llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

Publicat el 7 de març de 2014

‘Maurice’, d’E. M. Forster

Aquesta novel·la, situada a l’Anglaterra rural de gran finques i en universitats d’allò més tradicionals, sembla la recerca personal del substantiu que defineixi els sentiments dels protagonistes: passió, luxúria, obsessió… en diuen per no dir-ne homosexualitat, acompanyats de verbs com alliberar-se, curar-se… Fins i tot, el protagonista, Maurice, fa servir expressions com “un individuo tipo Oscar Wilde”, o “el execrable vicio de los griegos”. Aquests dos esdevenen referents. La cultura clàssica grega és l’únic lloc que troben on buscar paraules de consol. M’han fet entrar ganes de llegir el Fedó, de Plató. La connexió amb Grècia es fa de manera explícita en un viatge a Atenes de Clive, moment crucial de la trama, però també de manera més subtil en la manera que Clive passa la mà pels cabells a Maurice. En canvi, Wilde és l’amenaça que plana damunt dels seus caps en tot moment. I entremig, la recerca d’un mateix, la negació dels sentiments, la necessitat de ser feliç, l’acceptació social…

L’escola, carrinclona, representada pel seu antic professor, no li ha ensenyat res que li serveixi per gestionar els sentiments; la medicina, representada pel seu metge de tota la vida, no té respostes i tira pilotes fora i ho nega tot, “bobadas, bobadas”; la ciència, representada per un metge innovador que practica la hipnosi, li posa el mirall al davant però no li dóna el que necessita; la família, representada per la seva mare i dues germanes, no li serveix ni de bàlsam; la religió, no cal ni dir-ho…

El que he trobat més interessant de la història és com al voltant de Maurice es va teixint una trama que es va estrenyent i estrenyent… i al final, quan ja veus el drama a tocar… bé, diguem que llavors Maurice agafa el control de la seva vida, cosa que implica renúncies, és clar.

El llibre està farcit de reflexions, d’explicacions sobre el que senten els personatges, i sempre des d’un punt de vista extern del narrador… Per mi, no acaba d’aconseguir reflectir el món interior de Maurice, Clive i Alec; en tot cas, sí que reflecteix bé una època de formes brillants i educades i d’interiors foscos i torturats.

”Aquel nuevo vigor persistía a la mañana siguiente, cuando volvía al trabajo. Antes de su fracaso con Lasker Jones, había considerado su trabajo un privilegio del que no era casi merecedor. Era su medio de rehabilitarse, de poder mantener en alto la cabeza en casa, pero ahora tambíen se derrumbaba, y de nuevo quería reír, y se preguntaba por qué se había identificado con él durante tanto tiempo. La clientela de los señores Hill&Hall pertencía a la clase media-media, cuyo más acuciante deseo parecía el de cobijarse –cobijarse continuamente- no en un cubil de la oscuridad contra el miedo, sino cobijarse en todas partes y siempre, hasta olvidar la existencia del cielo y de la tierra, cobijarse contra la pobreza y la enfermedad, y la violencia y la mala educación, y en consecuencia contra la alegría; Dios introducía esta retribución. Veía en sus rostros, com en los de empleados y socios, que jamás habían conocido la verdadera alegría. La sociedad les había abastecido con demasiada largueza. Jamás habían luchado, y sólo en la lucha se engarzan el sentimentalismo y la lujuria per dar amor. Maurice habría sido un buen amante. Podía haber dado y tomado auténtico placer. Pero en aquellos hombres los impulsos estaban desligados; eran fatuos u obscenos; y en aquel momento, él despreciaba menos lo último. Allí venían a pedirle la tranquila seguridad de un seis por ciento. Él replicaba: “No puede usted combinar el alto percentaje con la seguridad… Eso no puede lograrse”; y al final, dirían: “Qué le parece si invierto la mayoría del dinero al cuatro por ciento, y dejo uns cien para arriesgar?” Hasta de la especulación hacían un pequeño vicio; no en gran escala, por miedo a desorganizar su mundo doméstico, pero sí lo suficiente para demostrar que su virtud era fingida. Y hasta ayer se había rebajado ante ellos.”

                                                                                              (final del capítol XLII)

Per caracteritzar els personatges, als primers capítols el narrador relata els mateixos fets que viuen Maurice i Clive des dels seus dos punts de vista, i així podem apreciar les diferències de caràcter que els portaran per camins diferents. I també en podem apreciar l’evolució en els canvis de nom: de sr. Hall a Maurice, de sr. Durham a Clive i de Scudder a Alec, en aquest darrer cas de manera explícita. 

Que quina conclusió en trec de tot plegat? Doncs que com va dir Oscar Wilde, la millor manera d’evitar una temptació es caure-hi.

Traducció de l’anglès de José M. Álvarez Flórez i Ángela Pérez Gómez, que no surten a la portada



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Construint la República de les Lletres per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent