Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Tam biêt blocaires – Xin chào Oô

Publicat el 26 d'abril de 2008 per rginer

Marxo al Pirineu, al departament de la Haute Garonne, al poblet d’Oô, a nou kms de Banheres de Luishon (Bagnères de Luchon), per una estada llarga, fins el dia 24 de maig. És el regal que em faig cada any, pel mes de maig. Fer un ‘transvassament’ o millor dit un canvi de domicili personal, de Ciutat a muntanya. Només hi ha la vall, el riu, amb molta aigua, això si, de les neus de les muntanyes de més de 3000 metres, camins, boscos, res de segones residències, ni casetes adosades. Cent persones censades, però bastantes menys que hi viuen. Per anar a comprar amb el cotxe vaig i vinc de Bahneres o a Poubeau, un altre poblet proper, on na Vivianne fa uns formatges i un mató exquisits. També tots els díes a les onze del matí, arriba una furgoneta-botiga de queviures i a toc de botzina ens avisa que ja és a davant de casa per poder comprar el que ens falti o hem oblidat.

També tinc temps de fer un tractament a les termes públiques, que no hotel, de Banheres, però sobretot, llegir. De fet és la meva escola d’estiu, millor dit, de primavera. Autodidacta total i absoluta. Encara que de ben segur, m’agafarà el ‘mono’ de tots vosaltres, i penso que més d’un dia cercaré un d’aquests cafés on pots entrar a internet per fer una ullada; no és el bar dels Nàufrags, però si assembla bastant; és de muntanya.
Escriuré postals; m’agrada escriure’n. Ja és un ritual diari; cercar-les, anar a correus  (sóc una adicta a les oficines de correus) els segells, a casa, escriure i a l’endemà a la bústia.
Més d’una tarda amb na Marie, n’Hilaire, i els seus fills i nets, i uns veïns de Tolosa de Llanguedoc, ens fem un ‘aperoô’, pastís, alguna cervesa, refresc, i jo com a persona important, deixo sobre la tauleta un platet amb pernil de glà …. amb un èxit explosiu. I comença la tertúlia. L’any passat vaig coincidir amb les eleccions que va guanyar aquest senyor tant faldiller; ara escoltaré els comentaris. De fet tota aquesta part del sud del país veí voten sempre a l’esquerra.
Si per una de les casualitats algún blocaire passa per aquests entorns, la porta de la gîte és oberta i un descans és molt convenient. L’hostalera us rebrà amb molt de goig!
Bé, us presento en Monty; el mes passat va complir deu anys i aquí el teniu amb la mirada fixe, vigilant, amb el llac d’Oô al darrera. És el meu company de viatge i estada. No us puc assegurar que no comenci a bordar; quan ho fa ja sé que algú vol entrar i se’l mira, olora, i si dóna el vist-i-plau, el visat d’entrada està autoritzat.
Fins la tornada amigues i amics !

Publicat dins de Pirineus - Oô | Deixa un comentari

Birmania novament : NO ‘smoking’

Publicat el 25 d'abril de 2008 per rginer

Ahir vespre vaig assistir a la conferència de Zoya Phan, que ens va parlar del que passa a Birmania. No vam ser més de 10 persones. Ens va fer un resum de la realitat del seu país. Avui continuarà la seva campanya , com ho ha fet a Donosti, Madrid i València.

Cerca suport dels governs del món per forçar a la Junta Miitar de Birmània ha ocupar-se, senzillament, de la vida del seu poble. Mentres la gent passa gana, no té res, fugen a la frontera amb Thailàndia, on viuen milers i milers de refugiats en uns camps indignes desde fa més d’una década, assasinen a qualsevol persona que militi en un partit de la oposició o escriu texts que no agraden a la Junta, els militars reben bilions i bilions de dòlars d’empreses i governs sense escrúpols per el gas, fusta o minerals. Cercant per You Tube podem veure el video del casament d’una filla del general dictador Than Shwe d’un luxe ostentós i vergonyós, o la construcció d’una ciutat, nova capital del país, amb autopistes, barris residencials, palaus, un veritable ‘pastiche’ en mig de la selva.
En un dels posts vaig penjar una fotografia feta a Rangoon on els birmans porten una samarreta amb un NO, referint-se al referèndum per una nova constitució, que la Junta vol que la gent voti el proper mes de maig.
Per no ser empresonats, al costat del NO, hi ha escrit ‘ smoking’ ……

Zoya Phan és una activista important, molt important, que va poder fugir del seu país als catorze anys. Avui en té 26. Tot el seu poble de la ètnia Karen va ser arrasat i va estar vivint amb la família a la selva. La seva mare no va poder aguantar la fugida i els assasinats, i va patir un infart. El seu pare es va quedar i va ser assasinat per la junta tot just fa dos mesos. Era el líder del partit dels Karen, obert a parlar a conversar, perque Zoya Phan, continúa amb el mateix esperit que el seu pare mort,  parla, conversa, convenç a qui sigui, que no volen violència; que les ètnies van arribar a un acord amb el partit de Aang Shan Suu Kyi, el NDL, per convertir-se en un país lliure on hi pot viure tothom. Van guanyar les eleccions, però els miitars no les van acceptar i d’això fa ja més de 19 anys …..

Zoya demana suports governamentals dels països del món lliures; embargaments; que la gent no oblidi,  i vaig saber amb tota mena de detalls,  quina és la posició de Thailàndia que deixa els refugiats en uns camps pèssims i no els dona cap possibilitat per viure, per ser persones,  i continua amb el tràfic humà.
He copsat que els refugiats birmans arreu del món són forts, lluiten, volen convèncer a la gent, volern tornar al seu país, volen que la dictadura militar s’acabi, no volen que se’ls oblidi. Les manifestacions del propassat setembre 2007 van ser un mirall al món, però tot continúa igual, desde fa anys.
Aung San Suu Kyi complirà 63 anys el proper 19 de juny; més de 15 anys empresonada en el seu domicili a Rangoon.
Després de la conferència, els pocs que hi erem, vam tornar a casa. Tot el que vàrem escoltar, i també després, en un col.loqui intens, ens va fer retrobar en la nostra memòria els temps d’una dictadura miitar que també vam patir; els refugiats, les injustícies, la manca de llibertat d’expressió, l’opresió dels pobles, les morts, els judicis, les incomprensions i poc ajut del món occidental.
Utilitza la teva llibertat per promoure la nostra.
És la frase que sempre diu Aung San Suu Kyi i ahir també ens la va dir Zoya Phan, una dona birmana, jove, amb una força inusual i que desitja tornar al seu país sense violència, amb total llibertat, sense dictadors militars, amb un passeport i deixar de ser considerada com a refugiada.
Publicat dins de Birmània - Reflexions | Deixa un comentari

L’arca de Noé australiana VII

Publicat el 23 d'abril de 2008 per rginer

Crec que el millor del meu viatge a Austràlia va ser poder veure, fotografiar, quedar-me sentada mirant encuriosida, els animals que viuen en total llibertat, a casa seva, sense tanques, protegits. I per sobre de tot conèixer la existència de mamífers, ocells, amfibis, peixos, rèptils, absolutament desconeguts i mai vistos per a mí.

La petita illa de Kangaroo, situada davant mateix de la Ciutat d’Adelaide, és el lloc ideal per disfrutar de la natura en un entorn petit, sense sentir-te com perduda en un continent inacabable.
Al sud de l’illa, a ‘ Seal bay’  es troba una població de lleons marins important i molt protegits. Ja vaig dir en un altre post que no pots apropar-te a menys de set metres …. ho vaig fer … i el xiulet del guarda em va avisar, amablement, això si.
Una mica exagerats i poc condescendents sí que són, la veritat. Encara que els animals viuen en plena llibertat, també penses que és com un zoo natural protegit.
Però al cap i a la fí, els pots veure, fotografiar-los i seure a la sorra. Vaig veure’n un que tornava de nedar. Són uns mamífers llestos; van a pescar, a cercar menjar i són dins l’oceà durant tres o quatre díes o més; s’han alimentat prou, per després jeure tranquil.lament a la sorra fent vida contemplativa i de tant en tant un bany i quan és el moment, copular, cuidar els petits, festejar i mirar-nos als humans amb uns ulls adormits i amb ganes que escampem la boira aviat.

Publicat dins de Austràlia - Un nou viatge | Deixa un comentari

Avui – Sant Jordi

Publicat el 23 d'abril de 2008 per rginer

Les roses són per a tots els blocaires; les podeu collir, encara són fresques. Són d’un raconet petit dins un continent molt gran.

– ¿ Qué faig ? Només i encontinent allò que es presenta com a evident, satisfactori i possible d’executar sense cap violència o càlcul. L’ordre, el rigor, consisteix a no deixar corrompre l’energia de cada instant. Mai no fer res a desgrat, de  mala gana. Les coses fetes així, no solament s’han de tornar a fer, s’ha de pagar un delme per haver-ho fet. –
El Canvi – Miquel Bauçà
He tornat a transgredir … què hi farem !
Què esperem a no corrompre l’energia de cada un dels nostres instants ?
Bon dia de Sant Jordi desde Salses a Guardamar, passant per les Illes del Mediterrani.

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari

Sospites

Publicat el 22 d'abril de 2008 per rginer
Aparèixen notícies d’aparicions de dones mortes violentament, assasinades.
Hi han sospitosos, però no sabem mai si els han descobert o els crims han estat veritablement com sospito; violència de gènere.
El mes de març una noia jove a Langreo, molt coneguda per les seves tasques socials; avui una noia desapareguda i trobada morta violentament a València, i creuen que podría haver estat el seu company, ara desaparegut.
I algunes notícies més que han anat apareixent al llarg d’aquests últims mesos.
No sabrem mai, si són certes o no. La premsa no segueix les investigacions.
Una veritat sí que sabem, cossos de dones mortes violentament i amagats vergonyosament i cruelment en llocs on la gent no les trobi d’immediat; guanyar temps per fugir.
Els narcisos capbaixats,  en plena primavera i sorpresos per una nevada inesperada. Fa fred.

Publicat dins de Violència de gènere i domèstica | Deixa un comentari

L’arca de Noé australiana VI

Publicat el 22 d'abril de 2008 per rginer

En el meu petit zoo virtual que tinc dins el meu Mac em trobo amb aquesta sargantana gegant. A Austràlia els anomenen lizards i els aborígens en diuen ‘goana’. Existeixen 3.000 espècies de sargantanes i llangardaixos per aquest continent  i mesuren entre els 6 cm fins els 6 metres de llargada. Els aborígens els cacen per menjar i segons ells, els occidentals no sabem els que ens perdem. M’ho crec. Jo n’hagués menjat, si hagués estat convidada. En la pel.-lícula que ja vaig recomenar , ‘Generación Perdida’ amb en Kenneth Branagh, es pot veure com la nena protagonista corre darrera un goana i quan comença a pujar a dalt d’un arbre, el caça amb les mans per la cua, cop de cap, i a la brasa.

N’hi han de més grans, i més petits, i de tots colors. Els més espectaculars són els ‘Green Iguana’ que quan obren la boca les galtes es converteixen en ales per volar. No els vaig veure.

Sí, vaig poder fer una fotografia a aquest goana travessant el camí d’entrada al Terania rainforest. No he pogut trobar el nom entre les tres mil espècies. M’imagino que és una de les moltes bestioles que no són famoses, però val més no acostar-s’hi.  Quan era petita i quan era a Alcossebre amb la meva àvia i el meu germà, per els marges cercàvem les petites sargantanes per agafar-les i fer una disecció. És evident que si les mides haguéssin estat de les proporcions d’aquests animalons d’Austràlia, els  haguéssim deixat en pau i en llibertat i nosaltres a córrer !

Terania és el bosc tropical – rainforest, símbol d’Austràlia. Al final del camí pujant riu amunt, arribes a una cascada preciosa en mig d’una vegetació exhuberant.
L’any 1979 van voler talar els arbres i fer-ne terres de conreu i pastures. Durant sis setmanes la gent es va manifestar, encadenant-se als arbres i van viure al bosc. He vist les fotografíes fins i tot de tanquetes de la policia, però la resistència va guanyar, i per sempre més Terania ha quedat com el rainforest símbol de la resistència i la defensa de la natura per motius especulatius.
És prop de Lismore i Nimbin – capital dels hippies –  ( NSW ) a uns 350 kms al sud de Brisbane.
Publicat dins de Austràlia - Un nou viatge | Deixa un comentari

Patir de fam

Publicat el 21 d'abril de 2008 per rginer

El món està convuls. Les declaracions de la representant de les Nacions Unides i en Jean Ziegler, observador de la comisió ‘ Tothom té el dret d’alimentar-se’ han anunciat per enéssima vegada que molts països pobres podríen patir fam per l’alça dels preus de l’arròs o del blat; fa tremolar. És indecent que es compri blat o arròs per combustibles ‘sostenibles’ per garantir el benestar dels països rics sense pensar que hi ha mil.lions de gent al món que depenen de l’arròs o del blat per poder subsistir, és a dir, viure, senzillament. Considero que es tracta d’un fet criminal.

Alguns països, principals exportadors d’arròs, el Viêt Nam per exemple,  han anunciat que després d’assegurar-se l’arròs per la seva pròpia població, l’excedent entrarà al mercat. Filipines és el país del món que més quantitat d’arròs importa; és la base de la seva alimentació, però he llegit que actualment la Presidenta Gloria Arroyo està disposada a pagar el doble del que va pagar ara fa un mes. Què faran, em pregunto,Bangla Desh, o Somalia, o Moçambique i tants i tants països pobres?Thailàndia és l’exportador número ú del món i és un misteri. També escriuen els entesos que l’excés de població és un factor fonamental en aquets augments de preus ¿¿¿????
Jo no entenc gaire, més ben dit, res, d’economía mundial ni globalitzadora, però aquest fet de la pujada de preus per la demanda, no per menjar, ens al contrari per un benefici per obtenir luxes i riqueses, és vergonyós i aberrant.

També hi ha el tema de les patents; quantes multinacionals ténen patents registrades de llavors ? On s’ha vist que es pugui patentar llavors i deixar en la misèria a països del món que pateixen i moren de fam ? Perque aquestes llavors, m’imagino, costen molts diners com també les patents dels medicaments. Per això quan llegeixo que països com Índia o Brasil transgredeixen les lleis de les patents i ells mateixos fabriquen medicaments per lluitar contra la malària, per exemple, els aplaudeixo, però amb moltes ganes.

Els països del sudest asiàtic ténen aquesta cultura; que foten doncs aquestes multinacionals suscrivint acords i patentant unes llavors ?  Per millorar la seva qualitat, això diuen. Què els han d’ensenyar a la gent que al llarg de la història han cultivat blat o arròs perque és el fruit que els dóna la terra per viure ?
Llegeixo als diaris de Hà Nôi que avui molts camperols els han comprat o expropiat les terres on conreàven l’arròs,  perque l’urbanisme pugui crèixer en condicions, i ara ténen més diners que mai haguéssin pogut somiar. Però, segueixo llegint, i aquests camperols no saben què fer-ne dels diners i han perdut la seva felicitat, i ho declaren obertament. Ells voldríen continuar treballant la seva terra, el seu petit conreu, no necessiten de luxes; ja els ténen.
Definitivament, vivim en un període ben convuls i amb  molta pobresa per moltíssima gent i molta més riquesa per uns quants.
La fotografia és un camp d’arròs, al nord de Hà Nôi, prop de Lao Cai. Els camperols, propietaris d’aquesta terra en un 80% ( el 20% és del Govern ) poden viure sense luxes, tranquil.lament i venen l’arròs al preu que marca el mercat internacional.
No sabríen fer res més, ni ho volen. És evident que també n’hi han que prefereixen viure a les grans ciutats, però encara està molt arrrelat aquest sentiment d’amor per la seva terra i els seus conreus.
Els temps ens ho dirà.
Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari

Matí de diumenge: Després d’una lluna plena.

Publicat el 20 d'abril de 2008 per rginer

Ja va començar ahir vespre, amb una festa sorpresa a una molt bon amiga meva. Va celebrar el seu 60è aniversari i es pensava que ahir nit seríem com unes deu o vint persones, i quan va entrar i va veure la gernació de gent, la seva mirada, els seus ulls, tota ella, es va trasbalsar en un garbuix d’emocions. Vam ser més de cinquanta persones, moltes. El dia de Sant Jordi li tinc un libre ja preparat, perque, sí, he trobat un segon exemplar de ‘El Canvi’ de Miquel Bauçà, i ella com a gran lectora que és, segur que també el tindrà de llibre de capçalera.

A les cinc del matí m’he aixecat i per tot el passadís de casa hi havia una llum sorprenent. La lluna plena amb tota la seva esplendor il.luminava el meu petit piset; tot el menjador, el racó del Mac i dels llibres i el passadís fins al fons. 
Immediatament vaig agafar la meva petita càmera i vaig fer una fotografía.
En aquests moments es quan notes que li falten ‘pixels’, però n’estic satisfeta.
Núvols, xemenies de les cases, antenes, ciutat.

Pel matí i després de donar una ullada al Vilaweb, ja més tard, escoltant la música que m’agrada, he anat fent els exercicis de cada día i de sobte he escoltat els crits d’una gavina. Encara que no tinc la mar davant meu, la Ciutat mira al Mediterrani i les gavines sovintegen per el barri. Obro el balcó i escolto una conversa intrigant entre una gavina molt gran i una garsa, totes dues pujades cadascuna en una antena de televisió diferent. Vaig corrent a cercar la càmera, però en tornar al balcó, la gavina i la garsa ja havíen acabat la seva conversa i havien continuat el seu vol.

He sortit amb en Monty ( el meu gos ‘pataner’ que un dia el meu fill ens va dur a casa de petit; fets consumats; ara fa deu anys ) a comprar el diari i sempre trobo algú, veï o amic/amiga per petar una xerradeta.

He continuat amb el meu esmorzar ( encara tinc sobrassada i un mica de mató amb comfitura de figues i per acabar un cafè de Sant’Eustacchio ).
Llegeixo El Punt per estar una mica al día i passo pàgina quan no és del meu interès. M’interesso per les ‘novetats’ literàries de Sant Jordi i torno al Mac per llegir les informacions internacionals.
Amb preocupació llegeixo les notícies del problema de la pujada de preus del blat i l’arròs. Ja tinc un post a mig fer sobre aquest tema, indignant i cruel.
I ara si em permeteu vaig a continuar a cuinar un arròs de diumenge. El fumet ja està llest i les verdures, carxofes, pèsols, mongeta verda, pebrot verd, all, tomàquet, julivert, safrà i una sèpia, femella, perque m’agraden molt els ous, tot és a punt per ser cuinat. L’arròs de la classe ‘bomba’ de Calasparra, on les aigües encara són netes i no hi ha indústries.
Bon diumenge a tothom !
Publicat dins de Memòria personal | Deixa un comentari

VINASAT-1 El satèlit de Viêt Nam

Publicat el 19 d'abril de 2008 per rginer

El dissabte passat, desde la Guyana francesa, es va llençar un nou satèl.lit de comunicacions a l’espai; el Vinasat-1. Viêt Nam entra així en les noves tecnologíes i gràcies a aquest satèl.lit podrà anar avançant en els temes de comunicacions. És un país molt complex geogràficament, i hi han molts llocs perduts per les muntanyes i moltes illes sense cobertura de cap tipus. Només fa deu anys que el 23% de la població té accés a internet i ara volen arribar al 40% l’any 2010. En els pobles on ni tan sols ténen telèfon, ni televisió, el Vinasat-1 significarà un  progrés per aquests llocs tant remots; tindràn una finestra oberta a tot el seu país i al món i aprendre, sobretot aprendre per continuar éssent autosuficients.

El centre de comunicacions de Vinasat-1 està situat no gaire lluny de Hà Nôi, a la província de Ha Tay, on convergeix la cultura de l’arròs amb les noves tecnologíes.
Els búfals continuen treballant amb els camperols en el cultiu de l’arròs i al poble de Son Dong els artesans continúen amb la seva feina d’esculpir figures de fusta per els temples o cases partículars.

I no gaire lluny ens trobem amb el Poble de l’Amistat on ténen cura dels infants i adults que han patit els efectes col.laterals de la guerra, l’aspersió de l’herbicida amb greus malformacions.

És el contrast, és la globalitació, és el futur. La gent gran, amb experiència, no les té totes, ja que pensa que es pot perdre la cultura i identitat del poble, però jo penso que després de més de dos mil anys on han patit colonitzacións i invasions dels xinesos (més de mil anys), francesos, japonesos, americans, i aconseguir ser avui en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i sobretot deixar de passar gana i viure en pau,  i poder exportar al món arròs, cafè, peix, manufactures, no perdràn la seva identitat.  És massa fort el seu sentiment nacional.  Està per damunt de tot.
S’han apropiat sempre de lo millor dels seus colonitzadors i ho han adaptat a la seva cultura, sense perdre mai la seva identitat. Arribar a un equilibri entre el progrés i la seva cultura, és el seu gran repte.
El mestre Hu’u Ngoc insisteix en que els vietnamites estimen el seu país, essencialment. Vénen d’una cultura de més de 4000 anys. Els agrada aprendre.
Ténen paciència. S’adapten ràpidament a les situacions més conflictives. Son més sentimentals que racionals. Són més religiosos i espirituals, que fanàtics. La família està per damunt de tot i ténen un gran sentit de la solidaritat amb la família, els veïns, el poble, la nació, i els altres països amb problemes ( curiosament, Viêt Nam és una de les nacions del món que més experts en agricultura envia a altres països de la terra on ténen problemes per sobreviure). Saben mesurar el temps.
La fotografia va ser publicada a la BBC News i és d’un contrast evident.
Publicat dins de Societat - Costumari | Deixa un comentari

Birmania per la Pau

Publicat el 18 d'abril de 2008 per rginer

El proper dia 24 d’abril a l’Escola d’Administracions Públiques de Barcelona, carrer Girona, no. 20  a les 20:00 hores, tindrà lloc una conferència important; Zoya Phan, de 27 anys, filla del Secretari General del partit Karen, Mae Shan, assasinat el propassat mes de febrer, serà present en aquesta conferència. Zoya Phan és una activista política important i responsable de la campanya Burma Campaign UK. contra el règim dictatorial de Than Shwe i la seva Junta Militar.

 Birmania per la Pau, i Concha Pinós al capdavant,  organitza aquestes conferències per vàries ciutats europees. El perill cada vegada és més gran. El partit NLD que va guanyar les eleccions, amb Aung San Suu Kyi ha demanat un NO rotund al referèndum que es farà el 10 de maig per part de la Junta Militar. Més de 1.800 persones, la majoria monjos, encara estàn empresonats. Aung San Suu Kyi, no cal repetir-ho, està empresonada en el seu domicili ja fa més de 15 anys.

Zoya Phan serà a Barcelona, per explicar-nos tot el què passa en el seu país, i que sembla que el món ho oblida, perque les grans potències mundials i els països veïns continúen fent negocis amb aquests dictadors.
Penjo aquest video de na Zoya Phan i podreu comprovar amb quina energia i valor defensa la llibertat del seu país i demana ajuda als països demòcrates del món.

Publicat dins de Birmània - Reflexions | Deixa un comentari

He trobat El Canvi -Miquel Bauçà

Publicat el 14 d'abril de 2008 per rginer

Desde el retorn del viatge curt i intens a Mallorca, he intentat trobar un exemplar del llibre ‘El Canvi’ de’n Miquel Bauçà ( Felanitx 1940-Barcelona 2004 ) i que vaig descobrir a la tauleta de nit de na X.

Té raó; no hi és en cap llibreria; no s’ha fet cap nova reedició i aquest matí després d’entrar i sortir de diversos establiments, l’he trobat ! L’únic exemplar que teníen i és el de la primera, i supos, única edició, juny 1998.
Estic molt i molt contenta i com ja em pensava que no el podria comprar, he trobat l’últim que s’ha publicat:  ‘ Certituds immediates’ primera edició, setembre de 2007.

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari

Himne d’Austràlia ‘ no oficial’

Publicat el 14 d'abril de 2008 per rginer

El fet que una nació tingui un ‘himne no oficial’ i el cantin constantment, canviïn la lletra, facin milers de versions, vagis on vagis sempre hi ha algú que el canta i en esdeveniments importants li dónen més importància a aquesta cançó que al mateix himne oficial, és genial i m’agrada especialment. Això dels himnes, els australians ho ténen clar; i només cal recordar el gran i únic moment en un partit de Copa Davis quan el trompetista ens va honorar amb l’himne de Riego dedicat a l’equip d’Espanya !!!  Ha estat un dels moments més impactants que vaig viure davant del televisor.

És divertit, però el tret més important de la cançó és que no té ni cap ni peus, però és molt interessant.  WALTZING MATILDA és el nom de la cançó. La va compondre Banjo Patterson ( secle XIX ), un dels poetes importants del país i a més té nom d’instrument de corda.
La primera estrofa diu així:
Oh! There once was a swagman camped in the Billabong
Under the shade of a Coolibah tree
And he sang as he looked at this old billy boiling
Who’ll come a-waltzing Matilda with me.

Hi han paraules pròpies de l’australià, i més o menys es pot traduïr :

Era una vegada un viatger va fer acampada en un toll, a l’ombra d’un eucaliptus coolibah, i cantava mentres miraba i esperava que la tetera comencés a bullir, vindràs a caminar amb mí Matilda ? Diu exctamernt que va acampar en un toll, per què no al costat ? ‘Billabong’ és el nom d’ un toll, gran o petit.  ‘Swagman’ és un viatger, buhoner, aventurer. ‘Swag’ és la manta que porten al darrera de les espatlles. ‘Matilda’ és evident que vé del nom de dona alemany Mathilda, però no és segur. ‘Billy’ és una pot de llauna per fer bullir aigua i ‘coolibah tree’ és un eucaliptus.
Per què l’aventurer està ballant un vals amb el seu sac de dormir i per què desitja que algú o alguna cosa balli amb ell ? No hi han respostes. En una segona estrofa surt el nom d’una ovella……
La música és molt bonica i que en Banjo Paterson va copiar d’una cançó escocesa
‘Thou bonnie Wood O’Craigielea’ i és melòdica. Dóna molt de sí, i hi han versions diferents i tothom es pot inventar una lletra.
És la cançó que cantes dins el cotxe mentres viatges per unes carreteres solitàries per el desert d’Austràlia.
Sense cap mena de dubtes, aquest continent, és un lloc interessant. Penjo aquesta versió de ‘Waltzing Matilda’ amb explicacions i fotografíes que he trobat, i penso que és molt aclaridora.
En tinc una altra, brutal, genial, i que penjaré a la categoria de ‘Música’. No us la perdeu.
Publicat dins de Austràlia - Un nou viatge | Deixa un comentari

Li puc fer una pregunta ?

Publicat el 13 d'abril de 2008 per rginer
De vegades, moltes, les respostes poden tenir conseqüencies, injustes, intolerants, i més d’una vegada haguéssis volgut tallar-te la llengua. Però, precisament, quan es tracta de la teva llengua, del teu país, la llengua s’ha de triplicar i multiplicar amb força.

El proper dia 17 de juny, Artur Quintana ha de presentar-se davant el jutge a Fraga per una querella interposada en la seva contra per una associació clarament intolerant i feixista que intenta fer desaparèixer la llengua catalana de la Franja.

….i continúem. He copiat el correu que vaig rebre i també podreu clicar en la pàgina web per trobar la informació concreta.
L’altre dia vaig contestar una de les tantes trucades telèfoniques d’una empresa de marketing que volia conèixer la meva opinió de la situació en que es troba la meva Ciutat. Una de les preguntes finals molt curiosa; és vostè d’esquerres, centre-esquerra, centre-dreta o dreta ? Li vaig contestar: anarquista. No tinc aquesta resposta ; doncs ja la pot incloure.
Una altra pregunta, si més no encara més ximple: La llengua habitual quina és ?
No és la habitual , és la meva, la meva llengua mare, no en tinc cap altra i quan m’haig de fer entendre amb altres persones de llengües diferents, doncs les utilitzo.
I la pregunta de sempre: Com es sent vostè; només catalana, catalana-espanyola, espanyola. Senyoreta: Catalana, i prou. La pregunta és absurda.
Reprodueixo el final del poema de’n Joan Maragall, que sempre m’ha agradat :
– On ets Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora ?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills ?
Has desaprès d’entendre an els teus fills ?
Adéu Espanya !
Ja és invisible desde fa molt de temps.
La fotografia correspòn al Parc Nacional dels Pirineus, no gaire lluny de l’Aragó.
Llegiu l’informe de’n Artur Quintana, que el proper 17 d’abril ha de presentar-se al jutjat de Fraga.

En una entrevista del diari La Comarca [Alcanyís] del 29-7-2005 a Artur Quintana davant la pregunta de l’entrevistador/ra R.P.B. Hace unos días la FACAO emitió un comunicado en el que decía que el catalán no es una lengua propia de Aragón ¿Qué es entonces? Artur Quintana va respondre: Lo he leído y eso es como decir en Alemania que el holocasuto de los judíos no ha existido, lo que está penado. Son cosas que no entiendo, eso es negar la evidencia, decir que ahora mismo estamos hablando en turco. Ésto sólo sirve para provocar el odio entre los pueblos aragoneses y los catalanes. A partir d’aquests dos textos la FACAO va interposar una querella criminal per calúmnies i injúries contra Artur Quintana i Font com a autor de les declaracions adés citades a La Comarca, com també per ser el president de la ICF. A més la FACAO ha presentat querella contra N.S. com a suposat coordinador de la web franja.tk, i contra M.R. com a suposat autor de diversos blogs on es parla de les activitats culturals de la FACAO. Cap dels tres imputats no va assistir a un acte de conciliació amb la FACAO convocat pel jutjat de Fraga per raons òbvies: on no hi ha ni injúries ni calúmnies no cal conciliació. Darrerament han passat a declarar davant del jutjat de Fraga N.S. –que ha estat detingut i incomunicat durant tres hores- i M.R. Artur Quintana i Font haurà de declarar davant del jutge el dia 17 d’abril del 2008 a les 9 hores. De no presentar-s’hi el jutge podria ordenar-ne la cerca i captura. Per a més informacions podeu llegir a internet la web http://locacaodelafacao.wordpress.com Agrairé la difusió d’aquest text. Artur Quintana i Font. 

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari

SALDI

Publicat el 13 d'abril de 2008 per rginer

Avui i demà hi han eleccions a Itàlia. El sol llueix en tota la seva esplendor a la Ciutat i m’agradaria poder enviar-lo a aquest país de la mediterrània i que ens és tant proper.

M’agradaria que no guanyés el personatge corrupte que tothom diu que guanyarà.
Però la situació sembla que ja té finalista. Llegeixes enquestes fetes a Palerm a la BBC News i les respostes t’esgarrifen, i sobretot quan són de la gent jove.
En el diari, a la portada hi ha un enllaç a un article de’n Saviano , i els blocaires ja el podíem llegir traduït i ben explicat en la nostra llengua per la ‘ragazza’ de ‘El meu país d’Itàlia’  – coses que passen – als blocs de Vilaweb.
Us el recomano fortament; el mateix títol . SALDI – REBAIXES. Aclaridor, definitiu.
L’olivera, que creix en un pati d’una casa d’una illa amb molta força, i que tant ens uneix als països de la Mediterrània. Seria sagnant haver de conviure amb aquest personatge i la seva tropa durant els propers anys.
N’hi ha una de pansida … és ell; la resta som el poble que hem de continuar endavant en els diferents fronts en tots els nostres països d’aquesta mar.
Cantarem ‘Bella ciao’ el dimarts.

Publicat dins de Actualitat | Deixa un comentari