Chào ông Viêt Nam

No han faltat les entrevistes, les adulacions, fer-se les fotografíes, trobada amb els birmans residents a França, sopars amb convidats especials. François Hollande, Laurent Fabius, Bertrand Delanoe, Nicholas Sarkozy, President de l’Assemblea Nacional, Simone Veil, Stéphane Hessel, Alain Delon. Entrevistes a la TF1. Un debat amb els estudiants de la Sorbonne on ha gaudit de la presència dels joves i ha pogut intercanviar idees i explicar la mancança d’eines i de drets que tenen els joves al seu país.
I ha tingut temps per visitar el Musée d’Orsay i el Museu del Louvre.
Aquesta estada a Paris es va organitzar a última hora perque no tenia previst anar-hi. Però a França al llarg dels anys han estat defensant la seva llibertat amb molta força i han tingut protagonisme, però a la vegada han mantingut els lligams amb la Junta Militar per part de l’empresa TOTAL, malgrat el boicot comercial.

Daw Aung San Suu Kyi ha tingut tres vides anteriors i avui comença la quarta.
La primera, el dia del seu naixement, l’assassinat del seu pare el General Aung San, heroi del seu país, el que va aconseguir la independència, quan tenia només dos anys; viure a l’Índia on la seva mare era Ambaixadora, educada en la més estricta tradició budista, combinant budisme i democràcia. Temporada llarga al Japó.

La segona, l’any 1964 quan va ser a Oxford. Estudiant. Es casa amb Michael Aris. Té dos fills. Vida plàcida d’estudiant, d’Universitat, mare de família, entorn anglès, els colonitzadors del seu país. Viatges a Butan, Tíbet, New York.

La tercera, primavera de l’any 1988 quan una trucada de telèfon de Yangon a Oxford li demanen de tornar a Birmània/Myanmar per cuidar la seva mare ja molt malalta. Deixa casa seva, els seus dos fills, petits encara, i el seu home.
Revolta del 8.8.1988 i la gent li demana que encapçali un grup polític la NLD (National League for Democracy) per tornar a la democràcia i lluitar contra la dictadura. Eleccions que guanya per majoria absoluta, no acceptades per la Junta Militar i comencen els seus empresonaments a la casa familiar de la 54 University Road. Solitud, silencis, humiliacions, crítiques, acusacions, manca de llibertats, lluita pacífica per retornar la llibertat i la democràcia al seu país, defensa dels drets humans. Premi Nobel per la Pau, Premi Amnistia Internacional, Premi Sakharov, Premi Internacional Catalunya i tants i tants d’altres.

La quarta vida, embrionària,  10 de novembre 2010 quan va ser alliberada, i definitiva després d’aquest viatge a Europa. És ja la prova definitiva que sí, que té uns anys per davant claus per l’esdevenir del seu país. Un país en l’absoluta ruina, problemes ètnics, enfrontaments, més de 130 ètnies diferents, educació zero, treball res de res, sanitat de cap mena, infraestructures per fer, recursos naturals importantíssims, i uns militars que s’han acostumat a viure bé, com a ‘reis’, amb privilegis i riquesa, i uns països estrangers que s’han acostumat a extreure tot el que poden per els seus propis beneficis.

Ara és quan es veurà aquesta diferència  entre ‘la ètica de la consciència’ i que es pugui transformar en ‘la ètica de la responsabilitat’. Nelson Mandela i Vaclav Havel ja ho van patir. Daw Aung San Suu Kyi és diputada i el seu partit només té 44 escons davant quasi 600 dels militars de fet i militars convertits en civils. El temps, que ha de mesurar bé, aquest temps que ella ha tingut al llarg de 24 anys en arrest domiliari la majoria dels anys, i que ara ha de poder canviar en reunions de 30 minuts o fets de 30 segons. Tot està per fer i tot és possible.

Ja hi haurà temps per veure si efectivament els canvis han arribat i continuaran a Birmània/Myanmar, i temps per fer crítiques, de discutir, de negociar, de conversar. Penso que se l’hi ha de donar la oportunitat de viure aquesta quarta vida.

M’han dit que a Yangon/Rangoon la gent s’està mobilitzant per fer la rebuda més gran que recorden al país a una persona i que ja comencen a cercar lloc al costat de la carretera que va de l’aeroport a casa seva. Bona part dels militars són contraris a ella, és la seva enemiga natural des de fa mols anys, però hi ha una altra part de militars que volen obrir finestres i són conscients que només ella al capdavant, el país podrà tornar a ser vist amb bons ulls al món i rebre l’ajut necessari perque el poble tingui una vida millor. No han pogut trobar una ambaixadora millor, i ho saben. El poble és al seu costat, des de sempre. Ha estat, és i serà la seva esperança. I els militars això també ho saben, i els països veïns també (Índia, Xina, Tailàndia, Bangla Desh).
Aquesta vegada sí que tornarà al seu país. No li posaran cap barrera. Tornarà a la 54 University Road, casa seva, la de la família i que necessita urgentment ser reparada i una rehabilitació com cal.

Bon viatge de tornada a Birmània/Myanmar.

Fotografia: Admirant un quadre de Van Gogh al Musée d’Orsay.  Getty Images. 
Quantes vegades haurà somniat aquest moment ? Perque davant de tanta bellesa, els sentiments i la lluita s’enforteixen.

Arxiu: Trobada a Paris. Laurent Fabius, Ministres d’Afers Estrangers, Stéphane Hessel, Simone Veil, Alain Delon.

Arxiu: La liberté guidant le peuple. Davant del famós quadre d’Eugène Delacroix.

Reconstruir la màquina  de Turing amb peces de LEGO ha estat tot un repte i mereixedor de publicitar-ho en els blocs.

La màquina de Turing feta realitat.

The Turing Machine Comes True per CNRS

Tots dos han passat anys dolents, molt sols, sense la mare i difícil d’entendre que la mare va escollir quedar-se a Birmània i no marxar al seu costat.

Una reflexió : Charnvit Kasetsiri és historiador, de Tailàndia, i ha rebut enguany el prestigiós Premi Fukuoka per difondre la cultura, la història del sudest asiàtic. Ha manifestat que ja és hora que a Tailàndia es tingui encara el concepte ‘d’enemics del país’ als habitants de Myanmar/Birmània. Això dificulta i molt les relacions dels dos països i els que ho pateixen són els més de 350.000 refugiats que malviuen a les seves fronteres, sense saber on anar, si al seu país o a Tailàndia. Myanmar/Birmània és l’enemic ancestral de Tailàndia, i els mateixos tailandesos consideren als birmans com éssers inferiors, amb poca cultura i menys capacitat per el treball. Charnvit Kasetsiri escriu que cal considerar i veure Myanmar/Birmània com un país amic i més ara quan sembla que han obert finestres cap a la llibertat.  S’han d’oblidar dels herois i heroines de les diferents guerres entre els dos països al llarg de 400 anys. Això és el passat.
Manifesta que Myanmar/Birmània ha produït dos líders mundial de renom, el senyor U Thant, Secretari General de les Nacions Unides a la dècada dels 60 del secle passat, i Daw Aung San Suu Kyi, Premi Nobel per la Pau.
Ella té ara una meta molt difícil que és arribar al final de la carretera de la democràcia en el seu país. El senyor Charnvit confia en Aung San Suu Kyi i també en el President Thein Sein. Jo encara tinc el meu escepcisme. Molts anys de dictadura militar (1962 – fins avui) han deixat un país  en la ruina total, en cultura, coneixements, desenvolupament, educació i una èlit amb arrels militars no deixarà el camí fàcil. La por de perdre els seus privilegis pot provocar veritables estralls.

Avui marxa a Paris, en tren, on arribarà aquesta tarda. Té una agenda plena, visita al President François Hollande, Alcalde de Paris, Assemblea Nacional i del Senat, conferència-debat a la Sorbona, encontre amb birmans i representants de les ONG.

L’Alcalde de Paris li atorgarà el títol de citoyenne d’honneur de la ville de Paris. Aung San Suu Kyi symbolise le combat contre une dictadure à tous égards caricaturale, le courage et la résistance ‘a l’oppresion et sa visite constitue un message de confiance dans l’avenir du pays.

Per cert a Oxford va rebre de mans del senyor Xavier Rubert de Ventós el Premi Internacional Catalunya atorgat l’any 2008 juntamenty amb una carta del President de la Generalitat. Una petita menció als diaris. Una fotografia. Tot discret. Sense importància. 

Fotografia: Daw Aung San Suu Kyi acompanyada dels dos joves diputats, Zayar Thaw i Nay Chin Win, del seu partit polític la NLD, i que l’acompanyen en aquest viatge a Europa. És una classe magistral per a ells i recomfortant per a ella de veure els joves que continúen en la lluita.

Arxiu: El Primer Ministre David Cameron divendres passat. (Retallades fins i tot per comprar paraigües ……..)
Aung San Suu Kyi amb el líder laborista Mr Ed Milibrand, avui, dimarts, pel matí.

La qüestió és fer-se una fotografia …….

Però, hélas ! En l’informatiu passen la notícia d’una manifestació de gent que és contrària a aquest projecte. Quans minuts ? Cap, no ha arribat ni als quaranta segons i han mostrat una pancarta gran, i els portadors d’algunes pancartes quan encara no havia arribat el gruix de la gent. Han fet alguna entrevista per saber què en pensen ? Sí, ho he vist que feien un parell d’entrevistes, però la censura ha tornat a funcionar i no les han passat. Continúa doncs la censura, una mica menys, però censura al cap i a la fí.

Menys usura i més verdura. Més Silicon Valleys i menys Casinos.
Més educació i menys tractes amb gent sospitosa.

Llegir l’article de The New York Times publicat a VilaWeb cal fer-ho. Aquest senyor de Las Vegas és el que paga totes les campanyes polítiques de l’ala més dretana del Partit Republicà dels EE.UU. Compte !

Els manifestants ens hem vist protegits per, cinc, deu, fins a quinze furgos i no sé quants mossos. Quan ha començat ja la manifestació, cassolada, i moviments, els mossos han sortit de les furgones per a protegir-nos millor. Alguns s’han tapat les cares. Sí, la veritat tots els que hi erem feiem cara d’esvalotadors i antisistema … ups!

No es podia pujar per el carrer de Santa Teresa, ‘perque hem de protegir l’edifici, seu central, de CiU’, m’han dit. Baixar sí que es pot fer, però pujar no. Quan he anat pels Jardinets fins al carrer Bonavista a comprar una aigua m’he trobat a un senyor polìtic de CiU. Hem parlat. Amb qui havia de parlar ? Els que protesten ? Hahahaha ! (Riure). Passa el mateix que amb Port Aventura i miri quin gran negoci !
Vostè segur que és de El Prat. Doncs no. Sóc de Barcelona de tota la vida ……. És el millor projecte que tenim per oferir al poble de Catalunya i podrem donar feina a milers de persones. 
Impossible continuar parlant. Tenen el discurs ben après i no es salten cap paraula.
Baixo pel carrer de Santa Teresa. Sense problemes. És clar, la porta del darrera és aquí, i si no puja ningú, participant de la manifestació, aleshores els polìtics poden sortir tranquil.lament. Quina por que fa la societat civil, ostres !

S’improvisa una marxa i donem un parell de voltes per la Plaça del Llapis i es va fent palès el nostre rebuig a aquest projecte. 

Mentre els no sé quantes furgones dels mossos continúen vigilant un edifici gens històric i un parell de guàrdies municipals van anotant el nombre de persones que hi havíen a la manifestació. He escoltat que discutíen entre ells dos …. 300, no 400, potser una mica menys, diguem 200 i ja està. Jo crec que hi ha més de 500 persones.

Em sento desprotegida i gens feliç de viure en aquest país.

Tot és opac, fet d’amagat, no dir res a ningú. Un projecte, cuinat, beneït i amb ganes de fer-se realitat, per un sol grup de gent, un sol partit i pot ser altra gent que especula i vol diners, d’esquenes al poble i a la societat civil. 

Per si algú vol saber quins són els set pecats socials, citats per en Mahatma Gandhi, al diari ‘Young indian’ l’any 1925:

Política sense principis.
Riquesa sense treball.
Plaer sense consciència.
Educació sense caràcter.
Ciència sense humanitat.
Comerç sense moralitat.
Religió sense sacrifici.

Si no s’ha comès cap d’aquests pecats o es poden cometre, tireu la primera pedra …..

Doncs bé, tornant, a l’informatiu notícies del migdia:  Res d’informació de la gent que era a l’aeroport protestant, res de l’informació que grups de manifestants, pacífics, davant de la porta dels VIPS han estat identificats per els Mossos d’Esquadra, res d’informació de la gent que ha anat al Parc Agrari, res de la societat civil, en definitiva.

Això sí, declaracions dels polítics representants en el Parlament de Catalunya, totes, excepte les de CiU perque no estaven ”localitzables”.

D’això en dic menyspreu a la societat civil, censura informativa flagrant, una democràcia empresonada. Molta vergonya.

Avui ens veiem al carrer de Còrsega no. 331, a les 7 del vespre. Ens demanaran les nostres dades ? Podré exercir el meu dret de discrepar pacíficament ? Ja us ho diré.

Catalonia is not Nevada. Adelson Go Home. More farmers and less casinos!
We are unemployed, not stupids !!!!!!

Fotografia: Manifestant a l’Aeroport de Barcelona – T1.  Diari Ara.

Després de llegir, primer, les manifestacions del President de la Generalitat senyor Artur Mas implicant un partit polític, concretament, ICV, acusant de ser al darrera del moviment i no voler el progrés per Catalunya, no puc més que fer un copiar i enganxar en el meu bloc, de la nota de premsa publicada avui mateix per la Plataforma Aturem Eurovegas.

En el meu apunt d’aquest matí ja ho he manifestat; els polìtics treballen molt i molt malament. Aturem Eurovegas és una plataforma civil des del primer moment, i si els partits polítics reaccionen tard i malament i s’hi afegeixen, doncs benvinguts, però la plataforma és la que és. Paga la pena tornar a escoltar l’Alcalde de El Prat de Llobregat. Més clar, impossible.    – Clickeu Ací –

Finalment, em dol que el diari VilaWeb que considero casa meva no hagi fet cap seguiment, ni tan sols informar d’aquest projecte que tan i tan defensa el Govern de la Generalitat com la ‘mega solució’ per acabar amb els problemes del país. És  un projecte mastodòntic a l’alçada o més dels que s’han fet fins ara i han portat el nostre país on som.
       
Més Silicon Valleys i menys Casinos. 

Ens veiem al carrer de Còrsega, demà, a les 7 de la tarda, seu central de CiU, partit polític que sí dona ple suport al projecte des del Govern de la Generalitat.

NOTA DE PREMSA

24 de juny de 2012

Davant de les recents insinuacions[1] que Iniciativa per Catalunya Verds està darrera de la Plataforma Aturem Eurovegas, fem el següent aclariment públic:
La Plataforma va surgir de la iniciativa de la Plataforma S.O.S. Delta del Llobregat, fundada pels següents col·lectius ecologistes i conservacionistes: DEPANA, Ecologistes en Acció, els grups locals de SEO/BirdLife i WWF, informadors de la Reserva del Delta, i asociacions com Ciència Oberta, Salvem Oliveretes i Salvem la Zona Agrícol’Ha, tots ells políticament independents.

El dia 2 de març l’esmentada Plataforma va convocar una reunió oberta, davant les preocupants notícies sobre la instalació del macrocomplexe conegut com Eurovegas al Delta del Llobregat.

En aquesta reunió es van posar les bases per a la creació de la Plataforma Aturem Eurovegas, a la que es van adherir entitats de tot tipus: ecologistes, associacions de veïns, assemblees de barri, cooperatives de consum, plataformes cíviques, sindicats i partits. Aquests últims mai han tingut protagonisme dins de la Plataforma, i no han marcat les línies d’actuació de la mateixa, ja que aquesta funciona de forma assembleària i tots els i les membres tenen la mateixa veu i vot en la presa de decisions.

Això ha quedat palès durant tota l’activitat de la Plataforma, on els partits no han estat esmentats en la nostra comunicació (veure les notes de premsa al web[2]) ni han parlat en cap moment en nom de la Plataforma, sinó que han fet la seva campanya en contra del macroprojecte com tantes altres organitzacions adherides. Cal destacar que dins de la Plataforma hi ha molts partits diferents (com es pot veure a la llista d’adhesions[3]) i inclús persones afiliades, simpatitzants i/o votants de partits favorables o encara no posicionats vers Eurovegas.

Potser qui hauria de donar explicacions sobre la seva independència és el Govern de la Generalitat; en concret, respecte el paper del lobby empresarial[4] i del lobby jueu català[5] en el decurs de les negociacions amb Las Vegas Sands Corporation. La Plataforma també demana un aclariment sobre quins interessos tenen empreses afins a CiU perquè el megaprojecte promogut pel magnat Sheldon Adelson (investigat als Estats Units per soborn i relacions amb la màfia[6]) vingui a casa nostra.

Aturem Eurovegas – web Plataforma 

Ahir nit va ser d’estrena; una taula i cadires a la petita terrassa del pis mirant al carrer i el cel com s’omplia de llumetes dels coets. Unes guirnaldes i un fanalet. És recomfortant poder seure a l’aire lliure i molt plaent fer el sopar de Sant Joan, pensar un desig, beure una copa de cava molt fresquet i menjar un tros de coca. Dos altaveus ens regalaven bona música mentre les converses eren continuades i plàcides.

Estrany …. sí, perque les tempestes que estem vivint últimament, i les que vindran, en relació a la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre esdevenir com a poble,  el treball, les injustícies, la mala política, de sobte, en aquesta nit màgica s’han apaivagat. Quan tens la llibertat de gaudir de moments feliços, aquests són els que importen en aquest moment. Fer un reset immediat.

Avui pel matí el reset continúa. Placidesa i mirar al cel. El passeig pels carrers del barri ha estat una delícia per en Monty, que, ell sí, ho va passar força malament ahir nit. No, el Monty, un ”avi-petaner”, no està per les noves tecnologíes, ni resets, ni res, ell només vol fugir del soroll dels trons, coets i mascletà.

Fotografia: La coca a punt. Sortida del forn del Vallès Oriental. RG

Però aquest vídeo que he trobat és boníssim. Enregistrat en els Proms de Londres l’any 2007. Interpreten ‘Mambo’ de Leonard Bernstein. Enguany, avui i el dia 26 d’aquest mes tornaran a actuar a Londres després de cinc anys i les entrades als seus dos concerts s’han esgotat. No n’hi ha per menys en veure aquest video !

José Antonio Abreu ha estat l’impulsor d’un sistema musical per educar els infants de Veneçuela. Gran músic i pedagog, va fundar aquest sistema l’any 1975.
Sistema Nacional de las Orquestas y Coros Juveniles e Infantiles de Venezuela.
— Primer passió, després refinament — afirma el senyor Abreu. Molts països han copiat aquest sistema, no només d’Amèrica del Sud, també europeus i als EE.UU.
                                    
El resultat és aquest video. Disfruteu d’aquest Mambo, de la banda sonora de West Side Story, com l’he disfrutat jo mateixa. 

Fotografia: Gustavo Dudamel en plena acció ….

Només heu de fer un click a  …..     – ACÍ – 

Una fotografia sorprenent del dia d’ahir; la trobada per primera vegada del Dalai Lama i Daw Aung San Suu Kyi, dos Premis Nobel per la Pau. Ella política i budista theravada, el Dalai Lama cap del budisme Mahayama. Però tots dos, a la fí, seguint la les ensenyances de Siddharta Gautama. Aquesta trobada, fora de protocol i de l’agenda, per un desig manifestat per tots dos.

London School of Economics (la City), la BBC (comunicació internacional), Clarence House, Príncep de Gal.les (la Corona), 10 Downing Street, David Cameron (Commonwealth) i finalment el Parlament, les dues Cambres, dels Lords i dels Comuns.

En aquest Parlament és on s’ha adreçat als representants del Regne Unit i on ha tornat a insistir en demanar ajut per el seu país per part de les democràcies occidentals, de qui espera el seu suport per aquesta nova Birmània/Myanmar. Si no ho aconsegueixen en aquests propers anys, hauran perdut el tren i tornaran a patir una llarga espera, com ha succeït fins ara.

Però ella sap molt bé que parlar a Westminster cal elogiar sense miraments el sistema parlamentari, la política, les llibertats del Regne Unit. En aquest moment va aparèixer la dona política. Ho va fer, no va decebre a ningú. Va aconseguir un somriure de les 1,400 persones assistents en aquest acte: M’agradaria que el nostre Parlament s’assemblés una mica a Westminster. El nostre és massa formal, no hi han interrupcions. Westminster és viu i informal.

Va ser un moment històric, cert. Daw Aung San Suu Kyi pot considerar-se ja, la primera dona no britànica (la primera evidentment ha estat la Reina) sense ser ni cap d’estat ni primera ministra, que ha parlat davant els representants del Regne Unit en aquest fantàstic edifici que és Westminster.

El grup Iuventus Quartet and Ensemble va interpretar música de càmara i sembla que van interpretar el canon de Pachelbel com tres vegades. Simon Hogagart de The Guardian es pregunta si podem imaginar-nos a Daw Aung San Suu Kyi a Westminster, escoltar tota l’estona aquesta música, repetitiva, en aquest el seu primer viatge a Europa havent passat més de 15 anys d’arrest domiciliari !

La seva estada a Londres fins diumenge dia 24 de juny. Marxarà a França, un altre país colonitzador. Última etapa del seu viatge per Europa. El cap de setmana encara té activitats per fer, algunes de molt interessants, però s’han acabat les de gran voltatge.

Recordo ara, el que va dir a Oxford, després de rebre els elogis del Public Orator, Professor Richard Jenkyns: El que recordo dels meus anys d’estudiant a Oxford, va ser que em van ensenyar a respectar a les persones arribades de tots els països del món.

En un món occidental en declivi, crec que hauríem de respectar més el món asiàtic. Rudyard Kipling va escriure ”but there is neither East nor West … when two strong men stand face to face”. En el cas de The Lady, Daw Aung San Suu Kyi, podríem adaptar aquestes paraules .. and there is both East and West, when one strong woman faces the generals and the world.

– No existeix ni l’Orient ni l’Occident, quan dos homes forts es troben cara a cara.-
– I sí, aquí està l’Orient i allà l’Occident, quan una dona forta planta cara als generals i al món sencer.-

Fotografia: El Dalai Lama i Daw Aung San Suu Kyi. Primer encontre a Londres. AP.

Arxiu: Majestuós Westminster. Getty.
          

Més i més tristor, ràbia, impotència. I el meu sincer condol per aquest nou assassinat.

Avui no hi han flors. Hi ha un arbre nu, mort, però ni s’enfonsa ni ha caigut. Sempre el veus així tots els díes de l’any. En èpoques rodejat d’aigua i d’altres en un terreny sec.
Hi ha persones que viuen mortes, fins que la crueltat i la violència les mata definitivament, sense haver rebut cap altre opció.

Fotografia: Amarapura, Birmània. RG

La lectura ha estat feta, com mana la tradició, totalment en llatí. A Oxford i altres Universitats utilitzen la llengua històrica de l’oest del continent europeu per les cerimònies de lliurament de doctorats i graduacions que anomenen Encaenia. 

El Professor Richard Jenkyns, the Public Orator, ha presentat Daw Aung San Suu Ky, Doctor Honoris causa: Praesento stellam orientalem.

Mai havia escoltat una cerimònia tan llarga en llengua llatina i accent anglès. Ha estat solemne, preciós. Daw Aung San Suu Kyi s’ho mirava com si estigués en un altre món, o, potser feliç per retrobar-se amb Oxford on va viure uns anys molt feliços com estudiant i mare de família. Trencant la tradició i el protocol, ha estat convidada a adreçar-se al públic, cosa que ha fet en un discurs magnïfic i emotiu de quinze minuts.

Per els que us agrada escoltar a persones que tenen una facilitat innata de fer ús de la paraula, i en aquest cas, en una llengua no materna com és l’anglès, us recomano de treure una mica del vostre temps i escoltar aquest discurs. El link el teniu …. vull llegir la resta …. i l’enregistrament és de la mateixa pàgina de l’Universitat d’Oxford.

David Cornwell (John Le Carré), també honorat en l’apartat de literatura, Daw Suu l’ha mencionat en el seu discurs. — Quan era en arrest domiciliari, els llibres de John Le Carré em van ajudar a obrir finestres, perque eren viatges per un món divers ple d’idees i pensaments. —

En una altra part del discurs, menciona que en el seu primer viatge després dels llargs anys de confinament, Tailàndia, va estar al.lotjada en un hotel a Bangkok anomenat Shangril.la. En el llibre ‘Lost horizons’ aquest mític paradís de Shangril.la és descrit com 
‘something a little like Oxford’ – una mica com Oxford.

En veure les fotografíes que li han fet en acabar la cerimònia, al pati, crec interpretar en la seva mirada i el somriure, que aquest 7è dia a Europa ha estat el més feliç, a l’igual que els anys que va viure a Oxford.

….vull legir més …

Fotografia: Aung San Suu Kyi, Professor Richrd Jenkyns i John Le Carré. La mirada …..
Arxiu: Comitiva de camí al Sheldonian Theatre. 
          Somriure.
http://podcasts.ox.ac.uk/aung-san-suu-kyi-honorary-degree-acceptance-speech-vide 

Després del Forum Oslo va volar directament a Dublin, en un jet privat, suposo pagat per Bono, que la va acompanyar. Dublin ha estat una parada molt significativa. He estat mirant imatges en directe, d’altres no, llegint opinions, articles, vist fotografíes. De fet, a Dublin, ha recollit dos premis importants, un mundial, d’Amnistia Internacional i l’altra simplement per ser ‘Ciutadana lliure de Dublin’. 

Ahir vespre, evidentment, no van fer cap retransmisió en directe des del Teatre Bord Gáis Energy Theater. Masses interessos. Ara, el concert tenia un cartell de primeríssima línia i el que va ser més important, Aung San Suu Kyi va rebre el Premi Internacional d’Amnistia Internacional de l’any 1991 i que no va poder recollir en persona. Va fer un discurs curt d’agraïment. He vist en les fotografíes publicades que també va actuar Zarganar – clickeu ací – tot un personatge i gran artista. Empresonat diverses vegades per explicar acudits com ell sempre diu. Bono en el centre de les critiques, autor de la cançó dedicada a ella ”Walk On” i que va cantar en la seva última gira mundial. La majoria del públic dels seus concerts en gira mundial, ni tan sols sabia on ubicar Birmània/Myanmar i per descomptat no en sabíen res d’Aung San Suu Kyi. Bono va ser per uns mesos un bon ambaixador de Birmània/Myanmar. 
I una de les moltes frivolitats de’n Bono en el dia d’ahir, li va regalar les seves ulleres a Suu Kyi !!  

En les mirades i el posat de Daw Suu vaig intuir certa vergonya, no trobar-s’hi còmoda.
Els seus anys de solitud, aïllada del món exterior, li han proporcionat una fortalesa excepcional i sap quan i com fer brillar la seva llum, obrir-se al món i expresar el que vol que tothom escolti, dins i fora del seu país.

Al capvespre a 3/4 de 9, hora d’Irlanda, va sortir en comitiva de l’Ajuntament de Dublin, acompanyada de l’alcalde senyor Andrew Montague, la senyora Mary Freehill l’alcaldessa de quan la van atorgar el premi  l’any 1999, i el senyor Colm O’Gorman, Director Executiu d’Aministia Internacional a Irlanda. Al só de la música del féadog (flautí irlandès) interpretant una cançó tradicional, van pujar a l’estrada. En acabar la cançó, l’intèrpret, Liam Ó Maonlaí, va saludar a Daw Suu efusivament, molt, amb una abraçada sincera i llarga, i ella es va sorprendre, però va agraïr aquest gest espontani, fet amb el cor, sincer.  Liam gran intèrpret i músic, coneixedor de les músiques tradicionals d’Irlanda, dels aborígens australians, de l’Índia. Excel.lent cantant, pianista, compositor. Poc conegut en el nostre país. Ha estat una gran descoberta, perque com sempre faig, vaig contrastant les notícies, qui són les persones que aparèixen, i he pogut veure uns quants videos de Liam Ó Maonlaí i ja el tinc en el meu grup d’artistes favorits.

La comitiva va tornar a l’Ajuntament sense aquella organització perfecte dels anglesos, sense aquella fanfàrria, sense el glamour. Segur que es va trobar molt millor que unes hores abans.

Tard, ben entrada la foscor, va volar a Londres i directament, suposo, a Oxford. La família, els vells amics, l’esperen. La resta de díes ja seràn més protocolaris i per el que he llegit i m’han comentat, ja comencen els trons entre els partits polítics.

Segurament li hauran informat que a Yangon, més de tres mil persones, sota una pluja monsònica temible, la gent va celebrar el seu aniversari com tots els anys i dins la seu del seu partit, la NLD, van bufar l’espelma i van menjar el pastís, aquest sí, fet a Birmània/Myanmar.

Fotografia: Liam Ó Maonlaí / Daw Aung San Suu Kyi. Dublin. Capvespre 18.06.12

Arxiu: Signant en el llibre ‘Freedom of Dublin.
          Pastís d’aniversari irlandès.

Avui he tornat a gaudir de la web cam del Ministeri d’Afers estrangers del Govern de Noruega i he pogut seguir l’apertura del Forum d’Oslo amb tota nitidesa. El discurs de Suu Kyi ben construït, sense llegir, sabent en tot moment el que havia de dir. El Ministre d’Afers Estrangers de Noruega, impulsor i organitzador del Forum, senyor Jonas Gahr Store, sentat entre ella i Bono, el cantant d’U2. Bono ha participat en l’apertura del Forum com a representant d’Amnistia Internacional i avui mateix viatjaran a Dublin on al Teatre Bord Gais Enery se celebra el concert Electric Burma i Daw Aung San Suu Kyi recollirà el Premi atorgat l’any 1991 per Amnistia Internacional de mans de Bono i després el premi de la Ciutat de Dublin ‘Freedom Dublin’ de mans de l’alcalde a la Plaça Grand Canal.

El Forum Oslo compleix deu anys. I enguany ha organitzat un debat molt interessant i han estat convidats més de 100 persones, entre mediadors, polítics i activistes d’arreu del món, tots ells i elles, actors principals en l’actualidad en processos de pau de diferents conflictes, i n’hi han molts.

El Sr Store, Daw Aung San Suu Kyi i Bono han participat en l’apertura del Forum i hi ha hagut debat : Changing the unchangeable : the role of dialogue in transition. Canviar el que no es pot canviar : dialogar en la transició.

Suu Kyi ha estat brillant. Un discurs ben el.laborat, sense papers, segura de sí mateixa.
No, no tinc cap animadversió contra els militars. Sóc filla de militar i els pares em van enseyar a respectar-los. Hem de dialogar amb ells, fer-los veure que han portat el país a la misèria, i jo sé que hi han militars que volen servir al país. Crec en les paraules del President Thein Sein. Òbivament som l’oposició, l’única, no n’hi d’altre dins el Parlament, molt pocs escons, 44, davant centenars. Només necessitem que un militar diputat pugui votar amb nosaltres i es produirà un efecte-cadena. Els hem de convèncer.  No he fet cap sacrifici. Jo vaig escollir, així de senzill. No puc prometre res, perque no sé si és possible. No puc enganyar al poble fent promeses que sé que no es poden complir, per ara. Sóc política i el que he de fer és motivar a la gent, al poble, que sigui crític, que entri en política. Les inversions que puguin arribar, només per extreure i recollir, sense sembrar, jo en diria que són espoliadors. Aquests no els volem ni els desitgem. La violència i els morts a l’Estat Rakhine ha estat i és un problema greu. Però s’ha de cercar l’orígen dels fets, el per què. Bangla Desh també té responsabilitats, com Birmània. No existeixen lleis d’immigració. La frontera és un niu de conflictes. Entren i surten gent. Cerquem la llibertat i la democràcia, i els drets per les minoríes. Sí, en el meu partit la violència no existeix, no figura en els nostres estatuts, però no per això hem de rebutjar els grups que han escollit aquesta via per lluitar per la llibertat. No hi estem d’acord, però no els ignorem. Intentem fer-los comprendre que les ferides obertes en un conflicte fent ús de la violència, tarden molt a guarir-se, molt de temps. Fer una lluita pacífica, de resistència, sense armes, vol dir molt de temps, molt, però les ferides es curen ràpidament.

A la conferència de premsa, m’he emocionat en escoltar la pregunta d’un periodista que ha parlat de l’oblit de la comunitat internacional quan els conflictes s’allarguen i ja no hi paren cap atenció, com és el conflicte del Sahara Occidental i el poble sahauri. Ha contestat que sí, que existeix un cert oblit per part del món en els conflictes no resolts. Cal perseverar, i persones com vostè són les que aconsegueixen que el món no oblidi aquests conflictes. Oblidar vol dir en certa manera morir a poc a poc.

Mentre en un lloc a Mèxic polítics de països importants d’arreu del món parlàven de mercats, diners, rescats, crisi, deutes, bancs, en aquesta Ciutat de Bergen es parlava de drets humans, de mediadors, de diàleg, de processos de pau, d’ajuts humanitaris, d’educació, de combatre la fam. A Mèxic una gran despesa, hotel de luxe, dinars, sopars, viatges, a Bergen una sala petita de l’Ajuntament, reunions, i molta feina per fer.

Aquest vespre ja era a Dublin. Ja serà una altra crònica. Demà 19 de juny celebrarà el seu 67è aniversari. Recordarà els dies d’empresonament domiciliari com la gent al.lunyada de casa seva feia volar un colom i omplíen gots d’aigua del llac per celebrar el seu aniversari. Aquest vespre he vist per la RTE irlandesa com li han ofert un pastís d’aniversari, perque ara a Birmània, ja som a 19 de juny.

Fotografia: Reunió amb la comunitat birmana a Bergen. Getty images.

Dues dones més. Els han arrabassat el seu dret de poder continuar vivint.

Uns crims execrables. Molta tristor i el meu sincer condol a les famílies.

Unes flors, dues, dok champa-plumeria-frangipani, caigudes de l’arbre, a les escales d’un temple en un país llunyà.