Chào ông Viêt Nam

El clam va ser vist per tothom. Des de baix anem empenyent. Res més a dir. El camí continúa, i les pedres que ens posen per entrebancar-nos, patada i via fora. La propera serà la Via Catalana, i entre mig diferents iniciatives arreu del país per anar escalfant motors.

La fotografia és la crònica d’ahir. Persistir i resistir. I el dia a dia que ens ofega. Demà últim dia per pagar uns impostos que ens pertoquen, que fan mal i els ingressa un estat que no és el nostre; retallades per enfonsar un estat del benestar aconseguit amb molta suor i llàgrimes, i que els politics que tenim avui en el nostre país  no saben gestionar-ho amb justícia;  moltíssimes sense sentit; hem d’estar atents; ajudar al que no pugui continuar el camí; solidaritat i fer companyia a tots el que ho necessitin.

Des de baix la força del poble és imparable. Ho heu escoltat ja bé tots els polìtics? La transició ja no existeix. Ha estat un parèntesi, i de vegades, moltes, moltíssimes un malson. Llibertat sense por, és el que el poble va assumint. Por de perdre què ? Si ja tenim poc a perdre, però sí tenim molt a guanyar.

No perdem més el temps i sumem esforços per fer el referèndum, ja.

Bròquil is OVER !

Un afegitó, després de comprar la premsa d’aquest matí, diari ARA:
Un tuit d’Eduard Voltas : Això de tancar un concert històric amb una cançó que ningú se’n sap la lletra només se’ns pot acudir a nosaltres.
I amb bon humor, rient, molt, hi estic d’acord. Genial.

En Pedro Guerra es va desdir tot manifestant: Sorprès per la deriva independentista, tot dient que la meva pàtria és el món.
En Albert Pla Nualart escriu molt clar: És tirar pilotes fora, com fa moltíssima gent, ho dic jo. I ens explica qui va dir aquesta frase, Thomas Paine que volia aconseguir, i es va aconseguir, la independència d’uns ciutadans que es negaven a pagar impostos sense rebre, a canvi, autogovern. Colònia american. Estat Gran Bretanya.
No és cap excusa, no, per inhibir-se quan un poble es revolta per ser l’amo del seu propi país. Lluitem per ser ciutadans de ple dret.
Interessant llegir, escoltar i contrastar opinions. Tothom anirà definint el seu propi destí.

Una bona crònica d’un blocaire amic, del que es va viure ahir al Camp Nou, escrita tot just en tornar a casa, és a dir, de matinada.

 

Com a ciutadana de la República Catalana crec en l’entesa entre totes les persones que creuen en el procés democràtic per exercir el dret a decidir, i en el meu cas, per demanar la independència de Catalunya, ras i curt. És un camí llarg, portem quasi tres-cents anys, i anem pujant i pujant, i el cim és proper, és a tocar. Hi ha qui s’atura a fer fotografíes, d’altres mira el paisatge, moltíssims només veu la destinació final, a molts se’ls espatlla el cotxe o ja no continúen, discuteix, s’indigna, no ho veu clar i d’altres córren i córren per arribar els primers, i molts ni tan sols comencen a caminar. No cal, tots hi arribarem, plegats. És una pujada al cim on podrem viure la llibertat tots junts, col.lectivament. I a molts els dic sincerament, apreneu a fer companyia a aquells que els costa d’arribar, o giren cúa, o aquells que s’han aturat a fer fotografíes o se’ls ha espatllat el cotxe. 
Som un país que vol ser estat i decidir, on tothom hi té lloc per a viure. Ho sabem.

No hi podré anar al concert aquesta nit. Una prioritat i un encontre amb molta gent, bona gent. Llegiré tot el que es publiqui demà matí i miraré les imatges.
Mentre al voltant de mitjanit des del lloc on seré, cantaré Tossudament alçats, amb veu forta, molt forta.

El cim és a tocar …….

Bròquil is OVER ! 

La llum que s’apaga ……

I tot llegint poesia, uns tannkas de’n Màrius Torres:

El dia
– Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
El vent les esbarria;
la boira s’apaga.

– A la finestra
de la meva enyorança,
els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

Les flors, els miosotis o myosotis, signifiquen ”no m’oblidis” ……..

 

Segueixo tot el que escriu en Albert Pla  Nualart al diari ARA. És una de les signatures més interessants i sempre l’encerta, deixant de banda que aprens molt.

Avui el seu article que em permeto de fer un copiar i enganxar, m’ha colpit, però no m’ha sorprès gens ni mica. Sí, abans punxaven vida i ara la fibra òptica. Donem dades alegrement a tota aquesta púrria, i sobretot als estats que volen controlar-nos, i que sempre ho han fet. Ara ho tenen més fàcil. Saben perfectament qui som i si ens passem tot el dia explicant cadascun dels minuts de la nostra vida, tot anirà al cabàs del poder dels estats. Enyoro el temps dels coloms missatgers que cap tecnologia podia enxampar. Enyoro el mirar cara a cara a les persones i saber per la mirada si sabíen res de mí o no.
George Orwell ja ho veia a venir, i més ell, que va formar part dels serveis d’intel.ligència del Regne Unit. – IN THE TIME OF UNIVERSAL DECEIT, TELLING THE TRUTH IS A REVOLUTIONARY ACT –

Harold Pinter va fer un discurs exemplar i demolidor en rebre el Premi Nobel de Literatura de l’any 2005. El podeu trobar en l’apunt que vaig escriure el dia de la seva mort, un dia de Nadal de l’any 2008. És llarg, està en anglès.
Tots dos sabíen perfectament el que es cuinava dins els estats més poderosos del món. 

L’Albert Pla Nualart ha escrit un article ras i curt; llegiu-lo. I si reaccionem, encara que fos una mica davant dels estats que ens volen controlar, alguna cosa haurem guanyat.

 Històries que confirmen que mai no podem esperar res de bo de la naturalesa humana quan li donem un poder impune sobre la vida dels altres, i que sempre que regalem a l’estat una completa opacitat per combatre presumptes amenaces estem degradant la nostra democràcia. 

Hem parlat i llegit abastament de les inundacions de la Val d’Aran i els Pallars, però és que cada dia llegeixes més i més desastres d’aquest tipus arreu del món, i el que és més sorprenent, en llocs on poques vegades passa.
A Calgary, Canada, evacuació de més de 75.000 persones. Inundacions mai vistes per el nivell d’aigua dels rius que han bloquejat la Ciutat, deserta. A Suïssa una fortíssima ventada i pluja es va emportar un campament de joves i sorprèn veure als nois i noies corrent per la vall com poden i fugir de la ventada i de l’aigua.
No diguem de les inundacions del centre d’Europa fa tot just tres setmanes, Alemanya, Austria, Hungria.
Estem ja més acostumats de veure inundacions a la Índia, però les d’aquests díes han provocat la mort de més de 500 persones i diuen que mai havíen estat tan terribles.
Llegint les notícies de les inundacions a la regió de Hautes Pyrenées a França, la Garona va passar literalment per damunt de Saint Béat i la població es va salvar perque la van avacuar, majoritàriament en helicòpter, tot just abans que la gran crescuda entrés al poblet. A Banheres de Luishon no reconec la població.

Les fotografíes més impactants, per inversemblants, són les de la Ciutat de Calgary a Canada. Ciutat rica, pròspera, on tot sembla que està previst, organitzat, alt nivell de vida, i riuades de gent caminant per on poden per fugir i poder arribar als centres on podran dormir, d’altra gent sortint com poden de dins els cotxes. Una vista aèrea ens mostra l’abast grandiós de les inundacions. S’han comptabilitzat més de tres morts.

La natura no dona treva. I quan menys t’ho esperes esclata i l’aigua no té aturador. I si llegim la història, al llarg dels anys aparèixen brots salvatges provocats per la mare natura que ens avisa que el planeta Terra continúa éssent seu. Tot té un risc. No existeix el ‘no risc’. Apareix sovint o apareix trenta anys ençà o fins i tot cinquanta anys després. 

Sembla que la humanitat l’únic risc que els agrada córrer és guanyar o perdre diners en aquests especulacions borsàries i negocis fraudulents que no aporten res de res al poble. Papers i poc amor envers la natura amb qui hem de conviure. En aquests moments sempre penso en els aborígens australians, els veritables habitants del continent, que sí vivíen amb la natura i es coneixíen bé fins que van arribar els grans colonitzadors i els van ensenyar com viure millor. Els aborígens sí sabíen que l’invasió d’aquesta gent arribada de molt lluny, era el risc major de tots per la seva supervivència. I els resultats van ser terribles.

Em sembla que aquest serà un estiu ‘diferent’, en tots els aspectes. 

Fotografia: Calgary. High River. Centre Ciutat. D’un Facebook canadenc.

 

Avui 21 de juny celebrem el Dia de la Música. És una festa europea, internacional.
He assistit a molts concerts dels nostres infants, tot just abans d’acabar el curs escolar, ho celebren amb música.

I jo celebro aquest dia recordant a Victòria dels Àngels per qui li tinc veritable devoció i escoltant una cançó d’un video extraordinari que he trobat dins aquesta xarxa que és You Tube. 

Ella i Frederic Mompou, el compositor i la seva cantant predilecta. Un gaudi sublim.

Escoltar-los a tots dos ens fa fer volar els sentiments i les emocions.

Damunt de tú només les flors. Frederic Mompou. Canta: Victòria dels Àngels.

Fotografia: Flors del padauk a Birmània/Myanmar. RG.

 

He vist els meus amics en F. i na M.C. plorant en veure el treball, l’esforç, les il.lusions de tants i tants anys i la Garona els ha près tot. Avui encara ha estat més trist que el dia d’ahir. La Garona torna a baixar per el seu camí i tot ha quedat a la vista, trencat, inservible, per llençar. Fins i tot el xalet. En F. i na M.C. són de la Val d’Aran. Estimen la natura, la terra, les muntanyes. La cuiden. Viuen amb la natura. I saben del risc. Enguany han estat amoïnats. Molta neu, massa, metres i metres. Mai ho havíen vist. Això no pot ser bò. Encara no he pogut plantar al meu hort i ja veurem amb el desglaç.

Impossible de preveure tanta pluja i la calor dels últims díes. Ara la gent de la Val d’Aran, dels Pallars i del departement des Hautes Pyrenées a França, han de conviure amb unes terres destrossades per la fúria de l’aigua de la Garona. I se’n sortiran. Plegats i amb l’ajuda de molta gent. I tornarem a veure les aigües d’aquest riu amb placidesa i de vegades enrabiat. I la gent de Les ferá la seva festa major per Sant Joan, com sempre.

Salardú, Tredós, Gessa, Artíes, Vielha, Bossost, Les, Saint Béat, Banheres de Luishon, Génos, Arreau, Oô. Llocs, pobles que estimo. Els Pirineus les nostres muntanyes. La natura que ens acompanya i que hem de cuidar. I saber que l’home i la dona no podran mai arrabassar a la natura el que és de la seva propietat. Ella sempre guanyarà. Hem d’acaronar-la, cuidar-la, estimar-la i conviure amb ella. Aleshores tot s’entén i la convivència és plàcida.

Els meus amics en F. i na M.C. miraran el cel i les muntanyes que els envolten, i pensaran que enguany la natura, la Garona, ho ha volgut així. Molts d’ànims des de la gran ciutat.

Fotografia: La Garona a Bossost. Maig 2007. RG.
 

Mentre era a Roma vaig estar pensant en la cadena humana que l’ANC pretenia organitzar per l’11 de setembre. I vaig tenir una premonició quan vaig passar per la Via Catalana. La cadena humana sota aquest nom, creuant el país de sud a nord, entrelleçant els Països Catalans. Seria perfecte !
I per què no anomenem la cadena així ? VIA CATALANA.

I així ha estat. Pell de gallina. Serà un bon cop de puny del poble per demanar ja la independència.

Bròquil is OVER ! 

Fotografia: Via Catalana. Carrer de Roma. RG. 

Sí, ja ha passat un altre any, i avui 16 de juny de 2013, milers i milers de lectors de la novel.la Ulysses de James Joyce, celebren les passejades de Leopold Bloom per Dublin.
I com ho fan ? Amb el llibre entre les seves mans es troben amics, coneguts i familiars al carrer, i passegen acompanyant el sol des de la sortida fins que s’amaga.
Es comenta que va ser un 16 de juny de 1904 quan James Joyce va tenir la seva primera cita amb la que havia de ser la aseva dona, Nora Barnacle i van passejar sense presses des de Dublin fins a Ringsend.

Un grup de lectors de Joyce van començar aquesta trobada un 16 de juny de 1954 a Dublin i des de aleshores aquest costum s’ha convertit en un homenatge a Joyce i la novel.la Ulysses en diferents Ciutats del món.

Sempre m’ha agradat molt aquesta trobada singular i homenatge a la vegada, organitzada per gent corrent, sense fer-ne difusió mediàtica, de forma espontània. És magnífic trobar-se per llegir, passejant per un parc, per carrers, sentats en una terrassa. Per primera vegada, enguany, ferà la volta al món. Un viatge literari, sorprenent.  Comença a les 9 del vespre (hora d’Irlanda) dia 15 de juny – a les 08:00 del matí del dia 16 de juny a Auckland, Nova Zelanda i acabarà aproximadament a les 03:30 de la matinada de dilluns dia 17 de juny, hora de Dublin.

15 països i 26 ciutats en el camí del sol. Auckland, Melbourne, Sydney, Canberra, Tokyo, Beijing, Shanghai, Singapore, Moscow, Pula (Croàcia), Zurich, Trieste, Bangor (País de Gal.les), Dublin, Paris, Derry, Cork, London, New York, Montreal, Ottawa, Toronto, San Francisco, Chicago, Sao Paulo i Santa Maria (Brasil).

M’imagino un dia com aquest als Països Catalans. Trobar-se en llocs concrets, gent, amics, diferents pobles i ciutats, i llegir un llibre determinat de la nostra literatura. Tenir el nostre Bloomsday.

Un dels llibres de la biblioteca de’n Leopold Bloom, porta per títol: In the Track of The Sun. Llegeixo, molt al principi de la novel.la:

– Somewhere in the east: early morning: set off at dawn. Travel round in front of the sun, steal a day’s march on him. Keep it up for ever never grow a day older technically.-

El sol també parla …… En Bloom eixampla la terra, jo poleixo el cel.

 

En aquest el meu viatge a Roma, he anat dues vegades a la Fontana di Trevi. Sempre m’ha entusiasmat, m’ha sorprès caminar per carrers estrets, estrets, i te la trobes dins un espai mínim, per art de màgia. Costa de trobar-la … Dove si trova questa fontana maledetta?….  Vaig optar per baixar del Palau del Quirinale per un carreró estret, Vicolo Scanderberg. No és un itinerari de pas de turistes.
Vaig aixoplugar-me de la pluja a la Piazza Scanderberg. L’aiguat anava in crescendo. I allà que apareix la font més famosa de Roma i potser del món, l’obra  de Nicola Salvi a qui el Papa Clemente XII li va ordenar de construïr al secle XVII. La plaça és el punt d’intersecció de tres carrers ( tre vie ). I ja tenim el nom.

I els turistes trasbalsats per la pluja intensa, comprant paraigües ( un bon negoci per els venedors ambulants), intentant llençar una, dues i tres monedes. Perplexitat, no saber per on anar. I jo observant ….

M’expliquen que aquesta ‘moda’ de llençar tres monedes vé arran d’una de les primeres pel.lícules filmades en Cinemascope . Three coins in the fountain. (1954) traduïda al castellà – Creemos en el amor-. Director Jean Negulesco i interpretada per Clifton Webb,
Dorothy McGuire, Jean Peters, Rossano Brazzi, Maggie McNamara i Louis Jourdan. La cançó va ser èxit de vendes interpretada pels crooners més rellevants, com Frank Sinatra, Dean Martin o Perrry Como. I llençar tres monedes forma part de la visita d’aquesta plaça: 1 moneda per tornar a Roma, 1 moneda per trobar l’amor, 1 moneda per casar-se. Suposo que hi han més ”versions”.

De fet la tradició real abans de l’estrena de la pel.lícula era la de beure aigua de les fonts de Roma i deixar una ofrena. El pensament, el desig, l’agraïment, era lliure. Jo vaig optar per aquesta tradició. Una moneda i un pensament ple de desitjos, a excepció de no beure aigua d’aquesta Font. No sé si resultarà …..

La segona visita la vaig fer uns díes després i va coincidir que a la Fontana no hi havia aigua, perque precisament havíen buidat la font, recollit les monedes i estaven fent les tasques de desinfecció. Crec que és una de les poques fonts de Roma que l’aigua no és potable i té una explicació. Però abans de continuar parlant de les fonts, dels aqüeductes, la meva curiositat m’ha empès a cercar informació del volum de recollida de monedes i la sorpresa ha estat majúscula:

L’any 2012 es va arribar a quasi 1.000.000,- €, en monedes, recollides després de les netejes setmanals !!!!!!! 

La Fontana di Trevi és propietat de la Municipalitat de Roma. Els diners recollits van directament a Càritas. Ara hi ha més vigilància perque la gent no arreplegui les monedes. Amb aquests diners Càritas gestiona una cadena de supermercats per gent necessitada.

 

Tornem als aqüeductes. Els romans en van construïr fins a onze, dos d’ells subterranis. Els gots van envaïr Roma, ja un Imperi decadent i van saquejar la Ciutat. Els romans de l’edat mitjana es van veure obligats a extreure aigua contaminada dels pous i del riu Tevere. M’expliquen la història, romàntica, de l’origen de l’aigua de la Fontana di Trevi. Anem a l’any 19 a.C. en un llogaret a 22 kilòmetres de Roma. Una pastora vigilant el seu ramat i se li apareix la Verge, tot indicant el lloc on es troba la deu. Amb un senzill gest assenyala la Verge on és i comença la història de dos mil anys. L’aqüeducte que es va construïr se’l va anomenar Aqua Virgo. Després del saqueig dels gots,  es va tornar a posar en funcionament l’any 1453 i no va ser fins a finals del secle XVIII que el Papa Clemente XII va ordenar a Nicola Salvi de construïr l’actual Fontana di Trevi.

Però encara ens queda una història trista, lletja i salvatge del per què no es pot beure
aigua avui d’aquesta famosíssima font. L’any 2007 en la construcció d’un aparcament subterrani, i sense saber-ho ni haver fet cap estudi, van trencar l’aqüeducte. I van fer encara una cosa pitjor, el van acabar destrossant i el van tapar, i per mantenir la font en funcionament, van fer un desviament d’aigua des d’un altre aqüeducte, aquest, d’aigua no potable. Lleig, trist, salvatge, els gots del nostre secle.

I que bonica és la Fontana di Trevi ! Embadalida, vaig estar mirant a Neptú, els tritons, les escultures de l’abundància i la salobritat, o les d’Agripa i Trivia. És un conjunt absolutament únic, bell. Nicola Salvi, Pietro Bracci, Filippo Della Valle, Giuseppe Pannini i fins i tot un projecte signat per el mateix Bernini. En Nicola Salvi admirador del mestre en va aprofitar una bona part per deixar-nos fins avui aquest monument que tothom que viatgi a Roma hauria de visitar. I si llences la moneda, hi tornes.

Fotografia: Fontana di Trevi sense aigua. RG.

Arxiu: Detall escultòric.  RG. 
          Turistes.  RG. 

Roma ha estat alliberada ! L’alcalde feixista, berlusconià Gianni Alemanno ja no podrà fer més disbarats a la ciutat de Roma. La participació ha estat molt baixa, perillós, però suficient per treure’s del damunt aquest personatge sinistre. 
Els romans ja no volen semblar més una Ciutat deixada, fins i tot trista, sense cap objectiu. De corrupció no s’ha parlat gens. Va prometre transparència. La seguretat no ha millorat gens, ans el contrari, i les prostitutes que aquest feixista va prometre de fer-les fora dels carrers, ara han instal.lat roulottes allà on han volgut les màfies. Aquests van ser els punts del seu programa electoral ara fa quatre anys.

Una de les seves aportacions a la Ciutat ha estat una escultura horriblement lletja del Papa Joan Pau II. I també va intentar canviar el nom de l’Estació Termini, per Estació Joan Pau II !!

I moltíssimes altres coses que no sé, perque no sóc ciutadana romana i no he patit aquests quatre anys de poder municipal en mans d’un personatge sinistre com Gianni Alemanno. Jo recordava una Roma per viure-la amb els romans.

Roma ha estat sempre una Ciutat oberta, progressista, alegre. La setmana que vaig viure-la, em va semblar, vella, antiga, trista, deixada i ‘colonitzada’ per els turistes. He caminat molt i molt, i he continuat trobant aquesta Roma oberta; sí existeix, et sedueix, però la mà negra d’aquest feixista la trobes arreu.

Sort, senyor Ignazio Marino. Té la possibilitat de retrobar-se amb els romans, de viure la Ciutat, de fer d’alcalde, de ser proper als seus ciutadans.

Fotografia: Piazza Navona. La bellesa. RG.

Arxiu: Escultura de Joan Pau II. Estació Termini. RG.
          Un carreró prop de Campo di Fiori en l’actualitat. RG.

 

He estat a Roma durant vuit díes. El meu amic Domenico em va convidar fa ja molt de temps i finalment vaig decidir anar-hi. Domenico em diu que el seu nom no és gaire habitual, i tots els que es diuen Domenico és perque era el nom de l’avi. Després de deu anys he tornat a Roma. Han estat vuit díes intensos, però ….. de poca primavera, o pot ser sí. Fred, tempestes, llamps i trons, ruixats, aiguats, sol solet, núvols blancs, colors vius, llambordes mullades, xopes. I els venedors ambulants han fet negoci amb els paraigües. Jo somniava passar una primavera com la senyora Stone, i quasi quasi ho aconsegueixo. 

No va ser un romà, sí un napolità, a primera vista, que em va fer un regal preciós. Barcelona i Nàpols entrelleçades. Pizza a la napolitana … per favore, il cornicione ripiedi di ricotta. Una descoberta. I la petita pizzeria al costat del Castell de Sant’Angelo un redol napolità dins a Roma – Pizzeria Pazzeviello – La vera pizza napoletana – Via Banco di S. Spirito, 19 – Roma.

Seure en una part del jardí del Quirinale. Badant, i mirant els romans i les romanes passejant els gossos, i petant la xerrada. I de sobte, un home comença a moure les branques de l’arbre, i roba una magnòlia bellíssima. La seva dona, el veu, i va a trobar-lo. Ell li regala la magnòlia acabada de collir. Ti amo ! És el que vaig escoltar. Tanco els ulls, i l’escena és diferent, perque la protagonista és aquesta blocaire i en S. surt del darrera de l’arbre i em regala una magnòlia. T’estimo.

Torno al meu nou amic napolità. La pizzeria és plena de fotografíes de Totó i figuretes d’ell. Li comento que a mí m’agrada Totó i que vaig riure moltíssim quan anava al Smart o al Roxy o al Selecto, i gaudia tant del cinema italià. Miro una figureta i ja va entendre que m’agradava, i no, era una peça única, però em diu que si torno lunedi un amic d’ell que ha de venir de Nàpols me’n portarà una.  Si vediamo lunedi. Perque no perdés la il.lusió, em regala un taulellet on en Totó diu seriosament  …… E Io Pago.  

Roma vol dir caminar i caminar. Penso que és la Ciutat-Museu per excel.lència. Entrar i sortir de dins les cases i trobar-te amb uns patis magnífics. Ai, el centre de Roma ha canviat. Tants i tants turistes, a munts. I les terrasses dels bars i restaurants que no deixen quasi espai per poder caminar (sembla que l’alcalde va donar via lliure i se’n preocupa molt poc de que tot funcioni). I costa trobar un bar on t’hi puguis seure amb romans. Sí, el trobes, Bar del Fico. Tot just al costat de Piazza Navona (quina meravella ….). Dins del bar, lluny de l’anar i venir dels turistes. Una Menabrea. He descobert aquesta cervesa. No és gaire habitual. Una recomanació de’n G. un vell amic de Roma. Està molt atrafegat. La seva amiga Bianca està nerviosa. Ha escrit una novel.la i no sap si agradarà. Però aquesta és una altra història, italiana, i ara no és el moment d’escriure en aquest apunt ràpid.

Avui encara em queda temps per omplir una botella d’aigua fresca de la Fontana delle Alpi, tot just començar a pujar la Via Veneto. M’ho ha demanat una amiga meva que ho recorda amb nostalgia. Com és que l’aigua de les fonts de Roma sempre està fresca ? 
Recomforta i molt. Els turistes no ho saben. No n’he vist quasi cap beure aigua de les fonts. No recordo quina, però l’aigua era fins i tot una mica frizzante. Tot just he tornat de veure la meva amiga. No ho esperava, i ha deixat la botelleta dins la càmara frigorífica per tornar a beure aigua fresca de Roma.

Arribo al final de Via Veneto i de sobte entro per una porta on es troba Vila Borghese i
i em quedo mirant els pins, els pins mediterranis que ens són tan familiars, però voleu que us digui que els de Roma els trobo especials, elegants ? I per l’Avinguda de les Magnòlies apareixen les escultures dels màrtirs de la Pàtria i arribo al Pincio.
Roma és als meus peus …..

Cosa vi si può vedere in una settimana ?

Fotografia: Fontana delle Alpi – Via Veneto. RG.

Arxiu: Roma des del Pincio, Vila Borghese. RG. Els pins de Vila Borghese. RG.