llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Fin’, de David Monteagudo
D’aquesta novel·la, per damunt de l’estil i els diàlegs, em quedo amb la trama, amb la mà de l’autor darrere dels fets i els personatges, amb la sensació que t’està manipulant, que et fa anar cap aquí i cap allà, per on ell vol. Quan llegim, ens avancem al que llegim. Ho fem sempre, ni que sigui de forma inconscient. No ho podem evitar, forma part de l’ànima del lector.
I així, quan t’explica que una colla d’amics que fa anys que no es veuen tornen a quedar 25 anys després, ara en la quarantena, en una casa a la muntanya per jeure al ras i veure les estrelles, i fa parlar els personatges, que s’avergonyeixen d’alguna cosa, tu fas hipòtesis i després, sense fer-te cas, ignorant-te, te les desmunta, o te les confirma… et sembra dubtes, t’obliga a fixar-te en coses per fer-te malpensat… Com en una novel·la negra, que et fan canviar de sospitós a cada capítol, I per tant et descriu un present d’hipòtesis… I al final, al final de tot, et queda una mica de mala sensació, demanes explicacions clares. Hi falta l’escena final de les novel·les d’Agatha Christie: tots els sospitosos reunits en una sala i el detectiu que ho aclareix tot. El final et deixa una mica perdut, com el final de Lost.
“Ginés enmudece. Amparo está inmóvil, con los brazos a la altura de la cabeza, petrificada por el pánico, cerrando los ojos en una contracción de todas sus facciones, abriéndolos de vez en cuando para mirar hacia abajo y ver que la tortura no ha acabado, que el horror sigue fluyendo a su alrededor. En realidad, lo que la rodea, a la altura de sus caderas, no es más que una profusión, una abundancia tal vez excesiva, un oleaje de lomos curvos y ondulantes, en los que se marcan una a una las vértebras. Pero las aguas, en su avance, las aguas pardogrisáceas, se abren y rodean a la aterrorizada mujer sin apenas tocarla.”
M’he fet la meva interpretació dels fets, és a dir, m’he construït la meva metàfora (l’he buscat en la gent i no en els extraterrestres), però si l’autor no ha volgut apostar per cap final, jo tampoc no ho faré. Bona lectura.