llegir-escriure

Novela de dos personatges en tres parts. El jugador d’escacs hongarès, Czentovic. El pres austríac, el senyor B. La trobada de tots dos. El narrador, en primera persona, em recorda el mateix Sweig. El lloc també: un viatge en vaixell de Nova York a Buenos Aires.

Llegit a Acantilado, en la traducció de Manuel Lobo.

Dos casos excepcionals. Del primer ens explica com va passar de pagès a campió mundial d’escacs gairebé com una nota biogràfica a la solapa d’un llibre. No s’estalvia les grans paraules. Del segon, ens en explica la feina i l’entorn com una justificació de la detenció, com una explicació dels seus coneixements d’escacs. Tot va cap aquí. El nazisme és superflu, la confiança en el primer metge que l’atén massa fàcil…

Per tant, a la tercera part, la partida, hi haurien de passar moltes coses. I el final és decebedor, ja que prefereix no perdre a jugar amb un rival d’altura. Per què llavors va llançar el repte? El xoc entre tots dos també és el xoc de dues cultures? No ho sé veure. I això que Zweig ens ho explica tot, fins i tot l’origen de la passejada nerviosa per la coberta enmig de la partida. I no cal. Ep, em sembla a mi.

Ara seré injust. M’imagino Sweig assegut en un cafè de Viena als anys 30, amb butaques de vellut i cambrers amb guants blancs, amb alguns clients habituals jugant als escacs. I ell, des d’una punta de la gran sala, imaginant una partida èpica entre dos rivals fora de sèrie. A fora, fa fred. Quina mandra sortir.