Els H’mong: De Tailàndia a Laos
Ja fa uns díes, uns mesos, que el Govern de Tailàndia tenia previst organitzar un viatge de retorn a Laos, per els 4.000 H’mong fugitius del seu país Laos l’any 1975 acabada la guerra de Viêt Nam. Els H’mong són una ètnia que viu a les muntanyes al nord dels països com Laos, o Viêt Nam o Birmània. En el meu apunt – ací – ja vaig escriure sobre aquest fet, sobretot dels H’mong que van poder marxar als EE.UU.
El Primer ministre de Tailàndia, feble, i seguint les indicacions dels militars, ha dut a terme aquesta amenaça i ja ha començat aquest viatge temut per els H’mong. Es van establir en un camp de refugiats a Phetchabun, a uns 500 kms al nord de Bangkok. No ha servit de res totes les apelacions de les Nacions Unides o de Governs occidentals perque aquesta gent es quedi a Tailàndia. Tenen por de les represàlies que poden viure en el seu propi país, Laos.
Un Govern, el dels EE.UU., que va enganyar aquest poble d’una manera hipòcrita i cruel, per utilitzar-los en la guerra contra el comunisme, després de perdre la guerra i fugir de manera humiliant, els va deixar a l’estacada.
No va ser fins l’any 1995, crec, que va acceptar atorgar el status de ‘refugiat polític’ a tots els que van poder arribar als EE.UU., però els més de 4.000 que es van quedar a Tailàndia, han viscut en un camp de refugiats, fins avui, en que un acord entre els governs de Tailàndia i Laos, han repatriat a tota aquesta gent, els retorna al seu país, després de més de trenta anys, i malgrat la promesa del govern de Laos de dictar una amnistía per a tots ells, el seu futur és molt incert.
M’he assebentat, durant el meu viatge, que Laos exporta el 85% d’electricitat a Tailàndia i ténen projectes en comú per augmentar la construcció de pantans. El riu Mekong és la ‘gallina dels ous d’or’ i Tailàndia no patiria restriccions elèctriques; necessita gas, petroli i electricitat, i els seus veïns, Birmània i Laos, en tenen.
Jo m’imagino una família H’mong del camp de Phetchabun; fugitius de Laos, on la represió contra ells va ser brutal per haver ajudat a l’exèrcit nordamericà; no poden viatjar als EE.UU. i es queden a Tailàndia; no els diuen res; s’instal.len i formen famílies; viuen i treballen per un altre país, Tailàndia; segurament donades les seves peculiaritats ètniques, poden treure’n profit amb el turisme; després de més de trenta anys, ara es veuen obligats a tornar a Laos; molts d’ells ni tan sols coneixen el seu propi país; un futur incert; promeses de políticis; encara odi entre molta gent fanàtica.
Però després d’haver viatjat per aquell país, el menys poblat d’Àsia (6.000.000 d’habitants i 280.000 km2) penso que al sud on vaig passar una setmana, o a les muntanyes frontereres amb Viêt Nam o Xina, podríen establir-se i segurament de feina no els mancarà. Però, una cosa és creure-ho, i una altra és viure la situació.
Ha estat un any, aquest 2009, ple de notícies i fets cruels, on els drets humans ni han existit i els que se suposa han de fer prevaler aquests drets, miren a una altra banda.
Les fotografíes trobades a la xarxa son ben significatives.