Hi ha novel·les en què el pes de la realitat descrita s’imposa de cap a cap. En aquest cas, la realitat de l’Amazonia descrita als ulls d’Antonio José Bolívar Proaño. Per això, la veracitat dels fets és tan important com en un reportatge periòdistic. I la llengua del narrador, que arriba amb el dentista i fa el salt al viejo del títol, és igual d’important. Per això parla dels shuar i no dels jíbaros, i els tigrillos (dibuix), la acémila, el pendejo i las pendejadas, el aguardiente Frontera, i la góndola… I el gordo també es la babosa o excelencia. I no se me ponga feo. I recién entonces… I sense ser una llengua plena d’exotismes, reflecteix molt bé els diferents nivells del relat i els personatges, i t’embolcalla i t’acompanya a endinsar-te en la selva.
La novel·la té una mica de tot, té un protagonista fort i un antagonista digne, una descripció gairebé antropològica dels costums dels shuar, reflexió sobre la vida i la mort, anàlisi de les paraules, deducció detectivesca a l’estil de Sherlock Holmes, introspecció i, esclar, literatura.
“La maestra, no del todo conforme con sus preferencias de lector, le permitió llevarse el libro, y con él regresó a El Idilio para leerlo una y cien veces frente a la ventana, tal como se disponia a hacerlo ahora con las novelas que le trajera el dentista, libros que esperaban insinuantes y horizontales sobre la alta mesa, ajenos al vistazo desordenado a un pasado sobre el que Antonio José Bolívar Proaño prefería no pensar, dejando los pozos de la memoria abiertos para llenarlos con las dichas y los tormentos de amores más prolongados que el tiempo”. (final del capítol IV).