Chào ông Viêt Nam

És difícil començar a escriure i explicar les sensacions que experimentes quan arribes a Bagan. Vaig aterrar al petit aeroport el matí del dia 25 de setembre. En Aung Ngwe, el nostre guia ens esperava i vam pujar al cotxe per anar directament al temple de Tayok Pyay. Vaig pujar les escales i davant meu es va obrir una vall mai vista. Un somni. 40 km2 de terra, a la vora del riu Ayeryawady o Irrawaddy cobert per milers de temples i pagodes.
Jo mirava al sud, al nord, a l’est i a l’oest i les pagodes i els temples eren allà, majestuosos; alguns en mal estat, d’altres lluint les stupas daurades amb orgull; d’altres molt petits; més enllà unes pagodes boniques, ajuntades. La terra vermella i camps llaurats on el color verd donava el seu contrast. A partir de l’any 1057 Bagan va ser una nació poderosa fins l’any 1287 en que Kublai Khan va envaïr aquestes terres i va començar el seu declivi.
Però jo encara estava com  embadalida contemplant aquests 40 km2 de terra coberts per més de 2.500 temples i pagodes.  Paul Strachan, escocès, un savi i estudiós de Bagan, publica l’any 1989 el seu llibre, capdal, per conèixer aquest lloc tan inusual:
Pagan : Art and Architecture of Old Burma.

Quin esforç tan i tan gran durant dos secles!  És com si totes les catedrals medievals europees haguéssin estat construïdes una al costat de l’altra en una àrea de terra tan petita, i després abandonades.

Aquest país és un embolic amb els noms. Ara es diu Myanmar, abans Birmània; Bagan es va anomenar Pagan durant el temps dels colonitzadors anglesos; Rangoon és l’antic nom de Yangon, el nom actual; Pegu ara és Bago; riu Irrawaddy ara és riu Ayeyarwaddy. Mandalay conserva el seu nom.
Però ara estic recordant Bagan. Veure aquesta vall va ser de fet un dels motius principals per voler anar a Birmània. Fa molta calor i cal començar les visites aviat pel matí i a partir del migdia tornar a l’al.lotjament i cercar un aixopluc per amagar-se del sol o de la calor. Si es vol anar a Bagan, és impossible estar-hi només una nit, dos díes.
Jo vaig passar tres nits, quatre díes i ….. no ho pots veure tot, millor dit, no pots gaudir de tanta bellesa en tota la seva plenitud.
El transport per poder fer els desplaçaments també és complicat .. o no. Pots fer-ho en bicicleta i aguantar la calor; o en un carro tirat per un cavall (molta polseguera); o caminar ( necessites molt de temps) o en un cotxe. Aquest últim medi és el que vaig utilitzar. Aire acondicionat, no gaire eficient, però suficient i sobretot, més rapidesa de desplaçaments amb el resultat de poder veure el màxim possible, sense presses. 
La solitud de la vall, dels temples, em va fer volar la imaginació. Resulta difícil imaginar que era en el mateix lloc on molts secles abans havíen lluitat exèrcits poderosos, el Regne de Bagan i els invasors del nord, provinents del sud de la Xina.
Sis-cents, set-cents elefants, milers de soldats.
Ara podia veure camps cultivats … gingebre, blat, sèsam, patates. Abans pobles, cases, carrers. El color vermell de la terra; el perfil de les pagodes i temples; cel d’un blau intens; cases amagades al darrera d’arbres molt, molt vius, senzilles, de bambú; infants corrent darrera teu per vendre les seves mercaderíes.
Entres al temple d’Ananda o la pagoda de Shwe Zi Gon o el temple Htilo Minlo …. i formes part de la seva història i admires tota aquesta bellesa, en aquest país Birmània o Myanmar.
Ja estic cercant el llibre de Paul Strachan per anar aprofondint en el coneixement de la història del Regne de Bagan i de Birmània, en definitiva. Ara només puc expesar la meva admiració, i recordar, mitjançant les fotografíes, i us deixo algunes d’aquest lloc de somni: Bagan o Pagan.

Avui fa 14 anys i 48 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

Avui el President d’un país molt poderós li atorgaràn el Premi Nobel de la Pau. Més d’una vegada he escrit de la ironia i sentit de l’humor dels birmans. Els dibuixos de portada del diari The Irrawaddy editat fora del país són veritablement perletes.
El Dalai Lama, Daw Aung San Suu Kyi  ……   i un President d’un país famós que encara ho té tot per fer …

Un bocí de bona, no, boníssima música. La banda de Led Zeppelin, de les millors, la cançó … mítica. De sobte tot mirant una web … els meus enllaços:
(- thatwasmusic –), escolto la cançó que ja havia oblidat i era dins el bagul del racó de casa. Immediatament he recuperat aquesta música. Paga la pena.

Avui la Dra Cynthia Maung (Premi Internacional Catalunya) celebra el seu 50è aniversari. Des d’aquest modest bloc, vull felicitar-la molt cordialment i encara que lluny del seu redol, la Clínica Mae Tao, he brindat per ella bebent una copa de cava i l’he desitjat una llarga vida i molta salut, i sobretot, que pugui tornar ben aviat al seu país, Birmània, i continuar aquesta tasca que ha estat fent des de fa 20 anys; tenir cura de la salut de la seva gent que cerquen serveis sanitaris que dins el seu país no tenen.

Arreu de la Clínica es poden veure fotografíes d’Aung San Suu Kyi, però la que més m’agrada és la que he penjat en aquest post :

UNITY IN DIVERSITY

Aung San Suu Kyi és birmana, la Dra Maung és karen; Aung San Suu Kyi és budista convençuda i practicant; la Dra. Maung és cristiana practicant, però totes dues viuen en un mateix país, Birmània, una empresonada a casa seva a Rangoon, l’altra a Mae Sot, Tailàndia, just a uns pocs metres de Birmània a la seva Clínica Mae Tao, que jo anomenaria ‘la petita Birmània’, un país, el seu, que s’estimen i lluiten per aconseguir foragitar els militars i poder tenir una llibertat somiada des de fa molts anys. 

Permeteu-me incloure en l’arxiu una fotografia que em varen fer amb ella durant les dues setmanes que vaig ser a Mae Sot intentant ensenyar anglès als infants refugiats en aquesta població fronterera de Tailàndia; una escola integrada a la xarxa que també aquesta Clínica Mae Tao té dins i fora de Birmània.

També podeu veure una fotografia de la sala d’amputats de la Clínica. El 98% dels afectats a conseqüència de les mines que l’exèrcit de la Junta va posant al llarg de la frontera.

I finalment, he trobat aquest video, en birmà i karen, de la celebració d’un anterior aniversari  ( any 2005 ) de la Dra. Cynthia Maung. El títol és ben explícit.
                        
– Long live Mother –

Sento una profunda i gran admiració per aquesta dona.

Avui fa 14 anys i 43 díes que Daw Aung San Suu Kyi està empresonada.

El riu Mekong té un recorregut de 4,180 kms. Neix a l’est del Tibet, Himalaia,  i travessa la Xina, Birmània, Thailàndia, Laos, Cambodja i Viêt Nam.
La meva imatge de Laos serà sempre la dels matins, a les sis, quan començava a despuntar la llum del sol, i els pescadors anàven a cercar les seves xarxes. La meva imatge serà la pau i el silenci, la llum, veure com les aigües d’aquest riu immens s’escolen lentament, molt lentament en direcció a la mar, fins formar el gran delta en terres de Viêt Nam.
Una mica més avall de l’illa on em trobava en aquell moment, Don Daeng, la placidesa de les aigües es convertiràn en ràpids ferotges i cascades inimaginables, llençant tota la seva força a un altre país, Cambodja. 
M’explica un pescador, que a finals de gener, molts van fins les roques i els barrancs d’aquests ràpids, on deixen les seves xarxes. És la millor època per pescar i poden atrapar fins a mitja tona de peix.
M’assabento que en el riu Mekong hi han 54 espècies diferents de peixos. Només n’he provat unes tres, boníssimes, cuinades en una sopa plena de flaires d’herbes del tròpic, o al forn embolicat en fulles de plataner, o senzillament fregidet.
Tanco els ulls i la meva imaginació vola a l’illa de Done Khong, i sentar-me en una ‘gandula’ i contemplar el paisatge. El temps fins i tot s’encomana de la lentitud del riu, sense presses, sense sorolls, en una paraula …… no fer res.

Tot just quan es llegeix un informe tot dient que el nombre de morts violentes de dones ha disminuït, aparèixen les notícies de dues noves morts per violència, cruel, en mans dels seus companys. Ambdós casos, els homes s’han suicidat.
Les estadístiques fredes, ens indiquen el goteig dia a dia, sense parar, arreu del món, d’aquesta violència sense sentit.

Tampoc ha d’aturar-se aquest goteig de denúncies. La meva tristor i condol segueixen. Unes flors d’un país llunyà per continuar amb la denúncia.