llegir-escriure

Per exemple, tenim bastants termes per referir-se als veïns de Barcelona, com ara el camacu, adaptació burleta del “que maco!” que deixen anar els barcelonins en les seves visites als Pirineus. S’ha d’entendre que maco és un castellanisme del segle XVII, que en el català central va substituir bonic per referir-se a les persones. És a dir, en un primer moment el castellanisme no es va menjar el terme original, sinó que es van repartir els papers: bonic per a les coses i maco per a les persones. Però al català occidental és un terme desconegut, o ho era. Per tant, si ajuntem els turistes, un mot d’ús no habitual i un accent diferent, ja tenim un malnom perfecte per als capitalins. Els veïns de València capital també tenen el seu malnom, amb una història al darrere. Per la gent de l’Horta i de Castelló, els valencians són mitjouets o mig-ouets, no tinc clar com s’ha d’escriure. Expliquen que en temps de la postguerra, els veïns de la capital anaven a comprar d’estraperlo als mercats de les comarques del voltant, i demanaven: “pose’m mig ouet i mitja quarteta de pollastre” (www.porcar.net). La història no cal que sigui real perquè s’escampi i triomfi entre els parlants. El més modern d’aquestes termes és el pixapins, lligat al cotxe i al turisme interior. La llegenda diu que si el cap de setmana veus un cotxe aparcat al voral d’una carretera secundària, segur que a prop hi ha un barceloní pixant sota un pi. El diccionari d’Enciclopèdia Catalana el defineix així: m i f desp Persona de ciutat que va al camp els caps de setmana o a les vacances. Massa neutre, pel meu gust, malgrat l’etiqueta de despectiu. Estirant del fil, el naturalista Martí Boada va establir tota una taxonomia d’aquests turistes urbanites que els capa de setmana surten a voltar pel país: camalluents, petapins, saltamarges, passabardisses, xuxumeus… A València també s’han de sentir dir pixavins, en el sentit que ara diríem de pixar colònia, és a dir, gent de ciutat molt finolis que quan van a pagès no saben on són. Al segle XVIII era un malnom habitual entre els veïns de l’Horta. Els valencians de la capital comparteixen el malnom amb els de Gandia, també amb el mateix sentit de gent molt refinada. I per aquelles coses de la llengua, pixaví també és el nom de les libel·lules a Castelló. Per Catalunya en diem espiadimonis o damisel·les. Finalment, també hi ha el malnom de Can Fanga, que és com en diuen els gironins dels del Cap i Casal quan Barcelona encara tenia la rambla sense urbanitzar. Cal recordar que una rambla és això, un lloc per on baixa l’aigua quan plou molt, encara que ara hagi guanyat el sentit de passeig, tant, que els barcelonins fins i tot s’han inventat un verb, ramblejar, per dir-ne del costum d’anar rambla amunt rambla avall, abans que el turisme ho hagi fet impossible. Si fa no fa, com el rastro de Madrid, actualment sinònim de mercat al carrer d’objectes de segona mà, i en el passat, el nom d’uns carrers amb forta pendent per on baixava un rastre de sang des dels escorxadors fins al Manzanares. Fa 500 anys n’hi havia fins a tres de documentats a la zona on avui es munta el Rastro.

Totes aquestes paraules (camacu, mig-ouet, pixapins, pixavins…) són el preu que han de pagar els veïns de qualsevol gran ciutat per haver oblidat la connexió amb el passat, amb la natura i la pagesia, i també és la revenja dels pobles petits amb les armes dels petits: l’humor i la ironia. Tot i això, alguns han acabat fent-se seu el malnom i reinvindicant-lo com a senyal d’identitat, com ara la penya Els Pixavins del FC València.

I alguna cosa de tot això hi ha en els principatins i els catalunyesos. Sempre que he sentit aquests termes ha sigut en boca de valencians i balears, amb mitja conyeta, com una manera de reivindicar la seva catalanitat i, alhora, com una resposta a certa prepotència o aire de superioritat que a vegades se’ns escapa als catalans de la comunitat autònoma de Catalunya. Si fa no fa, com els barcelonins que es passegen pel territori.

Els termes principatí (del Principat de Catalunya, per si no havíeu lligat caps) i catalunyès neixen de dues realitats: la necessitat de diferenciar una part dels catalans (vegeu l’apunt pantalla plana – dinosaure) i la necessitat d’establir un nom per a la nació, qüestió encara no resolta (llegiu, si encara no ho heu fet, Qüestió de noms, de Joan Fuster, 1962). I així, podem establir l’ordre següent: balears, valencians i principatins, i les Illes, el País Valencià i Catalunya, noms que lliguen amb l’actual sistema de tres comunitats autònomes, i catalans i Països Catalans per referir-nos a la suma de totes tres. Enginyós, si més no.

Ara bé, si els valencians viuen en l’ambigüetat que el gentilici de la capital és el mateix que el de tot el país, i per tant un alcoià és valencià tot i no viure a la capital (com si diguéssim que un gironí és alhora barceloní), per què amb el gentilici de català no ha de passar el mateix?, per què no pot designar la part i el tot alhora? No seria el primer cas. 

Per mi, ara per ara, els principatins i els catalunyesos els guardo al costat dels camacus i els mig-ouets.