Per què calen els Eurogames: l’anunci homòfob de Mr. T

Aquests últims dies m’he vist forçada a justificar perquè crec que són positius uns Eurogames, que la visibilitat és molt important i que això és així perquè tot i el que ara i ací diguen les lleis, l’homofòbia continua present i en un grau molt preocupant.

I hui em trobe que al Regne Unit acaben de retirar un anunci en el que Míster T, aquell del “Equipo A”, dispara a un corredor exageradament amanerat i li diu que és una “desgràcia per la raça humana” i que ell el farà “córrer com un home de veritat“.

No m’ho acabava de creure, fins que ho he vist. Crec que no cal afegir-hi res més.
Bé, sí, que els publicistes s’ho haurien de fer mirar, dic jo.

Eurogames: balanç final

Primera conclusió: estic cansadíssima. Han estat quatre dies de no parar, anar amunt i avall, dormir poc i menjar fora d’hores, però m’ho he passat molt bé. He estat al Village, he tornat a veure alguns dels xiquets de l’associació de famílies lesbianes i gais (estan a punt de fer-me tieta honorífica de tota la canalla), he vist i he fet fotos a la competició de balls de saló (he de reconèixer que impacta, per falta de costum) i no m’he perdut ni una festa (jo! que no sóc gens festera).

Però el millor ha estat conèixer nova gent, estar amb persones diferents, l’ambient entre les voluntàries (i entre els voluntaris també)… Falta veure si aquestes noves coneixences tindran algun tipus de continuïtat o s’esvairan de manera immediata. De moment, però, que me quiten lo bailao, que diuen els castellans.

Eurogames: la cerimònia

Tot i que amb menys públic del que s’esperava, la cerimònia d’inauguració va estar molt bé, sobretot una vegada van seure els més de 4000 esportistes, tot entre música prou petarda que animava el personal de mala manera.

Després, l’espectacle. L’hora de la veritat. El que havíem assajat durant tres dies, per cinc minutets de show. Escoltar tothom aplaudint des d’allà baix no es pot descriure amb paraules, la veritat.

Hui he fet una estoneta més de voluntària al matí, donant informació. La vesprada per descansar, i a la nit, a la festa de dones del poble espanyol. Demà toca fer fotos d’alguns esports. Això és un no parar!

Eurogames: assaig general

Torne ara, passada la una de la matinada, i perquè una altra voluntària m’ha portat en cotxe, de l’assaig general de la cerimònia d’inauguració dels Eurogames. A veure, si penseu en una cosa com la dels jocs olímpics del 92, aneu canviant d’idea. Però és que aquells eren professionals, i nosaltres una gran colla de voluntaris amb molt bona voluntat, com bé diu el seu nom, però sense gens d’experiència, i amb només dos assajos.

Amb això en ment, el resultat és molt digne. I la sensació d’estar a la pista del Palau Sant Jordi, impressionant. I això que hui les graderies estaven buides. Demà (dijous) pot ser brutal!

Voluntària als Eurogames, quina experiència!

M’he passat mig cap de setmana tancada a l’annex del Palau Sant Jordi assajant per una de les parts de la cerimònia dels Eurogames, que es farà dijous. I he de dir que estic encantada. He conegut un fum de gent simpàtica, és una acció fantàstica per la visibilitat -que encara fa molta falta- i la sensació de treball en equip i de què la cosa va prenent forma amb l’esforç de tots és, per a mi que passe moltes hores sola perquè treballe des de casa, molt satisfactòria.

Que què són els Eurogames? Doncs una mena de jocs olímpics amateurs per gais, lesbianes i transsexuals d’arreu d’Europa (venen més de mil atletes d’Alemanya, només un de Romania o Estònia, però hi ha una trentena de països representats en total). No estan tancats, per descomptat, als heterosexuals, però es tracta de passar-ho bé entre iguals, de conéixer gent de tot arreu i de fer-nos visibles en una acció diferent a les dicoteques-gueto noctunes.

Hi ha qui no ho veu bé, que pensa que no cal, que és encara pitjor. Jo com més ho conec, més convençuda estic de què serà positiu. I molt divertit. Si us he fet goleta, heu de saber que per participar als esports ja no es pot, perquè han tancat les incripcions, tret d’alguna cursa de fons que encara accepta corredors, però que voluntaris mai no en sobren. O podeu assistir com a públic a la cerimònia d’inauguració, o a alguna de les festes que es fan aquells dies.

Per a més info, mireu la web.

El PSOE valencià adequa el seu nom

Ja era hora. Almenys que es posicionen clarament, que ja toca, per si algú encara no sap de què van. El PSPV sembla que passarà a dir-se PSCV, el que no sé si fent referència a ‘comunitat valenciana’ o ja directament a la ‘comunidad’ castellanitzada.

Només els falta prendre una postura unitària sobre els transvasaments (demanar amb veu alta i clara el de l’Ebre, vaja, que porten anys jugant a què ara sí, ara no) i una volta que donen la cara en aquests aspectes, per mi ja poden fusionar-se amb el PP, perquè per al que els diferenciarà…

Cada volta em repense més això de continuar censada a València. El que era una convicció per poder votar a casa esdevé cada vegada més una tortura burocràtica i una mena de vergonya aliena quan em trobe que cap no m’agrada. Clar, que no sé si a un altre lloc ho tindria més fàcil…

Adéu al Bassas (i 2)

S’ha acabat. Ja ho ha dit tot. I no s’ha deixat res per dir. Ha reconegut que es troba desbordat emocionalment. I ha explicat els requisits que li posaven per continuar, i que no va acceptar. Ens deixa dit que la llibertat d’expressió cal vigilar-la cada dia. Més ens val, com a societat, fer-li molt de cas.

La selecció musical, de les de prendre nota, inclosa la decisió de posar punt i final amb el núvol blanc del Llach, rematat amb un escuet “adéusiau”.

Abans, missatges d’alguns oïents. El meu, des d’ací:
Gràcies. Et vaig descobrir fa només uns pocs anys, en traslladar-me a Barcelona, i vas ser la banda sonora d’alguns dels meus matins més feliços. També dels més tristos que he conegut. Et trobaré a faltar.

Adéu a Antoni Bassas (1)

Hui, de manera excepcional, m’he despertat abans de les huit perquè no em volia perdre l’últim ‘Bon dia, són les huit’ en veu del Bassas, aquella frase que m’ha acompanyat tantes vegades els últims anys i que havia arribat a format part del meu dia a dia sense pensar que podia deixar de passar.

De moment, diversos col·laboradors del programa comencen a aprofitar el seu torn de paraula per agrair i acomiadar aquest gran periodista i monstre/mestre de la ràdio. I ell fa exactament el mateix amb ells. El Bassas es fa el dur, per ara, i aprofita el tema del finançament per treure punta durant l’últim programa. I diria que li ha tremolat una mica la veu quan ha dit ‘últim programa de la temporada, bon dia’.

També excepcionalment, intentaré escoltar-me el programa sencer (normalment no treballe amb la ràdio posada). Més tard explicaré què m’ha semblat.

18 de julio

Ja, ja sé que el títol és en castellà, però és que sempre ho he sentit dir així. I això que, quan jo vaig nàixer, acabat d’estrenar el 1976, Franco ja havia mort i, per sort, no vaig viure cap “celebració” de la diada en qüestió.

Però el 1984, quan la família ens vam traslladar d’Alcoi a Sant Joan d’Alacant, aquella nova casa adosada -la primera en propietat que tenien els meus pares, que en casar-se havien anat a viure a un cinquè sense ascensor de lloguer- era al carrer… 18 de julio!!! I així ho havíem de posar a les cartes, a la fitxa de la bibilioteca i al carnet d’identitat.

Un parell d’anys després li van canviar el nom al carrer i va pasar a dir-se “maimona”, que tot i que sospitem que devia tindre alguna relació amb el Maigmó, mai no vam saber ben bé què volia dir.

En qualsevol cas, cada dia com el de hui me’n recorde. D’aquell carrer, de la camisa blava que conta mon tio Vicent que li posaven i com havia d’estar-se dret amb la solanera hores i hores amb els altres xiquets, tots obligats, del bust que van tindre a la plaça de Mutxamel fins fa pràcticament quatre dies… i de tot allò que no he conegut però he(m) de tindre present.

Pis en lloguer al barri del Carme (València)

Ja sé que els blocs es van inventar per una altra cosa, però com que em sembla que em llegiu alguns valencians, he pensat que també seria un bon lloc per penjar l’anunci. Allà va:

Pis de 67 m2 amb dues habitacions àmplies, bany (amb banyera), cuina (amb electrodomèstics), menjador gran i balcó. Finca dels anys 60, pis restaurat l’any 2000. És un segon sense ascensor, exterior. Només hi ha quatre veïns a tot l’edifici. Es lloga totalment moblat. Aigua, llum i gas ciutat donats d’alta.

Es troba al carrer Serrans, al mig del barri del Carme, però a una zona tranquil·la, sense bars a prop. Per entrar a partir d’agost. Només particulars, per favor.

Preu: 650 euros/mes, negociables.

Si teniu interés, envieu un correu electrònic a desficiosa@gmail.com

P.S.: Feu córrer el missatge entre amics i coneguts que penseu que puguen estar interessats. Gràcies!

P.S.2: Si funciona l’anunci, el proper que posaré serà d’aquells que en diuen ‘personals’. 😉