llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
diccionari ? normatiu ? valencià
Primer de tot, em ve a la memòria una frase que vaig llegir quan va sortir el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), el 1995, també acompanyat de polèmica, si fa no fa com el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). Deia més o menys que no et compris mai la primera edició d’un diccionari, perquè la segona sempre serà millor. És a dir, que qualsevol obra de l’envergadura d’un diccionari sempre conté errors, errors que només es poden corregir després d’una temporada de pràctiques. Sembla lògic, oi?. Llàstima que no recordi l’autor de la sentència.
En segon lloc, el cognom normatiu crida l’atenció. No em ve al cap cap diccionari que faci explícit al títol que és normatiu. El més normal és que la normativitat i el prestigi li vingui de la institució que l’ha elaborat i que acostuma a acompanyar el títol. Així, al petit món dels correctors, el fet que Enciclopèdia Catalana o el Termcat reculli un terme ja és prou garantia per fer-lo servir. En tot cas, la paraula normatiu no surt gratis, comporta obligacions. De diccionaris, vocabularis i reculls lèxics n’hi ha de diverses menes… Un diccionari que s’autoqualifica de normatiu està obligat a seguir, i a establir, una norma (perdoneu-me l’obvietat). El DNV vol ser normatiu i dialectal alhora; reflectir tota la diversitat i alhora definir un estàndard. I no se’n surt, ni tan sols per definir un subestàndard valencià. No es pot tocar campanes i anar a la processó. Feu un cop d’ull al meu apunt fenoll-fonoll del 7 de setembre del 2012.
Finalment, sobre el DNV hi plana l’ombra del secessionisme lingüístic, si fa no fa com va passar amb l’elaboració del Diccionari català-valencià-balear (DCVB), com explico a l’apunt català-valencià-balear, del 26 d’octubre del 2012. Ara bé, si el model de llengua del DNV és el que es pot extreure de la introducció del mateix diccionari, no hi veig cap problema. No ens avancem. Per veure si serà una eina útil per als parlants o un altre punt de conflicte, igual que per avaluar-ne el rigor lexicogràfic, l’hem de fer servir. El dia a dia ens marcarà la pauta.
I una última conclusió, que recull el que reclamava ja fa anys Emili Casanova en un article a Serra d’Or, núm. 537, setembre del 2004 (p. 33-34). Potser que el DCVB no es converteixi en un diccionari fossilitzat, com el Marià Aguiló, potser que li traguem la pols i l’anem actualitzant, permanentment, perquè de la mateixa manera que és important tenir un diccionari que ens marqui per on passa la ratlla de la llengua estàndard, la que ha de servir de referència de tots els parlants, també ens cal un diccionari on trobem totes les paraules i tota la diversitat de la nostra llengua, de Fraga a Maó i l’Alguer i de Salses a Guardamar.
Teniu l’enllaç al DNV a la columna del costat.