Chào ông Viêt Nam

Quan vaig organitzar-me el viatge a Birmània, el meu propòsit era aprofitar el temps i poder conèixer aquest país tot sabent les limitacions que existeixen, i les dificultats per poder viatjar sense una agència de viatges al darrera o guíes professionals autoritzats per el govern. També és el camí per obtenir el visat sense problemes. Però tampoc volia fer un itinerari ‘controlat’ i utilitzar els hotels propietat del govern. El resultat finalment va ser una mica de tot, organitzat i lliure.
Llegint comentaris i relats de viatges, em vaig assabentar d’unes caminades (trekking) al ‘plateau de Shan Hills’ prop del llac Inle o Inlay. Era una manera diferent d’arribar-hi i també de caminar per aquest país. Caminar és el mitjà de transport més adient, el millor, per poder gaudir de la bellesa del nostre mon, del nostre país, de la Terra.
L’agència de Rangoon em va informar que aquesta caminada seria de dos díes, una nit d’al.lotjament en un monestir budista fins arribar al llac Inle o Inlay ( ja sabeu que els noms en aquest país canvíen segons qui els utilitzi). No tenía cap informació ni recomanacions d’aquesta caminada. Vaig arribar a Heho, un petit aeoroport, abans militar, provinent de Bagan. Els aeroports a Birmània son petits, i les maletes apareixen quan no te les esperes. El guía, en Ohn Lwin ens esperava, un microbús, prou comfortable i vam començar el viatge fins arribar a Kalaw. Una petita població a 1.320 metres d’altitud; 30.000 habitants; on els britànics colonitzadors hi anàven per passar uns dies d’esbarjo fugint de la calor de Rangoon o Mandalay. També els generals d’aquest exèrcit tan nombrós han construït ‘segones’ residències per no passar calor, i un gran hospital per tenir serveis mèdics a l’abast. La carretera, malgrat estar en millors condicions que la resta, és molt, molt deficient. Kalaw està envoltada per muntanyes amb un cel clar i net. De vegades se la coneix com la ‘ciutat dels pins’, perque és sorprenent la quantitat de pinedes que són arreu.. Perque saps i ho veus que ets en un país llunyà, ja que el paisatge recorda moltíssim la Garrotxa o el Montseny, per exemple. La seva població és també molt peculiar. Podem veure descendents de nepalís i indis (gurkhas de l’antic exèrcit britànic) que s’hi van quedar després de les guerres; també van venir a aquesta població missioners americans i italians. Per cert, encara es pot visitar una esglèsia catòlica, sota la supervisió del Pare Angelo di Meo. Viu a Birmània des de l’any 1931 i desconec si encara és viu. El que sí em van explicar és que el Crist de l’altar major el va portar d’Itàlia i ell mateix va pintar les pareds de l’esglèsia. No vaig poder anar-hi.  Les ètnies Pa-Oh i Palaung també viuen en aquesta població.