llegir-escriure

Aquí acaba una aventura de tres anys. El temps que he trigat a llegir el Llibre del desassossec, de Bernardo Soares, pseudònim de Pessoa, no respectat. És una obra esmicolada en un prefaci i dues parts, l’Autobiografia sense fets, mosaic abstracte de 481 tessel·les sense títols, o gairebé, i Els grans fragments. L’obra va néixer d’un bagul el 1982. Deu ser el bagul més mític de la literatura. Pessoa hi guardava més de 25.000 textos de tota mena. És una obra inacabada, però només ho sembla pels quadratins que hi trobes de tant en tant, signe d’un espai en blanc deixat per l’autor, i alguns d’altres de més convencionals. La fragmentació és de Pessoa i l’elaboració dels fragments dels qui van venir al darrere. No hi ha ni una història ni una trama que t’estirin en la lectura. Només hi ha un personatge, o més aviat una veu narrativa, i un estil (llegiu els punts 83, 84 i 370). Tots dos, veu i estil, diferents de, com a mínim, totes les lectures que he apuntat en aquest blog. Per atzars diversos, Llibre del desassossec es va convertir en la meva segona lectura, la que duia sempre a la guantera del cotxe o a la bossa del portàtil, per quan tenia una estona morta. Des de bon començament se’m va fer molt difícil llegir-ne cinc pàgines seguides. Pessoa t’obliga a parar, a obrir pauses per pensar el que acabes de llegir, a tirar enrere i rellegir. És per tant una lectura lenta. I és una lectura gratificant i estimulant, assaborida. I ja m’està bé això, que hi hagi lectures calmades, i hi puguis tornar quan vulguis sense donar ni demanar explicacions, com un bon amic.
 
Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols, que surten a la portada i en un lloc destacat, per a Quaderns Crema.
 
 

Foto: Fernando Pessoa, el 1914 (S.A. i Maria José de Lencastre).

L’estructura del llibre em facilita passar de l’explicació a l’exposició. 

96. Veig els paisatges somniats amb la mateixa claredat amb què contemplo els reals. Si guaito sobre els meus somnis és sobre alguna cosa que guaito. Si veig la vida passar, somnio alguna cosa. (…)

172. (…) Dues coses només m’ha donat el Destí: uns llibres de comptabilitat i el do de somniar.

179. (…) El més alt de nosaltres no és res més que un coneixedor més pròxim del buit i de la incertesa de tot. (…)

193. (…) Sóc, en bona part, la mateixa prosa que escric. Em desenvolupo en períodes i paràgrafs, em faig puntualitzacions, i, en la distribució desencadenada de les imatges, em vesteixo, com els infants, de rei amb paper de diari, o, en la manera com faig ritme d’una sèrie de paraules, em corono, com els boigs, de flors seques que continuen vives en els meus somnis.
(…)
Sóc una mena de carta, d’un coll antic i desconegut, que és l’única que ha quedat del joc perdut. No tinc sentit, no conec el meu valor, no tinc a què comparar-me per trobar-me, no tinc per a què servir per conèixer-me. (…)

200. (..) Somnio perquè somnio, però no pateixo l’insult propi de donar als somnis un altre valor que el de ser el meu teatre íntim, com no dono al vi, del qual tanmateix no m’abstinc, el nom d’aliment o de necessitat de la vida.

238. Ens cansem de tot, excepte de comprendre. El sentit de la frase és a vegades de mal copsar. (…)

260. L’art consisteix a fer sentir als altres allò que sentim nosaltres, a alliberar-los d’ells mateixos, proposant-los la nostra personalitat com a especial alliberament. (…)

268. L’olfacte és una vista estranya. Evoca paisatges, sentimentals amb un dibuix sobatat de l’inconscient. (…)

270. L’art ens allibera il·lusòriament de la sordidesa de ser nosaltres. Mentre sentim els mals i els afronts de Hamlet, príncep de Dinamarca, no sentim els nostres –vils perquè són nostres i perquè són vils.
(…)
Posseir és perdre. Sentir sense posseir és guardar, perquè és estreure d’una cosa la seva essència.

295. (…) Els compradors de coses inútils sempre són més savis del que es pensen –compren petis somnis. Són infants a l’hora de comprar. Tots els petits objectes inútils el reclam dels quals en saber que tenen diners fa que els comprin, els posseeixen amb l’actitud feliç d’un infant que arreplega petxines a la platja –imatge que per damunt qualsevol altra projecta tota la felicitat pueril.(…)

313. M’irrita la felicitat de tots aquells homes que no saben que són infeliços.

316. (…) Tots tenim per on ser menyspreables. Cadascun de nosaltres porta un crim fet o el crim que l’ànima li demana que faci.

…