Espai de Dissidència

Debades exèrcits d’experts i acadèmics finançats per financers tracten
de solventar un sistema econòmic a la vora del col·lapse. Governs i empresaris
cerquen la manera de tornar al creixement de l’economia, un creixement
asimètric, fonamentat en l’explotació intensa del treball i l’especulació. Un
creixement que busca l’acumulació il·limitada, limitada a uns pocs. Es tracta
del vell mite de la cornucòpia, la banya de l’abundància que permetia la
riquesa de pocs mentre més i més gent s’enfonsava en la pobresa i la  precarietat, mentre cada vegada més
treballaven més per sostenir el ritme de vida de menys.

Mentre que uns desitgen el retorn a la utopia neoliberal, la del
creixement infinit, defensat fins i tot per alguns treballadors que aspiren a
què els beneficiaris del sistema els llencin algunes engrunes, altres pensem
que ja n’hi ha prou. La causa de la crisi no està en les formes ni en les
circumstàncies, sinó en l’essència del sistema. El creixement no sorgeix del no
res, sinó que s’alimenta, com una religió destructiva, de sacrificis humans.
D’homes i dones condemnats a treballar més per menys. De la privatització dels
serveis públics. De l’apropiació del patrimoni comú. De l’extorsió als
consumidors. De fet, el fabulós creixement d’ahir no va ser altra cosa que
l’aplicació dels principis econòmics del crim organitzat: desregular, això és,
eliminar lleis que limitessin privilegis empresarials, blindar paradisos
fiscals que permetessin fer de bugaderia dels diners negres globals, traspassar
la càrrega fiscal al treball i al consum. El resultat: megarrics superprotegits
amb sobredosi ostentosa d’autoestima 
entre una ciutadania cada vegada més pobre i desprotegida, que intenta
emmirallar-se en una elit indiferent als seus problemes.

Què fan els governs? Compensar les pèrdues dels seus beneficis amb els
diners de tots. Què fan els poderosos? Com Maria Antonieta, opinen que si els
ciutadans no tenen pa, que mengin brioix. I demanen paciència i sacrificis… per
als de sempre! Coneixeu alguna vegada on siguin els privilegiats qui s’hagin
hagut de sacrificar? A tot això, alguns representants del treball, encara
demanen el retorn al vell i viciat sistema, que els atorgui alguna almoina,
alguna caritat d’alguna cosa que els sobri als beneficiaris del sistema.

Les mesures compensatòries de la crisi, com no pot ser d’una altra
manera, són del tot insuficients. Caritat i almoina, almoina i caritat. Els
subsidis de desocupació són un insult. El que cal és feina per a tothom. El
treball no és només un mitjà de vida, sinó un espai de dignitat, de
reconeixement social, un escenari de participació en la bona marxa  col·lectiva de la societat. La desocupació és
una eina d’exclusió social, perjudica greument l’autoestima i ataca directament
la salut. Cal feina per a tothom, encara que ens l’haguem d’inventar. Feina
pública, autogestionada, estable, correctament remunerada, en condicions
òptimes. Aquesta premissa només pot ser possible si es reparteix
equitativament.

Creiem que per tal de treballar tots i totes, cal treballar menys. I
treballar menys per treballar i viure millor. 30 hores setmanals o menys és el
que permetria un funcionament correcte de la societat. Això sí, sense reducció
d’estatus econòmic. Perquè és evident que repartir el treball també comporta
repartir la riquesa. El creixement, en temps de presumpta bonança, només
beneficiava a uns pocs. Beneficiar a tots comporta repartir, i acabar amb les
diferències abismals generades al llarg dels anys del capitalisme neoliberal,
la “Belle Époque” dels rics emparats en les polítiques de Reagan, Tatcher,
Blair, Sarkozy, Berlusconi, Aznar o Solbes.

Aquest primer de maig, com el primer de maig originari on s’exigia la
jornada de les vuit hores, reclamava treball i dignitat per a tothom. Més de
cent anys després demanem les mateixes coses. I afegim “que la crisi la paguin
els rics”.

Exigim:

·       
Prohibició
dels EROs. Garantia de treball estable i digne per a tothom. En cas de fallida,
col·lectivització de l’empresa afectada.

·       
Prohibició
de deslocalitzacions.

·       
Donar
feina a tots els aturats i aturades, ja sigui mitjançant treball públic en
l’àmbit del benestar, ja sigui en empreses col·lectives i cooperatives
finançades amb impostos de les rendes més altes.

·       
Repartiment
del treball assalariat. 30 hores setmanals amb un salari mínim no inferior a
deu vegades el salari màxim. Increment de les vacances. Mínim de dos dies
festius setmanals i 60 dies anuals més.

·       
Increment
generalitzat de les pensions, no inferiors al salari mínim.

·       
Dret a un
habitatge digne, amb un preu no superior al 15 % dels ingressos personals. Cap
desnonament per motius econòmics.

·       
Model
econòmic estable i sostenible, amb planificació, propietat pública i
cooperativa, xarxes de consum.

·       
Control  directe ciutadà de l’economia.

·       
Nacionalització,
sense indemnització i amb control social, dels sectors estratègics: banca,
energia, infraestructures.

·       
Control
ciutadà dels mitjans de comunicació, que impedeixi que aquests esdevinguin
portaveus de les multinacionals.

·       
Socialització
del coneixement. Eliminació de les patents en la medicina i agricultura.

·       
Desamortització
inversa, és a dir, expropiació ciutadana, per a l’ús col·lectiu, dels recursos
econòmics i territori de propietat privada que excedeixi un nivell màxim de
riquesa.

·       
Establiment
d’un salari màxim, una renda màxima i un patrimoni màxim, tant d’empreses com
de ciutadans, que impedeixi nivells de desigualtat insostenibles. Política
fiscal que permeti reapropiar-se a la ciutadania dels excessos de plusvàlua
empresarial o dels patrimonis assolits de forma irregular.

·       
Revertir
els processos de privatització. Ensenyament públic. Sanitat pública.

·       
Control
dels capitals financers. Eliminació dels paradisos fiscals.

·       
Defensa
dels drets democràtics, de llibertat d’expressió, associació i manifestació

·       
Dret
d’autodeterminació dels pobles.