Chào ông Viêt Nam

Ahir llegint la crítica del concert que va oferir l’Orquestra Filarmònica de Viena al Palau aquest cap de setmana, m’ha vingut a la memòria un concert de la mateixa Orquestra ara fa uns deu o dotze anys, dirigida en aquest cas per el gran Claudio Abbado.
Vaig aconseguir entrades barates, galeries d’orgue. Bona visió ….. d’esquena a l’orquestra, i només vaig poder gaudir del gest i la sensibilitat de Claudio Abbado. L’acústica, dolenta, és clar, però vaig gaudir-ne.

També em va donar una altra perspectiva del Palau. La platea i tot l’aforament ple de gom a gom. Cares avorrides, mig adormides i vaig copsar que poca gent va comprar entrades. El concert dins el cicle Palau 100, estava patrocinat per Ferrovial (¿?) i la majoria del públic eren ‘convidats’. Els preus de les entrades caríssims, com ja és habitual. El cas Palau encara no havia esclatat, evidentment.

Però és que els preus de les entrades de platea en aquest concert del propassat cap de setmana ha estat de 224,- Euros, una bestiesa i de les grans, i les entrades sense visió, 34,- Euros. Desconec si hi havia un patrocinador. El Palau era ple. Sembla que anar a un concert d’aquesta gran Orquestra Filarmònica de Viena només està reservat per els rics, els poderosos, els convidats dels patrocinadors.

Compro entrades per anar al TNC. Preu especial per a majors de 65 anys i jubilats: 32,90 Euros. Ja he cobert el cupo d’aquest hivern, potser podré aprofitar alguna oferta al llarg de l’hivern.

Aquestes són les perspectives per el poble que desitgi gaudir d’un temps de cultura, poesia, teatre, música, cinema. Ens quedem a casa, doncs ? Mirem la televisió ? Escoltem la ràdio ? Ens queden les Biblioteques, llibres, un pou de cultura, i que en els últims anys s’han extès a tot el territori del país. I els espectacles al carrer. Escoltar música als passadissos quan camines en els canvis de línia de metro o a la cantonada de qualsevol carrer. O els concerts que organitzen els centres cívics, les associacions, les parròquies.

I sempre em queda el consol de la música que he anat comprant al llarg dels últims sis anys a iTunes. Tinc bons altaveus. Música escollida per mí. Bona butaca. Tanco els ulls i sí estic al Palau ….. de casa meva.

 

Sí, torno a viure a casa. Un any i mig sense poder fer-ho. El foc, les pèrdues materials, moltes i valuoses emocional i sentimentalment, el sutge, les discusions amb l’assegurança, pintar, fer balcons nous, sostre. Posteriorment una intervenció quirúrgica agressiva, i amb final feliç. Poca mobilitat.
En tot aquest temps el que més he trobat a faltar ha estat el balconet, el cel, l’aire, els ocells, la llum i ….. la lluna.
Avui ja il.luminava el menjador i el passadís. Després de la pluja i el mal temps el cel, l’aire, són nets, clars. He vist les tòrtores volant amunt i avall contentes i m’ha semblat veure una merla, perduda ?. Els colors de les estelades als balcons del pati de veïns encara són desplegades, lluint la seva fermesa, convicció i il.lusió. La meva es va cremar. És al balcó des del dia 10 de juliol de 2010. N’hi ha una altra. En ‘borinotus’ (Temps d’incertesa (com tots), blocaire d’aquesta casa me la va regalar l’any 2010, i novament l’any passat, el 9 de juliol de 2011.

Estic pensant en fer una inauguració i obrir portes, com fan a Birmània/Myanmar i també a Viêt Nam; porta oberta al llarg de tot un dia, i entrar i sortir d’amics, coneguts, família, veïns. La taula amb bones menges i fer una cerveseta, prendre un te, un vinet, i petar la xerrada.

Benvinguts a la tardor. El temps és nostre, i cal aprofitar-lo i gaudir-ne en totes les circumstàncies, bones i dolentes.

Fotografia: Nit de lluna plena. Pati de veïns. Estiu 2010. RG.