Ja s’ha creuat la línia vermella. El Govern de la Generalitat de Catalunya continúa amb aquest projecte vergonyant i repugnant. Destruir territori, un parc agrari, fer desaparèixer el país. 
Aquesta tarda he estat a la Plaça Sant Jaume. Una alta participació. Molt d’ambient, gent emprenyada. M’ha sobtat veure tres mossos davant la porta del Palau de la Generalitat (a banda de dos cotxes plens de mossos al carrer del costat), ulleres negres, vestits de negre i vermell, braços creuats, cames separades, posició xulesca, demostrant que ells són els més forts i són els guardians. Qui hi havia a la Plaça ? Gent corrent, de tota mena, infants, avis, àvies, tiets i tietes, joves, pagesos, jubilats. He comprat per un Euro una flor de carxofa preciosa i una banderola per penjar al balcó.
També han vingut polítics; socialistes d’incògnit, d’Esquerra Republicana, d’Iniciativa, periodistes.  
Aquesta ha estat la primera de les manifestacions. Sembla que aquest senyor ianqui, mafiós, vindrà el proper 24 o 25 de juny (no ho recordo) i la Plataforma prepara una benvinguda on hem de participar-hi tots.

Mirant el Palau de la Generalitat m’ha entrat com un mal de panxa i un sentiment d’angúnia, pensar com aquest senyor ianqui mafiós va entrar en un cotxe luxós dins el Palau del govern del meu país per negociar la construcció d’una mena de Las Vegas en un Parc Agrícola, al costat del Delta del Llobregat, per acabar d’ofegar el territori. Ep, que aquest senyor ianqui mafiós accepta el territori que el govern del país li ha proposat. Aquest govern que ha decidit que el millor emplaçament és al Delta del Llobregat, al Parc Agrícola de les poblacions de Viladecans, Sant Boi i El Prat.
De llocs de treball se’n poden aconseguir de moltes altres maneres, però aquesta no, vendre el país a un mafiós i no ajudar a treure tot el bò que tenim, ho sento molt, però no hi estic ni d’acord ni ho accepto, i lluitaré perque no sigui possible, si és que finalment es decideix de fer. 

ATUREM EUROVEGAS – Salvem el Delta del Llobregat.

Manifest ….. llegir més.

 

Plataforma Aturem Eurovegas

Salvem el Delta del Llobregat

En castellano

In English

Les entitats i persones signants, davant els rumors i informacions periodístiques sobre el projecte anomenat “Eurovegas” que el Govern de la Generalitat estaria negociant amb el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson (Las Vegas Sands Co.), consistent a construir un macro-complex de joc i oci, a l’àrea metropolitana de Barcelona, molt probablement a la zona agrícola del Delta del Llobregat,

MANIFESTEN la seva oposició a l’esmentat projecte per les següents raons:

• El projecte Eurovegas aprofundeix en un model de creixement econòmic basat en l’especulació urbanística i financera. El projecte podria representar una de les majors inversions de la història de Catalunya en aquest sentint, portant-nos a perpetuar un model que es troba entre les causes principals de la crisi econòmica que pateix el nostre país.

• Al contrari del que ens volen fer creure des del Govern de la Generalitat, el negoci principal d’Eurovegas serà el joc, i no altres sectors com el de les convencions. Segons l’informe anual de Las Vegas Sands (Annual Report 2010)1, el 75% dels ingressos de l’empresa provenen del joc als casinos, mentre que els ingressos en hotels, convencions i altres no arriben al 25%.

• El negoci del joc i el model d’oci que comporta tant sols genera beneficis a la multinacional implicada, sense aportar beneficis reals als territoris propers ni a les seves empreses. L’Estat de Nevada, on es troba Las Vegas, és el primer en taxes d’atur i el tercer en criminalitat violenta de tots els EUA.

• El model de mega-casinos porta associat inevitablement greus efectes secundaris, com l’augment de la corrupció, les màfies, les drogues, la prostitució i les ludopaties. Reconeguts experts en la matèria (com Roberto Saviano) han alertat que Eurovegas suposarà un fort pol d’atracció per a la màfia internacional.

• És poc creïble que Eurovegas pugui aportar els 260.000 llocs de treball que es prometen. Segons l’informe anual de Las Vegas Sands Co. (Annual Report 2010)1, els quatre megacomplexos que té actualment la companyia al món, donen feina només a 36.000 persones. De fet, tot el sector del turisme (hostaleria i restauració) a Catalunya ocupa a un màxim de 350.000 persones en els aproximadament 500.000 llits hotelers. Les xifres que es prometen per Eurovegas són, senzillament, impossibles. És lamentable com s’està utilitzant la desesperació de la població a l’atur per a justificar socialment aquest projecte.

• La ubicació d’Eurovegas al Delta del Llobregat vulneraria la planificació urbanística i territorial que s’hi ha desenvolupat els darrers trenta anys. El Baix Llobregat ha contribuït al desenvolupament de Catalunya, aportant el seu territori per ubicar les majors infraestructures de tot el país, i en canvi pateix els índexs d’atur més elevats i els últims en renda familiar.

• La construcció d’Eurovegas causaria greus impactes ambientals sobre tots els espais naturals conservats en virtut dels seus valors naturals excepcionals, i que estan protegits segons la legislació catalana i europea vigent. El projecte produiria una gran afectació en espècies en risc de flora i fauna, especialment ocells, i sobre ecosistemes de protecció prioritària, ja fos per afectació directa i/o per contaminació atmosfèrica, acústica o lumínica. No és possible desenvolupar aquest projecte sense vulnerar la legislació europea.

• A l’aqüífer situat sota el Delta del Llobregat s’emmagatzema un volum d’aigua equivalent al pantà de Sau, constituint una de les reserves d’aigua més importants de Catalunya, que evita durant les sequeres recurrents del nostre país les restriccions a Barcelona i a la seva àrea metropolitana. Amb el canvi climàtic cada cop més accentuat, resulta irresponsable pensar en construir un complex que seria un immens consumidor d’aigua dolça (camps de golf, hotels,…) i afectaria la recàrrega de l’aqüífer.

• Aquest tipus d’instal·lacions són enormes consumidores d’energia. Augmentar el consum elèctric ens allunya de la necessària apagada de les centrals nuclears, i ens torna més dependents del petroli, fomentant de manera irresponsable el canvi climàtic.

• No ens podem permetre perdre el Parc Agrari, una de les terres més fèrtils de la Mediterrània al costat mateix de Barcelona. És imprescindible per a garantir la seguretat alimentària de la població i no empitjorar la dependència de les importacions d’aliments de l’exterior per al consum quotidià.

• El secretisme amb el que el Govern de Catalunya negocia amb l’empresa responsable del projecte suposa una actitud indigne d’un govern democràtic. S’està fent d’esquenes al territori i sense donar informació veraç i contrastada a la ciutadania, ni als i les representants dels possibles ajuntaments afectats.

• Satisfer les exigències de modificacions legals a mida, en una mena de subhasta a la baixa de deures legals, seria una intolerable submissió de l’Estat de Dret, en un comportament propi d’una “república bananera” al servei dels interessos d’una gran empresa multinacional. Les exempcions d’impostos i de contribució a la Seguretat Social que planteja el promotor són un insult per als milers de petits empresaris i emprenedors que cada dia lluiten per tirar endavant uns negocis que aporten, convé no oblidar-ho, la majoria de llocs de treball del país.

Nosaltres, les entitats sota-signants, considerem que la implantació del macrocomplex anomenat Eurovegas representa un model de desenvolupament insostenible, absolutament oposat a un model socioeconòmic que contempli dos aspectes irrenunciables: satisfer les necessitats socials de treball, serveis públics i benestar, alhora que es conserva el territori per a les generacions futures. Apostem per desterrar la cultura de l’economia especulativa i per fomentar la de l’economia economia productiva i ecologicament sostenible que és l’única que serà viable social i ambientalment a llarg termini.

Per tot això diem: Eurovegas, ni aquí ni enlloc!
Catalunya, 21 de Març de 2012

Referències

1.http://files.shareholder.com/downloads/ABEA-242MDE/1741393734x0x463572/818E9CDD-5760-42A9-9202-E18D7FE779B1/LVS_Annual_Report_–_2010.pdf

Novament gràcies a la tecnologia he conectat amb la web cam de Nobel Organization i he vist en directe la cerimònia d’acceptació del Premi Nobel de la Pau per part d’Aung San Suu Kyi que no va poder recollir personalment l’any 1991.

A l’1 del migdia, puntualment, ha començat la retransmisió. L’organització impecable. 

La Sala de l’Ajuntament d’Oslo espectacular. Plena i amb convidats especials. Puc veure el fill petit, Kim, el seu cunyat, el germà de Michael Aris, un monjo dissident refugiat, Zayar Thaw, el diputat del seu partit que l’acompanya en el viatge, Nay Chin Win, l’altre representant de les joventuts del seu partit,els  representants de Democratic Voice of Burma. La fanfàrria anuncia l’entrada dels reis de Noruega i l’hereu. Seguidament entren el jurat i Aung San Suu Kyi. Molt nerviosa, emocionada, insegura. Vesteix de colors lila, violeta i porpra. Roses blanques al seu cap. Aquest és un gest habitual, les flors al cap, en honor i record del seu pare el General Aung San, l’heroi de l’independència del seu país, assassinat l’any 1947 quan ella tenia dos anys.

El seu discurs d’acceptació del premi va ser a la vegada que senzill, molt personal i emocionant, i una crida amb veu alta, molt alta, al cessament de la violència i el patiment en aquest món.

– Rebre el Premi Nobel per la Pau l’any 1991 mentre patia ja l’arrest domiciliari, vaig entendre que la nostra lluita no cauria en el sac de l’oblit.
– Ser oblidats és com morir lentament.
– Faig una crida al món perque encara hi han presoners politics. Els més coneguts van ser alliberats i ara resten els anònims, els desconeguts. Només, un presoner, per ser objector de conciència, ja és una barbaritat. Intueixo un cansament en el món per la compassió. Són diferents els refugiats que malviuen en camps a la frontera de Tailàndia que la gent que viu dins el país? La vostra ajuda per els refugiats és vital, important. Ells i elles volen tornar a casa.
– Cal trobar, és necessari, víes per erradicar el patiment de les persones al món. El patiment és degradació, enfurisma, entristeix. La guerra no és la única solució, pot ser la més injusta, per evitar més patiments i morts.
– ”Dakkha” – patiment – una paraula que va escoltar moltíssimes vegades quan era petita i que va experimentar en el seu llarg arrest domiciliari. El patiment no és una part inevitable de la nostra existència, i com que no ho és, hem de fer el possible per trobar un alleujament en el dia a dia amb tantes coses que la terra ens ofereix.
– Reconciliació nacional, acords entre totes les ètnies del país, sense violències, promulgar les lleis el més aviat possible, acabar amb els enfrontaments del nord, oest i est del país.
– Mai havia pensat en premis. El premi és aconseguir justícia, llibertat i seguretat en el nostre país.

Va poder veure la seva família, el seu home Michael Aris, i els seus dos fills, Alexander i Kim, per última vegada, el Nadal de l’any 1995. Michael Aris va morir el mes de març de 1999, als 53 anys. Fins al final de la seva vida va respectar el desig de la seva dona de quedar-se a Myanmar. Quan es van casar, ella li va dir: M’has de prometre si en un futur, un moment donat, he de tornar al meu país, tú no t’hi oposaràs. I Michael Aris li ho va prometre fins la seva mort.
Ella hagués pogut marxar del país sense més, però sabia que si ho feia, no la deixaríen tornar a entrar. No ha fet. S’ha quedat.

Ella ha escollit la seva vida, i no hi cap dubte que s’ha posat a prova ella mateixa i ha demostrat coratge, lleialtat i dignitat per el seu poble i continuant la llavor que va sembrar el seu pare.

Per la tarda davant mateix de l’Ajuntament d’Oslo es va organitzar un acte obert al públic. Milers de persones es van aplegar davant de l’escenari. Aung San Suu Kyi encara emocionada, sentada amb una manta per sobre les cames, va poder escoltar les paraules de diferents personalitats de Noruega, del diari Democratic Voice of Burma, d’Amnistía Internacional, l’ONG Save the Children, d’una activista refugiada birmana i finalment va parlar ella, un breu discurs per donar les gràcies i ser també, entre els milers de noruecs i turistes, davant de centenars de birmans, que viuen i treballen a Noruega i per el seu status de refugiats politics, no poden tornar al seu país. Ahir la van poder veure i parlar amb ella. 

Avui viatja a Bergen on rebrà un premi de la Fundació Rafto atorgat l’any 1991, per la seva defensa als drets humans i la llibertat del seu país. També té previst una reunió i conversa amb la colònia birmana establerta a Noruega.
Demà marxarà a Dublin.

Fotografia: Aung San Suu Kyi acceptant el Premi Nobel per la Pau. Reuters.

Sí, avui, 16 de juny de 2012, és el 108è aniversari dels esdeveniments de la novel.la Ulysses de James Joyce. Leopold Bloom el protagonista de la novel-la dona nom al dia d’avui i de fet va ser un 16 de juny de 1904, quan James Joyce va tenir la primera cita amb la que havia de ser la seva dona, Nora Barnacle, quan van fer un llarg passeig des de Dublin fins a Ringsend.
Tot es barreja, realitat i ficció. Moltíssimes ciutats i pobles del món es commemora aquest fet i celebren la vida de Joyce, autor d’Ulysses. – ACÍ – Llegeixen la novel.la, representen escenes, passegen, beuen, mengen, parlen, i tornen a llegir, escolten música. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec, organitzat per gent corrent, sense fer-ne difusió mediàtica, de forma espontània.
Desconec si a Barcelona o en un altre indret del nostre país s’ha fet aquesta celebració alguna vegada.

L’invent té una data, 1954, quan un grup d’amics van voler reviure i celebrar el 50è aniversari de tots els esdeveniments els quals succeixen el mateix dia a Dublin l’any 1904 en la novel.la d’Ulysses de James Joyce. John Ryan, Flann O’Brien, van ser els inventors i immediatament els van acompanyar Patrick Kavanagh, Anthony Cronin, Tom Joyce i AJ Leventhal.
Van llogar dos carruatges, guarnits com ens explica en James Joyce en l’enterrament de’n Paddy Dignam, i van seguir la ruta de Bloom per tots els indrets on possiblement volíen trobar-se amb  en Leopold Bloom, o la Molly Bloom o en Stephen Dedalus. Tots ells vestits a l’època i interpretant el seu personatge favorit de la novela. No van arribar gaire més lluny del Pub Davy Byrne’s.

Vaig llegir Ulysses en anglès, fa ja molts anys, molts, amb el Webster al costat. No va ser una lectura ni fàcil ni gratificant. Recordo que em va impactar i va ser un exercici complet de coneixement de llenguatge.  Sempre més he volgut tornar a llegir la novel.la. És d’aquelles coses que et proposes fer quan comença un nou any i van passant les setmanes i arribes al dia 31 de desembre i encara no ho has fet. Espero que l’any vinent us pugui dir que sí, que l’he tornat a llegir.

De moment, avui, aquest és el meu homenatge …… 

 

No és fàcil tornar al món i encara més a l’occidental. Aquesta dona fràgil d’aspecte i també de salut, però molt forta en les seves conviccions, ahir no va poder aguantar els símptomes del jet lag. Vint-i-quatre anys sense sortir de casa seva, i quan ha pogut sortir, viatjar dins el seu propi país, no gaire lluny de Yangon, és evident que no té el costum dels viatges llarguíssims en avió des d’Àsia a Europa i els canvis d’horaris. El viatge, l’arribada molt tard dimecres nit, ahir dijous, la conferència a l’OIT, roda de premsa, viatge en tren a Berna, recepció, nova conferència de premsa i …. ja no va poder aguantar més, i va demanar ajut a la seva assistent personal.

La recepció abans del sopar es va poder fer amb la seva presència, però no va anar a sopar. Amb molt de goig deixo aquesta fotografia d’ella i Barbara Hendricks, una altra dona valenta, cantant excepcional, bona persona. (Tout au long de ma vie, je me suis encouragée à ouvrir les yeux et à avancer vers la lumière – Barbara Hendricks.)
Ambaixadora de la UNHCR i des de La Fundació Barbara Hendricks que porta, fa costat per la causa dels refugiats de tot el món.

La seva doctora, des de Yangon, ha manifestat que pateix per la seva agenda tan plena. La seva pacient té la tensió baixa i molt sovint té rodaments de cap, i s’ha de cuidar.
Ella no viatja en un avió privat medicalitzat, ni amb la seva doctora al seu costat, ni amb un servei de seguretat professional. Ja ho ha dit … ni sóc presidenta de cap país, ni estic en cap govern, ni sóc treballadora, ni sóc empresària. Em podeu posar en el 5è element; sóc politica. Però la seva presència causa entusiasme i ella vol dir a Europa que no deixin el seu país aïllat, que entre tots, entre la gent, cal ajudar-los.
Desconeix les xarxes socials, la tecnologia, els mercats, seguretat personal, però aprendrà ràpid. Jo sempre ho penso i ho dic; els birmans que han estudiat, llegit dins i fora les seves presons, han desenvolupat un disc dur fantàstic, la seva ment, però els cal introduïr les aplicacions necessàries. No tenen problemes en fotografiar mentalment tot el que veuen i guardar tota classe d’informacions.

Avui després d’una visita al Parlament de Suïssa, aquest govern li facilitarà un helicòpter per anar a Zürich i viatjar a Oslo on arribarà aquesta tarda. Podrà descansar i demà serà el gran dia en que recollirà personalment el Premi Nobel de la Pau atorgat l’any 1991. També a Oslo es trobarà amb centenars de birmans, refugiats polítics, i la redacció de Democratic Voice of Burma, que ha fet, està fent i ferà, una feina impagable per assolir novament la democràcia i les llibertats en el seu país.

Fotografia: Barbara Hendricks i Aung San Suu Kyi. Dues persones excepcionals.

 

És impagable la tecnologia que tenim avui. Des de casa he seguit fil parranda l’arribada d’Aung San Suu Kyi al Palais des Nations de Ginebra, l’apertura de la sessió de la ILO (International Labor Organization) , el seu discurs, la roda de premsa, i reaccions abans i després del seu discurs. Tot en directe.
No puc negar, i no ho vull tampoc, que m’he emocionat de veure-la entrar a aquest edifici i després d’haver estat rebuda per el secretari General de l’Organització, el senyor Juan Somavia. Trenta anys després, ha tornat a Ginebra. Les dues últimes setmanes amb pluges, fred i vent. Avui el sol ha aparegut amb tota la seva llum. Un bon presagi.
Molts anys, vint-i-quatre, sense patir un jet lag.
Per cert, ella mateixa ha manifestat que tal i com li havia explicat el senyor Somavia, s’ha adreçat a ell pronunciant correctament el seu nom … (habitualment tothom diu Somavía, accentuant la i, i no, és Somàvia!!).

L’he vist nerviosa. Sense saber ben bé on anar, què fer. El sistema de traducció simultània un aparell estrany, desconegut. També he vist que els cabells blancs que se li veien a Bangkok han estat dissimulats amb un reflex de color. Molt bé. Elegant, senzilla, com sempre. Una rosa blanca i una de vermella a cada banda del darrera del seu cap. Un foulard de color verd i el longyi preciós, de flors.

A la sala s’intuía una certa emoció, expectació, il.lusió. La introducció del senyor Somavia un pròleg bellíssim. No ha dit res que no sapiguéssim. Coratge, decència, virtuts, sacrifici, avantposant el seu poble davant de qualsevol  interès particular.

Puja a l’estrada. El discurs està escrit, per protocol, i per facilitar la feina als traductors.
Ella, però, salta aquest protocol i demana disculpes als traductors perque els ferà treballar més.

Comença per agraïr al President de la Mesa i al Secretari General la seva invitació, i comenta: No sóc treballadora, ni empresària, ni formo part del govern (espero ser-ho en un futur …), sí puc ser dins el 4rt element, diputada al Parlament del meu país, però m’hi trobo millor en un 5è element, sóc política.
Sí, ha parlat des de la política, el cinquè element.

Frases que he anat anotant en el meu bloc (n’hi han més, un bon nombre, que aniran sortint al llarg del seu viatge i en aquest bloc):

– Als inversors: Approach with particular care. Apropeu-vos amb una atenció assenyada.
– Aconseguir per el poble una ‘friendly democracy’ amb l’ajut de tothom. I no parlo de governs, d’associacions, d’organitzacions, parlo de la gent. Apropar-nos tots plegats, com a persones, i estimular-nos i fer arribar aquesta democràcia amiga al meu país.
– El meu país té molts recursos naturals. Tot el que s’extreu, després no es torna a omplir. I aquestes inversions tampoc ofereixen molts llocs de treball. Perque el meu país necessita llocs de treball. Necessitem inversors sostenibles i indústries agro-alimentàries per els petits agricultors, que són majoria.
– Transparència, institucions democràtiques fortes, lleis, justícia. Sí tinc ambició de desig perque la gent del meu poble pugui viure en millors condicions.
– Calen converses, moltes, entre els governs de Myanmar/Birmània i Tailàndia. Els immigrants, els treballadors birmans són una majoria considerable en aquest país veí i amic, i treballen en unes condicions penoses. El fet de tornar a ser membre de la OIT/ILO ens pot ajudar molt i molt en aquest camp dels drets dels treballadors.
– No han estat tant la manca de llocs de treball com l’inexistència de tenir esperances que ha posat en perill el nostre poble. La nostra joventut està patint les conseqüències.
– Els actes de violència entre les ètnies a l’estat de Rakhine es resolen amb lleis i transparència. Lleis per a qui se’ls dona la nacionalitat i per damunt de tot, lleis que facin que les fronteres entre Bangla Desh i Myanmar/Birmània no siguin un niu de corruptes, entrades i sortides il.legals, en benefici d’uns pocs.

La conferència de premsa posterior ha estat interessant i també l’he pogut seguir en directe. Aquest 5è element, el polític, m’ha interessat. El que he manifestat ja en un apunt anterior, el president Thein Sein no ha pogut escollir millor la seva ambaixadora.
Per davant de tot, de partidismes, d’ambicions particulars, està el poble, i també ens ha convidat a viatjar a Birmània/Myanmar, no només per invertir i per vigilar que els drets humans s’acompleixin i per constatar la manca de tot, no, per veure com són de lluitadors la gent, com desitgen aprendre, treballar, ajudar-se, poder veure novament a familiars i amics que viuen refugiats en altres països, la seva creativitat.

Avui passarà el dia a Suïssa. Un sopar amb la Presidenta de Suïssa i a continuació viatge a Oslo, on dissabte, dia 16 recollirà el Premi Nobel de la Pau de l’any 1991. Ha manifestat que no ha tingut temps de pensar-hi, que està tenint molta feina i aquesta nit començarà a recordar aquell any de 1991 quan era a casa seva sense cap llibertat.

El seu anglès amb accent d’Oxford és perfecte i la seva oratòria brillant, i ho sap, i se n’aprofita. Ben fet que fà. Em quedo amb dues paraules de la llengua anglesa i que m’agraden especialment: joblessness i hopelessness.
És increïble com en aquest llengua en una sola paraula convergeixen una frase completa: Manca de treball per els aturats. Manca d’esperança per la gent.

L’escepticisme saludable – a healthy scepticism – encara és vigent.

Fotografia: OIT/ILO – Palais des Nations – Ginebra. Valentin Flauraud / Reuters

 

Els fets continúen de forma constant. La setmana passada el presumpte autor, l’home, va llençar la dona pel balcó. Una altra mort per un acte de violència sense justificació.
També en aquestes últimes setmanes he pogut llegir que la policia ha empresonat  homes que suposadament van matar les dones, ara fa un, dos, tres anys, tan se val.

Les dones havíen desaparegut, però no es podia detenir el presumpte culpable per manca de proves. Han trobat els cossos, i s’ha pogut aclarir les desaparicions.

Aquest bloc ha estat denunciant des de fa anys aquests fets cruels, violents, sense justificació. Denunciar per no oblidar que aquests crims execrables continúen.

I sempre acompanyada amb la fotografia de flors que tinc en el meu arxiu. Perque aquestes flors són vives, belles i aquestes dones també desitjavan viure.

Fotografia: Orquídies en una casa a la vora d’un llac en un país llunyà. RG

 

A hores d’ara el vol haurà sortit de Yangon, via Bangkok, per arribar a Ginebra avui cap al tard. Demà dia 14 a la seu de l’Organització Internacional del Treball s’adreçarà a tots els assistents. De ben segur que tindrà un bon discurs en el seu cap.
El dia 16 de juny serà a Oslo on acceptarà el Premi Nobel de la Pau concedit l’any 1991, per la seva lluita pacífica contra la dictadura del govern del seu país. L’any 1990 va guanyar unes eleccions lliures per majoria absoluta que el govern militar no va reconèixer i va patir arrest domiciliari. Serà un moment altament simbòlic i ple d’emocions, sense cap mena de dubte. Atenció al seu discurs d’acceptació.

Aquest viatge també és molt important, molt. Les seves paraules, ‘escepticisme saludable’, davant les reformes que aquest govern ‘civil’ del seu país porta a terme, ella les ha d’explicar molt bé a Europa. La finalitat és afluixar en les sancions econòmiques, dures, i en el túnel del temps, justes, però que ara calen ser anul.lades, si volen que aquest país Myanmar/Birmània no s’enfonsi del tot i la gent, el poble continuïi patint.
El President Thein Sein no pot tenir una millor ambaixadora per aconseguir-ho.

The Lady juga el seu paper de reconciliadora nacional. És aquesta percepció que tinc des de l’any passat, quan es van entrevistar tots dos, el president Thein Sein i ella. El pacte evidentment que hi és. I aquest ‘escepticisme saludable’ no es pot oblidar. També té un significat important aquest viatge; reafirmar el seu rol legítim dins la polìtica del seu país. No em puc creure que no té en el seu punt de mira les eleccions de l’any 2015 i aconseguir novament una majoria absoluta per fer canviar el govern i posar fí a la dictadura militar que pateix el seu país des de l’any 1962.
Serà curiós veure-la fent d’ambaixadora dels seus rivals, dels militars, encara que en el seu cor, ella se sent ambaixadora del seu poble, de la seva gent, de tots, de les 137 ètnies que formen la població de Myanmar/Birmània.

És important assenyalar que en aquest viatge va acompanyada de la seva assistent personal, el seu cap de seguretat, i dos membres joves del partit de la NLD, Zayar Thaw, antic cantant de rap i ara polìtic (va guanyar el seu escó a la nova capital de Nyapyidaw), i Nay Chin Win de les joventuts de la NLD. Aquests joves viuran una experiència única, i aprendran molt, podràn veure per ells mateixos la vida dels països europeus. Han nascut i viscut en un règim dictatorial, sense llibertats, sense cap experiència democràtica. La manca d’oportunitats en educació i llibertats a Myanmar/Birmània han massacrat dues generacions d’intelectuals , polítics i treballadors.

Aung San Suu Kyi sap que el proper dia 19 de juny celebrarà el seu 67è aniversari, a Anglaterra, amb els seus fills. Els joves de Myanmar/Birmània han de continuar la lluita al seu país. Ha conectat amb ells i vol treballar al seu costat.

Benvinguda a Europa !

Fotografia: El poble té esperances. Camp de refugiats de Mae La. Tailàndia. Getty Images

 

Avui a tot el món hi ha més de 215 milions d’infants que treballen a temps complet.
No van a l’escola i tenen molt poc temps per jugar. No reben una alimentació adequada i tampoc cap assistència per vetllar per la seva salut. Se’ls impedeix ser infants, córrer, jugar, cantar, estimar, parlar, escoltar contes, fer volar un estel. Més de la meitat d’aquests infants estàn exposats a situacions terribles, perilloses. A Síria, per exemple, en aquestra guerra civil encoberta, llegeixo amb horror, que se’ls utilitza com escuts, per poder conquerir i destruir ciutats i pobles.

El treball els exposa a perills continuats, i també se’ls considera esclaus. Treballen il.legalment, sense cap mesura de seguretat, són utiitzats per traficar amb drogues i  en els negocis de la prostitució. I es converteixen també en infants soldats, on encara avui, hi han països que els segresten de les seves cases familiars i són reclutats per l’exèrcit.

Birmània/Myanmar, és un d’aquests països on pots veure molts infants treballant i on encara hi ha milers i milers de nens i nenes soldats i em causa moltíssima tristor.

No, no és avui, ni demà, ni demà-passat ni cap dia de l’any, un dia per estar content, pensant en aquests milions d’infants d’arreu del món, exposats a treballs forçats, a convertir-se en esclaus o en soldats. No podem oblidar-ho, i tothom, col.lectivament o individualment, hauríem de pensar com poder erradicar aquesta perversió.

En la reunió de l’ILO a Ginebra (Organització Internacional del Treball) aquest fet és en l’ordre del dia. Tots els governs de tots els països del món hauríen, han, de continuar cooperant perque aquests infants tornir a ser, això, infants i puguin fer volar estels i somiar i veure que sí, que els adults se’ls estimen i els ajuden.

Fotografia: Infants treballant en la pavimentació d’un carrer. Getty Images
Arxiu: Nen soldat, UN. i nenes i adolescents treballant en la construcció d’un edifici. RG.

Fa una setmana va esclatar la violència a l’estat de Rakhine, al sudest de Birmània.
Una noia d’ètnia rakhine i religió budista va ser violada i assassinada, suposadament, per tres homes de religió musulmana. Desconec si els homes eren de l’ètnia rakhine o bamar. Un grup de budistes van assaltar un autobús i van assassinar onze persones, musulmans. Fa dos díes novament les revoltes en diferents poblets van causar la mort de sis persones. Els incendis de cases, van proliferar. Revenges entre musulmans i budistes.
El President Thein Sein ha declarat l’estat d’emergència i ha enviat forces de l’exèrcit a l’estat de Rakhine. Avui pel matí els enfrontaments s’han estès a Sittwe, la capital de l’Estat. Tot el país està trasbalsat. Una violència que no es vivia des de feia dècades ha esclatat.En aquest estat viuen els Rohynga, una minoria sense pàtria, sense casa, rebutjats per tothom. Clickeu ací. Bangla Desh és el país veí. Molta gent d’aquest país viuen i treballen a Sittwe il.legalment. A Sittwe conviuen diferents ètnies i religions, budistes, musulmans, cristians. El sentiment d’independència existeix. Els rakhine és l’ètnia majoritària, de religió budista theravada i els rohingya, minoritaris, són musulmans, descendents de perses, hindús i d’altres indrets asiàtics que es van establir a Rakhine a finals del secle X. És un estat on de sempre ha existit una olla a presió a punt d’esclatar.

Més d’un centenar de persones rakhine van ser a Shwedagon, Yangon, per resar i demanar la fí d’aquesta violència, gent de religió budista. Els musulmans van parlar amb Aung San Suu Kyi fa una setmana arran del primer esclat de violència. Tots, budistes i musulmans, van creure en ella en les ja llunyanes eleccions de l’any 1990 on van votar massivament per el seu partit.

Un membre de la generació del 88 i que recentment va ser alliberat de la presó, ha manifestat que hi ha un grup de gent, els Rohingya (grup ètnic no reconegut), que no són birmans, que van arribar de Bangla Desh i que el conflicte sempre hi serà. Un país estranger, Bangla Desh, també té la seva responsabilitat, ha manifestat aquesta persona.  Aquest poble ni és reconegut a Birmània ni tampoc a Bangla Desh.

Permeute-me expresar un pensament que vaig tenir quan vaig viatjar a Arakan/ Rakhine el mes de setembre de l’any passat. En els meus apunts ho vaig manifestar.
Sorpresa de veure en quin estat de pobresa viu la gent en aquesta part del país. Sorpresa de veure molta gent de Banglas Desh intentant sobreviure, fugits, del seu país.
Una mesquita quasi abandonada, però encara fent el servei de culte als musulmans que viuen a Sittwe. Una zona on no només conviuen els rakhine, també els kamein, khami, daingnet, mara, mro, thet i evidentment els bamar (birmans) que els rakhine consideren com ‘invasors’. Una sanitat quasi inexistent. Una represió per part del govern contundent. A Sittwe la revolució del safrà de l’any 2007 va ser molt important, i poc informada.

Ja són més de 170 campanars d’arreu del país que avui vespre a les 8 repicaran les campanes en homenatge a mossén Cinto Verdaguer i tots els que han defensat i defensem la llengua catalana.

Aquell olor de poncelles,
aquell cel vessant d’estrelles,
nits, trencs d’alba, caramelles,
qui tan d’hora us esvaní ?
– Jacint Verdaguer –

Que sonin ben fort i facin emmudir a tots aquells que volen fer desaparèixer la nostra llengua.
Dia de la memòria 

Fotografia: Esglèsia i campanar de Folgueroles. RG.
 

Avui no he anat a plaça. Un refredat d’aquells que et fa trontollar tot el cos i l’ànima m’ho ha impedit.
Trucades telefòniques al tocinaire i al bacallaner. Els paquets són a punt i el servei a domicili del Mercat de la Llibertat portaran la vianda a casa.

L’ofici de tocinaire, bacallaner, pollaire i llegumaire és ben arrelat a casa nostra. Jo no he vist en cap altra mercat del món aquests oficis. Per alleugerir la feina dels compradors, aquestes parades del mercat ens venen el bacallà mig preparat, els llegums cuits, el pollastre trossejat o farcit, els peus de porc a punt de forn o les galtes mig preparades i no parlem de les botifarres i l’orella, el morro, i l’ós de pernil per fer el brou.
En el cas del bacallaner, talla, desespina, remulla i dessala el bacallà. I entrar en una bacallaneria significa poder veure un estol de de conserves de peix, salaons vegetals, olives, arangades. Sempre m’ha agradat comprar la tonyina en vinagre d’aquestes llaunes grans que són obertes i pots triar les peces del costat que són les més meloses. Un llonguet, tonyina i olives farcides talladetes … un bon entrepà per començar el dia.

Jo no he vist aquests oficis enlloc més del món. Perque cal aprendre com desossar una cuixa de pollastre, o cuinar el llegum i deixar-lo al seu punt, o com deixar els peus de porc ben nets, bullits i prests per el cop de forn, o remullar bé el bacallà, escollir les peces i dessalar. A mí m’agrada veure’ls fer la seva feina.

Un empedrat, amb fesols de Santa Pau, bacallà esqueixat, tomàquet, ceba tendra, olives negres, oli d’oliva. Tots els ingredients a punt, només cal amanir-ho.
Una mica de bisbe, fuet i botifarra blanca. Pà de pagès amb tomàquet. I deixo macerar la cuixa de pollastre en un bol amb herbes de provença, oli i una mica de pebre, per sopar.

Aquest ‘fast food’ és increïblement bò, ràpid de cuinar i una delicía per menjar. I no és un invent modern, no. Fa més de cent anys aquests oficis eren ben vius i les dones podíen fer el menjar a casa ràpidament en sortir de les fàbriques.

Gràcies Bragulat, Andreu, Gasch, Batalla (tocinaire, pollaire, llegumaire, bacallaner).

Fotografia: Bacallaneria.

Va ser un moment bellíssim …. per a tots els que van poder veure-ho directament.
I per la majoria que erem a casa i no vam poder, en el meu cas pujar a Montjuïc, aquesta meravella que és la tecnologia i internet ens va proporcionar les eines per poder contemplar en directe aquest trànsit de Venus.
Avui he trobat aquest petit video fet per la BBC, en un dels seus programes de ciència, i que van anomenar: Horizon’s Transit of Venus. La presentadora Liz Bonnin ens explica d’una manera senzilla el per què ….

 

Han passat uns díes després del viatge llampec a Tailàndia. Vaig mirant les fotografíes i les mirades d’Aung San Suu Kyi. Quan va arribar a Yangon, la seva mirada denota pau, tranquil.litat, alegria, de tornar a ser a casa. Ha passat per moments molt complicats i sempre amb aquest ‘ai al cor’ si podré trepitjar terra birmana. Sí, ha tornat. Cada vegada més crec en uns lligams ‘especials’ entre el President Thein Sein i ella. És clar que una bona part de l’exèrcit i població ‘tycoon’ no els ha agradat gens ni mica aquest viatge i encara menys les seves declaracions davant una audiència tan important com van ser les més de 600 persones que van participar en el World Economic Forum del Sudest Asiàtic.

El seu discurs de quinze minuts i les seves respostes a les diferents preguntes, van fer trontollar a més d’un.

He fet un petit resum de tot el que he escoltat. Ara és fàcil poder veure els videos on ella parla sense embuts i sabent el què, quan i com ha de respondre.

—-  A qui beneficiaran aquests canvis de llibertat ? Representen un desenvolupament econòmic i social democràtic per el seu país ?

No volem, no desitgem inversions que provoquin més desigualtats. I no volem inversions només per uns quants privilegiats que ja ho són en l’actualitat.

Si no hi han reformes en el sistema judicial, no podem parlar d’obrir les portes als inversors. Sense aquestes reformes, no té cap sentit presumir de tenir ‘les millors lleis del món’.

Els demano el seu ajut, un ajut èticament possible, amb transparència. Ajudar a la gent.
Reflexionin de quina manera poden ajudar al meu país. Què és el millor. No volem ajuts a qualsevol preu. No pensin, si és possible, en obtenir grans beneficis. No és desitjable rebre els diners si això vol dir més corrupció i injustícies socials.

Necessitem inversions per infraestructures, però també en paral.lel per educació i sanitat. No tenim gaire temps. Fins ara el diner entrava al país i ningú sabía on seríen invertits aquests diners. Els projectes i les lleis ja eren fetes. Volem, necessitem, que hi hagi transparència i saber on van les inversions.

No hi ha feina. La gent jove no treballa. La formació no existeix. No necessitem graduats d’alt nivell. Necessitem que la gent tingui uns coneixements mínims per poder treballar.
La formació és vital. Un sistema de salut és prioritari. Hi han tantes coses per fer !

Crec que el President Thein Sein és home de paraula, però una mica d’escepticisme saludable estaria bé.—-

No havia llegit mai aquesta expresió : A little bit of healthy scepticism is in order.
Sí, és el meu, desde el primer dia que va sortir en llibertat del seu arrest domiciliari el mes de novembre de 2010. No té res a veure la parafernàlia que es pot llegir en la premsa occidental i la realitat del país. Cal posar les coses al seu lloc. Res és fàcil. Tothom es vol fer la fotografia al costat d’ella i avui he llegit que en el seu viatge a Europa, també anirà a Paris. Va recollint erxperiències i coneixerà aquest món, després de 24 anys entre les pareds de casa seva i durant alguns anys en llibertat vigilada, viatjant per el seu país. Abans de les eleccions quan va tornar per els poblets i ciutats fora de Yangon, va poder veure que ben poc ha canviat en aquests últims 15 a 17 anys.

Ja ho ha dit també: En el vol de Yangon a Bangkok el capità em va convidar a seure al seu costat. Vaig poder veure la lluminositat de Bangkok. Però aquesta llum jo abans ja l’havia vist, quan viatjava a Londres i quan l’avió s’enlairava de Yangon. Yangon tenia una vida i una llum igual que ara la té Bangkok, fa més de 24 anys. Avui Yangon està a les fosques, Bangkok no.

La setmana vinent serà a Europa: Ginebra, Oslo, Londres, Oxford, Dublin, Paris. El dia 14 de juny pronunciarà un discurs a la seu de l’Organització Internacional del Treball a Ginebra. Serà interessant.

Fotografia: Arribada a Yangon. AP Photo.

Un aniversari més, i aquest força desapercebut. Els músics del nostre país són de vegades els grans oblidats (Robert Gerhard és un altre exemple).
Eduard Toldrà i Soler. Vilanova i la Geltrú, 7 d’abril 1895 – 31 de maig 1962.
50 anys de la seva mort.

Avui voldria recordar aquell adolescent de disset anys que va compondre una sardana bellíssima per a piano i flauta travessera.

Un goig. 

 

Des de les nou del matí centenars de persones, milers, esperàven veure i escoltar a Aung San Suu Kyi a la Clínica Mae Tao, Mae Sot (Tailàndia), frontera amb Birmània. Han esperat fins ben bé passades les dues de la tarda. No ha vingut. Tothom ha marxat trist, amoïnat, i amb una ràbia interna que es podia veure en les seves cares.

Després de visitar el camp de refugiats de Mae La tenia previst trobar-se amb la Dra Cynthia Maung i tot el personal de la Clínica Mae Tao. La gent l’esperava. Refugiats, malalts, infants, i no ha vingut. He rebut no fa gaire un e-mail directament de la clínica: les autoritats tailandeses no han autoritzat a Aung San Suu Kyi el seu desplaçament a la clínica i el retrobament amb la seva gent. Trist. Presions externes ? Sí. El President Thein Sein no li està agradant gens ni mica el periple de la ‘seva antiga presonera’ per terres tailandeses i s’ha queixat i molt. La resposta no s’ha fet esperar.

Por de l’esperança que causa en la gent ? Una trobada entre dues dones, la Dra Cynthia Maung i ella pot ser massa important. La doctora Maung va marxar, fugir, del règim militar l’any 1988 i no ha tornat més al seu país. No pot. 

Esperaré de rebre notícies més concretes. Aquest ha estat un flash d’última hora, perque jo esperava aquest retrobament i pensava en aquest moment històric. 

Sí ha pogut parlar amb la gent del camp de refugiats de Mae La, però suposadament ha tornat a Bangkok i no ha pogut continuar el seu viatge, programat i desitjat, fins a la clínica Mae Tao i una trobada amb dirigents ètnics.

Després del seu discurs davant més de 600 personalitats del món econòmic mundial, Aung San Suu Kyi va deixar molt clar les prioritats per el seu país i va rebaixar la eufòria envers la seva persona i l’optimisme d’aquesta ‘nova Birmània/Myanmar’. 

Continuarem comentant. El seu discurs dona molt de sí. Un parlament de vora 15 minuts, dit sense papers ni prompter. No li calen. Ho té tot dins la seva ment. Només necessita interlocutors que l’escoltin i després actuin.

Fotografia: Esperant a Aung San Suu Kyi. Clínica Mae Tao. AP Photo.

Arxiu: Clínica Mae Tao, octubre de 2009. En totes les dependències la fotografia sempre és present. Unity in Diversity – Unitat en la Diversitat. RG.