Què porta tanta gent variada en circumstàncies diverses a expressar el seu descontentament? Més enllà de reivindicacions explícites, bona part contradictòries entre sí, emergeix la idea, la voluntat concertada, de bastir un paradigma alternatiu al TINA (There Is Not an Alternative) de Thatcher. Hi ha una necessitat tàcita de reclamar un model fonamentat en premisses antagòniques al capitalisme hegemònic, un Iing que contraresti i equilibri el Iang desbocat dels nostres dies.
I d’això es tracta, de trobar un consens tàcit, un decàleg d’objectius assolits, uns deu manaments que, amb alè religiós, es fonamenti en un de sol que necessàriament ha d’incorporar el verb “repartir” en el llenguatge quotidià de l’economia i la política. Un punt d’inflexió en la deriva desigualitària –i per tant, autoritària– encetada per les elits globals. A continuació, haurien d’arribar els “experiments per país” que, de fet ja han començat (amb poca traça) en certs estats llatinoamericans, els quals han hagut de patir campanyes de descrèdit (i sabotatges reiterats) per part dels defensors del sistema. Una fase següent hauria d’incorporar un empoderament popular, paral·lel a la deslegitimació simbòlica i real dels propietaris d’uns, tan tangibles com intangibles, mitjans de producció.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!