llegir-escriure

El paràgraf final de l’apunt titulat les normes ortogràfiques – la declaració de sobirania (1 de febrer) ara em fa somriure. Que ingenu que era fa un any. En aquell moment, aquella declaració em va semblar plena de trascendència, avui em fa la sensació que ha quedat superada pels fets i la velocitat d’això que en diuen el procés, o el desafiament, sobiranista. Millor que no em dediqui a fer anàlisi política.

Pel que fa a la polèmica entre bloc – blog (7 de març), remarcar que es mantenen les resistències a acceptar blog a Vilaweb, entre d’altres mitjans. I constato que la llengua, i sobretot l’ortografia, manté intacte el poder de generar identificacions, crear simbolismes i encetar debats que ja tenia fa dos segles, pel cap baix.

A castellà fàcil – català difícil: el ‘lo’ neutre (12 d’abril), vaig acabar l’apunt amb un exemple que volia ser provocador (si ho va ser, no es va manifestar). Vaig voler establir una distinció, un matís, entre normatiu i correcte. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el verb detenir té una accepció que jo no faig servir. No diria mai “el porter va detenir la pilota”, per mi és incorrecte, però en canvi és normatiu. Així que en aquest cas, cal deixar llibertat de vot, per dir-ne així.

També he tingut temps per denunciar algun cas d’atemptat a la llengua, a olla a pressió – sense òs (5 de juliol), perpetrats per Decathlon i Àrea de Guissona. El primer ha estat rectificat; el segon continua ignorant que les olives tenen pinyol. Em tornaré a queixar i ja us ho explicaré com acaba tot plegat.

Sobre l’enfrontament entre Fabra i mossèn Alcover, en l’apunt la guerra per la normalització – els morts en combat (13 de setembre), m’agradaria fer una precisió. Els objectius que es van imposar els dos lingüistes eren diferents, i per tant els camins que van agafar també. M’explico. Per mossèn Alcover, que en català puguem dir nosaltres de més de vint maneres diferents (nosatres, naltros, mosatres…) demostra la riquesa d’una llengua, i aquesta riquesa és la que ell volia recollir al seu diccionari. Un idea coherent amb l’aplec de les rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó. Per Fabra, en canvi, sense qüestionar la riquesa de la llengua, que hi hagués més de vint maneres de dir nosaltres era un obstacle, petit, a superar. Una llengua moderna no podia escriure el pronom personal de primera persona de nombre plural de vint maneres diferents, ni de cinc, ni de dues, només d’una. Hi poden haver formes dobles (com llançar-llençar),  i fins i tot triples (estim, estime, estimo) però han de ser l’excepció. És per això que enfrontar les figures d’Alcover i Fabra com a lingüistes no té cap sentit. Tots dos van reeixir en el que s’havien proposat.

L’apunt dedicat a Casasses-Puntí sobre les lletres que desapareixen, em vaig deixar en els exemples un excepció que ara vull recordar: Enric. A totes les llengües de l’entorn aquest nom s’escriu amb h, tret del català i el castellà (i de l’italià, que no en té cap): Henry, en anglès; Henri, en francès; Henrique, en portuguès; Heinrich, en alemany; Hendrik, en holandès; Henric, en romanès; Henrik, en hongarès, noruec i suec… No, no he trobat cap explicació a la desaparició hispanocatalana de la h. Si algú en sap res…

Tinc pendent un apunt sobre el cas contrari, les lletres que apareixen del no-res, com ara la t del bart i el col·lègit al català central, o la i d’agraieixo. 

Finalment, a l’apunt sobre Masquefa (20 de desembre), afegeixo de la meva collita algunes paraules que en Marius Serra es va deixar al sarró, paraules com ara gallaret per referir-se a la rosella, un mot que Alcover només situa al nord del país i que jo relaciono amb el joc de gall, gallina o pollet?, que es juga amb aquesta flor abans que surti . O el pèlag, molt estès al Penedès, en comptes de bassal o toll. O l’expressió un tou de, amb el significat d’un munt de o una pila de. Aquesta expressió sembla que ve del gruix que fa una cosa tova, com ara herba, palla, carn, neu… (busqueu-ho al DCVB). D’aquí a un ús més general només hi ha un pas.