Chào ông Viêt Nam

Milions de budistes a Birmània/Myanmanr celebren l’últim dia de la Festa del Thadingyut.
Per entendre-ho una mica millor, el final de la ‘quaresma’ budista.
Festa nacional. Bancs, oficines, escoles, oficines governamentals, tot és tancat. La gent torna als seus pobles i ciutats per mostrar el seu respecte als pares, a la gent més gran. Porten regals. Dins les cases és ple d’espelmes, de llum. També visiten als mestres, familiars, monjos. Els temples s’omplen de llums.

Aquest període, lluna plena del mes d’octubre, és el més important de l’any. Creuen que fer mostra del seu respecte als pares, als avis, als mestres, als monjos, acumulen bona sort i esperances per el proper any que ja és a prop.

Les donacions i/o regals poden ser des de moneda en paper penjant de les branques d’un arbre, arròs, incens, espelmes, flors i altres regals tots de colors molt vius i lluminosos. És el moment en que els monjos surten dels temples després del període de pluges.

La gent gran practica la meditació durant aquests díes, mentre els joves van a les platges, als parcs. Shwedagon avui és ple, molt ple, milers d’espelmes, milers.

Sóc lluny de Birmània/Myanmar, però he rebut un regal i el respecte, i hem encès espelmes a tots els racons de casa i el sac és ja molt ple d’esperances tot mirant aquest proper any.

Fotografíes: Ofrena de regals dels joves als pares.
Arxiu: Shwedagon – Yangon. 
          Encesa d’espelmes. 
          Thadingyut a casa

Reflexions que he anat madurant després de llegir articles, dels meus viatges i experiències, de parlar amb diferents persones, i sobre tot d’un article publicat per el professor associat en econònomiques David Dapice, Tufts University. Tot des de la distància i sempre amb reserves.

El camí que han començat els diferents pobles de l’Estat de Birmània/Myanmar cap a la democràcia és llarg, molt llarg, difícil, molt difícil, però ja estan fent camí i no s’hi val tornar enrere.
Des de fa molts mesos tot va molt de pressa, i també molt lent, massa lent. Sí, ha quedat clar que hi han dues persones que lideren aquest camí, Daw Aung San Suu Kyi, líder del partit majoritari de l’oposició, la NLD i el President Thein Sein, antic militar i que lidera una fracció molt important dels militars que sí volen la democràcia davant una altra fracció que volen continuar amb els mateixos privilegis governant de manera dictatorial.

Birmània/Myanmar ha viscut períodes molt durs i revoltats en els últims cent anys. I des de l’any 1962 amb el règim militar, aquest país ha arribat en pocs anys a ser considerat dels més pobres del món. Des de la manca d’electricitat, passant per la salut i higiene, educació, infraestructures, sempre trobes el seu nom en tots els llistats dels països menys desenvolupats del món, dels més pobres, passant ja del límit establert, cap respecte per els drets humans, sense estructures judicials, sense llibertat d’expresió, ni llibertats individuals. Tot molt trist, molt. Les converses de pau entre el Govern i els Kachin encara no han arribat a cap acord i els conflictes violents a les fronteres encara hi són presents. Milers de desplaçats i molta violència, que contrasta amb la pau que es pot viure en tots els territoris on els viatgers i turistes poden circular lliurement pel país i admirar la seva bellesa i la bonhomia de la gent del país.

I des del mes de maig a l’estat d’Arrakan (Rakhine), budistes i mulsumans s’enfronten violentament i tot just aquesta setmana han tornat les agressions amb més de 110 morts i més de 800 habitatges cremats. El Govern ha reconegut aquesta destrucció i enviarà més forces de l’exèrcit a la zona (és la solució ?). El conflicte va esclatar el mes de maig i malgrat el toc de queda, el Govern no ha estat capaç d’apaivagar aquests enfrontaments. Bangla Desh, el país veí també té molt a dir en aquest conflicte.

Les fronteres d’avui han estat sempre les mateixes ? No. Diferents regnes, imperis, nacions. Aquest Estat de Birmània/Myanmar va ser una de les moltes males ressolucions dels colonitzadors-vencedors en les invasions del secle XIX a l’Àsia. El Regne Unit es va quedar amb la joia de la Corona, Índia i l’actual Pakistan, i els regnes  i nacions de l’actual Birmània. França  es va quedar amb Laos, Cambodja i Viêt Nam. 
Després de perdre les colònies, la història ja ens ha explicat prou bé el què va passar en tots aquests països.

De com i de quina manera podran sortir-se’n, no ho sé. Sí que existeix un intent real i il.lusionant per part del President Thein Sein i alguns dels seus ministres, del President del Parlament i sobretot per part de Daw Aung San Suu Kyi de fer camí i tirar endavant el projecte de construir una nació lliure i democràtica. Quan parles amb la gent, creuen en un estat federal, on les diferents nacions puguin ser independents.

Fora ruta, la realitat és que només una quarta part de la població (58.000.000 persones) tenen accés a l’electricitat. El sistema de transport és entre 5 i 10 vegades menys eficient que a Tailàndia, i els ports són vells i antiquats. I no parlem dels crèdits bancaris, inexistents. Els agricultors (80% de la població) no poden mai obtenir un crèdit i si l’aconsegueixen han de pagar com a mínim un 10% d’interessos o més. El canvi de divises, 800 kyats per 1 USD és inassumible, i fa que els salaris siguin baixos i els joves hagin de marxar fora del país a trobar feina més ben pagada. Probablement podríem comptar entre 4 a 6 milions de ciutadans de Birmània/Myanmar que viuen fora del país, i més de 350.000 refugiats malvivint en camps a la frontera de Tailàndia. La població activa no arriba als 30 milions. El panorama és negre. A més no hi ha transparència de cap mena i tot va lent, molt lent. 

És francament molt difícil transformar la economia de països com Birmània/Myanmar, per sota ja del límit de la pobresa, i a més en un estat on hi conviuen més de 130 ètnies i molta riquesa en recursos naturals, així, de sobte. El control del govern és total i absolut i els guanys que obtenen dels recursos naturals del país, que són moltíssims, la política democràtica esdevé un somni.
Però, el camí s’ha posat en marxa i ja no poden aturar-se, si volen sortir de la pobresa. Si aquests moviments per la democràcia cauen, probablement Birmània/Myanmar no tindrà cap altra oportunitat d’un futur democràtic fins la propera generació.
Molts estudiosos i organitzacions internacionals saben molt bé que en tots els documents i informes no apareix el que voldríen llegir, del què passa realment. En una investigacíó de no fa gaires setmanes feta per les Nacions Unides de l’índex de la pobresa, s’ha constatat que la baixa producció d’aliments per càpita no quadra amb una despesa importantíssima en comprar aliments. És un clar exemple, que ens indica que el poble gasta els pocs diners que té en alimentació per poder sobreviure, és la seva prioritat.

Penso i crec que el primer que hauríen de fer és sentar-se tots els representants dels diferents grups ètnics  i promoure un acord, com el que va aconseguir el General Aung San, pare de Daw Aung San Suu Kyi, el 12 de febrer de 1947, conegut com ‘La Conferència de Paunglong’.  Les nacions que formen part d’aquest Estat, necessiten ser lliures i desenvolupar les seves estructures polítiques de manera independent. Aquestes nacions van estar d’acord en conformar entre tots el nou Estat de l’Unió Democràtica de Birmània. El sentit centralista i militar no és la solució, i així s’ha demostrat. Els Kachin, els Karen, els Rakhine, els Shan, els Mon, com les ètnies més importants del país han de ser considerats estats independents dins una nació, veure’s integrats. No han estat mai cómodes sota el règim militar ni tampoc sota el paraigua dels Bamar, l’ètnia dominant. Els enfrontaments militars han estat i són constants.
Descentralitzar per unificar la nació i construir les estructures necessàries. Els guanys dels recursos naturals hauríen de ser repartits de forma equitativa entre les diferents nacions i territoris. Promoure la pau i la fí de la violència. Fer aquest nou Estat, en aquest cas podria ser federal, podría ser una solució.

Arribar a convertir un estat en una nació hauria de ser discutit al Parlament i una prioritat de programa en les noves eleccions generals de 2015. No pot ser un desig individual, personalista. Daw Aung San Suu Kyi en el seu últim viatge per els EE.UU. va manifestar, i ho fa de manera constant encoratjant la seva gent:
El poble ha d’aprendre que la llibertat i la responsabilitat són les dues cares de la mateixa moneda. Necessiten temps i ajuda de l’exterior, però no per tornar a ser colonitzats per poders aliens al seu país. Ajut sí, però espoliar no.

Infraestructures, educació, salut pública, finances, justícia  i sobretot transparència, és una necessitat. La gent, el poble, ha de saber on van els bilions anuals de la venda de jade i pedres precioses, qui les compra i on van els beneficis. 

M’agrada aquesta frase que he llegit : És hora de llençar-se a la piscina, malgrat l’aigua estigui encara bruta. 

Birmània/Myanmar és un Estat, encara no és una Nació. Ells i elles tenen la paraula, la responsabilitat de convertir aquest Estat en una unió de nacions, sense influències. És un canvi ja irreversible i el poble lluitarà com ho ha fet altres vegades, des de baix, com ja ho van fer el 08.08.88 o el setembre de 2007. Estan perdent la por. El camí és rocallós, molt. I en contra del que pensen molts especialistes i estudiosos, jo crec que la prioritat, el punt de partida, ha de ser una conferència amb totes les nacions que conformen aquest Estat i garantir-ne les seves llibertats.

Fotografia: Buda d’or trobat a Mrauk U, estat de Arrakan/Rakhine. Sense confirmació de data, podria ser del secle XV o XVI. Aeroport de Sittwe. Setembre 2011. RG. 

Ahir tot escoltant la transmissió de’n Puyal, es va referir a l’article publicat a www.jotdown.es per el gran periodista Enric Gonzalez Con todos mis respetos. Fa molts, molts anys que no segueixo la premsa en paper, però sí que llegeixo El Pais digital, sense pagar, les notícies i opinions per saber el què passa al reino de españa, com també ho faig amb The Guardian o la BBC, o The New York Times, o The Irrawaddy o VietnamNet, per exemple. Déu n’hi do com ens parla del diari El Pais i de la seva renúncia al seu lloc de treball.

Recomano de llegir aquest article. N’Enric González és un gran periodista, dels millors.
No coneixia aquest diari jotdown.es i vaig entrar a llegir més articles i em trobo amb una conversa, en català, més aviat una teràpia a dues bandes entre Enric González i Quim Monzó publicada el dia 30 d’agost 2012. M’ho he passat molt i molt bé llegint aquesta conversa, o entrevista amb el títol ‘Català en construcció’. És llarga, així que pots gaudir-ne una bona estona i que cadascun en tregui les seves pròpies conclusions.
M’agradaria llegir-ne una altra després de la manifestació de l’11S12 i la convocatòria d’eleccions. Mateixos protagonistes. Els esdeviments s’han multiplicat per les dues bandes.

Sí que vist una fotografia (molt bona) de’n Quim Monzo mirant com la gent omplia els carrers marxant en direcció al Parlament de Catalunya l’11S12.

La meva conclusió la tinc ben clara des de fa molts anys; convertir la nostra nació en un estat independent i lliure, i veurem que en diuen i com ho fan els partits polítics. Obliden molt sovint, molt, que no vivim en una nació on els partit polítics són els amos i senyors, que fan i desfan. El poble empeny, cada vegada més, i ja es demostra cada dia.

Una de les preguntes de n’Enric González a Quim Monzó:
Si la setmana que ve hi hagués un referèndum sobre la independència, tu què votaríes ?
Votaria que sí! Claríssimament. El que passa és que amb el cul petit, calculant quins serien els ineptes que ens caurien al damunt aleshores. Però almenys ens hauríem tret del damunt uns altres ineptes: els que ens duen ara pel pedregar. ¿Per què quedar-se amb uns ineptes que no tenen gaire res a veure amb tu …? Ja sé que la ineptitud és part bàsica de la natura humana, però amb la ineptitud dels meus ja en tinc prou i de sobres. Deslliureu-me de la ineptitud aliena, sisplau …… 

Però abans d’aquesta pregunta, n’hi ha un parell de molt sucoses i que arrodoneixen l’anterior:

 Pel que fa la qüestió del català a Espanya, per les vendes i la comercialització. Tu creus que hi ha un mínim d’atenció?
Crec que aquí hi ha una gran mentida que es va repetint sempre. A veure si ho sé explicar bé. Es diu que, en les traduccions al castellà, els escriptors catalans no funcionen. Crec que es mentida. Jo he funcionat de puta mare, sense gaires problemes. Que l’hi preguntin a Jorge Herralde, d’Anagrama, que té el llistat de totes les edicions i reedicions que es fan dels meus llibres. Si vas amb una proposta narrativa que s’entén i que interessa, deixa’t d’hòsties: a Espanya compren els teus llibres. Un escriptor en català hi pot funcionar perfectament i que no em vinguin amb romanços. Una altra cosa és que a Espanya hi hagi no sols animadversió sinó xenofòbia contra els catalans. No de tots els espanyols, però sí d’una part important dels espanyols. Això sí que és veritat. A Espanya hi ha una actitud clarament xenòfoba contra Catalunya. ( la resposta és més llarga ….)

I això no passa també a l’inrevés ? És a dir que aquí hi ha molta tendència a dir que tot és culpa de Madrid ?
A carregar les culpes a Madrid ?

Sí, aquesta cosa abstracta que no saps exactament què és: són ”ells”, no és culpa nostra.
Sí ! És l’excusa fàcil de, per exemple, Convergència, que són uns tios que sempre van fent la puta i la Ramoneta. Per una banda tenen un grup d’independentistes que de tant en tant fan callar i d’altres no. Van jugant amb una pota aquí i l’altra allà. Són els minyons bons del PP. O del PSOE. O de qui vingui i de qui toqui. Van jugant amb aquesta ambivalència i això els dóna un rendiment. És evident que Convergència juga a això. Però és que aquí no hi cap líder creïble. El PSC, què és ? No és res. A Convergència fan la puta i la Ramoneta, el PSC és inexistent, ERC es va suïcidar i trigarà anys a ressucitar. On són els líders ? Ara tothom parla de la independència. Sembla que serà com anar a un restaurant i dir ” Escolti, porti’m una independència”. ”Sí senyor: tingui??, ”On s’ha de firmar?” Aquí, gràcies”. I llestos. Doncs no: la independència costarà molt, si mai s’arriba a conseguir. Fixa’t que se’n parla en el moment de les últimes dècades que més ens estant donant pel sac. No pot pas ser casualitat. Les retallades, ens deuen milions i milions, i no ens els donen …. I aleshores, just en aquest moment precís, tothom parla de la independència. Me’n malfio. És la llei compensatòria: ”m’hi posi 400 grs de puta i 450 de Ramoneta”. La setmana següent ”Miri, aquesta setmana només 300 grams de puta perquè, de Ramoneta, ja en tinc 150 i em van sobrar de la setmana passada….”

Aneu a cagar a la via ! La manera com els polítics manipulen la gent fa pena.

Sí, però ens quedarem amb els nostres ineptes, que de vegades emprenyen més.
Més? O menys. Ara tenim els ineptes nostres i els ineptes aliens. Com a mínim ens trauríem de sobre els ineptes aliens i ens quedaríem només amb uns. La passaríem magra però tinc claríssim que n’estic fins als pebrots dels altres. El problema és que tot això no passarà. Estem parlant del no res. Diem que farem un referèndum. Ja m’agradaria veure aquest referèndum. Diuen : ” Ara guanyarem, perquè la Pepita ha fet una enquesta que diu que som el 51% del tal i qual”. Ha! El dia del referèndum ja ho veurem. És la independència self service ? Vas a un restaurant Wok i dius: mira, agafaré una mica d’això i una mica d’allò …. ”Nena, t’hi poso una mica d’anous, amb la independència?”  ( No sé com ho posaràs, tot això ….)

Jot Down : Entrevista Enric Gonzalez / Quim Monzó.
Publicada el 30 d’agost 2012

Fotografia: Espelmes per la independència – Plaça Major de Vic. ANC – Adrià Costa

 

Continúa la meva preparació del viatge a Yúnnán de l’any vinent. És un destí desconegut. Existeix una àmplia bibliografia i el llibre  Tea Horse Road – La Ruta del Te i els Cavalls – que em va arribar fa uns díes és una veritable joia. Estic ben encuriosida de veure aquest contrast que hi ha a Xina entre el passat i el present. El Govern, però, sap treure’n beneficis de la cultura, del passat.El turisme, significativament el del propi país, envaeix aquestes regions allunyades i des de fa pocs anys desconegudes.

I és el que he anat descobrint, els arbres de te pu erh, que només els pots trobar al sud de Yunnan, a Xishuangbanna.

Curiositats, com per exemple, la temperatura de l’aigua per fer un bon te.

Utilitzeu aquest mètode tradicional xinès i observeu detingudament les bombolles:

Ulls de gamba (les primeres bombolles, molt petites)  70ºC – 80ºC
Ulls de cranc (una mica més grans)  80ºC – 85ºC
Ulls de peix 85ºC – 90ºC
Una filera de perles (les primeres bombolles en moviment) 90ºC – 95ºC
Torrent furiós 95ºC-100ºC
Aigua d’home vell 100ºC (sobre ebullició, aigua plana)

He trobat una adreça d’un petit productor de te pu erh a Jinghong, Xishuangbanna. En un anglès senzill ens hem entès i ja m’ha enviat diferents mostres de te de diferents collites, 2008, 2009, 2010 i 2011. Les mostres les envia gratuïtament i només cal pagar el cost de l’enviament. No és gens car i podré provar tes, de collites i poblacions diferents.

També he descobert grans empreses de productors de te. Els petits productors no llencen la tovallola i ofereixen el producte tal i com ho han fet els seus avantpassats.
Per arribar a aquests poblets cal tenir un bon contacte que et proporcioni un transport per poder arribar-hi. Fer uns camins alternatius al turisme organitzat pel Govern de Xina. He quedat sorpresa d’un video on una d’aquestes multinacionals ens expliquen la seva trajectòria i els seus orígens fins arribar on són avui. Productors de te, i suposo que monopolitzant la producció. Al final del video ens expliquen el seu projecte insígnia : En mig d’un dels boscos de te, construïr un espai d’oci amb apartaments, hotels, tot per donar a conèixer la cultura milenària del te. La maqueta que he vist, malgrat semblar que es construirà respectant el medi natural del bosc, m’ha fet posar els pels de punta.

Que entenem per un bosc d’arbres de te – tea garden – ? Acompanyem a la senyora Tah Pah i ens endisem en un bosc de te, prop de Lincang, al sudest de Yúnnán. Bosc de clima tropical, i mentre pugem fins arribar a una alçada entre 1.200 i 1.800 metres podem veure en mig de la boira el riu Mekong. Ens trobem al mateix cor de la terra del te, Six Famous Tea Mountains. Més de mil anys de cultura i història on diferents ètnies i pobles, els Bulang, Akha, Yao, Lahu, Yi, Wa, Jinou, Hmong han anat conservant aquesta riquesa. Anem a trobar-nos amb un dels arbres més vells, potser 400 anys. Des d’un primer moment ens adonem que som en un bosc salvatge, però tot seguit, sabem  que no és del tot així. És un sistema agrícola, tradicional, anomenat tea garden o tea agro forest. De fet, penso que ens trobem en un paradís per una naturalista, perque ens veiem envoltats de magnòlies, figueres, llor, aurons, roures, sapindus mukorssi (arbre del sabó). I en mig d’aquest paradís de bosc natural i salvatge emergeixen els arbres de te.

Sí, arbres de te, no pas arbusts, entre 2 i i 9 metres d’alçada, i els arbres sense podar poden arribar fins a 15 metres o més. Caminem per una pendent i arribem a un altre tea garden del veí, on se’ns apareix un arbre de te majestuós amb unes branques formoses. És el gegant, el més vell, el venerat. Totes les guíes turístiques ens indiquen que aquests arbres de te vells tenen més de 1.000 anys, i no és cert. La senyora Tah Pah somriu i ens diu que podria tenir 400 anys com a molt. Ho sap molt bé per el diàmetre del tronc i el que estem veient podria estar entre els 150-300 anys.

Una noia jove va recollint fulles d’aquest arbre que és al costat de casa seva. Un comprador de te molt ric de Shanghai va negociar amb la família un contracte en exclusiva i els paga 3,000 RMB ( USD440.-) el  kilo de fulles de te. Això significa que ens trobem davant una producció de te d’un arbre amb preus estratosfèrics. El més car, potser. La producció màxima és de 5 kilos de fulles l’any !!!

La cultura del te és fascinant, rica i molt complexa, i s’ha anat movent per cicles, des de la simplicitat fins a la més gran sofisticació. I aquest arbre amb les fulles tan cares n’és un exemple.

És aquest concepte del te que els occidentals desconeixem, perque habitualment prenem el te dins unes bossetes petites i les posem dins una tassa amb aigua escalfada en aquestes màquines de cafè horribles, o a casa, i ens el prenem. I si la conversa genera la pregunta de l’origen del te, sempre pensem en aquestes terrasses de muntanyes i valls, plenes de plantacions dels arbusts on majoritàriament dones d’ètnies de països llunyans fan la collita de les preuades fulles. Aquesta manera de prendre el te és el pinacle de la comercialització industrial del te arreu del món.

Prendre te va començar d’una manera molt diferent i la senyora Tah Pah ho sap molt bé. Vaig aprenent i molt. Sí que he de dir que després del meu primer viatge a Viêt Nam l’any 2006 no he tornat a prendre mai més el te en bossetes i aigua rescalfada dins una tassa i un platet per mantenir la temperatura  ….  ¿¿??

Aquesta és la gran descoberta del viatge a Yúnnán, els arbres de te.

www.tetere.com

Fotografia: Vistes des d’una de les sis muntanyes de te a Xishuangbanna.
Arxiu: Mostra de te pu erh, collita 2008 Jingmai, de camí cap a Barcelona. 

L’Assemblea Nacional Catalana va organitzar ahir vespre una xerrada a l’Institució Cultural CIC. La veritat és que és més interessant assistir a les xerrades i conferències organitzades per l’ANC que no pas la dels partits polítics. Coneixes a gent diversa, t’expliquen tot el que vols saber, les dificultats en que ens trobarem, et fan obrir els ulls i afinar la oïda i estar atent.

Ahir, per exemple, vaig saber que és possible que abans de la consulta o referèndum pot haver-hi un augment sobtat de gent empadronada a Catalunya. Ens van informar que en un referèndum al Quebec el cens va augmentar en més de 80.000 persones !!
Cal estar alerta, no ? També ens van recordar que la República Democràtica d’Alemanya va formar part d’Europa, així, com per art de màgia i ningú en va dir res. El famós veto ni va existir.

També es va parlar com d’important és que hi hagi una majoria sobiranista gran, molt gran, al Parlament de Catalunya. És clau, aquesta majoria sobiranista integrada per diferents partits polítics del poble de Catalunya per tirar endavant el referèndum. Majoria gran i davant d’això, si el poble ho vol, qui pot dir que no a una consulta o referèndum ? 
I que cal tenir coratge, molt coratge, i no arronsar-nos, que això ho fem molt els catalans; primer una embranzida potent i a continuació ens arronsem. I començar a pensar que haurem de prescindir de moltes coses per poder ser independents, que hem de mirar el futur, que no volem formar part del reino de españa. Que tot serà difícil, molt, però plegats ho aconseguirem.

I també que no dramatitzem questions que ara no venen al cas, deixem els militars i la policia en pau, i pensem molt bé el que diem i com, i per damunt de tot mostrar-nos davant el món com el que som, un poble amb coratge, que vol viure lliurement en el seu propi país dins l’Unió Europea, ser un nou estat d’Europa. Pitjor no estarem, això està clar, i no hi ha camí de tornada. 

Els assistents a la conferència vam entendre molt bé que del reino de españa no podem esperar res de res, però res. La sentència en contra l’Estatut ha estat el punt d’inflexió. Obrir els ulls a la realitat. El seu concepte de la democràcia, la llibertat i la diversitat están a anys llum de la resta de països europeus. Deixem-los fer. Por la boca muere el pez, no ? Escoltant tot el que diuen i el que fan, quedaran ben retratats davant el món i la raó encara estarà més al nostre costat. Omplim els nostres cistells de raons davant l’histerisme nacional del reino de españa, i comencem a pensar com pactarem la independència.

Paciència i controlar les paraules, deixar fer, però nosaltres continuar endavant per aconseguir aquesta independència que hem de recuperar ja.

Bròquil is OVER !

L’auditori del CIC era ple de gom a gom i molta gent dreta. Gent diversa. Va presentar l’acte l’actor Jaume Comas. Manel Palencia, coordinador de l’ANC de Sarrià/Sant Gervasi. Vicent Sanchis, periodista i escriptor. Antoni Castells, ex conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya.
Tots ells implicats i explicant les raons, les nostres raons, de per què volem la independència, com ho hem de fer, responent a preguntes que la gent es fa. Aquestes xerrades són positives i crec que l’ANC enfila aquestes setmanes aquest camí d’informar i contestar preguntes arreu del país.

www.assemblea.cat

Les Franqueses – 22.10.12
Les Garrigues – 23.10.12
La Bisbal del Penedès – 25.10.12
L’Ametlla del Vallès – 29.10.12
Porqueres – 29.10.12
Bigues i Riells del Fai – 02.11.12
St Vicens dels Horts – 6.11.12
St Esteve i Sta Maria de Palautordera – 09.11.12

M’agraden els dissenys dels cartells d’aquestes conferències. Com no saps qui és qui en l’ANC, això et dona un cert aire de llibertat i satisfacció, perque defugen dels personalismes. Tots fan pinya.

 

Encara estic sentada sense respiració després de llegir l’article d’avui al diari ARA de’n Xavier Roig.

Us recomano que el llegiu, des de la primera línia fins la última. Diu unes veritats que tots sabem, i molts, moltíssims ignoren o ho fan veure. Que miserables, si us plau ! 
I aquest és el perill que en les properes eleccions un partit, com CiU per exemple, tingui majoria absoluta al Parlament. La independència és ja una necessitat i tenim pressa, molta pressa, no només per marxar del reino de españa, també per fer-ho més fàcil foragitant aquests cacics de pa sucat amb oli i miserables que ofeguen un any sí i un any també una indústria puntera del nostre país, amb la convinença d’un partit polític que vol gobernar una Catalunya independent. I s’omplen la boca de tot lo bé que ho fan, de com estem per damunt d’altres països, que aquí repartim justícia, que mirem per la gent, pel poble. Un preu de 0,27€/ kg al Penedès !! Quina qualitat poden oferir ? És millor la quantitat que la qualitat ? És millor el prestigi que el desprestigi ? Els petits productors de cava mereixen un millor tracte i poder oferir la qualitat que sí tenern els vins del Penedès. I aquests ‘grans empresaris’ ja poden marxar al reino de españa agafadets de la mà amb el senyor Lara de Planeta.

El dia 25N caldrà molt bé saber a qui votem. D’entrada un partit per els que la independència és una prioritat en aquest moment, però després llegir molt i molt bé la lletra petita. Aconseguir una majoria absoluta al Parlament per proclamar la independència, però no acceptar una majoria absoluta de cap partit. El nostre país és plural, molt, i no ens agrada gens ser servidors i baixar el cap,

Aquí teniu l’article de’n Xavier Roig …. Un copiar i enganxar …. Paga la pena de saber-ho. Són aquests temes que no aparèixen mai en campanyes polìtiques ni en tertúlies.

UnaCatalunya que vulgui regenerar-se necessitarà espolsar-se el caciquisme empresarial arrambat al poder que l’ha caracteritzada els darrers decennis. Començar de zero en molts sectors. Entre ells, el del cava. Impossible reparar el desprestigi. La rentada de cervell que el sector i els polítics han projectat sobre la població catalana ha estat fenomenal. Excepte el produït pels coratjosos elaboradors que he esmentat, estem davant d’un producte mediocre encimbellat pel patrioterisme barroer. Com sovint succeeix a casa nostra, quatre barruts han disfressat d’altes aspiracions nacionals el que només són miserables interessos particulars. De fet, el Penedès funciona com un gran cortijo -amb caixa d’estalvis inclosa- on quatre hereus exerceixen de duquessa d’Alba mentre la majoria de pagesos hi malviuen a l’estil santos inocentes . No podia sortir altra cosa que una imatge de marca lamentable que posa el nom de Catalunya en la llista del desprestigi enològic que alguns bons productors intenten contrarestar. Jo diria que, en cas d’una hipotètica independència, els capitostos del cava, i la seva denostada denominació, podrien quedar-se a la banda espanyola -bé, de fet, ja hi són-. Jo em donaria per satisfet que el país es quedés, simplement, amb els productors honestos de vi escumós. 

Fotografia: Santa Fe del Penedès. Rosamaria. La vinya vermella. 

El presumpte autor de l’assassinat va ser detingut. La dona morta a casa. Sempre entre les pareds de la cambra o el menjador o la cuina. 
Uns dies abans una altra dona va ser també assassinada presumptament per el seu company. Després del crim, va incendiar la casa. En descobrir el cos d’una dona, la policia va descobrir que havia estat assassinada abans de l’incendi.

I la denúncia continúa i continuarà. Dones que no poden continuar vivint per una violència sense sentit, cruel. La meva tristor i el condol.

I les flors d’un petit racó de món sempre presents per denunciar aquesta violència.

En la preparació del viatge del proper any a Yúnnán, Xina, vaig navegant i navegant i trobant més i més coses ben peculiars de la història del te i la seva cultura.
En un dels molts articles que vaig llegint, es diu, s’informa, als xinesos que, gràcies al te, el país més poderós del món, o això diuen, els EE.UU van aconseguir la independència. 
I és veritat, sense cap mena de dubte.

Els arbrets i arbres del te, Camellia sinencis, són originaris de la Xina. La descoberta d’aquesta beguda/infusió, després de l’aigua és el que més es consumeix al món, es remonta l’any 2737 A.C. Explica la llegenda, i sembla creïble, quan l’Emperador Shan Nong bebia l’aigua bullint al jardí del seu palau, van caure unes fulles d’arbre i en beure l’aigua va desprendre un aroma i un sabor desconeguts. Una infusió energètica i refrescant alhora. A partir d’aquest moment la beguda es va anar convertint poc a poc en una necessitat, una medecina, un plaer, un costum, una cultura entre els xinesos i altres ètnies del seu Imperi. 
Occident va importar el te a Europa al començament del secle XVIIè. El te es va anar convertint molt abans en la beguda preferida dels països asiàtics, Índia, Japó, Ceylan, Viêt Nam, Birmània. Els intercanvis comercials eren cada vegada més i més importants.
La Gran Bretanya i Holanda es van convertir en els principals importadors per la seva distribució al món occidental.

A començament del secle XVIIIè el te arriba a Amèrica. Els colons necessitaven el te i la Gran Bretanya feia el gran negoci, comprant tonelades d’aquestes fulles dels arbres i arbrets procedents de la Xina, i The East India Trade Company amb el seu monopoli feia pujar els preus més i més i més. Els colons americans, súbdits de la Gran Bretanya, van començar a comprar el te directament a Holanda per obtenir millors preus i les vendes de The East India Trade Company van baixar dramàticament, per a ells, és clar. El Govern de la Gran Bretanya van promoure una llei de prohibició de la compra de te que no fos  l’empresa per ells designada i fer del monopoli del comerç del te amb les seves colònies una imposició jurídicament errònia i polìticament injusta. ( Penso en la situació del nostre país envers el poder del reino de españa …..)

L’any 1773 els colons van començar un boicot en tota regla, al port de Boston, i els vaixells de la Cía. Britànica de les Indies Orientals, provinents de la Xina no van poder descarregar el te. El dia 16 de desembre de 1773 un grup de colons disfressats d’indis, van abordar un d’aquests vaixells i van llençar tota la càrrega de te al mar. D’aquest fet se’n diu Boston Tea Party.

Aquest acte de protesta dels colons americans contra la Gran Bretanya és considerat el precedent de la guerra de la independència dels EE.UU, que com tots sabeu, van guanyar. 

La Ruta del Te i els Cavalls va ser molt important per donar a conèixer el te arreu del món. A Yúnnán existeixen actualment dotze muntanyes de te on es poden veure els arbres, no arbrets, molts d’ells de més de 400 anys d’existència i una alçària entre 15 a 20 metres.
Moltes vegades associem els cultius de te a arbrets tots ben alienats per tota una vall de muntanya. Sí, aquesta és una altra varietat. El te de Yúnnán s’anomena pu erh, i és diferent de tots els altres. No se’l distingeix com te negre, o te verd, o te vermell, simplement pu erh. En els últims 10 anys han aparegut moltes corrupcions i s’ha venut un pu erh sense ser-ho. L’etiquetatge no ha estat ben fet i els oportunistes s’han aprofitat i molt. Avui està ja més que reglamentat.

És també interessant saber com el riu Mekong ha estat el ‘distribuidor’ més eficient. Les llavors dels arbres del te han estat transportades de forma natural per el riu fins als països veïns de Tailàndia, Laos, Viêt Nam, Cambodja.

He visitat el riu Mekong a Viêt Nam i Laos. El delta i els ràpids, ara el podré veure quasi quasi en el seu naixement, però encara falta un any …..

Veïns del barri,  na Jing Jing i en Ambrós, són els propietaris de la botiga de te per excel.lència de Barcelona, Tetere, i una Tetereria on pots gaudir de la cultura de beure te escoltant tot el que cal saber.

Fotografia: Beure te a Yúnnán
 

Un video editat per la gent entusiasta de l’ANC des d’abans de començar el partit fins l’acabament. Imatges des d’un seient de la Boca no. 9 del Camp Nou.
Llàstima que no es va poder guanyar.

Bròquil is OVER !

El Camp Nou s’omple d’estelades from Assemblea Nacional Catalana on Vimeo.

 

Després de tornar d’un viatge, faig una parada obligatòria d’un any, i torno a pensar i rumiar la destinació del proper. Després de la cirurgia, avui fa un any, el meu genoll està millor que mai. Dues destinacions són segures, Viêt Nam i Birmània, i entre mig de les dues, hi afegiré una altra, el Yúnnán, a Xina. No he estat mai a Xina, encara que considero que aquesta part d’aquest immens país és més proper al sudest asiàtic. Fronterer amb Viêt Nam, Laos, Birmània/Myanmar i entrada a aquest país que continúa lluitant per la seva independència, el Tibet. Més de 37 ètnies i llengües diferents, els Naxi, per exemple i poder veure un dels vint mil llibres que encara existeixen en escriptura pictogràfica anomenada dongba, o els Mosuo, l’única societat matriarcal del país ( i del món?) i finalment veure aquests arbres de te tant antics com que fa 400 anys que són en el mateix bosc.

Quan comences a cercar informació, vas estirant el fil i et trobes amb cultures, fets, paisatges, poblets, ciutats, difícils de conèixer si no hi vas o t’ho expliquen.

He descobert una ruta desconeguda i tant o més important que la Ruta de la Seda – The Tea-Horse Road –, La ruta del te i els cavalls. Aquesta ruta va funcionar fins ben bé els anys 60 ! Des de Yúnnán i Sichuán partíen caravanes de mules, cavalls i homes i dones, carregats de te amb destinació el Tibet. El pu erh aquest te meravellós que només creix a Yúnnán era esperat amb delit per els tibetans, i posada a dir-ho, és el que jo prenc tots els matins des de fa uns anys (he canviat el cafè dels matins per el pu erh ).

La dieta dels tibetans es basa només en llet, mantega i ioghurt de yak, i carn. Necessiten imperiosament el te per digerir bé el menjar. Vivint  en una terra inhòspita a més de 4.000 metres d’alçada el conreu és impossible. Els tibetans necessiten el te i els xinesos els seus cavalls. Aquest va ser l’intercanvi al llarg del secles.

Ja m’han informat que he d’evitar la primera setmana d’octubre, perque els xinesos fan vacances per la seva festa nacional, i arreu de l’immens país, tot està ocupat per la gent i els viatgers i turistes occidentals no hi ténen lloc.

Els amics de Hà Nôi ja m’esperen i evidentment els de Birmània/Myanmar. Un retrobament desitjat.

De moment tinc temps per endavant i la propera tardor, any 2013, podria fer realitat aquest viatge. 

Vaig rellegint la guia Lonely Planet. Per cert, no cal comprar-la sencera. Entro a la web de la guia, cerco Xina, i compro via internet, i selecciono el capítol dedicat a Yúnnán, cost €3.50, el descarrego, arxivat està i imprimir. També he trobat un llibre fantàstic de la Ruta del Te i els Cavalls, i suposo que aviat m’arribarà. A Yúnnán també pots arribar-te al poble de Zhöngdian, al nord, proper al Tibet. Aquest nom no ens diu res, però si escric Shangri La …. ja és una altra cosa, oi ?

La curiositat m’ha endinsat en un món poc conegut. De fet és un destí pendent que havíem de fer en S. i jo. Ell va viatjar per Yúnnán ara fa més de 10 anys i quan va tornar a casa, només en deia meravelles. A la pared de la meva habitació tinc un parell de relleus de fusta, molt antics, que en S. va trobar en una caseta de Lijiang, una persona gran que venia parts de casa seva per poder continuar vivint una vellesa sense grans maldecaps. Aquests relleus fets a mà escenifiquen moments de la història del país.
Cap indici de saber l’antiquitat.

Poc a poc el cercle dels viatges somniats es va tancant.

Fotografia: Llibre ja en camí.

 

I acabo la frase : Les lleis, com les dones, hi són per a violar-les.

Frase dita per José Manuel Castelao Bragaño, 71 anys, Presidente del Consejo General de Ciudadania en el Exterior, ex diputat del PP al parlament de Galícia entre el 2005 i 2009. Va ser nomenat per la Ministra de Empleo Fátima Báñez.

El segon dia del seu nomenament, va reclamar una acta d’una reunió de les diferents comisions, exactament de la mesa d’Educació i Cultura, i faltava un vot per formalitzar el document.

No pasa nada, va dir aquest individu, Hay 9 votos ? Pues ponemos 10. Las leyes són como las mujeres, estan para violarlas. 

Ha dimitit una setmana després del seu nomenament, però el fet és el que és. Un insult menyspreable.

Vull marxar com més aviat millor del reino de españa. 

Independència, ja. 

Bròquil is OVER ! 

Fa trenta-quatre anys que vaig comprar el Diccionari català-valencià-balear. A terminis. Em va costar 25.000,- pessetes. Al carrer de casa hi havia una llibreria, Taüll, i en Oriol era el llibreter del barri.
En tornar de la feina, no passava dia en que no m’aturés, entrava a la llibreria, començava a remenar, m’escoltava en Oriol, feiem petits debats.

Un dia li vaig dir que m’interessava comprar el Diccionari. Encara recordo la seva cara de sorpresa. No s’ho podia creure, vendre el Diccionari ! Sí, hi estava disposada, sempre i quan ell pogués acceptar un pagament a terminis, sis mesos com a molt. Els terminis es van allargar una mica més, però vam arribar a un acord.

El Diccionari és la nineta dels meus ulls i la joia de la llibreria de casa. Sabeu, a mí em relaxa molt obrir un diccionari i cercar mots, i saber-ne el seu significat. Anar passant pàgina, llegir, trobar, remenar mots. Recordo a la feina quan més nerviosa estava i més problemes havia de resoldre, obria el diccionari Harrap’s Shorter French and English Dictionary – First published in Great Britain, 1940  i després d’una estona
llegint paraules – méandre : meander, sinuosity, winding, bend (of stream); winding path -, i després de la pausa, sant tornem-hi.

Tos. Forma dialectal usada a la zona extrema occidental (Catalunya aragonesa i Terra Alta ) en lloc de la normal vos o us, de pronom personal dèbil de segona persona plural; cast. os.
” Si sou bons xicots, tos donaré un prémio ”. Benavarre.
” Tos agrada lo condonyat?” – Callasseit.
” Si tos ho ha promès, ja tos ho donarà ”. Gandesa, Bot, Corbera, Prat de Compte.

I podria continuar, perque m’agrada fullejar l’Alcover-Moll i molt sovint ho faig. No, no està exposat a la vista de tothom per fer lluir la llibreria. És una eina valuosa per el coneixement de la llengua del nostre país.

Comprar l’Alcover-Moll va ser una de les millors inversions que he fet de la meua vida. 

Meua: La forma femenina en el català del Principat és generalment meva, però a l’Empordà i al Vendrell existeix també la forma meua. Aquesta forma conviu amb meva també en el baleàric, i predomina absolutament en el valencià, on es pronuncia méua.

El primer que llegeixo al diari ARA del divendres és l’article de Xavier Roig, enginyer i escriptor. El d’avui és important, com tots, però aquest és especialment excepcional. Jo m’he identificat amb ell al cent per cent, perque també he fet com ell, no he votat des de fa molt de temps, mentre la llei electoral siga la que és. No m’agrada votar una llista tancada ni crec que sigui democràtic. Estem vivint en una democràcia fràgil, poc convincent i enganyosa. Fa enveja veure com en altres països, el Parlament s’elegeix per circumscripcions petites (un escó per circumscripció ) i és l’elector qui determina quina persona de les que es presenten al seu districte és la més convenient i mereix seure en el Parlament del país.

El 25-N votaré perque hi ha un canvi, perque la realitat és una altra i perque malgrat la llei electoral és la que és, espero que el poble empenyi als polítics que guanyin un escó, juntament amb  la convocatòria del referèndum per arribar a la independència i fer-ho democràticament, també comencin d’una vegada per totes, a canviar la llei electoral.

Clickeu ací !

Bròquil is OVER !
 

Tot aquest bosc de notícies no deixen entreveure el que ens passa cada dia. Dues dones joves assassinades, presumptament, en mans del seu company; dones maltractades i amb intents d’assassinat per part dels seus companys o ex-companys, nord, sud, centre, est, oest, de la península dita ibèrica on hi conviuen, més aviat malament, diferents nacions dins un mateix estat.
I el que cal fer és continuar denunciant aquesta violència injusta, cruel, sense sentit.

Costa trobar la notícia. El que passa dins a casa sempre és invisible. I totes les misèries de la vida segueixen vives, amagades. Por, angoixa, tristor. 

Les flors del bosc, dels jardins, de la llera dels rius, no s’acaben mai, sempre hi són.
És la meva eina per denunciar aquests fets cruels, injustos i difícls d’entendre.

Fotografia: Una flor en mig del desert d’un continent-país llunyà. RG. 2007.

 

Actualització – 09:16 matí. Llegeixo: Les emisions d’IB3 deixaran de veure’s al Principat. La cadena pública balear tancarà imminentment el seu canal pewr satèl.lit, que era el que redifonia TV3 a través del múltiplex públic català.

Els atacs contra la cultura continúen i ben aviat continuarem sense poder veue televisió del País Valencià i ben aviat des de les Illes.

….. continúa el post publicat aquest matí.

I continuem perdent pistonada …. la cultura al final de tot. Amb aquesta ‘regulació dels canals de la TV3 continuem perdent i molt. No entenc, gens ni mica, com han pogut fer aquest sargit de programar els espais per a infants i el Canal 33, en un sol canal ?

Thalassa desapareixerà i tots, tots, els programes divulgatius, d’història, de la natura, de la ciència, de l’espai, que hem estat admirant i gaudint al llarg dels anys d’altres televisions d’arreu del món amb doblatges magnífics al català; programes de viatges, de cuines, d’història, de natura, de fauna, de medi ambient, aquests programes que en el nostre país no poden fer-los. Són tan cars comprar-los i fer el doblatge ??? No són de producció pròpia, i no deuen ser tan cars, dic jo ! No ho entenc. Em direu que amb el nyap de la TDT podem trobar canals on podem veure aquests programes, sí, però estàn doblats al castellà, i jo visc en un país de parla i cultura catalanes. També els puc veure en anglès.

Ras i curt, han desaparegut, i al llarg de tot el dia ( des de les 6 del matí !!!) el Canal 33 ofereix programació infantil ( no són a l’escola ? ) i tot just a partir de 2/4 de 10 del vespre comença la programació per a adults, de producció de TV3 fins 2/4 de 4 de la matinada, quan ja fa estona que estàs dormint. Els documentals i els programes de divulgació han desaparegut. Especialment, estic molt emprenyada amb la supresió del programa Thalassa.

Tornem a mirar-nos el melic, i res de fora fronteres. Ni tan poc ni massa, existeix l’equilibri i no perdre pistonada, i gaudir de tot el bò que es fa en altres televisions, sobretot des de la BBC. Perdem qualitat, això ja és un fet.

I sempre la solució, cercar per internet, conectar-se i intentar retrobar-te amb aquests programes. No tothom, una gran majoria, gaudeix d’aquesta possibilitat.

Definitivament la cultura no és ‘productiva’, no cotitza. 

Fotografia: Cova del sudest asiàtic, Tailàndia. Programa de la BBC mostrant les descobertes i les belleses que d’altra manera ni les coneixes ni les veuràs mai. David Attenborough, productor.