llegir-escriure

Flaubert era un ós, alt i solitari, un ós polar; el lloro només el va tenir poc temps, i no era seu, el va demanar al museu del poble per escriure una novel·la que no he llegit, Un coeur simple. Construir la novel·la al voltant de l’anècdota i revelar el misteri al final, això és el que fa Julian Barnes aquí. La llàstima és que el lloro no té gaire misteri, diguéssim que l’adoba amb espècies picants per donar-li gust. Ara bé, l’ós, aquest sí que tenia una carn gustosa i estellosa, estupenca en diria la sogra, que aguanta tota l’obra. I Barnes s’inventa un professor narrador al voltant del qual escriu la novel·la. Llàstima que aquest professor no pren gaire vida, excepte quan parla de la mort de la seva dona, i jo no puc evitar veure-hi en Barnes al darrere. Dividida en capítols, no segons el contingut sinó segons la manera d’encarar-lo, és una mena de classe magistral construïda al voltant de Flaubert i de les diverses interpretacions que els diversos estudiosos biografistes han donat als diversos episodis de la seva vida. És clar que és una novel·la diversa de forma, des d’un abecadari de la vida de Flaubert (en què fa trampa en algunes lletres, encabides a cop de mall, tot i que s’hauria de veure l’original anglès) o un bestiari amb óssos, lloros i gossos; fins a un diàleg d’una sola veu en un passeig al costat del riu. I esclar com que és un professor l’últim ha de ser un examen.

“SEGUNDA SECCIÓN

Economia

Flaubert i Bouilhet fueron al mismo colegio, compartieron las mismas ideas y las mismas prostitutas, tuvieron los mismos principios estéticos, y similares ambiciones literarias, los dos trataron de convertir el teatro en su segundo género. Flaubert dijo que Bouilhet era su “testículo izquierdo”. En 1854, Bouilhet pasó una noche en el hotel de Manses, que frecuentabans Gustave y Louise. “He dormido en tu cama ¬le dijo Bouilhet¬ y ha cagado en tu letrina (¡qué simbolismo tan curioso!)”. El poeta siempre tuvo que ganarse la vida trabajando; el novelista nunca tuvo que trabajar. Comente el posible efecto que sobre sus escritos y reputaciones hubiese tenido el hecho de que sus respectivas situaciones económicas se hubiesen intercambiado.” (p. 210 de l’edició d’Anagrama, traducció d’Antonio Mauri, que no surt a la portada).

He trobat genial les tres cronologies de la vida de Flaubert, no m’imagino una manera millor d’entrar en el personatge, i també el capítol de l’estudiós nord-americà que descobreix les desconegudes cartes d’una antiga amant…, una molt bona manera de parlar de l’amant sense rebentar la realitat.

M’ha encantat el punt de vista del professor quan valora si Flaubert es mereix el qualificatiu d’ós. Diu que feia 1,80 metres d’alt i que ell en fa 1,82 i no s’ha sentit mai alt com un ós, i que per tant és exagerat dir que amb aquest alçada Flaubert era un ós. És a dir, que seguint la més pura tradició britànica es compara amb si mateix per determinar què són els altres. Quan ho he llegit no hi he trobat cap rastre d’humor britànic, tan subtil.

El capítol 10, dedicat a defensar Flaubert dels atacs que ha rebut, amb mi gairebé ha aconseguit l’efecte contrari, i és que el narrador es va inflant i inflant, pedant i setciències, que al final et vénen ganes d’agafar una agulla esmolada.

Per mi, la millor frase del llibre és de Flaubert: “El mayor sueño de la democracia consiste en elevar al proletariado hasta el nivel de estupidez de la burguesía.” (p. 102). Fa uns mesos, a la ràdio, en Quimi Portet va dir una cosa semblant d’internet.