llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

‘Matilda’, de Roald Dahl

Les novel·les escrites expressament per a nens poden caure per un pendent carregat de sucre (tot i que, de fet, això és un risc general). Hi ha una tendència a considerar el món infantil un món dolç i alegre, de color de rosa i arc de sant Martí, imatges que no tenen gaire cosa a veure amb la realitat que viu la mainada. Aquest món ensucrat està en la mirada de l’adult que observa els nens jugar i s’hi compara, no pas en els ulls de la canalla. I els escriptors que ho han entés són els que ens han deixat les obres i els personatges més recordats. Penso en Peter Pan, en Alícia, en Tom Sawyer… I ja veurem si Matilda entra en aquest club o no.

Foto: Roald Dahl fotografiat per Stephen Hyde / Rex Feature

Per tant, quan comences a llegir Matilda, en un col·lecció juvenil, amb la marca des de 12 anys, i arranca així:

“Ocurre una cosa graciosa con las madres y los padres. Aunque el hijo sea el ser más repugnante que uno pueda imaginarse, creen que es maravilloso.

Algunos padres van aún más lejos. Su adoración llega a cegarlos y están convecidos de que su vastago tiene cualidades de genio.

Bueno, no hay nada malo en ello. La gente es así. Sólo cuando los padres empiezan a hablarnos de las maravillas de su descendencia es cuando gritamos: ¡Tráiganme una palangana! ¡Voy a vomitar!”

Doncs això, et dius: ep, això sona diferent. I és que en aquest llibre Roald Dahl trenca estereotips. El món dels nens no està idealitzat, i el dels adults tampoc. De fet, els adults estan caricaturitzats; en el cas de la directora de l’escola, fins a l’extrem. Els pares són tot el contrari del que consideraríem que han de ser uns pares prototípics. La bibliotecària i la mestra en són el contrapunt, dues illes. Enmig de tot plegat, la petita Matilda aprèn les normes d’aquest món on li ha tocat viure, i les aprèn jugant, fent trapelleries, que per això és una nena.

El més destacat de la protagonista, el que la converteix en heroïna, és que davant dels problemes que es troba pren la iniciativa per solucionar-los. No s’hi conforma. Fins al final, quan la petita Matilda es veu obligada a triar. I ho fa. No es deixa arrossegar.

De bon començament, al primer capítol, Dahl dóna una llista d’obres que la protagonista ha llegit a la biblioteca. És una mena de cànon. Tots els autors són anglosaxons, of course. Per si us interessa, aquí la teniu:

Nicolas Nickleby, de Charles Dickens

Oliver Twist, de Charles Dickens

Jane Eyre, de Charlotte Brontë

Orgull i prejudici, de Jane Austin

Teresa dels Urbervilles, de Thomas Hardy

Gone to Earth, de Mary Webb

Kim, de Rudyard Kipling

L’home invisible, de H. G. Wells

El vell i la mar, d’Ernest Hemingway

El soroll i la fúria, de William Faulkner

The Good Companions, de J. B. Priestley

El raïm de la ira, de John Steinbeck

Brighton Rock, de Graham Green

La rebel·lió dels animals, de George Orwell

Pel que fa a l’estil, és clar i net, amb força diàlegs i un narrador que ens situa en l’acció i ens va picant la curiositat. Sobre la traducció, malament rai quan el nom de l’il·lustrador, Quentin Blake, surt més destacat que el del traductor, Pedro Barbadillo, que queda amagat entre els copyrights i l’ISBN. Això sí, cap dels dos no apareix a la portada.

Jo no esperaria als 12 anys per llegir-la.  



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent