, plores, rius, aplaudeixes, respires, tanques els ulls, t’emociones, durant una ? dos? tres ? quatre? hores, i malgrat que algú ha pogut grabar la representació, no és el mateix.
Jo recordo a l’Anna per les fotografíes, els programes de teatre, del Lliure sobretot, i recordant alguna sèrie de televisió, i sí, una pel.lícula, ”Actrius”  (1996) de’n Ventura Pons. La vaig veure al Verdi i vaig disfrutar-la molt. Una molt bona pel.lícula.

Però mentre tingui memòria, l’Anna continuarà dalt de l’escenari. Ho sento molt, però encara no he vist una altra actriu com ella.
Alço la copa Anna, va per tú !!

Fotografia: Trobada en el bloc Cinet-Farö. El cine y el teatro que nos gusta.
I un reportatge-homenatge bellíssim, publicat el 17 de gener de 2013 a You Tube.

 

Estava llegint poesia.
Pere Quart ? Blai Bonet ? Salvat-Papasseit ? Sagarra ? Carner ? Riba ? Maria Antònia Salvà ? Arderiu ? Màrius Torres ? Estellés ? Folguera ? Garcés ? Gassol ? Foix ? Guerau de Liost ? Espriu ? Palau i Fabre ? López-Picó ? Llompart ? Manent ? Josep-Sebastià Pons ? Rosselló-Porcel ? Sarsanedas ? Jordi Texidor ? Francesc Vallverdú ? Joan Vinyoli? Xavier Amorós? Miquel Bauçà? Gabriel Ferrater ? Pere Quart ?  
Poesia Catalana del Segle XX – Joaquim Molas – Josep Maria Castellet.
Edicions 62 Barcelona – Primera edició: setembre 1963 – Llibres a l’abast

Libero è solamente chi s’inserisce
nella realtà e la transforma, non chi
procede tra le nuvole.
                                       Cesare Pavese

Entro a internet per saber què passa al món i al meu país. Deixo el llibre al mateix lloc de sempre. Josep Maria Castellet ha mort als 87 anys. Va ser important, molt important, la publicació d’aquest llibre. Escollir poemes i poetes per representar els grans processos històrics del país no era gens fàcil. I sí, ho va fer juntament amb en Joaquim Molas. És d’aquells llibres que guardes com un gran tresor. Adéu Castellet i gràcies, moltíssimes gràcies.

I res millor que la pregària de’n Pere Quart per finalitzar aquest post :

PREGÀRIA DE GENER 
(Ritu occidental)

Sou els Tres, sou els Tres
Viatjants de Comerç.

El Ros,
xampany i capons del Prat.

El Negre,
perles i abrics d’astracan.

El Blanc,
cotxes cromats i artefactes.

Salveu la Cristiandat
de l’Infern amb balanç magre !

Oremus ……….

(Resarem un parevostre
pels que van errats de comptes
i per llur conversió
a la sagrada àrea del dòlar).

Vacances pagades – Pere Quart – 1961.

 

A qualsevol ciutat xinesa els parcs formen part de la vida diària dels seus habitants.
Em vaig meravellar de la quantitat de parcs que pots trobar-te a Kunming o a JingHong. Per conèixer bé Xina cal entrar als parcs, seure i mirar. El disseny és quasi el mateix; amples, espais verds, moltes flors, pujols de diferentes alçades, almenys un llac, moltíssims arbres, racons, llocs per seure, ànecs, cignes, ocells, esquirols. I també elements arquitectònics, esplèndids. És un contrast molt gran entre la nova Xina, grans edificis, urbanisme molt bèstia i trobar-te en un parc on el silenci i la placidesa és el més important.
Tai chi, qi gong, arts marcials, meditació, centres de ioga, cantants frustrats, badminton, estels, gimnàstica, música, ball, jocs de taula, converses, passejar amb la canalla. Tot aquest  reguitzell d’activitats és el que vaig veure i viure un dilluns al Green Lake Park de Kunming de 10 a 4 de la tarda.

Vaig quedar amb Sunil al centre de ioga del parc. De fet no sabia que era dins i va ser la gran sorpresa entrar-hi i arribar al centre, un petit edifici, al costat del llac més gran, i seure envoltada de flors, arbres i tranquil.litat. Sunil va venir uns minuts més tard. Ell va ser el que va reservar i comprar per a mí un bitllet d’avió per anar a Jinghong. Sunil és hindú i ja fa més de cinc anys que viu a Kunming. S’hi troba bé. Vam parlar molt i ens vam adonar que teníem moltes coses en comú. En marxar, jo vaig quedar-me al parc i viure’l com la resta de ciutadans. El dia era meravellós i assolellat. Cap núvol. Els espais oberts. Ara escolto la música d’un grup de quatre persones; més enllà una dona canta a la seva manera; creuant un pont un grup de gent practicant les arts marcials; sota un arbre rodejats de flors de tots colors una parella es prometen amor etern; sota els fanalets els pares fent la fotografia del seu fill. Arribo a una zona del parc on hi han moltes paradetes i botigues; dolços, artesania, menges. Entro per unes arcades i em trobo un pati magnífic amb botigues, i un escenari. També hi han mestres artesans, pintura, ceràmica, fusteria. 

Apareixen els actors dalt de l’escenari. Teatre tradicional xinès ! Quina sorpresa. Sense saber-ho. Molt colorista, escenes que havia vist al cinema o documentals emesos per la televisió. En acabar vaig caminant per aquest recinte ple de vida i miro com una dona fa veritables escultures amb sucre cremat, o un artista ensenya a fer gerros de ceràmica als infants. Entro a una botiga on un altre artista feia al moment figures den fusta. Vaig comprar-ne una representant l’animal del meu horòscop, el gall.

Sota un arbre una dona fent mitja i més enllà dues dones brodant i una mica més enllà, els infants agafadets de la mà dels avis passejant i mirant els cignes negres que volen per el llac. Vaig dinar al centre de ioga, verdures, arròs i fruita. En acabar torno a passejar pel parc i arribo a un racó molt específic on s’escoltava música. Un transistor d’aquells que es veuen a les platges, enorme, on la música d’una cúmbia i música sudamericana, feia ballar a un munt de persones, homes i dones de mitjana edat. Es troben tots els díes. Uns es coneixen, d’altres no. Senzillament els agrada ballar i sempre troben parella de ball. Un altre ús que els xinesos troben per anar al parc.

Vaig sortir per una altra porta i era al costat mateix de l’¡Universitat de Kunming. Un barri més aviat residencial, tranquil, bonic. Tampoc vaig veure gent d’occident. Eren a classe. I ara quin autobús agafo per tornar a l’hotel ? Difícil. Millor un taxi i ensenyar l’adreça escrita en una targeta. Abans, però, vaig anar caminant per aquest barri que no em recordava gens que era a la Xina, si no fos per els rètols de les botigues, dels carrers i la gent.

Sí, m’agrada Kunming, i a més, vaig encertar-la en reservar habitació al Youth Hostel.
En arribar vaig seure una estona al bar i a l’espai del costat, a llegir una mica, escoltant bona música, espais decorats com si estiguéssis al Tíbet. Comfortable i acollidor. Fora al pati, un grup de gent jove juga al ping-pong. Una parella de francesos m’expliquen que estan fent un viatge de dos mesos per la Xina i dues noies nordamericanes tenen problemes de transport per anar a Lijiang i Dali.
Entro a internet. Costa una mica conectar-se, però finalment ho aconsegueixo. Llegeixo el meu correu, entro a VilaWeb per llegir les últimes noticies i demano un entrepà de pernil i una cervesa.

Ben aviat ja sóc al llit. Demà serà hora d’anar a Jinghong, Xishuangbanna, per estar-m’hi una setmana.

Fotografia: Llac gran, espai i centre de ioga. Millor lloc per prendre un te i respirar.

Arxius: El pare fotografiant a la seva filla envoltada de flors – Un racó del Green Lake Park. Quan floreixen els lotus ha de ser un somni –  Exercitant les arts marcials. Tothom pot fer-ho – Detall d’una paradeta on podíes comprar tot tipus de fruita dolça – Un grup de músics i la dona intentant cantar a la seva manera – Hora del ball i conèixer gent a ritme de cúmbia – Grup preparant un altre tipus de ball. Fixeu-vos amb l’uniforme Mao de l’avi – Artesania en fusta.