llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos’, de J. M. Castellet
Els sis personatges del títol, que comparteixen amb l’autor els temps adversos, són Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster (i Espriu), Alfons Comin i Terenci Moix. I a cada un dedica un subtítol: Història d’una amistat, Les ferides del temps, La passió per la literatura, Una conversa i quatre xafarderies, Un discurs interromput i A la vora del Nil, Terenci Moix coneix el general Líster.
Em pensava que eren unes semblances a l’estil dels homenots d’en Pla, i no. Castellet fa una cosa curiosa, sobretot al primer capítol: per descriure els altres se situa ell, l’observador, en el centre i a partir del seu moment personal ens traça el dibuix dels personatges. El millor és que no intenta ser sentenciós, ens ofereix la seva experiència parcial i fragmentada, com gairebé totes, i ho fa amb un estil amable, sense rocs a la faixa.
Foto: www.escriptors.cat
Veiem el que fa per retratar en Carlos Barral:
“Al carrer de Provença, número 219, entre Rambla de Catalunya i Balmes, a la part de muntanya, hi havia –parlo dels anys cinquanta– un edifici l’entrada del qual denotava la presència d’uns tallers. Un rètol petit proclamava el nom de l’empresa, I. G. Seix Barrall S.A. Les inicials indicaven, als entesos, que es tractava d’uns indústries gràfiques. Hi havia passat moltes vegades d’adolescent amb amics de l’Institut Balmes o amb el meu germà i els meus pares. La façana era grisa, del color del plom de les linotopies. En Carles, d’estudiant, em deia a mi i a altres companys que en aquell edifici li tenien destinat un nínxol per a tota la vida. “Però no penso venir-hi. Tinc altres projectes”. I tots sabíem que com en Costafreda i Jaime Gil, pensava en una fugida a l’estranger, que mai no es va arribar a concretar. El cert és que, acabada la carrera i amb el parèntesi del servei militar, en Carlos va entrar a treballar a les I. G. del rètol, i allí va desenvolupar la part més important de la seva carrera d’editor al llarg dels anys seixanta, tot i els entrebancs i els ensurts que es van anar succeint”. (pàg. 100, sota el titolet de La casa fosca. Edicions 62, Barcelona, 2009)
Les pàgines recullen moments emotius, com l’estada de Castellet al sanatori de Puig d’Olena, que fa servir de punt de partida per retratar Manuel Sacristán a través de la vintena de cartes que va rebre; i de subtilment divertits, com la conversa entre Dámaso Alonso i Salvador Espriu tot sopant a Gandia el 1959, gràcies als comentaris sembrats per Castellet, observador extern; i també d’agudesa intel·lectual, com la conversa amb Joan Fuster a Formentor, el mateix 1959, que escriu, recrea, com si l’hagués transcrita d’una gravació, i fins i tot de lluita clandestina i presència asfixiant de la dictadura…
I tanca el llibre amb dos versos del Poema inacabat de Gabriel Ferrater –… no teníem records. Érem el record que tenim ara…– i amb un índex onomàstic de 7 pàgines!
Només cal una mica de curiositat.