llegir-escriure

La meva professora de català a primària em deia que per escriure bé el primer que havia de fer era llegir; sobretot poesia. I és que hi va haver una època en què els escriptors marcaven la llengua d’un país, abans que els mitjans de comunicació n’agafessin el relleu. Per això en Fabra en deia modern català literari d’allò que avui en diem català estàndard.

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol

La meva mestra de primària em va explicar que quan escrivim dos adverbis en -ment seguits no és correcte eliminar el primer –ment i deixar només el segon, sinó que és al revés, o en tot cas deixar-los tots dos. Així, no hem de dir alegra i ràpidament sinó alegrament i ràpida. A mi això em sonava bastant malament. Fins que un dia vaig llegir per primer cop aquest poema de Martí i Pol. “la veu de tots solemnement i clara.” I em vaig convertir en un defensor d’aquesta solució.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no, ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentre pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

A primer curs de la carrera, a l’Autònoma, el professor Jaume Aulet ens va destripar aquest poema de Maragall. I va defensar un dels millors versos de la poesia catalana, el darrer, en què les paraules, l’entonació i la cua de la vaca van alhora. I va carregar contres els puristes de la llengua que en alguna edició s’han atrevit a corregir el poeta, canviant el popular llànguidament pel culte i normatiu lànguidament, amb l’argument que és el mateix cas que el lliberal o la lliteratura. I llavors vaig entendre l’expressió aquella de ser més fabristes que Fabra.

Corrandes de l’exili

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

Quan vaig començar a fer de corrector, vaig començar a barallar-me amb el diccionari de l’IEC. Per exemple, amb el verb somiar, que només pot ser transitiu. A mi se’m feia estrany dir que havia somiat la Michelle Pfeiffer en comptes d‘havia somiat amb la Michelle Pfeiffer. Tot i això, la preposició no em calia davant d’oracions subordinades o infinitius: somiar que volava, somiar volar. I alhora podia dir somiar un món millor. Sembla que com més definit el complement, més necessària la preposició. Una idea que em va venir al cap gràcies al dos darrers versos de les corrandes d’en Pere Quart. Ara em toca treballar-la més. De moment, somiar és transitiu fins que un cas concret em diu que no.