llegir-escriure

En el darrer apunt parlava de l’Astèrix, de la diversitat de llengües i accents, de la seva visibilitat, d’actituds lingüístiques… Doncs bé, m’ha arribat a través de Català Sempre i del GELA el projecte Són bojos, aquests catalans!?, títol que parafraseja la frase preferida de l’Obèlix.

El projecte consisteix a elaborar un documental sobre els usos del català damunt del terreny, trepitjant el país, parlant amb la gent, per aclarir, entre altres coses, si es pot viure amb normalitat en català. El documental es difondria a través d’internet. El projecte es  finança a través de Verkami.

Aquí teniu l’enllaç: http://www.verkami.com/projects/2133  

Hi podeu fer aportacions fins al 15 d’octubre.

EL PROJECTE

El català és una llengua parlada per uns 10 milions de persones. Això la fa la catorzena llengua més parlada de la Unió Europea i dins de les 100 llengües més parlades de les 6000 i escaig que hi ha al món. Per tant, en qüestió de nombres, el català és sens dubte una de les llengües més parlades del món. El català és una llengua mitjana, equiparable en nombre de parlants a llengües com el txec, el suec, el búlgar, i té més parlants que el danès, l’estonià, etc. Tot i aquests fets objectius, què passa amb el català què no passa amb aquestes altres llengües? Per què el català no es troba en una situació similar a les altres llengües comparables en nombre de parlants en països democràtics? Per què el seu ús no està normalitzat? Per què es donen com a normals comportaments que no ho són? Per què sovint s’abandona la llengua? Com són els usos reals del català? Quines dificultats hi trobem?

Nosaltres volem observar tot això sobre el terreny, és per això que volem anar a fer un tomb pel país, però no un tomb qualsevol, sinó que serà un viatge afegint-hi un element transgressor dels costums lingüístics establerts i heretats, encara ara, del temps de la repressió. Com reaccionarà la societat catalana davant d’aquest element? Què pot passar quan tenim un element que va en contra de l’establert? S’hi pot viure en català a Catalunya? No s’hi pot viure en català a Catalunya? Es compleixen les lleis que tenim en favor del català? Hi ha o no hi ha conflicte lingüístic? A Catalunya hi ha una societat realment bilingüe? Totes aquestes preguntes i moltes més, obtindran resposta al documental de “Són bojos, aquests catalans!?”

QUI SOM?

David Valls, diplomat en producció de cinema i televisió, estudiant de lingüística i autor de la idea original i amb la realització de Zeba Produccions.

El projecte és apadrinat per Tallers per la Llengua i la Plataforma per la Llengua.

A més, el documental compta amb l’assessorament tècnic i científic del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA) i el Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació (CUSC), tots dos de la Universitat de Barcelona.

M’ha passat el mateix que en l’apunt anterior. Quan no has llegit un llibre però el coneixes a través dels còmics, el cine, els dibuixos animats… t’omple una sensació de retrobament que et guia la lectura, ja que vas reconeixent la història a mesura que passa: pintar la tanca, el gat mort, jugar a pirates al riu i tot el seguit d’aventures d’en Tom i en Huckleberry Finn. Cap al final, l’indi Joe es va menjant la narració, que esdevé una mena de novel·la negra que em recorda les meves lectures de Los Cinco.

Les aventures de Tom Sawyer són de dues menes: l’eix de la novel·la són les aventures reals, lligades amb l’indi Joe, i entremig, sobretot al principi, s’hi barregen les aventures inventades de Robin Hood, pirates i bandolers. Aquestes últimes delaten les lectures d’en Tom, que les fa realitat amb l’ajuda dels seus amics, com un nou Don Quixot.

De tot plegat, el que menys evident m’era, el que no he reconegut, és la pila de supersticions que es colen a tot hora en la història, i també els diàlegs d’en Tom i  en Huck, una obra mestra de conversa que toca l’absurd, o les paraules de desafiament entre en Tom i el nen nou, i tot això amanit amb la ironia del narrador, que es fa present en el relat ací i allà… Tot plegat, fa que la novel·la s’alci nova i brillant.

Un trosset de diàleg, amb la traducció de Josep Carner:

“-Hola, Huckleberry!

-Hola, noi! I mireu que us en sembla.

-Què és això que porteu?

-Un gat mort.

-Deixeu-me’l veure, Huck. Manoi! Està d’allò més enravenat. On l’heu pogut haver?

-L’he comprat a un noi.

-Què n’heu donat?

-N’he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a l’escorxador.

-On heu pescat el bitllet blau?

-El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet d’empènyer cèrcols.

-Escolteu… per què serveixen el gats morts, Huck?

-Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.

-Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.

-I ca! M’hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?

-Ves, aigua d’esca.

-Aigua d’esca! No en daria una fulla de bruc, de l’aigua d’esca.

-No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?

-No, jo no. Però Bob Tanner sí.

-Qui us ho ha dit?

-Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker, i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben ho digué a un negre, i el negre m’ho digué a mí. Ja ho veieu!

-Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.

-Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua de pluja.

-De dia?

-Oi.

-Amb la cara cap al socot?

-Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.

-Digué alguna cosa?

-No ho crec, no ho sé.

-Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d’esca d’una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit. Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb aigua d’esca; i al punt de la mitjanit us aculeu contra el socot i hi apreteu la mà i dieu: «Gra d’ordi, gra d’ordi, segó de menja indiana, aigua d’esca, aigua d’esca, empassa’t aquestes berrugues!» i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i després giravolteu tres vegades a l’entorn del socot, i us en aneu a casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l’encís se’n va a can Pistraus.

-Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va fer-ho Bob Tanner.

-És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si sabés com haver-se-les amb l’aigua d’esca. M’he tret milers de berrugues de les mans d’aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.

-Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.

-Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?

-Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitjanit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang anirà xuclant i xuclant, fent per manera d’haver el tros que manca, i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a escapolir-se.

-Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te’n i no em carreguis més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per guarir-les amb un gat mort?

-Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé podreu sentir-los enraonar; i quan se’n duran aquell company, els tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort, el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.”

M’han agradat els pensaments de la Tia Polly al començament, ja que et dibuixen en Tom des del punt de vista d’algú que el castiga perquè se l’estima, i també aquest final, una bona mostra de l’estil de Mark Twain:

“Així acaba aquesta crònica. Com que és estrictament la història d’un minyó, ha d’aturar-se aquí: no podria passar gaire endavant sense esdevenir la de un home. Quan hom escriu una novel·la sobre gent gran, sap exactament on ha d’aturar-se, això és, al casament; però quan hom escriu sobre la minyonia ha d’aturar-se allà on pot.

La major part dels personatges que surten en aquest llibre encara viuen, i són pròspers i feliços. Podrà semblar, algun dia, que valgui la pena de rependre la història dels més joves, i veure quina mena d’homes i dones esdevingueren: així, doncs, serà més assenyat de no revelar cap cosa, ara, d’aquesta part de llurs vides.”
 

Astèrix el Gal. No hi ha cap qüestió lingüística. Gals i romans parlen igual, sense problemes per entendre’s.

Astèrix i els gots. L’Astèrix i l’Obèlix viatgen al país del gots a rescatar en Panoràmix. L’alemany apareix escrit amb lletres gòtiques. Nosaltres els entenem però els gals i els gots no s’entenen entre si. Fins i tot, per culpa d’això, Astèrix i Obèlix es fiquen en un carreró sense sortida.

La falç d’or. L’Astèrix i l’Obèlix van a Lutècia, l’actual París. De viatge paren a fer nit a l’Alberg del Bàrbar Penedit, que fa p les b, z les s i f les v. Un cop a Lutècia, van a parar a la taverna Els alegres arverns, vi d’Aquitània cervesa. El cambrer i propietari fa tx totes les esses.

Astèrix gladiador. L’Astèrix i l’Obèlix van a Roma a rescatar el bard del seu poble, condemnat a morir al circ. En el viatge per mar apareix per primer cop el guaita negre del vaixell de pirates. No se’l veu, però se’l sent parlar sense dir la r.

La volta a la Gàl·lia. L’Astèrix i l’Obèlix fan una volta per tota la Gàl·lia recollint el menjar típic de cada zona. No apareix cap indici de la diversitat de llengües que es parlen a França. Això sí, apareix un tòpic lingüístic: les respostes vagues dels habitants de Rouen, al nord del país, són les anomenades “respostes de normand”: “pt’êt ben que oui, pt’êt ben que non” (pot ser que sí, pot ser que no), una mena de versió del gallec a Espanya.

Astèrix i Cleopatra. Un arquitecte egipci, Numerobis, es posa en contacte amb Panoràmix perquè l’ajudi a construir un palau. Sap parlar gal. Els egipcis parlen en jeroglífics, però els podem entendre. Al començament de l’aventura, quan Cleopatra fa l’encàrrec a Numerobis, apareix un quadre que diu: “Per a comoditat dels lectors, us oferim una versió doblada el diàleg”. Quan Numerobis presenta a l’escriba Mismisteris als gals, els diu que parla diverses llengües vives, com el llatí, el grec, el cèltic o el gal… totes avui llengües mortes. Mismisteris afirma que “si sabeu dibuixar, sabeu escriure”, en referència a l’ escriptura jeroglífica. Els treballadors egipcis parlen en jeroglífics, que apareixen traduïts al peu de la vinyeta. I Obèlix li demana a l’escriba com es diu “parla”: uns llavis damunt d’un home, i quan ell ho diu els dos dibuixos estan mal fets, amb un traç irregular.

El combat dels caps. Els gal·loromans, és a dir, gals romanitzats, parlen llatí.  No hi ha cap problema de comprensió entre romans, gals i gal·lo-romans. L’anècdota és que un missatger va al poble per informar el cap i allà li diuen que està a l’escola de llengües del professor Berlix, en referència a Maximilian Berlitz i l’escola internacional d’idiomes que va fundar.

Astèrix a Bretanya. L’Astèrix i l’Obèlix se’n van a la Bretanya, l’Anglaterra actual, a ajudar un poble que lluita contra els romans. Es comenta que les dues llengües són semblants i es remarca que els bretons tenen una manera curiosa d’expressar-se. 

Astèrix i els normands. Un cosí del cap del poble i els normands coincideixen en aquesta aventura sobre la por. Gals i normands s’entenen sense problemes. Només que als gals els fa molta gràcia els noms normands, acabats sempre amb –af.

Astèrix legionari. L’Astèrix i l’Obèlix van a buscar un noi que ha estat mobilitzat a la legió. Els companys que es troben al campament d’instrucció són una mostra de les diferents nacionalitats que s’han anat trobant en les seves aventures: l’eqipci que parla amb jeroglífics, el bretó que canvia l’ordre de les paraules, el barbar que parla amb caràcters gòtics…

L’ecut arvern. L’Astèrix i l’Obèlix han d’acompanyar el seu cap en una cura de salut al país dels arverns i alhora recuperar l’escut de Vercingetòrix. Allà coneixen l’Alàmbix, que parla d’una manera curiosa: totes les esses les fa tx. Quan l’Astèrix, de manera respectuosa, li demana en una taverna si tothom parla així, contesta que no, que s’està perdent, que els joves ja no coneixen la llengua. Llavors entra un noiet que parla sense fer la tx. L’Astèrix dóna la raó a l’Alàmbix i ell li replica que no, que el que li passa al noiet és que té un defecte de pronúnica: no sap dir la tx. 

Astèrix en els Jocs Olímpics. Tot el poblat se’n va a Atenes a participar en els Jocs Olímpics. Els grecs parlen en caràcters grecs però s’entenen sense problemes amb romans i gals.

Un comentarista esportiu va saltar al castellà per indicar que Guardiola es posa firmes i sap posar firmes a qui sigui. I no és pas estrany, tenint en compte que és una expressió d’origen militar i que els catalans fa 300 anys que no tenim exèrcit. Encara que ens soni estrany a l’orella, l’expressió correcta és posar ferms. L’expressió no surt al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí que hi trobem el crit de ferms!.

A un altre comentarista se li van escapar els aspavientos, un mot castellà provinent de l’italià aspaventar, que vol dir espantar… En aquest cas, cap problema, ja que en podem fer escarafalls (o escarufs, mot que no he sentit mai i que m’agradaria saber si és viu).

Per la seva part, la consellera Irene Rigau va fer servir el poguer en una entrevista. És una variant plenament catalana de poder, però es considera col·loquial. Tenim uns quants verbs que presenten una doble forma d’infinitiu, a més de poder-poguer, com ara saber-sapiguer o voler-volguer. Com he dit, la terminació en guer és considera col·loquial, informal. En algun cas, fins i tot tenim tres infinitius d’un mateix verb, com ara caldre-caler-calguer i valdre-valer-valguer. En aquests casos, les dues primeres formes són estàndards, la tercera és col·loquial. Això sí, totes són formes pròpies.

Una cosa de lo més normal… va dir l’exconseller Xavier Sabaté, nascut a Flix, a la Ribera d’Ebre, i establert a Tarragona. El lo neutre és un dels castellanismes més estesos. En aquest cas n’hi prou de canviar-lo per allò, que és una forma d’allò més normal, o per el, que també és del més normal. Ara bé, els parlants que fan servir el lo com a article masculí, i per tant diuen lo cotxe, també el fan servir amb valor neutre, quan diuen som lo que sembrem. En aquest cas, de lo més normal no seria cap interferència. Però no sempre és així… 

En català tenim la paraula baliga-balaga per referir-se a un cas perdut, a una persona irreflexiva i informal. Però també podem dir que és un barliqui–barloqui, mot que també tenen en francès, brelique-breloque, i en castellà birlibirloque, tot i que aquest últim ha quedat reduït a l’expressió por arte de birlibirloque, una mena de sinònim d’abracadabra. Ah, no surt al diccionari de la RAE i ningú se n’ha queixat!

I acabem amb una dita popular triada amb tot el sentit en vigílies de la Diada. Les dites i les frases fetes no acostumen a tenir un autor amb nom i cognoms, són d’origen popular i s’han transmès repetint-les de boca en boca. De tant en tant, alguna frase dita per algú en un moment concret passa a la cultura popular en forma de dita. Aquesta n’és una. Que la prudència no ens faci traidors, va dir en Jordi Carbonell, representant de l’Assemblea de Catalunya, al final de la manifestació de l’Onze de Setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat. 

Tota la vida, o gairebé, que havia sentit a parlar dels tres mosqueters, que eren quatre, i de l’un per tots i tots per un, i n’havia vist pel·lícules i sèries de dibuixos, però mai m’havia llegit la novel·la. Un dia, en un quiosc de premsa, remenant en una caixa al terra, la vaig veure. Un euro. Impossible passar de llarg. I així va ser com vaig descobrir uns personatges que ja eren meus abans de començar a llegir la primera pàgina. Va ser tota una sorpresa, no per la història en si, sinó pel caràcter diguem-ne deliciosament immoral o políticament incorrecte. Novel·la juvenil?

Imatge de Maurice Leloir, 1894

Quan d’Artagnan surt de Bearn, el seu pare li dóna uns quants diners, un cavall i un bon grapat de consells. El primer, que no es desprengui del cavall, que l’ha servit durant molts anys noblement. El primer que fa d’Artagnan a l’arribar a París és vendre-se’l per tres escuts. Festeja una dona, la Benousx, davant les barbes del seu marit. Clava una pallissa al seu criat, Planchet, perquè li sigui fidel, i li dóna bon resultat. Utilitza i manipula una noia que està boja per aconseguir el que vol. Té un gran amor i l’oblida per una altra. Fa servir el sexe com a eina de venjança. I he perdut el compte dels morts que causa en mil i una bregues… I els tres amics, que es gasten els diners a raig fet, beuen sense emborratxar-se, es juguen els diners als daus, i els cavalls, i les cavalcadures, i els regals… Això sí, per estrany que sembli quan ho explico aquí, el sentit de l’honor i la dignitat, el respecte (masclista) per les dames, estan presents en totes les pàgines. També hi ha un cert masclisme i classisme en el tractament de dos secundaris antagonistes: la misteriosa Milady i el noble Rochefort… Trames que conviuen i es resolen al final de l’obra. Ara bé, més que de trames és una novel·la de personatges, redactada amb un bon estil i esquitxat de moments d’humor i de frases de saviesa.

“A les quatre, els quatre amics estaven reunits a casa d’Athos. Llurs preocupacions referent al bagatge havien desaparegut, i cada cara tenia només l’expressió de les seves pròpies i secretes inquietuds, perquè al darrera de tota felicitat present s’amaga una por futura”. (començament de l’episodi XXXIX)

Ah, i el “tots per un i un per tots” només hi surt un cop.

En català tenim uns quants casos de formes dobles. Són mots com ara fenoll fonoll, redó rodó, cordell cordill…

La primera forma és l’original, per dir-ne així; la més antiga. La segona és una variant per assimilació de la vocal tònica en el cas de fonoll i rodó i a la l palatal en el cas de cordell. L’assimilació dels dos primers casos només es dóna a la variant oriental del català, on la e de fenoll i redó és una vocal àtona. En el cas de cordell, que és un e tancada, l’assimilació amb la l palatal, és a dir la palatització, fa que la e tancada passi a tancar-se una mica més i esdevingui i. En aquests tres casos, les dues formes són normatives, totes sis surten al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Però… què passa amb el cas de genoll?

He de confessar que he necessitat unes quantes pàgines per relaxar-me i passar-m’ho bé amb la lectura. Capítols curts, cada un dedicat a un pis i un o més personatges: el pintor de marines (Bartlebooth), el constructor de puzles (Winckle), l’àvia empresària, el virtuós treballant amb les mans, el pintor d’èxit al seu estudi (Hunting)… De vegades adornat amb la vida dels progenitors, dels germans i fins i tot dels avis. I d’altres vegades la descripció d’un quadre el porta a explicar-ne la història que hi ha pintada. Tot plegat demana un esforç per situar cada personatge i per recordar la seva història quan torna a aparèixer. Per contra, les històries estan molt ben narrades, i les segueixes assaborint cada mos. Llavors et pots relaxar i deixar-te endur per la veu del narrador. I el que podria ser una obra monumental impossible de pair esdevé, com diu Auster, un llibre prodigiosament entretingut que t’enganxa història rere història, mentre vas lligant caps. 

“Piso de los Louvet en el primero derecha. Una sala de estar de altos ejecutivos. Paredes tapizadas de cuero color habanos; chimenea empotrada de hogar hexagonal con un fuego pronto a arder; equip de alta fidelidad integrado: radio, magnetofono, televisor, proyector de diapositivas; tresillo de cuero almohodillado. Tonos leonados, canela, pan tostado; mesa baja cubierta de baldosines pardos con un centro que contiene dados de póquer, varios huevos de zurcir, un frasquito de angostura, un tapón de champán que es en realidad un encendedor; una cajita de cerillas de solapa publicitaria procedente de un club de San Francisco, el Diamond’s;  escritorio estilo barco, con una lámpara moderna de importación italiana, armazón de metal que permanece estable casi en qualquier posición; alcoba de cortinas rojas con una cama enteramente cubierta de pequeñísimos cojines multicolores; en la pared del fondo, una acuarela de gran tamaño representa a unos músicos que tocan instrumentos antiguos.” (inici del capítol XXXVII, dedicat als Louvet)

Cap al final de la segona part reprodueix el capítol dels puzles del començament, i llavors ja estàs segur que no estàs llegint una novel·la sinó completant un trencaclosques. Això sí, amb una peça de menys. Al capítol fa una llista de personatges, cada un associat a una acció o una actitud. És com una pila de peces del puzle. El gran jugador apila les peces per colors i també per la forma. Normalment, comença buscant les peces amb un costat pla, o dos. Tot i que Perec també ens explica que es pot començar pel centre, però que és més complicat. L’últim capítol és la resolució del puzle. La descripció detallada d’on era tothom i què feia en el moment de… Glups, potser ja parlo massa.

M’ha encantat la història de l’estafa a Sherwood (capítol XXIII). És fantàstic com va construint tota la trama. I és genial el gir final. Llavors entens que el nom del protagonista no és cap atzar. Aquest capítol contradiu la filosofia del puzle: cap peça no té valor per si sola. 

La part negativa és que m’ha obligat rebaixar l’entusiasme amb què havia llegit el Nocilla dream, que ha perdut allò que en podríem dir frescor, novetat… És a dir, que m’ha fet adonar que tinc tantes lectures pendents…

Em va enganxar el títol. Hauria d’haver desconfiat quan, atret pel personatge, vaig llegir a la solapa de Rebelión en el desierto que aquest era una versió resumida de Los siete pilares…; un resum. Quan vaig abandonar la lectura a la pàgina 488 (de 930) feia massa pàgines que ho havia entès. Llavors ja m’havia deixat enganyar per l’edició de butxaca de Zeta Bolsillo per 9 euros. És un llibre massa ordenat, cronològicament; massa repetitiu, i poc literaturitzat, per dir-ne així. Potser hi falta la mà d’un bon editor que el conduís en el viatge de la vida al paper.

Foto de portada de ‘Los siete pilares de la sabiduría’, de Zeta Bolsillo Aventuras. 

El terme que la comunitat jueva ha demanat que es retiri del DRAE, sense èxit, és el següent:

Judiada

1. f. Acción mala, que tendenciosamente se consideraba propia de judíos.

2. f. p. us. Muchedumbre o conjunto de judíos.

El primer problema d’aquesta definició és que acción mala és massa general, permet massa interpretacions.

Al Diccionari castellà-català d’Enciclopèdia, judiada es tradueix com a jugada; mala passada, però també, en primera accepció, com a juevada, paraula que no apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). En tot cas, els dos termes són més clars que no la simple acción mala del DRAE. I l’exemple hi ajuda: “Me hizo una judiada, em va fer una jugada”.

I és que una part important de les definicions són els exemples, que permeten situar la paraula en un context i serveix de guia a l’usuari que recorre al diccionari per aclarir un dubte.

A part d’això, encara que la definició inclogui l’adverbi tendenciosamente -és a dir, que exposa una idea de manera parcial-, es pot sentir molest un jueu? És evident que sí des del moment que n’han demanat la retirada. En la meva opinió, el pitjor de la definició és que algú pugui considerar que és un terme actual, no una paraula d’un ús antic, nascut en un context social ja desaparegut. És a dir, segons el DRAE, seria correcte un titular d’un diari actual que digués que una acció militar d’Israel a Cisjordània és una judiada.

Dins de l’entrada judio del DRAE tenim un exemple de definició que, ni que sigui circumstancialment, sí que situa la paraula en el seu context:

judío de señal:

1. m. judío a quien se le permitía vivir entre cristianos, y se le hacía llevar una señal en el vestido o tocado para que fuese conocido.

No crec que aquesta accepció ofengui cap jueu, ben al contrari, et permet entendre el context social en què es feia servir i la persecució històrica del poble jueu. Tot i això, és incompleta. Per exemple, no em permet saber si dels jueus que van viure sota el règim nazi i duien una estrella groga a la roba en puc dir judíos de señal o no.

Com he dit, al DIEC no hi surt juevada, però a l’entrada jueu hi trobem l’accepció següent:
 

3 m. i f. [LC] [HIH] Usurer, persona que no mira sinó el guany, dit abusivament.

En aquest cas, un altre adverbi, abusivament, matisa el caire negatiu de la paraula. La definició no és ambigua, però torna a fallar el context historicosocial.

Aquest concepte, el del jueu com a usurer, no surt al DRAE.

Tant en un cas com en l’altre, tant en judiada com en jueu, la solució no és espurgar, fer veure que les paraules no existeixen com si el que volen dir tampoc no existís. El diccionari reflecteix la realitat i, per tant, tots els aspectes de la realitat, els positius i els negatius. No té sentit un diccionari només amb termes positius. El diccionari ens ha d’ajudar a entendre. La solució no és espurgar sinó explicar més. No entenc les reticències a introduir en les definicions marques com vulgarisme o en desús, i no entenc perquè les defincions no poden incloure el context històric o social en què van néixer.

Per exemple:

Judiada

Acción con ánimo de causar perjuicio, jugarreta, trastada, que tendenciosamente se consideraba propia de judíos en la España medieval i del Siglo de Oro. Actualment en desuso.

Jueu

Usurer, persona que no mira sinó el guany, dit abusivament arran del fet que a l’edat mitjana els cristians no podien prestar diners i per tant els únics banquers eren els jueus. Actualment en desús.

Bé, no cal dir que les definicions es poden millorar.

Finalment, i parlant de termes pejoratius, no m’he pogut estar de buscar al DRAE i al DIEC polaco o polac, a veure què en deien. Doncs m’he quedat amb un pam de nas, els polacs no sortim en cap dels dos diccionaris. Estic indignat, és com si ens fessin el buit.

Curiosament, al DRAE he trobat una accepció de polaco que no m’esperava:

7. m. C. Rica. hebreo (? del pueblo semítico que conquistó y habitó la Palestina).

M’encanten els diccionaris perquè sempre em sorprenen.

Feia temps que em volia llegir el primer llibre d’una trilogia innovadora que havia de canviar el destí de la literatura –en espanyol si més no– (uf).

L’arrencada m’ha enganxat. Històries curtes amb cap i peus, metàfores en un pim-pam, històries curtes només amb tronc, paisatge compartit que s’anirà obrint, anècdotes explicades amb mirada periodística, cites sobretot científiques… I també, és clar, un enfilall de personatges, detallats amb quatre pinzellades, com les sabates, bambes i botes que pengen d’un om, en una carretera solitària (US50) delimitada per un puticlub a cada punta… Els paisatges i els personatges es van introduint a poc a poc, de tal manera que tot i que no en saps gaire cosa no et perds, encara que l’última referència estigui sis o set capítols enrere. És a dir, que està molt ben construïda.

El primer, Falconetti –Fernández Mallo devia seguir Hombre rico, hombre pobre–, disposat a travesar la US50 a peu. Pat Garret carreteja una maleta plena de fotos i fa que Samantha s’emocioni. Peter, admirador d’art a París, viu en un contenidor. Humberto porta un camió fins que es retira a un magatzem de roba vella. Hans talla carn a Carson City i perd les botes. William inventa el Planxat Extrem. Jorge Rodolfo està fascinat per Borges fins que deixa d’estar-ho i li construeix un monument per “subscripció popular”. Samantha es pinta les ungles i espera un príncep que va arribar i se’n va anar. Quatre rosses surfistes –dues de naturals i dues de tenyides– perdudes pel desert d’Almeria. Fernando toca la guitarra en una benzinera com a ambaixador d’un microestat: Ergaland & Vargaland. Clark té una visió per intoxicació amb taronjada i deixa la Sherry, amb qui se n’havia anat per fer el mateix en un altre lloc. La Margaret vol pintar la tapa del primer disc de Sinestro Total (una cançó d’aquesta banda va inspirar el títol). Hannah s’autoedita la poesia i la reparteix de franc, i es topa amb el Ted i se’n van a viure sota terra. Ernesto Che Guevara se’n va a fer el guiri al Vietnam i acaba mort. Kenny és feliç vivint en un aeroport i és ambaixador d’Ergaland & Vargaland. Josep dissenya tapes de claveguera amb entusiasme mediterrani.

“Tumbados en la cama, mientras miraba un punto fijo de la pared, le contó que después de haber trabajado en un banco en L. A., había heredado inesperadamente, así que dejó el trabajo. Su afición por las fotografías le venía del banco, por culpa de ver tanta gente; siempre imaginaba cómo serían sus caras, sus cuerpos, en otro contexto, más allá de la ventanilla, que también era como el marco de una fotografía. Pero tras haber cobrado la herencia, su otra afición, el juego, lo había llevado a perderla casi en su totalidad. Ahora se dirigía al Este, a New York, en busca de más fotografías, Aquí, en el Oeste, siempre andamos a vueltas con los paisajes, le dijo, Pero allí todo son retratos. Sherry no supo qué decir. Él abrió la maleta y le fue dando las fotos. Barajada en uno de los tacos encontró el inequívoco rostro de su madre. Sonreía agarrada a un hombre que, entendió, era el padre que nunca había llegado a conocer. Cayó sobre el pecho de Pat y lo abrazó fuertemente. A partir de ahí, él se quedó muchos días más, ella ya no le cobraba, le preparaba la comida y no salían de la habitación. La noche en que Pat se fue el Mustang no le arrancó, pero consiguió parar a un camión que iba hacia Kansas. Por la mañana, tras descartar que se hubiera caído al pozo, o que hubiera ido a Ely a por tabaco, ella se puso a esperarlo hasta que anocheció con la vista fija en el último punto divisable de la US50. Cuando ya no pudo más, sentada en el capó del Mustang se echó a llorar. Se repasa los labios en el retrovisor y la maquilladora le avisa, ¡Salimos al aire en 1 minuto! Nevada TV hace el especial Prostitución en Carretera. Acercan el micro y le preguntan, ¿De qué cosa te sientes más orgullosa, Sherry? El amor es un trabajo difícil, contesta, amar es lo más difícil que he hecho en toda mi vida.”

Intercalades entre les històries hi ha les cites firmades amb nom i cognom, gairebé totes de caire científic o filosòfic, sempre tècniques. Aquestes cites marquen la direcció de les històries que vénen després (algunes vegades ho he vist molt clar, d’altres gens, així que…). És com si l’autor de Nocilla dream hagués enfilat tot un reguitzell de llibres de contes, els hagués tret els títols i hagués mantingut la cita del començament. Dir que és una transposició de principis científics a exemples socials potser és fer-ne un gra massa. 

En la última història, la que explica en Josep, la de l’home que va trepitjar la Lluna en un poble de Lleó, converteix en Kenny amb el narrador del llibre i n’explica l’estructura. A més, en Josep aclareix al lector, abans d’explicar l’última història, que tot el que havia explicat fins abans era mentida, però aquesta no…

M’ha encantat el capítol 8 (per dir-ne d’alguna manera). La història en si, per absurda, que de tan absurda encaixa en aquest món com les fitxes del tetris: el catàleg de marques de xiclet i les seves característiques. I també les crítiques del llibre d’eminents diaris i personalitats abans que aquest s’acabi.

El mapa del final el trobo una fantasmada de cap a peus, és a dir, que no li trobo ni cap ni peus. I a sobre no es veu bé per culpa de com està lligat el llibre. 
 

Aquest apunt està dedicat a la memòria, molts cops causa i conseqüència de la literatura. En Gabo ha començat a perdre els records, fins i tot la parla. Son germà Jaime li refresca la memòria cada dia en una trucada telefònica. 

Una gran saga familiar, que fa que les novel·les d’aquest tipus s’hagin de renovar o morir, com diu el tòpic. I que dificil que és renovar res.

Cada personatge està associat a un o alguns fets, resumits en un tret o una acció, en quatre paraules, un malnom, i això entre tants Aurelianos i Josés Arcadios et permet no perdre’t i seguir-ne l’evolució. Això, els noms i la seva creu, i també que els antagonistes, per dir-ho així, tinguin noms resonants i diferenciats, com Melquiades. Gairebé impossible, però, posar-hi anys. La repetició (sobretot de noms, però també d’accions, de la qual cosa es queixa la vella Úrsula) ajuden el lector a seguir la lectura, igual que el fet que el temps sigui lineal.

“Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre le llevó a conocer el hielo. Macondo era entonces una aldea de veinte casas de barro i cañabrava construidas a la orilla de un río de aguas diáfanas que se precipitaban por un lecho de piedras pulidas, blancas y enormes como huevos prehistóricos.” 

M’ha encantat que al començament et situïn el coronel Aureliano Buendia davant de l’escamot d’afussellament per, a mitja novel·la, descobrir que no era allò que era.

En algun moment, m’ha recordat el Tirano Banderas de Valle-Inclán. Ara bé, és un so diferent de tot el que havia sentit abans.

“Los gringos, que después llevaron sus mujeres lánguidas con trajes de muselina y grandes sombreros de gasa, hicieron un pueblo aparte al otro lado de la línea del tren, con calles bordeadas de palmeras, casas con ventanas de redes metálicas, mesitas blancas en las terrazas y ventiladores de aspas colgados en el cielorraso,”

Sobre el sabio catalán, no sé si Gabo va llegir Pla, o n’havia sentit parlar, però sembla una escenificació de la dita planiana que el català és un animal que s’enyora. Genial la catalanada que deixa caure: yesca de pan.

“Trataba a los clásicos con una familiaridad casera, como si todos hubieran sido en alguna época sus compañeros de cuarto, y sabía muchas cosas que simplemente no se debían saber, como que San Agustín usaba debajo del hábito un jubón de lana que no se quitó en catorze años, y que Arnaldo de Vilanova, el nigromante, se volvió impotente desde niño por una mordedura de alacrán. Su fervor por la palabra escrita era una urdimbre de respeto solemne e irreverencia comadrera. Ni sus propios manuscritos estaban a salvo de esa dualidad. Habiendo apendrido el catalán para traducirlos, Alfonso se metió un rollo de páginas en los bolsillos, que siempre tenía llenos de recortes de periódicos y manuales de oficios raros, y una noche los perdió en la casa de las muchachitas que se acostaban por hambre. Cuando el abuelo sabio se enteró, en vez de hacerle el escándalo temido comentó muerto de risa que aquel era el destino natural de la literatura.”

També és un 10 que faci aparèixer un referent al llarg de tota la novel·la, associat a la casa, i que al final tanqui la nissaga d’una manera perfecta, que dóna sentit a tallar la història on la talla i que comencés on va començar.

Ara fa dues setmanes, el 22 de juny, la Real Academia Española (RAE) va actualitzar el seu diccionari a la xarxa amb la inclusió o modificació de 1.697 entrades. I ho va fer amb tota la pompa i solemnitat de la institució. Els mitjans se’n van fer ressò, va esclatar una polèmica i el resultat va ser que ja ha hagut de rectificar dues definicions.

La polèmica es va centrar en esmenes i addicions com ara matrimonio, manga, sushi, blog i USB, i també en algun cas pel motiu contrari, per no esmenar-les, com nectarina i franquismo.

En defensa seva, la RAE, en l’article de la presentació de les modificacions titulat Nueva actualización del Diccionario de la Real Academia Española (DRAE) en la red va tornar a recordar el que diu el prèmbul de l’edició impresa: «con frecuencia se solicita, y a veces de manera apremiante, que sean borrados del Diccionario términos o acepciones que resultan hirientes para la sensibilidad social de nuestro tiempo. La Academia ha procurado eliminar, en efecto, referencias inoportunas a raza y sexo, pero sin ocultar arbitrariamente los usos reales de la lengua. Conviene tener claro al propósito que el Diccionario debe facilitar, al menos, claves para la comprensión de textos escritos desde el año 1500. Para que cumpla esta misión esencial, la Academia no tiene más remedio que incluir en el Diccionario esas voces molestas, sin que ello suponga prestar aquiescencia a lo que significan ahora o significaron antaño».

En tot cas, els acadèmics de la llengua sí que en redacten les definicions. I les definicions poden recollir els matisos de forma en desús, o de vulgarisme, o fins i tot es poden eliminar, perquè per saber el significat exacte d’un mot al segle XVI hi ha els diccionaris històrics. I així, ens poden aclarir que quan Cervantes escriu «En un lugar de la Mancha…» no es refereix a una zona indeterminada sinó a un poblet o vila, que aquest era el significat de lugar al segle XVII, però no és pas el d’avui. 

Una de les dues definicions rectificades ha estat manga, i ho ha estat pel mètode directe de l’escapçament. Així ha passat de «Cómic de origen japonés, de dibujos sencillos, en el que predominan los temas eróticos, violentos y fantásticos», a posar, ras i curt: «Cómic de origen japonés». En aquest cas, l’ús popular i el real no coincideixen amb els acadèmics de la RAE. En fi, que en prenguin nota a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, perquè al seu diccionari no hi apareix. Pel seu cantó, als del Termcat no els enxampareu en polèmiques, perquè la seva definició es queda en «còmic japonès». (Un dia hauré de parlar del Termcat com a segon DIEC, ja que a la pràctica funciona com un diccionari normatiu, al qual recorre l’usuari quan no troba un terme al diccionari principal).

La RAE també es va ennuegar amb el terme sushi, al qual va afegir el peix cru, «comida típica japonesa que se hace con pescado crudo y arroz envueltos en hojas de algas». Ara en canvi, és una «Comida típica japonesa cuyo ingrediente principal es el arroz hervido, que se sirve en porciones pequeñas y con acompañamientos diversos». La llàstima és que aquesta definició també serviria per a uns quants plats japonesos més.

Així mateix, sorprèn la inclusió de blog i bloguero i el decantament de bitácora, terme de solera castellana molt defensat a la xarxa.

I més sorprenent encara és el mantenella y no enmendalla en el cas de la humil nectarina, que segons la RAE és una «Fruta que resulta del injerto de ciruelo y melocotonero», com jo mateix he sentit a dir una pila de cops, mentre que pels especialistes és una altra varietat de préssec i prou. El diccionari de l’IEC és força més clar i exacte en aquest cas: «Fruit comestible del nectariner, semblant al préssec, però no tan olorós, un xic més petit, amb la pell llisa i la polpa de color groc viu».

En canvi, no em sorprèn gens la definició de franquismo:

«1. m. Movimiento político y social de tendencia totalitaria, iniciado en España durante la Guerra Civil de 1936-1939, en torno al general Franco, y desarrollado durante los años que ocupó la jefatura del Estado.

2. m. Período histórico que comprende el gobierno del general Franco.»

És un bon exercici comparar la definició del DRAE amb la del DIEC i buscar-hi les diferències, per allò que explicava al principi que les definicions han de reflectir «los usos reales de la lengua».

«1 m. [PO] [LC] [HIH] Règim polític dictatorial implantat pel general Francisco Franco a l’Estat espanyol com a resultat de la guerra de 1936-1939.

2 m. [PO] [LC] [HIH] Ideologia pròpia d’aquest règim.»

Tot i això, l’entrada que més debats i més polèmica ha encés a la xarxa és matrimonio. Veiem per què:

«1. m. Unión de hombre y mujer concertada mediante determinados ritos o formalidades legales.

2. m. En el catolicismo, sacramento por el cual el hombre y la mujer se ligan perpetuamente con arreglo a las prescripciones de la Iglesia.

3. m. coloq. Marido y mujer. En este cuarto vive un matrimonio.

4. m. P. Rico p. us. Plato que se hace de arroz blanco y habichuelas guisadas.»

A aquesta accepció s’hi va fer l’addició següent:

«1 bis. En determinadas legislaciones, unión de dos personas del mismo sexo, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses.»

Curiosament, he cercat avui mateix la paraula a la rae.es i l’addició no hi surt. S’ho deuen haver repensat?

La qüestió és que es manté com a primera accepció la idea de matrimoni només entre home i dona. Cosa que no passa en la definició del DIEC:

«1 m. [AN] [DR] [SO] Unió legítima entre dues persones que es comprometen a portar una vida en comú, establerta mitjançant certs ritus o formalitats legals. Matrimoni religiós. Unir-se en matrimoni, contraure matrimoni. Anul·lar el matrimoni. Va ser un matrimoni de pura conveniència. En alguns països la legislació preveu el matrimoni entre dues persones del mateix sexe.

2 m. [RE] Sagrament d’algunes confessions cristianes pel qual s’uneixen un home i una dona d’acord amb les prescripcions de la seva església.

3 m. [LC] Parella formada per dos cònjuges. Un matrimoni molt ben avingut. Separar-se un matrimoni. Al primer pis hi viu un matrimoni jove.»

La definició del DRAE sembla obligada pel canvi legal i penja més de la idea de matrimoni catòlic, de fet, n’és un afegitó; la de del DIEC és més neutra. 

En fi, no sé si el DRAE reflecteix de manera correcta la societat que descriu la llengua del seu diccionari, potser només reflecteix la ideologia i els coneixements  dels seus acadèmics… En tot cas, es pot concloure que ni la nectarina ni el franquisme ni el matrimoni volen dir exactament el mateix en castellà i català, encara que la realitat sigui una (si més no, la nectarina és la mateixa, i només hi ha una llei per al matrimoni; això sí, el franquisme menja a part). Potser es podria concloure que tot i que hi ha un sol matrimoni n’hi ha un de més acadèmic i un altre de més institucional.