llegir-escriure
Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.
‘Paraules d’Opoton el Vell’, d’Avel·lí Artís-Gener
La història va anar com va anar. Ja ho sabem. I tenim motius de sobra per empenedir-nos. Però… i si hagués anat al revés? I si haguessin sigut els asteques els qui amb sis vaixells haguessin arribat a Fisterra uns quants anys abans que Colom a Guanahani? Com a punt de partida enganxa. La ucronia* es basa a imaginar com podria haver sigut el que no va ser, i aquest plantejament implica en si mateix una relectura crítica.
En Tísner presenta el relat en primera persona; el planteja com les memòries d’un dels protagonistes, l’Opoton, el vell del títol. Això té l’avantatge que entres directament en la cultura asteca. No és la veu d’un antropòleg que ens explica com eren; és la veu d’un asteca que se sorprèn de tot el que ha vist i de com han canviat les coses. I així, des de la primera pàgina, des de la primera línia, ens convida a canviar el nostre punt de vista sobre la normalitat de les coses, com per exemple que el més natural és comptar de vint en vint, que aquest número és la base de tot.
M’ha encantat el començament: “Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits”.
*ucronia Desenvolupament imaginari d’un fet històric com si hagués tingut lloc realment. (Gran Diccionari de la Llengua Catalana, d’Enciclopèdia Catalana)
Foto: Tísner fotografiat per Eloi Bonjoch (ILC, 1993).
L’estil és pla, gairebé oral, el d’algú a qui li costa escriure, que fa marrades, i se’n disculpa…, coherent amb el perfil del personatge. I a més, això a en Tísner li permet avançar accions futures –bé, tan sols apuntar-les–, i així crear en el lector aquell neguit de voler saber…
“Pel que l’Opoton sap, la gent galega natural vivia agrupada en tribus molt petites, i potser ara encara hi viu, cosa amb la qual es veu la seva poca empenta de poble. Les susdites tribus no són pas de mena gran, sinó xica, i pel que anàvem veient cada poble tenia la seva llei i no feia gaire cas, per no dir gens, del que deia o acordava la tribu veïna i amb això es veu la poca empenta de poble. En diuen pobles, car és costum d’aquella terra trobar-los pobles encara que solament sigui un petit grup de cases on viuen, a tot estirar, cinc o sis vints de galecs de la Fala Galega. I les cases no són ben agrupades en grups, ans molt escampades, i mai no saps bé si són d’aquest poble o del que ve al costat. Jo crec que ni ells mateixos no podrien dir a quina tribu pertanyen i ni la mateixa Dona Ximena no ho sabia determinar i no pas perquè ella fos dona de poc determini, quedi posat en el paper com a cosa de fer riure els amics. Els galecs s’assemblen una mica als maies en les coses del cap, car més aviat el tenen gros. Però són blancs i de color tirant a rosat i molts tenen els ulls de color clara i aigualida, que fa ben estrany de veure’ls i tot això els pervé, és heretatge, diguem, de la seva Tribu Gran que ara mateix serà explicada. Tal com nosaltres som asteques i d’asteques n’hi ha de diversa mena, ells són celtes de la mena galega, que pla bé ens ho van explicar quan era el seu temps.”
(començament del capítol vuitè)
I entremig de la narració, l’altra cara de la moneda. En Tisner crea un efecte mirall en tot un reguitzell de petits detalls en què ens mostra la imatge inversa, com ara amb el nom de la terra descoberta: el Vell Astlan, ja que els asteques interpreten que és el país d’on va venir Quetzalcóatl, d’on surt el sol; o quan entren en contacte per primer cop amb la població vernàcula, unes dones que renten al riu, a qui bategen com a sususes, per ser aquesta la primera paraula que els senten dir…, i els pedropérez, i el rei Tantomontamontatanto, i la religió autèntica, esclar… I així ens adonem del veritable xoc de cultures, sense alliçonaments, de manera planera, en primera persona.
No cal dir que el vell Opoton no es penedeix de res, que tot el que els asteques van fer és digne d’elogi, ja que la seva missió era la més elevada de totes. Les conclusions són cosa del lector.
La meva, pel que fa a l’estil i la història, és que podria ser un best-seller però que hi falta alguna cosa. Tot i així, és un llibre singular, gairebé una raresa, i val la pena llegir-lo i gaudir-ne.