Vam començar la caminada per el ‘Shan Plateau’ sortint de Kalaw pel matí, no gaire aviat. Vaig tenir temps fins i tot de passejar i veure el mercat setmanal, molt animat i una barreja de colors i productes de la terra per fer les delícies de qualsevol persona. També vaig poder veure els monjos fora del monestir per anar a recollir el menjar que els veïns tot sortint de casa seva els hi oferíen.
Tornem a pujar al microbús i per una carretera infame vam arribar al poblet de Baw nin Khone. En arribar a la carretera ens vam trobar, com sempre, una barrera; obligatori parar i pagar el peatge. En l’arxiu us deixo una fotografia de ”l’autopista de peatge”; són els impostos indirectes d’aquest règim militar i tots paguen, excepte les motocicletes i bicicletes o carros.
Ens trobem amb quatre nois amb motxilles. En un primer moment les motxilles em van recordar les èpoques de l’excursionisme del nostre país de fa més de cent anys. Eren els camàlics, els que portàven el menjar i que ells cuinaríen durant les parades per dinar, sopar, esmorzar i novament dinar.
Sincerament, em vaig sentir com una d’aquelles ‘ladies’ britàniques viatjant per els països colonitzats i amb un munt de camàlics per donar el màxim de comfortabilitat als colonitzadors.
He de dir que en aquesta caminada no hi ha cap hostal, ni pensió, ni hotelet, ni restaurant. Aleshores, aquests xicots troben una feina, caminant i portant les motxilles i cuinant, i en certa manera és un ajut més que tenen per tirar endavant.
El camí és molt bonic, d’una terra vermella molt viva i l’esclat del paisatge no deixava cap dubte de la seva bellesa. Birmània és un d’aquests països que sembla haver estat afavorit per la natura. El seu sòl és fèrtil i produeix fruit i vegetació en abundància; era el país productor i exportador d’arròs més important del món abans que els dictadors militars arribéssin al poder l’any 1962. Es poden trobar una varietat d’arbres molt valuosos en els seus boscs d’on treuen una fusta valoradíssima arreu del món. El ‘Padauk’ és un d’aquests arbres i la seva fusta quasi tan valuosa com la teca. Però és alguna cosa més que un senzill arbre; quan floreix, apareixen unes flors d’un groc intens, i és el senyal de que aviat arribaran les pluges salvadores ! I del seu sòl es pot extraure gas natural i petroli, suficient per el consum intern i encara els queda per exportar; pedres precioses com rubís, zàfirs i jade. Els rius tenen un cabal molt i molt generós i la majoria son navegables. Són també valoradíssimes les perles de la seva costa. Per aquests motius, no és rar que en la literatura i relats de Birmània se la conegui com ‘ la terra de l’or’, ‘ el paradís del sudest asiàtic’. Però, avui, és un dels països més pobres del món …. amb tanta riquesa ! Un exemple clar de com la economía d’un país només va a les mans dels seus governants i partidaris i se’ls en fot el patiment i malviure del seu poble.
He de dir que el meu genoll esquerra va patir un atac de dolor considerable ( els anys no perdonen …). Un dels xicots no es va separar del meu costat en cap moment. Però jo vaig continuar caminant; una paradeta per respirar l’aire net i fresc, una altra per mirar el blavíssim cel, els núvols que viatjàven a una velocitat extraordinària, les flors, els camps cultivats, els pujols, els arbres …. Molt de tant en tant apareixia un carro tirat per bous, o podíes veure alguna persona treballant la terra.
Arribem a un poblet, Tun Khone, on viuen poca gent de l’ètnia Danu. Uns infants surten corrent de casa seva per veure aquests ‘estrangers’ caminant per les valls. Els rètols estàn tots escrits en birmà, és a dir, no saps mai on ets ni on vas. No entens res de res. Malgrat l’altitud, 1.300 metres, la calor començava a fer una mica d’estralls i en veure un d’aquests arbres preciosos, enormes, feiem un petit descans. El camí pujava i baixava, un rierol que podíes travessar per un petit pont fet de bambú; allà la flor del gengibre, més amunt un camp de carabasses, unes atzavares (!¡), un paisatge planer, lluminós.
Faltava encara caminar unes dues hores per arribart a Khone Hla on els xicots ens prepararíen el dinar. Ells es van avançar i van caminar més ràpidament.
Els poblets són petits i les cases escampades, però no gaire allunyades una de l’altra; els carrers evidentment sense cap mena d’asfalt, electricitat en un estat molt precari; generadors per ajudar aquesta electricitat que no arriba amb prou força; majoritàriament les cases estan fetes de bambú. Una noia fregava plats fora de la casa, en una palangana; un home feia de barber davant mateix. Els xicots eren a la cuina d’una casa on erem benvingudes per dinar.
Vaig pujar escales amunt de la casa on teníen preparada la taula, petita, al terra. Sabates fora, i mentre preparàven el dinar, un te amb bona companyia.
Verdures, pollastre, arròs, el clàssic ‘curry’ birmà, que no té res a veure amb el curry indi. No és picant, i barreges la carn, les verdures amb l’arròs, tot molt ben condimentat i molt gustós.
Una mica de descans, petita migdiada, i a fer camí. Encara unes tres hores i la direcció enfilava directament a una carena de muntanyes per arribar a Pack To Pouk i al Monestir de Thi Thein, on havíem de passar la nit.
En un descans ens vàrem creuar amb un grup de gent de l’ètnia Danu. Tornàven al seu poble. Majoritàriament la gent utilitza el transport propi, les seves cames. Pocs van en carro, a no ser que viatgin infants o gent molt gran. Però els ancians normalment es queden a casa, quan ja no tenen les forces suficients per caminar.
Quan dic ancians en aquest país, no tenen més de 64 o 68 anys !! Per aquest motiu, era una ‘estrangera’ ben poc habitual; dolor al genoll, i més de 60 anys, caminant ….
Tenía la impresió que em miràven amb respecte o ben encuriosits.
Les més de 130 ètnies existents a Birmània tenen la seva llengua pròpia, el que fa encara més difícil poder entendre’s ni tan sols en birmà. Això sí, l’escriptura està unificada, i a les escoles aprenen a llegir i escriure en birmà, que a la vegada prové de la llengua dels Mon.
Un rierol, un pontet una mica complicat, una vall d’una bellesa extraordinària i el camí on es poden veure carros, búfals, cabres i uns novicis corrent per tornar al monestir.
Això vol dir que som ja ben a prop del destí d’aquest primer dia de caminada. Són quasi 2/4 de sis de la tarda, i en mitja hora la foscor ens envoltarà. Ens hem d’afanyar si volem arribar-hi encara amb la llum de dia ( ai! el meu genoll ….. )
Continuarà …..
Avui fa 14 anys i 62 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.
Avui set mesos ja que l’hidroavió segueix volant i no ha aterrat, però l’he vist fent cabrioles. D’alegria, segur. Després del dia d’ahir i tots els anteriors, els paperets llençats han estat per encoratjar-nos a tothom a continuar, a ser tossuts i també a recordar molt i molt que no som sis mil.lions, més aviat catorze mil.lions.