llegir-escriure

Continuo amb un altre títol d’entrecuix calent, molt calent. La novel·la està dividida en dos volums i sis llibres, de títols eloqüents: Sous les toits de París, A l’estil francès, La Rue del Clau, Una missa negra i una nana, França als pantalons i Cherchez le toit.

A l’epíleg del llibre, el seu editor, Milton Luboviski, que tenia una llibreria, Larry Edmuns es deia, a Hollywood (Califòrnia, EUA), ens explica la gènesi de la novel·la. El 1941, en una època en què Henry Miller anava curt d’armilla, en Luboviski li pagava a dòlar la pàgina. Per tant, l’Alf, el protagonista, i en Joan Dijous, o Jean Jeudi, o en Joanet, el coprotagonista mut, no van néixer a París, on se situa l’acció, sinó a l’assolellada Califòrnia, amb una finalitat alimentària. Potser per això, a diferència de Pierre Louys, Miller no vol denunciar res i va directe al tema, des de la primera pàgina. Tot i això, quan s’és un bon escriptor, es nota.

Henry Miller, fotografiat per Carl Van Vechten el 1940.
 

En aquest cas, es nota primer en l’estil. Ja sabem que el món del sexe dóna per a moltes metàfores (per exemple, en català, gairebé totes les verdures tenen un segon significat sexual: la patata, els pebrots, els melons, el pèsol, la fava…), però això no vol dir que sigui fàcil crear imatges noves, com ara aquesta, per indicar la trempera al veure un pubis rasurat:

“La reconeixerà… Per a ell és com el cap de Medusa… només amb una ullada es converteix en pedra, encara que no tingui un bigoti en forma de serps.”

O aquesta,

“Al cap d’uns quants minuts de fregues, ja tinc una cigala que, en unes altres circumstàncies, correria el perill que li disparessin per dissecar-la.”

O aquesta,

“La Jean és tan calenta com sembla. Com que tothom està dret, amb trempera o sense, jo també m’hi he d’estar, i la Jean em mira la bragueta com si esperés que en sortís un ninot d’aquests que es disparen amb una molla.”

Aquestes petites perles enmig de la narració marquen la diferència amb altres obres més convencionals.

A part d’això, es nota en els personatges. No es para gaire a descriure’ls físicament, un altre anticonvencionalisme, però sí que t’explica com pensen, els situa a la història i en justifica les actuacions. Cada personatge viu un conflicte, un cert conflicte, i el resol a la seva manera. com l’Alexandra, que fa una reflexió i torna al camí de l’Església, per després deixar-la i agafar el del satanisme, i els seus dos fills, la Tània i el Peter, que també són amants; o l’escalfabraguetes de la senyoreta Cavendish, l’anglesa que ha d’acabar marxant de París; o la Toots, que busca un americà ric i el troba en el Henry, però a ell li atrau més el Peter; o com l’Ernest i el Sid s’ho munten per fer fotos porno a l’Ann després d’emborratxar-la; o l’Anna, que va sortir corrent nua enmig de la nit, avergonyida, i a poc a poc es…

Aquest reguitzell de personatges es mou al voltant de l’Alf, el narrador protagonista, que escriu en primera persona i que intenta no implicar-se gaire en les històries, temerós de sortir esquitxat dels gelos, les infidelitats, les passions i les misèries dels homes que perden el cap rere un cony.

“Quan acabem, la bagassa es queda allargassada damunt la pila de fustes. No intenta tapar-se… actua com si hagués oblidat on és, sembla esgotada de tant cardar, i satisfeta. Em fa por, però, que se’n recordi i provi de treure’m uns quants francs amb afalacs, potser voldrà que la convidi a beure alguna cosa, que li pagui un taxi, em parlarà de la seva mare malalta… agafo el primer bitllet que trobo a la butxaca, m’hi eixugo la cigala i l’hi deixo rebregat damunt la panxa nua, aprestat amb una moneda.”

Entremig, tot un reguitzell d’activitats sexuals amb múltiples variants, algunes de les quals avui són delicte, i jo diria que quan les va escriure també.

Al darrer llibre, Miller fa girar la trama al voltant del Sam i l’Ann, i la seva filla, menor d’edat, la Snuggles, i la Billie i la Jean, i dels diners, i així crea una espiral que li serveix per dónar un final a la novel·la.

M’han encantat les cites que obren els dos volums:

“Deixa estar els collons i agafa’t els mitjons.” –Canterbury
“–Collons! –digué la reina–. Si jo en tingués seria Rei!” –Canterbury.

I els noms francesos per referir-se a certes parts del cos, conillon, bonne-bouche i abricot-fendu, el significat dels quals es dedueix pel context.

Traduït de l’anglès per Jacint Bofias i Alberch, que no surt a la portada.