Melangia – Poema i recordances de Hà Nôi
El meu petit habitacle ja no hi pot encabir més coses.
Avui cerco els llibres de poesia que tinc en algun racó. Ja l’he trobat. En silenci, vaig passant les pàgines i llegint.
Un poema de na Montserrat Abelló :
Talment com si visquéssim
en el centre de l’esperança,
en el centre de la paüra,
mares !
Maldant perquè no ens manqui l’aire
i el do d’un somriure
que llegarem a fills i filles
amb la sang nostra.
Rius de sang que tenen memòria
encadenats a les flors dels marges.
Absortes, lluitem sense camí,
dins el gran buit.
Del llibre escrit amb belles paraules i poemes, m’endinso en el meu Mac per anar mirant, recordant, fotografíes, llocs, persones, edificis, rius, mars, flors, arbres, cel, aire, sol, llum, olors, somriures, i em quedo amb una de les moltes que vaig fer mentre caminava a la vora del llac Hô’ Hoàn Kiem, centre neuràlgic de Hà Nôi.
Una noia i un noi, com molts, sentats vora del llac. Un moment precís on el brogit de les motocicletes tot just al darrera, es converteix en un silenci absolut per a ells.
Mares ….
…. per què jo no et puc aclarir aquest enigma, si duus la meva sang.
precís, com una fotografía. L’ùnic brogit que s’escolta és el teu. Et surt de dins. Gens fàcil …
Aiii, Roser… com fer-ho…! Aquesta nostàlgia l’hem de fer marxar a base d’aigua.
Quin poema mes bonic.
Els fills quin regal per una mare.
Amb els meus millors desitjos, que la millor sort t’acompanyi el;
NOU ANY 2010
Mariam
Bon any!