Chào ông Viêt Nam

Viatjar per Austràlia és trobar-te amb les coses més inversemblants que un es pugui imaginar. Per començar el paisatge és insólitament pla, la terra de color vermell o marrón clar, buit, si no ets prop de la costa, monòton, però a la vegada engrescador.

Els animals autòctons, els depredadors, mai havíen vist conills i ni tan sols els paràsits s’hi apropaven; conclusió l’any 1880 s’havíen menjat 800.000 hectàrees de flors, plantes, fulles, tot el que trobàven. L’any 1890 el país va patir una època de sequera que va durar deu anys i van morir més de 35 milions d’ovelles, però els conills vivíen i corríen i saltàven, sense que ningú pogués fer-hi res.

Shi Tao – JUNY

Mai de la vida aconseguiré esquivar el “juny”.

Juny: se m’hi va morir el cor i se m’hi va morir el poema, també l’estimada hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m’esqueixa la pell i revela l’abast veritable de la ferida.

Juny: el peix se’n va del mar de sang, neda cap a una altre lloc on hivernar.

Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci, munts de cartes ja no troben per manera d’arribar a mans dels morts.

Seguint la crida feta per en David Figueres, llegim  el poema de Shi Tao, poeta empresonat a Xina pels fets de Ti An Men i traduït per en Manuel Ollé al català.

Trist record i el suport més gran a la família.

Quan el remitent del correu és – ogcdc1-  ja sé que vé de Viêt Nam, de l’Hospital de Hue, del Dr Nhan. Ha estat la millor notícia del día. Us presento a Nguyen Thi Ngoc Thanh. Va nèixer amb paràlisi cerebral i després de tres mesos d’estada a l’hospital i una bona rehabilitació, la nena ha millorat moltíssim.

Torna la violència cruel i sense sentit. Avui han matat una dona a trets. El seu ex marit ja havia estat jutjat i van aplicar el reglament, d’una manera mecànica, per vigilar que la dona no patís cap atac i com sempre no ha servit per a res. Els fets han passat a Guadalajara.

Avui aquest matí m’han informat del decés de Philip Jones Griffiths, 72 anys, patía un càncer. Va morir el 18 de març, i no he tingut coneixement de la seva mort fins avui. Mentres  anava reconeixent els llocs i les persones, els arbres, les flors, les cases, el bar,  en una illa,  perque abans havia llegit poemes i narracions i quan vaig ser davant no calia que em diguéssin res, Philip Jones Griffiths necessitava de la seva càmera per fotografiar una guerra que va fer canviar a la societat civil, especialment als Estats Units. Les seves paraules eren les seves imatges.

Per Jones Griffiths, Viêt Nam era un nou país on un monstre mecanitzat va expoliar, arrasar un paisatge, unes terres innocents.’ Els desastres de la guerra’ de Goya li van venir immediatament a la memòria. Henri Cartier-Bresson va escriure: ‘ Desde les pintures de Goya, mai ningú ha donat una visió tant real i cruel de la guerra com Jones Griffiths’.  El seu llibre Vietnam Inc., va ser censurat i prohibit als EE.UU. durant molts anys.

Totes les protestes del món a favor de la llibertat del Tibet, són també favorables a la llibertat per Birmània. Tibet té molt de ressó arreu; el Dalai Lama és un personatge mediàtic important i la seva veu s’escolta a tot el món. Aung San Suu Kyi, també Premi Nobel de la Pau com el Dalai Lama, està tancada ja fa més de 15 anys a casa seva a Rangoon; no té aquest suport mediàtic, però sí té un suport de la societat civil mundial enorme;  però no oblidem les manifestacions dels monjos budistes a Birmania el passat setembre 2007 i un premi Pulitzer ha anat a parar al fotògraf que va poder ensenyar al món l’assasinat d’un fotògraf japonès en mans de l’exèrcit de la Junta Militar. Arrel de la publicació de la fotografia, el món es va assabentar de l’assasinat de més de cent persones, molts monjos budistes.

Encara amb les vivències del cap de sertmana que em bullen dins el cap, sobtadament torno a la realitat, i una altra dona ha estat assasinada en mans del seu company a Torrevella. Ell ha confessat avui, pel matí, que l’ha mort.

Abans de pujar a  l’hidroavió per volar i tornar a casa,  hem passejat vora la mar. El tamarell florit meravellós ens ha desitjat un molt bon viatge de retorn i fins aviat !

L’hidroavió, cosinet de L’APAGAFOCS, ja ha començat a enlairar-se. Volant per damunt de la Mediterrània amararà puntualment i els tres passatgers d’aquest vol

Aquest matí, en un carrer cèntric de San Sebastian de los Reyes, una dona ha rebut fins a nou ganivetades. Ha mort. Tenía dos fills. El seu company i pare de les criatures s’ha confessat autor del crim. És a la presó.

És difícil de creure que una Ciutat com Sydney havía estat una colònia anglesa atípica, amb una presó per a convictes, cases mal fetes, botigues decadents. Avui és una ciutat gran, acollidora; sí, és difícil poder parlar d’una ciutat molt gran que és acollidora; Sydney ho és. No veus, però, cap rastre del que va ser ara fa ja més de 200 anys.

Quan els primers mariners i convictes van arribar, els aborígens se’ls miràven amb curiositat i veient el que i com feien les coses, reien amb crits molt sonors. Ja he parlat abastament del genocidi comès amb els veritables habitants del continent, però sempre pots llegir històries com la del convicte McEntier, mort per un aborígen, i el Capità Phillip es va enfurismar i va ordenar de capturar-ne sis i portar el cap de cadascún d’ells. Els mariners van estar caminant durant uns díes, i només van poder capturar a un aborígen, un home, però se’n van adonar que era amic d’ells. El van deixar en llibertat immediatament i assumpte tancat.

Poder volar vol dir tenir sensacions, emocions, sentir-se lliure. En el meu viatge per terres llunyanes, vaig tenir la oportunitat de pujar en un hidroavió, petit, dels temps de la guerra i fer dues volades per damunt de la Ciutat de Sydney. Vam aterrar a l’aigua, en un racó que estava ple de meduses enormes, o les temudes ‘jellyfish’. Quan torno a casa, m’agrada conèixer a fons la Ciutat, el poble, el lloc on he estat caminant, mirant, fotografiant i sempre em trobo amb sorpreses.

Aquest error va ser fonamental en l’arribada dels onze vaixells del capità Arthur Phillip que van salpar de Portsmouth el mes de maig de 1787, amb unes 1500 persones a bord, la majoria presoners i convictes, i els van enviar a fundar de la manera més absurda una colonia en un continent llunyà i desconegut, perque els anglesos havíen perdut les colònies americanes i no sabíen on tancar els seus convictes. Un continent que només havíen visitat una vegada en disset anys.