Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat

Albert Camus afirmà
un cop, que tot allò que sabia de la vida, ho havia après en un camp de futbol.
L’escriptor pied-noir, algerià sense
pàtria d’orígens menorquins, sabia de què parlava. De molt jove, i ja des de
l’escola havia destacat com a excel·lent futbolista, tot combinant –paradoxes
de l’existència- la posició de porter amb la de davanter centre. «No saps mai
per on vindrà la pilota», havia arribat a escriure, com mai no som capaços
d’endevinar què ens durà l’atzar, com resulta recurrent a la seva obra
literària, i en una tràgica mort en un accident d’automòbil en un viatge que no
havia de fer. Pobres i rics, totxos i llestos, lletjos i apol·linis, no importa
mai la condició en un joc d’onze contra onze amb una pilota. Tampoc no
importava si hom era àrab, francès, menorquí, jueu o valencià. L’únic que
definia la lleialtat eren els colors de la samarreta, els codis d’honor no
escrits al camp o al vestidor. Malgrat tot, hi ha més justícia en el futbol que
en qualsevol altre àmbit dels nostres respectius móns, on la pilota és rodona
per a tots, i són onze contra onze. I, de nou la paradoxa, Camus, que finalment
fou porter a punt de professionalitzar-se al Racing Universitari d’Alger, rebé
els seus màxims elogis com a heroi tràgic i pírric, el dia en què el seu equip fou
derrotat per 1-0 en una final èpica i apassionada. Tanmateix, la tuberculosi
que atacà l’autor de L’étranger acabà
per allunyar-lo del terreny de joc.

M’identifico amb
Camus. No només perquè sóc un entusiasta de la seva literatura, que les meves
professores de francès tingueren l’encert de fer-me llegir, sinó perquè també
recordo amb il·lusió aquelles batalles èpiques i simbòliques, incruentes i
honroses, que caracteritzaven els anys d’infantesa i joventut, al pati, als
carrers, a aquells camps de terra de Creixell o el Bon Pastor. Ben curiosament,
també m’identifico amb l’estranya figura del «porter-davanter», aquella mena de
joc estrany en què, quan ens trobàvem pocs jugadors, triats entre dos capitans
i en què tractàvem de forjar equips equilibrats, permetíem la doble condició de
porter, i alhora, jugador de camp.

Certament, vaig
començar de porter. Ajudava el fet de la tradició familiar. El meu avi patern
havia ocupat aquesta posició, durant la dècada dels vint, l’era d’en Zamora, a
l’equip de la seva empresa. En el meu cas, i amb el referent de Mora, Iribar i
Sadurní, suposo que l’atracció per aquesta estranya funció tenia a veure amb
una especial psicologia. No és cap secret que pels camps circula la llegenda
(sovint fonamentada) que els porters estan una mica tocats de la Tramuntana. No
és gens estrany. Són diferents a la resta, són individualistes, viuen permanentment
en el risc, els seus errors tenen conseqüències terribles, tracten d’ordenar
les seves defenses, es tiren per terra, criden, manen, esbronquen, i finalment,
i com exposava amb clarividència Peter Handke, restem en la més aclaparadora
solitud del porter davant el penalty.

No, no era
precisament una figura. Gairebé sempre de verd, com els porters anglesos dels
setanta, com ha passat en altres casos, Bahia, Busquets, Toni, Artola, era més
aviat irregular, capaç de combinar el millor i el pitjor, amb tendència a
sortir de l’àrea, amb força penaltis aturats (no crec que intimidés els
davanters), encara que amb errades infantils, poca capacitat de blocatge, i una
escassa capacitat d’aconseguir que la defensa em fes cas. Finalment, i amb un
cert paral·lelisme amb la tuberculosi de Camus, a mesura que la meva miopia
avançava, les meves prestacions, especialment les pilotes llargues, es
deterioraven. Total, que vaig avançar la meva posició.

No era ràpid, no
era àgil, no tenia una gran visió de joc (encara menys amb dioptries), no tenia
bon toc. Sí, en canvi tenia resistència, corria tots els noranta minuts a la
mateixa velocitat de creuer, xutava fort (no sempre amb punteria) i era
contundent en el xoc. Després de diversos experiments, vaig acabar com a lateral
dret, la mateixa posició de l’Oleguer, Belletti o Alves. Carriler descontrolat,
amunt i avall, que m’agradava fer incursions a l’àrea contrària. O, en altres
ocasions, com a marcador de davanters.

Ho confesso. No
sempre jugava net. Contundent, arrapat, amb massa faltes (tot i que mai no vaig
ser expulsat) amic de la samarreta de davanters a qui vaig treure de
polleguera, i alguna coça no massa ètica. Imagino que, fruit de la frustració
de tenir al davant algú més ràpid, hàbil i talentós que jo. Ara bé, qui em
coneixia, sabia que, fora del camp, esdevenia la persona més pacífica del món,
i la meva especialitat era evitar les batusses pròpies de qualsevol col·lectiu
d’una tribal masculinitat. I a diferència dels Materazzi de torn, mai vaig fer
servir la guerra psicològica per desconcentrar els rivals.

De tant en tant, i
gràcies als meus defectes de la indisciplina tàctica i la imprevisibilitat,
sucava. Quatre o cinc gols per temporada queien. Recordaré tota la vida un gol
fet des de quaranta metres en un contraatac estrany, i que permeté empatar a 1
contra un dels millors equips de la zona. Tothom va veure en aquell acte una
genialitat, tanmateix no fou ben bé així. Em vaig trobar corrents darrere la
pilota, després de trencar el fora de joc, mentre enfilava el camí de la
porteria. A mesura que m’apropava, em donava pànic l’1 contra 1 contra el
solitari porter, perquè mai no he estat hàbil en aquestes jugades, així que
vaig xutar fort, recte, a mitja alçada i sense mirar ni pensar. El porter no
s’ho esperava, i malgrat que tractà de dissimular la sorpresa amb una estirada
massa tardana i estètica, la pilota entrà. Ningú no s’ho creia, i jo, encara
menys. «Tot el que sé de la vida, ho vaig aprendre en un camp de futbol» em
repetia a mi mateix mentre els cossos suats dels meus companys botaven contra
el meu al fons de la pinya.

No. Els moments
èpics no serveixen per dissimular que sempre he estat un futbolista limitat,
amb més entusiasme que criteri, i que com Camus, he preferit els llibres a la
pilota. Ara, això no m’impedeix gaudir de tant en tant amb algunes arrencades
(amb terribles conseqüències durant la setmana posterior) amb els fills dels
meus amics en alguna costellada. Ni tampoc llegir els partits del Barça a la
manera del mestre Manolo Vázquez Montalbán. El futbol, la vida i la literatura
sempre van massa lligades. I afortunadament aquesta història dels onze contra
onze ens raporta dosis d’èpica en un món prosaic. Al cap i a la fi, a les
nostres vides, com en aquells improvisats partidets de carrer, amb components
variables en l’equip, sovint ens toca fer de porters, i sovint, de davanters.

El meu darrer
partit, més o menys seriós, el vaig fer cap als trenta anys. Professors contra
alumnes de vuitè. Em van col·locar de lateral esquerre. Vaig salvar un gol damunt
la ratlla. Vam perdre tres a un. Vaig donar gran satisfacció als meus alumnes.
Caure amb honor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!